2021. Octubre. Criptoliteratura

Pot la criptoliteratura salvar la literatura?

El llibre El manuscrit de Virgili proposa  la següent premissa: un escriptor que treballa a sou per una persona, un bon sou, temps per escriure, però una condició: només aquesta persona llegirà el que escriu, ningú més. El somni de tot escriptor o una maledicció? Cobra suficient per dedicar-se només a escriure i fins i tot a viatjar i a dur un tren de vida tirant a bo. Perfecte. L’autor s’entrega a la seva obra, però aquesta obra té sentit? No només es tracta d’assegurar-se un llibre, no el paguen només per un llibre. El tema és que ningú més podrà llegir-lo, es tracta d’assegurar-se’n l’exclussivitat.

Potser en un món on tot és gratis o gairebé gratis (perquè és dolent, la qualitat sempre es paga, sempre) l’única manera de donar valor a res sigui aquesta l’exlussivitat. És un criteri fàcil d’aplicar, n’hi ha poc i val molt, simple.

Imaginem que del còmic Action Comics 1 (1938, primera aparició de Superman) n’hi hagués 2 exemplars (en realitat són un centenar però em va bé que siguin dos) i que cadascún valgués 250.000€ (no, no és una xifra exagerada, s’han pagat 7 xifres per aquest còmic, i la primera no era un 1), i que agafem un d’aquests dos únics còmics i el posem a la trituradora de paper… el còmic que queda automàticament val el doble.

La següent història parteix d’elements reals i d’altres que em van explicar fa la tira i que segurament he deformat molt. Un any vaig estar en un stand d’un fanzine al Saló del Còmic de BCN (això sí és real, una llarga història) i em van explicar que havien tingut un client molt interessat en el número 1, era un coleccionista de números 1 de fanzines (molts fanzines amb prou feines arriben als 10 números, amb sort, casos excepcionals tenen vides llargues que els permeten professionalitzar-se, però aleshores deixen de ser fanzines). Aquest fan dels números 1 va conèixer una ànima bessona en això (ignoro si en altres coses també), i es van ajuntar per fer un fanzine amb un número 1 i una tirada de tres exemplars, un per cadascún i un més per, no sé, per vendre? Després d’això la cosa no va acabar bé, però ja havia donat tot el que podia donar, podrien haver fet un altre número 1, per mantenir la flama, però hauria estat fer trampa.

Amb la meva primera novel·la autoeditada (i traduida al castellà també, com un qatarí borratxo) em vaig passar un dia al FLIA del 2013 (en aquest video es veuen els llibres en el minut 3:36), en un solar de Vallcarca, batejat amb un nom de plaça i gestionat per una casa okupa sense cap mena de permís. Allà estava jo, rere un parell de taules de càmping plegables, amb els llibres a 15€, crec que en vaig vendre 2. Un dels possibles clients, després d’examinar i preguntar em diu que ell també fa coses, i jo em començo a tèmer el pitjor. Treu de la motxilla una llibreta, omplerta a mà de les seves paranoies-poesies-dibuixos etc… completament única, i la venia a 20€. Jo portava hores a l’stand, i la idea de donar-li el meu llibre i 5€ a canvi de lo seu no em va seduir el més mínim. Oferia una cosa única, potser aquest era el seu únic mèrit, a mi no m’interessava, però això era un altre tema.

D’això ja n’he parlat abans, però em ve de gust tornar-hi. L’editorial islandesa Tunglio només publica els dies de lluna plena, tirades de 69 llibres, els exemplars no venuts són cremats aquella mateixa nit. Ni posteritat, ni distribuidores, ni magatzems, ni hòsties! No és un negoci, és una acció poètica, però que fa saltar pels aires les idees que associem a la literatura seriosa.

