2021. Octubre. Criptoliteratura

Pot la criptoliteratura salvar la literatura?

El llibre El manuscrit de Virgili proposa  la següent premissa: un escriptor que treballa a sou per una persona, un bon sou, temps per escriure, però una condició: només aquesta persona llegirà el que escriu, ningú més. El somni de tot escriptor o una maledicció? Cobra suficient per dedicar-se només a escriure i fins i tot a viatjar i a dur un tren de vida tirant a bo. Perfecte. L’autor s’entrega a la seva obra, però aquesta obra té sentit? No només es tracta d’assegurar-se un llibre, no el paguen només per un llibre. El tema és que ningú més podrà llegir-lo, es tracta d’assegurar-se’n l’exclussivitat.

Potser en un món on tot és gratis o gairebé gratis (perquè és dolent, la qualitat sempre es paga, sempre) l’única manera de donar valor a res sigui aquesta l’exlussivitat. És un criteri fàcil d’aplicar, n’hi ha poc i val molt, simple.

Imaginem que del còmic Action Comics 1 (1938, primera aparició de Superman) n’hi hagués 2 exemplars (en realitat són un centenar però em va bé que siguin dos) i que cadascún valgués 250.000€ (no, no és una xifra exagerada, s’han pagat 7 xifres per aquest còmic, i la primera no era un 1), i que agafem un d’aquests dos únics còmics i el posem a la trituradora de paper… el còmic que queda automàticament val el doble.

La següent història parteix d’elements reals i d’altres que em van explicar fa la tira i que segurament he deformat molt. Un any vaig estar en un stand d’un fanzine al Saló del Còmic de BCN (això sí és real, una llarga història) i em van explicar que havien tingut un client molt interessat en el número 1, era un coleccionista de números 1 de fanzines (molts fanzines amb prou feines arriben als 10 números, amb sort, casos excepcionals tenen vides llargues que els permeten professionalitzar-se, però aleshores deixen de ser fanzines). Aquest fan dels números 1 va conèixer una ànima bessona en això (ignoro si en altres coses també), i es van ajuntar per fer un fanzine amb un número 1 i una tirada de tres exemplars, un per cadascún i un més per, no sé, per vendre? Després d’això la cosa no va acabar bé, però ja havia donat tot el que podia donar, podrien haver fet un altre número 1, per mantenir la flama, però hauria estat fer trampa.

Amb la meva primera novel·la autoeditada (i traduida al castellà també, com un qatarí borratxo) em vaig passar un dia al FLIA del 2013 (en aquest video es veuen els llibres en el minut 3:36), en un solar de Vallcarca, batejat amb un nom de plaça i gestionat per una casa okupa sense cap mena de permís. Allà estava jo, rere un parell de taules de càmping plegables, amb els llibres a 15€, crec que en vaig vendre 2. Un dels possibles clients, després d’examinar i preguntar em diu que ell també fa coses, i jo em començo a tèmer el pitjor. Treu de la motxilla una llibreta, omplerta a mà de les seves paranoies-poesies-dibuixos etc… completament única, i la venia a 20€. Jo portava hores a l’stand, i la idea de donar-li el meu llibre i 5€ a canvi de lo seu no em va seduir el més mínim. Oferia una cosa única, potser aquest era el seu únic mèrit, a mi no m’interessava, però això era un altre tema.

D’això ja n’he parlat abans, però em ve de gust tornar-hi. L’editorial islandesa Tunglio només publica els dies de lluna plena, tirades de 69 llibres, els exemplars no venuts són cremats aquella mateixa nit. Ni posteritat, ni distribuidores, ni magatzems, ni hòsties! No és un negoci, és una acció poètica, però que fa saltar pels aires les idees que associem a la literatura seriosa.