Imaginem un autor molt popular que diu que només hi haurà X exemplars del seu llibre, per crowfunding, a una pasta gansa, una sola tirada de, posem, 100 exemplars. O un autor no tan popular, els llibres no valdran una pasta gansa però també una sola tirada, un nombre molt limitat d’exemplars. L’autor es podria comprometre legalment a deixar passar un temps, 3 anys o el que calgui fins a tornar a editar una altra tirada del llibre. Hi hauria el problema del pirateig o que es distribueixi en altres formats. Sobre la pirateria suposo que es podria fer el mateix que ara, pràcticament res, però això seria un altre tema. El llibre com a objecte pràcticament únic i el fet de llegir un llibre un privilegi, no una cosa que qualsevol pot fer. Tinc sentiments trobats plantejant-me això.

https://www.flickr.com/photos/contri/

Lamborghini Countach © contri. Creative Commons.

Cada cop es llegeix menys. El prestigi dels escriptors (fora dels frikis) és tirant a nul. Les époques en que un llibre podia fer correr rius de tinta o portar la gent a la revolució han passat a la història (si és que mai van existir). Són irrellevants i sense valor per qualsevol que no sigui un friki com ho soc jo. Potser la sol·lució seria fer llibres exclusius, personalitzats i que n’hi hagi pocs, molt pocs, i que cada cop que un es trenca o es mulla o el perd… doncs és un menys, potser es perden o cremen tots i només queda dels llibres el record en els que el van llegir, mentre conservin aquest record, amb sort mentre visquin… i després res, llàgrimes a la pluja que va dir aquell… Els Lamborghini, els Ferrari, els Rolls o els Porsche són bons i cars perquè n’hi ha pocs, si la Lambirghini es tornés boja i fabriques milions d’un dels seus models i per tant qualsevol en pogués tenir un… no crec que fes gaire gràcia als que ara tenen un Lamborghini (els Porsche i els Ferrari són més populars i alguns models una mica més barats). Una reunió dels 100 lectors d’un llibre, un llibre que és una passada i del que se’n fa còpies fotocopiades, ciclostilades, grafitejats a les parets dels passadissos del metro (anys enrere hi havia tot el meravellós Palabras para Julia al sostre del passadís del trasbordament metro de Passeig de Gràcia (L3-L4, abans de la L2). Una societat secreta, un llibre que no deixes per por a perdre’l per sempre i un autor que s’ha de preocupar de vendre el seu llibre fins al dia del llençament i mai més… començo a veure-hi més pros que contres…

Un afegitó a això, sobre que els llibres són irrellevants excepte pels autors i els qui en viuen i els penjats com jo. Aquest passat estiu van ser noticia uns audios del president del Real Madrid posant a parir pràcticament a tothom, i es va desfermar l’escàndol. Bé, aquestes converses van ser explicades en un llibre publicat fa cinc anys!  El llibre és Asalto al Real Madrid: Diario de 837 días y noches al límite per si el voleu buscar. Si voleu mantenir una cosa en secret publiqueu-la en un llibre.

Parada i fonda

És una amenaça més o menys recurrent però necessito decidir que faig amb aquesta pàgina, i per fer-ho necessito parar. La primera entrada és del 10 d’octubre del 2011, quasi 6 anys, en temps d’internet una barbaritat.

Això havia de servir per fer autobombo del meu llibre. Les xifres de vendes em diuen que, sense entrar en la meva capacitat com a escriptor, no estic especialment dotat per vendre. Tampoc escric tants llibres (2 des que tinc això en marxa) i darrerament quasi només he escrit articles dels viatges que faig.

Simultàniament a aquest “no sé què fer amb cescllaverias.cat”, el meu altre blog Els llibres del Senyor Dolent funciona millor, potser vol dir alguna cosa i hauria de tirar cap allà?

I  què en faig d’aquest xiringuito?

Un blog d’opinió com n’hi ha milers? Com si la meva opinió interessés algú? Un lloc on penjar avenços dels meus llibres? O peces més o menys literàries que no sé si conduiran a res en concret?

Nude Art Snapshot (c) Eric Le Sourd, Creative Commons

Tinc els meus dubtes sobre l’idoneïtat d’un blog per segons quines coses, i a part les meves limitacions, que seria un altre tema.