Imaginem un autor molt popular que diu que només hi haurà X exemplars del seu llibre, per crowfunding, a una pasta gansa, una sola tirada de, posem, 100 exemplars. O un autor no tan popular, els llibres no valdran una pasta gansa però també una sola tirada, un nombre molt limitat d’exemplars. L’autor es podria comprometre legalment a deixar passar un temps, 3 anys o el que calgui fins a tornar a editar una altra tirada del llibre. Hi hauria el problema del pirateig o que es distribueixi en altres formats. Sobre la pirateria suposo que es podria fer el mateix que ara, pràcticament res, però això seria un altre tema. El llibre com a objecte pràcticament únic i el fet de llegir un llibre un privilegi, no una cosa que qualsevol pot fer. Tinc sentiments trobats plantejant-me això.

https://www.flickr.com/photos/contri/

Lamborghini Countach © contri. Creative Commons.

Cada cop es llegeix menys. El prestigi dels escriptors (fora dels frikis) és tirant a nul. Les époques en que un llibre podia fer correr rius de tinta o portar la gent a la revolució han passat a la història (si és que mai van existir). Són irrellevants i sense valor per qualsevol que no sigui un friki com ho soc jo. Potser la sol·lució seria fer llibres exclusius, personalitzats i que n’hi hagi pocs, molt pocs, i que cada cop que un es trenca o es mulla o el perd… doncs és un menys, potser es perden o cremen tots i només queda dels llibres el record en els que el van llegir, mentre conservin aquest record, amb sort mentre visquin… i després res, llàgrimes a la pluja que va dir aquell… Els Lamborghini, els Ferrari, els Rolls o els Porsche són bons i cars perquè n’hi ha pocs, si la Lambirghini es tornés boja i fabriques milions d’un dels seus models i per tant qualsevol en pogués tenir un… no crec que fes gaire gràcia als que ara tenen un Lamborghini (els Porsche i els Ferrari són més populars i alguns models una mica més barats). Una reunió dels 100 lectors d’un llibre, un llibre que és una passada i del que se’n fa còpies fotocopiades, ciclostilades, grafitejats a les parets dels passadissos del metro (anys enrere hi havia tot el meravellós Palabras para Julia al sostre del passadís del trasbordament metro de Passeig de Gràcia (L3-L4, abans de la L2). Una societat secreta, un llibre que no deixes per por a perdre’l per sempre i un autor que s’ha de preocupar de vendre el seu llibre fins al dia del llençament i mai més… començo a veure-hi més pros que contres…

Un afegitó a això, sobre que els llibres són irrellevants excepte pels autors i els qui en viuen i els penjats com jo. Aquest passat estiu van ser noticia uns audios del president del Real Madrid posant a parir pràcticament a tothom, i es va desfermar l’escàndol. Bé, aquestes converses van ser explicades en un llibre publicat fa cinc anys!  El llibre és Asalto al Real Madrid: Diario de 837 días y noches al límite per si el voleu buscar. Si voleu mantenir una cosa en secret publiqueu-la en un llibre.

Què fer amb un llibre?

M’han comentat que estaria bé fer un post explicant tot el que implica que un llibre acabi existint un cop escrit. No em considero un expert en el tema, ni estic per anar donant lliçons. Però m’he trobat més d’un cop amb 30 o 50 o 70.000 paraules, una novel·la. Fet això el que el cos em demana és posar-me amb la següent novel·la, però com que no treballo amb cap editorial em toca fer tota l’altra feina. I d’això va l’entrada.

Abans d’optar per l’autopublicació jo recomano presentar la novel·la a premis o dur-la a editorials. No envieu el llibre al Premi Planeta o al Premi Ramon Llull o al Josep Pla, les vostres possibilitats són nul·les. Busqueu premis amb un cert prestigi i pocs diners. Premis com el Documenta (si sou menors de 35 anys), o el J.M. Casero per exemple, petits i modests però amb prestigi. Jo feia servir (de vegades encara ho faig) aquest buscador, en castellà no en tinc ni idea tot i que imagino que navegant una mica es poden trobar premis als que presentar-se.