Ja hi ha blogs de viatges, i de llibres, i de tots, no té massa sentit afegir-ne, i tampoc sé si vull, si m’ho passaré bé fent-ho o les hores que hi dedico faria millor dedicar-les a escriure novel·les que és el que m’agrada.

Sí tinc clar que en el futur no hi haurà versió en castellà. Semblava una bona idea, com l’autoedició i traduir els llibres al castellà per tenir més públic. Quina visió de negoci la meva! Si això sobreviu ho farà només en català.

Que ningú es pensi que aquest és un post pessimista d’algú deprimit, no és això. Però cada cert temps em mola replantejar-me coses, un rellançament, un reboot si es vol, i trobo que ara toca.

Ja ho he dit, però hi torno: la primera entrada és del 10 d’octubre del 2011, quasi 6 anys! Potser això ha estat l’escalfament i ara he de començar de debó, vulgui dir això el que sigui.

Resumint: no sé què faré, tinc idees però necessito sospesar-les i destriar-les i jugar amb elles per decidir-me, necessito parar, pensar-ho amb calma.

Així que li dono vacances a aquesta pàgina per una temporada.

Llibretes

No he estat mai de diaris, per mi escriure és una manera de comunicar, dir alguna cosa a algú, i dir-me alguna cosa a mi mateix i fer-ho per escrit… no li veia el sentit.

llibretes_04_cobertaprimera

Però un bon dia, en el llunyà 2005, em vaig comprar una llibreta, per res en concret, però podia fer-la servir per escriure-hi coses. No és un diari, són anotacions sobre qualsevol cosa, de vegades apunts o fragments de novel·les. No era un diari, però potser una mica sí.

Primera anotació a la primera llibreta i el punt de lectura que vaig fer servir

Primera anotació a la primera llibreta i el punt de lectura que vaig fer servir

Quan aquella llibreta es va acabar ja en tenia una altra de llesta per seguir, i fins ara no he parat. De tard en tard rellegia coses, però al final he optat per guardar-les, tancades en una caixa.

llibretes_01_caixallibretes_02_caixaobertaSón les llibretes que van de 2005 a 2011. Vaig aturar-me aquí? No. He seguit, per tant ara ja hi ha 11 anys de notes i apunts i diaris i vés a saber què.

llibretes_03_llibretesLes llibretes de la caixa són una MiquelRius, una Moleskine, una d’aquestes de pell (comprada a Papirvm), una Semikolon comprada a Berlín i una altra de pell comprada al mercat nadalenc de Santa Llúcia enfront de la catedral de Barcelona. Les que no tinc a la caixa són les més recents, dues Moleskines (una de les quals faig servir ara).

Al marge de llegenda (inventada) les Moleskine tenen una mida bona, fulls blancs (odio els fulls amb ratlles), una tapa rígida, cantonades arrodonides. Són bastant el que necessito, tot i que per quan s’acabi la llibreta actual estic pensant en una Leuchtturm1917. Per provar, i a més a més les llibretes d’aquesta marca duen les pàgines numerades i els hi pots posar nom o títol i personalitzar-ho del tot.

La darrera data en una llibreta de la caixa

La darrera data en una llibreta de la caixa

Per cert, Moleskine i Leuchtturm1917 podrien tenir el detall de tenir opció de pàgina web en català, no? Bé la tenen en castellà tot i ser marques italiana la primera i alemanya la segona.

Ara això de les llibretes sembla una cosa en expansió, pròpia de hipsters. Res de llibretes barates per anar a escola, no, llibretes cares, hi ha una mica de pose en tot això. La veritat és que no és pràctic. S’escriu amb ordinador, fer servir una llibreta implica doble feina en el cas que vulguis aprofitar alguna cosa que has escrit. Cal desxifrar el que hi ha escrit (no és tan fàcil com pot semblar) i picar-ho… Així que la pregunta seria, per què? La resposta, com en les coses que molen en aquesta vida: Ni idea.

Estat de la qüestió

Al final aquest blog ha passat de l’autobombo del meu llibre, i després dels meus llibres, a ser un blog sobre els meus viatges. Ha estat de manera natural, per mantenir el blog viu, clar que això fa que qui busqui un blog literari potser quedi decebut.

4183907164_c3b571819f_b

Highway 1 (c) the_tahoe_guy, Creative Commons

Tornem als viatges, el principal és enllestir el viatge als EUA de l’any passat. Ja només queda San Francisco (la quantitat de fotos que en tinc fa feredat) i la tornada a LA, creuant el Big Sur i seguint sempre que va ser possible la Plfcacific Coast Highway, les postes de sol al Pacífic són impressionants. I més viatges? Hi ha una escapada a Liverpool al desembre i les vacances de setmana santa a Atenes. Al ritme que vaig a més a més quan ho enllesteixi ja hauré fet les vacances d’aquest any o sigui que la roda no s’atura.

Puc intentar donar un aire més literari al que explico sobre els viatges, però no sé si me’n sortiré o si m’agradarà, la veritat és que aquest estil que faig servir ara m’agrada, tampoc sé si té gaire interés.

Jo i llibres_2I els llibres i tot això? Doncs cada cop que apareix alguna cosa ho penjo aquí, però escric al meu ritme i el següent llibre encara trigarà. Puc penjar fragments, o altres coses noves que vaig fent, però tot serien només fragments. O podria tornar als relats curts, realment curts i anar-ne publicant. Aquesta darrera idea és la que més m’agrada, però requereix més feina. A més a més fa anys que no escric cap relat curt, fa la tira en vaig publicar un aquí mateix, però tenia anys, molts. A més a més el tema literari té un problema afegit, la versió en castellà. Dies de porno i kleenex i No va més tenen versions en castellà, m’estimo els que me l’han comprat en castellà, m’hi casaria, però són molt pocs, són tan pocs que els següents llibres no tindran versió en castellà, què faig amb les coses més “literàries” que posi aquí? Les tradueixo o no? Una cosa és traduir un viatge, però traduir relats o prosa, fins i tot d’extensió reduïda i en aquest cas sense comptar amb ajuda… Representa molta feina, cosa que no em preocupa, perquè acabi sortint una cosa de la que no me’n senti gaire orgullós, i això sí que em preocupa. Un text d’unes 1000 paraules amb alguna imatge, que poden ser fotos meves o de Creative Commons, podria quedar bé.

Nude Art Snapshot (c) Eric Le Sourd, Creative Commons

Nude Art Snapshot (c) Eric LeSourd, Creative Commons

He dit Creative Commons? Tinc un altre blog, va sortir més a lo tonto i ha acabat sent el meu blog més visitat, només tinc dos blogs no us penseu. Els llibres del Senyor Dolent, on penjo les ressenyes de tots els llibres que em llegeixo, i que ja s’acosta a les cinc-centes entrades. D’un temps ençà entrades amb imatges de Creative Commons (quan és possible) sobre llibres. Com que aquell blog funciona me’l vull prendre més seriosament, i això també implica més temps.

Algú sap on venen dies de 40 hores?

Un altre llibre?

Jo i llibres_2

Hi ha gent que em va comprar el meu primer llibre i no m’ha comprat el segon. Estan en el seu dret, faltaria més, ho vull deixar clar d’entrada. Però de vegades, en comentar que he tret un llibre, em diuen que sí, que ja el van comprar fa temps. Aleshores els hi dic que no, que ells tenen l’anterior, i em diuen:

-Però n’has escrit un altre?

Potser no llegeixen gaire, o potser pensaven que comprant EL llibre ja complien. No se’ls va acudir que la cosa continuaria. Com era allò? Un fill, un llibre i un arbre? Tot en unitats, un, un i un.

Hi ha pocs, poquíssims autors de nivell que s’hagin plantat en un llibre. Els one-hit semblen limitats al món de la música més comercial. He publicat el segon llibre, el segon, i a mi cada cop em costa més coaccionar els amics i familiars perquè comprin, i aquest és el meu públic, a excepció dels clients de La Temerària (carrer Unió número 7, Terrassa), és el que hi ha.