Després hi ha les editorials. Enviar o portar els originals a sac no sempre és ben rebut. El millor és fer una mena de presentació vostra i de la novel·la. Dir-ne l’extensió, l’argument, el gènere i el públic potencial al que s’adreça. Un cop resolt això podeu entrar a resumir l’argument, els personatges, els punts forts de la trama i fins i tot podeu incloure petits fragments que serveixin com exemple, paràgrafs que us hagin quedat rodons, i també diàlegs, diferents tipus d’escenes… Tot això no hauria d’ocupar més de 5-10 pàgines, si són 5 millor. Es tracta de vendre-us o sigui que no us talleu amb l’autobombo. La presentació serveix (si agrada) perquè et demanin que els enviïs la novel·la, i se suposa que se la llegiran i els agradarà o no, a mi em va servir perquè dues editorials em diguessin que volien veure la novel·la, després no els va acabar de fer el pes, però s’hi van interessar, no és com un original que va a “la pila” (com explica Sergi Puertas en l’article que enllaço, ell parla de còmics però pel cas és el mateix).

Si aquestes 30 o 50 o 70.000 paraules són la vostra primera obra molt possiblement ni guanyeu un concurs ni cap editorial us vulgui publicar. Amb raó. Potser sou uns genis excepcionals, un entre un milió, però el més normal és que la primera obra que feu sigui dolenta, la segona també, però potser una mica menys, i així… És important tenir això en compte, tenir paciència i seguir, seguir treballant, refent del tot les novel·les, reinventant-les o oblidant-les del tot, són vostres i en podeu fer el que vulgueu. Aquesta negativa, aquesta topada amb la realitat, és important i necessària. A tots ens sembla que som lo més millor, no  guanyar un premi o rebre una negativa d’una editorial ens posa al nostre lloc.

Però de vegades la realitat ens infla els collons, i ens cansem, i decidim tirar pel dret. Què heu de fer si us heu cansat d’intentar que us facin cas?

Si esteu decidits a difondre el vostre llibre heu de fer dues coses: la primera és polir-lo, i la segona registrar-lo.

  1. Polir-lo. Això vol dir que el llibre no ha de tenir faltes, cap ni una. Si corregir incansablement el vostre llibre és esgotador podeu contractar algú, hi ha gent que fa aquestes coses, cobren sí, però la feina es paga. Podeu negociar, preguntar, demanar algunes pàgines de mostra, podeu aconseguir una rebaixa en el preu fent constar el corrector als crèdits… A DPK (en català) se’m van colar desenes d’errades, i entre lectures i relectures i revisions ni sé les vegades que vaig llegir el llibre. La meva capacitat d’atenció és limitada, i a vegades em poden més les ganes d’acabar. Veient el resultat l’opció d’encarregar-ho a algú altre em sembla la millor. Això val també per les editorials que volen rebre llibres llestos per publicar, un llibre amb faltes demana feina i el poden descartar només per aquest motiu.
  2. Registrar-lo. Llegiu aquest enllaç, us explicarà el que necessiteu per tenir registrada la vostra obra: bàsicament l’obra impresa i enquadernada, fotocopia del DNI, omplir uns impresos i pagar taxes (12.6€ ara mateix). També és recomanable fer això si porteu el llibre a una editorial, com a l’editorial li doni per registrar el llibre us en penedireu de no haver-ho fet.

Ara el que cal fer és imprimir el llibre, heu de buscar impremtes i demanar preus. N’hi ha que maqueten i n’hi ha que no, les que no ho fan són més barates. Les més barates volen el llibre completament maquetat, i la portada feta. Penseu que el preu de cost per llibre baixa com més exemplars feu imprimir i això us deixa amb més marge. Jo recomano no passar de 100 llibres, o fins i tot 50, millor haver de reimprimir que tenir caixes i caixes de llibres per casa (sé el que és).

I ja amb el llibre imprès us queda posar-li un preu i vendre’l, podeu muntar una pàgina com la meva, i aleshores a vendre! I d’això no en puc donar molta informació perquè a mi em costa molt. Tireu de xarxes socials sense fer-vos pesats (ni fer spam), demaneu als amics que us facin ressenyes…

També hi ha un parell de coses que no recomano.