A mi m’agrada escriure, promocionar-me ho puc suportar, i vendre’m ja em costa força més. Seguiré escrivint, perquè sí, perquè m’agrada i m’ho passo bé. No sé com divulgaré els meus llibres, no sé si seguiré autoeditant, o em passaré als llibres electrònics o em buscaré una editorial que faci la feina o qué. Però que quedi clar, de moment en porto tres:Guions (només en format electrònic), DPK Dies de porno i kleenex i No va més.

I penso seguir.

Tots gilipolles

Begbie, Diane, Sick Boy, Spud i Renton

Begbie, Diane, Sick Boy, Spud i Renton

A la pel·lícula Trainspotting (imagino que també al llibre però necessita una segona relectura de manera urgent) el protagonista Mark Renton, a la discoteca com a narrador, diu el següent:

En mil anys no hi haurà ni homes ni dones, només gilipolles.

Jo crec que era optimista, hi arribarem abans, de fet ens hi acostem a tota velocitat.

Fa poc vaig fer una entrada per intentar vendre llibres, concretament aquesta, i com que es tractava de fer publicitat vaig decidir fer servir el sistema de facebook de pagament per promocionar publicacions. La seva efectivitat és relativa, però sí que sembla que més gent veu les coses. Però facebook va detectar una cosa que no li agradava i va decidir que en català sí però en castellà no: resulta que no li agradava la paraula “Joder”, però en català el “Coi” va passar sense problemes. Vaig canviar el “Joder” per “J***r” però no va colar. Ara ho he tornat a deixar com a l’original.

Patir una censura era una cabronada, però imposar-nos-la és de bojos i és aquí on som.

Sé que no estic obligat a entrar a facebook, ni a instagram, ni a enlloc, ho faig perquè vull i tenen les seves normes i si no m’agraden ja me’n puc anar. Però la censura em posa negre, i tots hem acceptat que una foto amb mugrons durarà hores (amb sort) a facebook o instagram. L’obsessió malaltissa dels USA pels mugrons sempre m’ha semblat ridícula, però amb el que representa internet de cop i volta l’obsessió la tenim aquí, és global. No fa tants anys els nus en pel·lícules espanyoles eren habituals, quasi obligatoris, ara són molt escassos i a la tele inexistents. Es tracta de fer coses per a tots els públics i que sobretot no ofenguin a ningú, podem matar a la gent d’avorriment però res d’ofendre.

Estem creant un món per a tots els públics. Un simple “Joder” facebook considera que és llenguatge ofensiu i res de promocionar-ho. Com alguns blogs on abans d’entrar blogger t’avisa que potser veuràs material adult o ofensiu i que t’ho pensis bé, perquè un mugró o una polla et fot la vida. I si et queixes et diuen que hi ha els nens. Ningú pensa en els nens? Estic convençut que aquesta mania perquè els nens no vegin nus té a veure amb evitar que facin preguntes als pares i no pas amb que se sentin incòmodes.

“Ni homes ni dones, només gilipolles”, i a sobre avorrits!

I no s’atura. Els llibres d’Els cinc d’Enid Blyton s’estan tornant a publicar “corregits”, hi havia moltes expressions poc afortunades que ara serien directament racistes, i no pot ser que els nens vegin això, han de viure en una bombolla sense hagi racisme, ni sexisme, ni conflicte, ni… No passa res si s’avorreixen però com s’hagin d’enfrontar a alguna cosa que obligui als pares o a la societat a explicar perquè el món no és perfecte…. això és intolerable!

El més divertit és que si a un nano li dieu que el món no és perfecte és molt possible que us miri amb cara de decepció i us digui: “i què coi heu fet abans que arribés jo?” Però ho entendrà, els nens ho entenen tot, són molt més durs del que gilipolles benpensants s’entesten a creure.

Lucky Luke (c)Morris

Lucky Luke (c)Morris

Recordo els còmics de Mortadelo y Filemón, els protagonistes solien fumar i també bevien. En còmics que llegien nens hi havia gent que fumava i que bevia alcohol, exactament com a la societat! Però ara és cada cop més difícil veure algú fumant en còmics o a la tele (als realities pixel·len el cigarret), o en pel·lícules. Cal crear un entorn segur, sense maldat i sense vici pels nens, pensin en els nens! Tant hi fa que aquest entorn segur cada cop tingui menys relació amb el món real, pensin en els nens!

triggerwarningsbullshitLa darrera pollada en aquest tema, i que en breu ens arribarà aquí perquè copiem les idioteses amb autèntica devoció són els trigger warnings. Bàsicament avisar que pots patir amb el contingut d’un llibre o una pel·lícula o una xerrada o… el que sigui. En un origen només es feia servir amb gent amb estrès posttraumàtic, per no obligar-los a enfrontar-se a situacions que podien fer-los reviure la situació traumàtica original. Però de seguida es va aplicar a tot, i s’estén de manera que algunes universitats americanes no poden organitzar xerrades o cursos mínimament interessants si contenen elements o llenguatges que puguin traumatitzar als alumnes (alumnes universitaris mecagontot!). A les universitats s’hi va a partir de 17-18 anys, hi havia soldats de 18 anys que van participar en el desembarcament de Normandia. En moltes batalles de les dues guerres mundials les poblacions civils de totes les edats patien les conseqüències de les guerres: fam, bombardejos, pillatge, violacions… Considerar que gent que no ha patit mai i que ha tingut una vida plàcida i sense privacions, considerar que aquesta gent necessita un trigger warning és ofensiu cap a tota la gent que sí ha patit, i demostra que ens estem tornant gilipolles, i a més a més gilipolles que ens l’agafem amb paper de fumar.

Després de l’assassinat terrorista als dibuixants de Charlie Hebdo algú hi havia que deia que és que es passaven, que hi ha coses amb les que és millor no jugar. Fora la religió, fora temes racials, fora les coses dolentes, la gent dolenta i fora els pits i els nus en general. Jo vull un món on riure’m de les religions, on poder debatre de tot, estar informat de tot, parlar de tot i on poder veure nus també sense haver de passar per mil filtres. Podeu pensar que un nu no té importància, i no la té, però és censura i és obrir la porta a què tothom cregui que pot censurar tot allò que l’ofengui, i que una cosa t’ofengui NO VOL DIR QUE TINGUIS RAÓ.

Ni homes ni dones, només gilipolles, només espero trigui mil anys i així m’ho estalviaré.

fight 2_by_FrankMiller

La presentació

Amb el Director WilkinsFa anys que escric, m’he presentat a concursos, he enviat originals no sol·licitats a editorials i agències, i he aconseguit que editorials em sol·licitessin originals (tampoc va servir de gaire), m’he autoeditat dos llibres i encara un altre disponible com a llibre electrònic a amazon (encara no el teniu?). He fet un munt de coses, però una presentació encara no l’havia feta mai.

Presentació_03Era escèptic, pensava que no vindria ningú (o només parents i coneguts), que no tenia gaire sentit. Però a la llibreria La Temerària, fent honor al seu nom, em van oferir l’oportunitat i no podia negar-me, què coi de tot se n’aprèn!

LTI el dia va arribar, 25 de novembre a la tarda, a la cèntrica llibreria ens vam reunir i, com diria aquell, vaig parlar del meu llibre. He de donar les gràcies a Julián Figueres director Wilkins per acompanyar-me i fer la introducció i conduir una mica tot allò. La seva part va fer somriure la gent i així és més fàcil tot. També a Sandra Moscoso que es va encarregar de fer fotos i demés. I a la llibreria La Temerària, per cedir-me l’espai, la llibreria més xula de Terrassa.

La veritat és que superada la primera frase va ser més fàcil que no m’esperava, va ser entretingut explicar la gènesi dels personatges, perquè fan el que fan, o perquè no, o com escric… Va ser divertit i juraria que amè, i probablement ho repeteixi en el futur, però aquesta serà per sempre la meva primera presentació.

Presentació_02Moltes gràcies a tots!