  1. La primera les mal anomenades editorials d’autoedició. S’encarreguen de corregir, maquetar i imprimir, per un preu, i en teoria també de vendre el llibre i fer que arribi a les llibreries i al públic en general. Sóc molt escèptic, n’hi haurà d’honestes però no deixen de ser unes editorials on el negoci no són els llibres són els autors; no han de convèncer la gent que compri el teu llibre, t’han de convèncer a tu que els necessites a ells per vendre el teu llibre. També hi ha editorials tradicionals que estan disposades a publicar-te si et fas càrrec de part del cost de l’edició (són rumors que no he pogut confirmar). Cal fugir.
  2. Segona l’ISBN. No serveix de res si no treballeu amb una distribuïdora que faci arribar els vostres llibres a les llibreries que el demanin. Per això serveix l’ISBN. No sé si hi ha distribuïdores que acceptin treballar amb auto-editats, però penseu que es queden un 30-40% del preu del llibre pels seus serveis, a més a més el llibreter es queda un 10-15% i hi ha un IVA que de moment és del 4%, estem parlant d’aproximadament el 50% del total, i sense comptar el cost d’imprimir el llibre.

El món del llibre és una cadena i cada pas s’emporta un tant per cent, si aneu posant gent a la cadena la vostra part minvarà, així de simple. A la cadena del llibre tradicional tothom cobra, i qui menys de tots és l’autor. Però en aquest cas que el llibre l’he suat, l’he pagat i l’he imprés jo, em vull quedar la pasta. Em podeu dir materialista si voleu.

I els e-books? Reconec que no és un tema que domini. Hi ha amazon, penjar-hi un llibre és fàcil (jo ho he fet) i gratuït, fer que el llibre destaqui i que la gent se’l compri és igual de difícil que amb un llibre físic però us n’estalviareu el cost i el que implica. Amazon també es queda un tant per cent, però com que el cost s’ha reduït al mínim tampoc és problema.

No sé si això pot resultar d’ajuda, és una feinada però trobo que compensa, econòmicament no gaire. Jo vaig arribar aquí cansat que no em fessin cas, potser més endavant torno a enviar coses a les editorials, o a concursos, no em tanco portes. Jo estic content amb la meva decisió, així que ànim!

Massa senzill com per no fer-ho

Massa senzill com per no fer-ho

Els ebooks que vull

El tema dels ebooks (sí, n’hauria de dir llibres electrònics però ja gairebé tothom en diu així i a més és més curt) em desperta sensacions contradictòries. Per una banda semblava clar que eren el futur, però com que les coses s’han fet tant malament com s’ha pogut cada cop tinc menys clar aquest punt. Futur sí, però no el més immediat. Il·lusió i desencís.

 

(c) Cloned Milkmen, Creative Commons

(c) Cloned Milkmen, Creative Commons

Crec que els únics que han entès tot el potencial de la idea han estat els d’Amazon. Amazon és el mal (i fins i tot jo hi sóc), ho reconec, però té coses bones com un lector barat, tot i que només el pots fer servir per llibres d’amazon [EDICIÓ: no és així, és complicat passar els llibres d’un kindle a un altre dispositiu lector, però els llibres d’amazon s’han de llegir preferentment en kindle, hi ha alternatives però la gent tira a lo fàcil]. Sembla una putada, però tampoc ho és tant. A amazon hi ha molts, moltíssims autors, que publiquen allà prescindint d’editorials, amb ebooks a entre 1-2€, de vegades fins i tot menys. No sé què em trobaré, però per aquest preu no crec que m’enfadi per un llibre fluix o dolent. Publicar a cost 0 és molt temptador per autors que passen de les editorials tradicionals (o les editorials d’ells com és el meu cas), els llibres independents es troben en petites editorials o microeditorials i aquí, no hi ha més. Amazon ho ha entès i s’hi ha llençat de cap

I a part hi ha tota la resta. I aquí és on la cosa va com el cul. Editorials que posen els seus ebooks a 9 o 13€, i es queden tan amples. Podeu revisar aquí els més barats a 5.99; o aquí, per posar dos exemples. Un llibre que no té despeses de fabricació, ni distribució, ni minorista; molts tiren amb el maquetatge de l’edició en paper o sigui que ni això han de treballar, i pretenen cobrar aquests preus? De debó?

Vull poder comprar clàssics per 1€, o 1.5, les obres completes de Josep Pla, o aquelles edicions d’Edicions62 MOLC (Millors Obres de la Literatura Catalana), la col·lecció A tot vent de Proa…Clàssics dignes, ben maquetats, i llibres sense drets a un preu barat o molt barat. La versió que vaig trobar del Tirant lo Blanc íntegre era en una lletra tan petita que el lector ha d’anar horitzontal, algunes paraules no estan senceres i les lletres del final o el principi surten soltes o enganxades a la paraula contigua, i en català antic però això ja ho volia. He vist de tot, llibres on les majúscules eren substituides per minúscules amb accent; els números de la pàgina integrats al text i també les capçaleres, de bojos. Un llibre en paper amb les característiques d’alguns ebooks (alguns! no tots!) seria retirat del mercat, pensem-hi.

(c) Timothy Tolle, Creative Commons

(c) Timothy Tolle, Creative Commons

Ara ve quan defenso la pirateria? No. La pirateria està malament i no ajuda a que es crei una oferta d’ebooks digna en el nostre mercat (més enllà de la d’Amazon, que no és perfecta però va camí de ser hegemònica). La pirateria està malament, però les editorials l’estan fent no bona però potser sí necessària.

Les editorials han de deixar de veure l’ebook com competència pel llibre en paper, són formats diferents, amb pros i contres. I sobretot han de deixar de calcular el preu de l’ebook com sigui que l’estan calculant ara, perquè és obvi que no ho fan bé. La gent sap que aquell ebook no té quasi despeses, no pagarà segons quins preus. Moltes editorials treuen primer el llibre en tapa dura i després, a un preu que pot ser la meitat, l’edició de butxaca. Hi ha gent que s’espera a l’edició en butxaca per estalviar-se uns euros. Per què no treure després l’ebook a un preu realment competitiu? Pràcticament tota la feina està feta i els lectors (persones) que no busquem només la novetat podríem tenir unes bones biblioteques en un lector (aparell), que és la idea de tot això i la gran utilitat d’aquests dispositius: tenir una gran biblioteca en molt poc espai. Una editorial que potser ho ha començat a entendre és Males Herbes que té aquesta oferta d’ebooks, entre 3 i 4€, així sí!

Així que si algun editor, amoïnat per la situació de l’ebook a casa nostra, arriba aquí li puc donar un consell sobre com ho estan fent: de pena. Les editorials no han de pensar que el negoci que feien amb els llibres en paper ara el faran amb els ebooks, no hi haurà un canvi immediat, però poder complementar-se. Per exemple: edició en tapa dura (20€), un any després en butxaca (10€) i un any després en ebook (3€). Seria una manera d’incentivar els ebooks, amb llibres actuals, ben editats i a un preu raonable. Potser aleshores serà el moment de convertir el negoci en completament digital, la gent comprará llibres electrònics, però no als preus actuals.

Casa Anita

El tancament de llibreries no s’acaba, és una puta plaga. Normalment no queda més que lamentar-se dels canvis legals que permeten disparar els lloguers fins a preus prohibitius per les llibreries, com va ser el cas de la Llibreria Canuda que vaig ressenyar aquí. És trist, però és el que hi ha, ens queda lamentar-nos i anar a les llibreries que encara aguanten heroïcament.

Però hi ha casos que no són així, aquest és un d’aquests casos, mobbing immobiliari pur i dur com poder llegir en aquesta noticia del diari Ara, és el que està passant ara amb la llibreria Casa Anita.

Que tanqui una llibreria SEMPRE és una mala noticia, però aquest cas en concret més que entristir cabreja.

(c)Rebeca Luciani

(c)Rebeca Luciani

Del seu facebook:

Podeu passar a signar per qualsevol llibreria de la vila de Gràcia, altres de Barcelona, Mataró, i moltes de les botigues al voltant del Mercat de la Llibertat de la Vila de Gràcia:

Biblioteca Vila de Gràcia, Llibreria Al·lots, Consumició Obligatòria. La llibreria de 2a mà de BCN, La Caixa D’eines Llibreria, Atzavara Llibreria, Llibreria Documenta, Bateau Lune, Haiku Barcelona, Associació de Mestres Rosa Sensat, Abracadabra llibres per a nens, La Petita, Casa Usher Llibreria, ALIBRI LLIBRERIA, Dòria Llibres (Mataró), Llibreia Girafa Negra (Badalona), Bufallums, titelles i ninots (Tona), Llibreria L’Odissea (Vilafranca del Penedès), L’Espolsada llibres (Les Franqueses del Vallès), Pebre Negre. Llibreria, Cuentosmonos (Girona), Al Gra Del Sac Al Plat, Lo Pinyol, Merceria Tarragona, Punt de Patch, Calçats Conesa, Bodega Quimet, Bar Monroig, Montse Ibáñez Roba, Celler Can Dani,…

I a la caseta 206 de la Feria del Libro de Madrid!

Editorials

El sector editorial s’està movent, bastant, i el que passa és interessant, i a més a més sembla confirmar les meves prediccions, tot i que encara és molt d’hora i un gir de 180º és possible, tot i que cada cop menys probable.

La meva predicció: anem a un mercat del llibre on hi haurà autoedicions i editorials molt però molt petites.

Fa poc va aparèixer la noticia que Bertelsmann venia a Planeta la part que encara tenia de Círculo de lectores, i tot apunta a que Planeta tancarà Círculo, de fet han tancat tots els Círculo, fins i tot l’alemany tancarà el 2015. També ha aparegut recentment la noticia que el sector editorial ha tornat a les xifres de facturació de 1994, un retrocés de 20 anys!

Es retornen més llibres que mai. Els llibres retornats són els que no s’han venut i les llibreries passen de quedar-se’l, perquè l’espai és valuós i guardar un llibre que pot trigar molt a vendre’s és malbaratament de recursos, i no em parleu de tenir fons, la sola idea fa riure a molts responsables de la indústria del llibre. Les devolucions són d’entre el 40 i el 60%, i són llibres que molts cops acaben a la trituradora de paper (i no, no és una manera de parlar). L’escriptor Andreu Martín ho explica ràpid i bé en aquest video de poc més de 6 minuts.

Les xifres del sector són terrorífiques i ens podríem posar a lamentar-nos que en aquest país de bestiotes no és llegeix. Però no és exactament així. S’autoediten llibres, cada cop més, autors que no poden entrar en el circuit “normal” del llibre, o que no volen fer-ho. A més a més cada cop s’editen més títols, i cada cop hi ha més editorials. Editorials petites com per exemple Labreu, L’Altra, Periscopi, Sajalín, Blackie Books, Sembra, Raig Verd, Pol·len… i me’n deixo moltes, és un degoteig continu. Els grans grups veuen amb preocupació el panorama i cada cop més gent s’hi llança? Sí. Estan bojos? Una mica sí, però no són rucs, no es faran rics però sembla clar que sobreviuran. Són editorials molt petites, portades de vegades per equips de dues persones, tirades curtes, llibres molt pensats i cuidats, i promocionats per xarxes socials, la promoció que es poden pagar. I aquests llibres què tal són? Bons, no me’ls he llegit tots, però hi ha criteri rera cada llibre que es publica, el criteri sembla ser la qualitat, no la rentabilitat. Aquests petits editors ni es faran rics ni podrien mantenir unes mega estructures com les de Planeta, o Random House Mondadori. Aquesta és la seva fortalesa, heu vist algun cop les megaoficines que Planeta té a Barcelona al capdamunt de la Diagonal? Aquestes estructures només funcionen amb llibres molt rentables, són molts sous que cal pagar, centenars, milers, algunes de les editorials de que parlo no arriben a la decena de persones. I tot i aquesta diferència abismal el producte que ens n’arriba no és millor o pitjor depenent de la quantitat de gent que hi treballa.

Les grans editorials no sobreviuran a menys que facin ajustos draconians, i potser ni així. Les editorials petites possiblement sí, no han de pagar tants sous, no tenen tantes despeses, no necessiten supervendes, tot es mou en un marc molt més raonable. I també cada cop més autors, entre els que em compto, tiren pel dret, és una tendència que va a més, caldrà veure si és per quedar-se o no.