Efectes

Tot i que la majoria de fotos que poso en aquesta pàgina han estat fetes amb una Sony Cyber shot DSC-H10 o amb el mòbil Sony Xperia L, des del passat desembre tinc una nova càmera. Té més qualitat que l’altre, un zoom bestial i la possibilitat d’aplicar efectes directament a la foto en el moment de fer-la. No sóc molt amic de les HDR i similars, però s’ha de reconèixer que poden ser molt espectaculars, aquí una mostra:

2015_Juny_HDR

Per si us interessa la nova càmera és una Lumix DMC-FZ72.

Aquesta entrada NO està patrocinada.

“Alijo”

Més d’un mes sense passar per aquí, això meu no té nom! La nova novel·la està en procés, en això no hi ha novetats. Però no vull parlar del que jo escric, em ve de gust parlar del que jo llegeixo.

(c) Rich Grundy, Creative Commons

(c) Rich Grundy, Creative Commons

Llegeixo molt, i això fa que quan estic un temps fora de casa i fora de la rutina necessiti provisions. I em preparo això, un “alijo” de llibres, i de vegades també de còmics. Em fa gràcia aquesta paraula que juraria que vaig aprendre en un còmic de Mortadelo y Filemón, en una aventura en que lluitaven contra el contraban i això, moltes vegades, volia dir interceptar “alijos”.

La RAE dóna com a segona acepció de la paraula la següent definició:

2. m. Conjunto de géneros o efectos de contrabando.

No és contraban, però els llibres que m’enduc són una part imprescindible del meu equipatge, vagi on vagi, sempre. Sobretot si el pla és no fotre brot en uns dies, o hi ha d’haver viatges molt llargs en avió. De moment m’estic preparant un alijo pel primer d’aquests casos. Sí, podria no llegir però simplement no sóc d’aquest tipus de gent.

Els llibres apareixeran ressenyats al meu blog de ressenyes Els llibres del Senyor Dolent.

(c) Terry Moore

(c) Terry Moore

I què llegeixo? Sobretot novel·les, que siguin meves i no de la biblioteca per si es malmeten (també per si es perden però això encara no m’ha passat), i també intento que no siguin massa espesses ni massa voluminoses pels problemes de transportar carretejar etc. un llibre molt pesat. Gèneres i temes? Doncs si fa no el de sempre, si pot ser m’agrada que caigui alguna cosa de Welsh, alguna cosa de gènere negre i llibres que porto deixant a un costat massa temps o que han caigut per Sant Jordi i els he de llegir però ja. Amb els còmics el criteri és una mica el mateix, això sí, no m’enduc còmics delicats o antics o els “tresors” introbables que vaig rescatant al Saló del Còmic, coses relativament noves, de vegades sagues llargues (un estiu em vaig pulir tot Akira i tot Strangers in Paradise) una mica el que càpiga a la bossa. Però quan el métode de transport és el nostre cotxe això dóna per moltíssim.

A les fotos una prova de tot el que cap al cotxe, va ser a les vacances de fa 3 estius, a Munic, el cotxe amb els trastos i després tots els trastos a dintre, campió de tetris.

Hi cabrà tot?

Hi cabrà tot?

 

 

Sí!

Sí!

I ara què? Altre cop

No és una pregunta nova, però me la formulo cada cop que enllesteixo alguna cosa, fa pocs dies vaig acabar la traducció al castellà de la nova novel·la i després de les hores que hi he passat no puc menys que preguntar-me: i ara què collons faré?

No està tot llest, he de revisar dues correccions la de la versió en català i en castellà, i aleshores a vendre-la, vendre-us-la. I ja estic pensant en la següent novel·la, que tot i que el títol em balla una mica està força definida, sobretot la primera meitat.

Escriure és divertit, i absorvent, per això cada cop que em trobo amb una feina feta em pregunto què seguir fent. Amb els anys hauria de ser més savi i no caure en la repetició, doncs no és així, ja fa temps vaig publicar una entrada titulada “I ara què?”, no tinc remei.

Intentaré ventilar amb celeritat les fotos de l’estiu passat i posar-me amb una entrada sobre Terrassa i una altra sobre els carnavals de Solsona. I després a practicar les meves dots de venedor.

Llibretes