Censura

La censura torna, o potser és que mai se n’ha anat del tot. Fa anys un jutge va ordenar segrestar un número de la revista El Jueves, en la seva opinió la portada era ofensiva, injúries a la corona concretament. Va aconseguir que la portada circulés per tot internet, per televisions… tothom la va veure i els que van comprar la revista abans del segrest la guarden com un tresor.

Ara ha tornat a passar, però pitjor. La portada duia una imatge que il·lustrava l’abdicació jueves_reydel rey, aquesta imatge que veieu aquí. Un jutge ha intervingut? No. És molt pitjor, la propietària d’El Jueves, l’editorial RBA, ha decidit que res d’acudits del rey en portada, ha destruït 60.000 exemplars llestos per distribuir i els ha tornat a imprimir amb una portada on al rey ni se’l menciona.

La portada en qüestió ha sortit a tot arreu i ja s’estan anunciant boicots a RBA. Però en saber-se la decisió d’RBA vuit dels artistes d’El Jueves han plegat. No són els becaris, de fet són pràcticament tots els pesos pesats, concretament i si no me’n deixo cap són: Fontdevila, Monteys, Alcázar, Bartual, Vergara, Guillermo, Isaac Rosa i Mel. La revista difícilment es recuperarà d’això, RBA aconseguirà que sigui econòmicament inviable i la podran tancar. Trist final.

Els dibuixants d’El Jueves, artistes, ninotaires, caricaturistes, com se’n vulgui dir, han donat una lliçó. Se’ls ha volgut censurar i han dit que NO. Senyors de la “premsa seriosa”: els humoristes d’El Jueves els han passat la mà per la cara en dignitat! Això va per La Vanguardia, El Periódico i similars. Portem des del dia 2 amb contínues lloances al rey amb una unanimitat quasi nord-coreana per part de la “premsa seriosa”, una “premsa seriosa” que no té manies a assistir a mal anomenades “rodes de premsa sense preguntes” (això és una declaració no una roda de premsa!), una “premsa seriosa” d’un servilisme i unes reverències de vergonya.

Sempre que a llocs com facebook critico que els periodistes vagin a actes com aquestes “rodes de premsa sense preguntes” surt algú que em diu que estan obligats, que la cosa està molt fumuda, que qualsevol es posa xulo… Per si algú no ho sap els dibuixants d’El Jueves no són milionaris, paguen les seves factures i les seves hipoteques amb el que guanyen pels seus dibuixos. I s’han plantat! Amb dos collons! Mentrestant la “premsa seriosa” va camí de beatificar el Campechano I.

Serveixin aquestes ratlles com a denúncia de la censura i de l’actuació d’RBA, i com a reconeixement als dibuixants que s’han plantat: Fontdevila, Monteys, Alcázar, Bartual, Vergara, Guillermo, Isaac Rosa i Mel. Ben fet! Contra la censura sempre!

La portada d’El Jueves està signada per Manel Fontdevila, la imatge de sota és una il·lustració de Frank Miller a favor del CBLDF (Comic Book Legal Defense Fund) i en contra de la censura.

(c) Frank Miller

(c) Frank Miller

Còmics, o tebeus

© Marvel Comics

© Marvel Comics

[És una de les entrades més caòtiques que he escrit, intentaré fer-ho més passable.]

Aconseguir interessar a un nano per la lectura és complicat, i a mi, que ara em puleixo al voltant de 80 llibres l’any, em va costar molt. Moltes vegades el problema no és el nano, és el llibre. Un nano ha de llegir coses per la seva edat, que li agradin i l’entretinguin. Que no se m’entengui malament: tinc el màxim respecte pels llibres i autors de llibres infantils i juvenils, s’enfronten al públic més cruel i despietat que hi ha, i és més difícil escriure per nanos que per adults, els nanos no passaran d’una primera pàgina avorrida. A mi la lectura em va arribar pels còmics, vaig començar amb els Don Miki i després vaig anar llegint tot el que arreplegava, sobretot còmics de Bruguera, els Mortadelo y Filemón eren els que més m’agradaven. Vaig tornar a comprar còmics quan ja anava a l’institut, i en aquell moment còmic era sinònim de superherois.

COMIC_VerticalEntre el 1993 i ben bé el 2003 vaig comprar molts còmics, actuals i antics, i una relectura de molts d’ells seria perfectament tolerable. Quan un còmic era bo era bo, si era normalet era normalet i si era dolent era molt dolent, com qualsevol altre gènere i els còmics de superherois eren això: un gènere. Vaig anar allunyant-me dels còmics de superherois, però ara quan hi ha un saló és el que busco: còmics de superherois editats als 80 i primers 90, en paper normal i colors senzills (a mitjans 90 es va popularitzar el paper couché i els colors digitals, esplèndids però massa bons). Aquells còmics m’agraden pel que agraden totes aquestes coses nostàlgiques, tenen una aura difícil d’explicar però molt real.

Sin City ©  Frank Miller

Sin City © Frank Miller

Em vaig distanciar del gènere per força motius, en part em va arribar a avorrir. Les editorials han de fer negoci, i de vegades la versemblança, l’oportunitat o el sentit d’algunes decisions només s’entén així. Les editorials com Marvel prenen decisions i els fans les aguanten, era normal que cada any hi hagués un parell de cross-overs mínim, i si un afectava als mutants estem parlant d’unes 7 col·leccions (X-Men, Patrulla-X, Factor-X, X-Force, Excalibur, Lobezno i Generación-X) podia ser una molt bona història però normalment la història era el de menys i la idea era que els fans d’una sèrie s’haguessin de comprar les altres sis, tal com explotaven el sistema funcionava molt bé. Als 80 també hi havia cross-overs, però no tan abundants ni tant perquè sí, els 80 també van ser els anys de les Secret Wars, Atlantis Ataca, Inferno… déu n’hi do. I parlo principalment de Marvel perquè la competència tela: DC estava editada de manera diguem-ne precària, els darrers anys de Zinco van ser molt fluixets, després els drets els va tenir Norma que només semblava interessada en la línia Vertigo (no ho critico, eren còmics collonuts), després Planeta que va començar a recuperar i tirar d’arxiu com si no hi hagués un demà i al final ara ho té ECC, que no tira tant d’arxiu perquè els còmics editats per Planeta encara són molt fàcils de trobar. Durant molt de temps Planeta era Comics Forum, i Comics Forum era Marvel. Després van publicar coses d’Image, ja amb el nom de World Comics, i com a Planeta DeAgostini Comics publicaven manga. Tampoc es tracta ara de fer un tractat del tema, hi ha enllaços a quasi tot per qui es vulgui documentar una mica. I a més a més vaig viure l’arribada del manga.

©  Akira Toriyama

© Akira Toriyama

Pot semblar estrany però tot i emetre animació japonesa pràcticament des de sempre els manga que s’havien publicat aquí es podien comptar fàcilment: cap. Els primers manga van publicar-se a partir de l’edició USA, amb les pàgines convenientment invertides, onomatopeies adaptades i “anatomia tapada”, la cosa poc o molt va funcionar, va despertar-se l’interés i es van publicar més i més. Encara faltava perquè les editorials s’atrevissin amb el format actual i amb el sentit japonés de lectura (el primer va ser City Hunter, de Tsukasa Hōjō), aquells primers manga vistos ara es veuen molt estranys, sobretot ara que sabem que el boom del manga va permetre que els còmics tal i com els coneixem arribin als nostres dies, sinó ja faria anys que serien una cosa molt més minoritària.

Saló del Còmic, edició 2013

Saló del Còmic, edició 2013

I amb uns gustos per la meva part força més eclèctics arribem a l’actualitat, llegeixo còmics amb certa regularitat i no em perdo un saló des de fa anys. A més a més he viscut el boom de la novel·la gràfica, això ha aconseguit estendre la idea entre el gran públic que no es estrany algú de més de trenta anys llegint còmics, els que llegíem còmics ja ho sabíem. Quin futur li veig com a medi d’entreteniment? Complicat, cada cop llegeix menys gent en general, i els còmics són una cosa que es llegeix, no sé si les masses que llegeixen manga es renovaran amb les noves generacions, si no és així tota la indústria del còmic s’haurà de reformular. Ja fa anys vaig llegir un article on es deia que els amants del còmic més independent havien de posar espelmes d’agraïment a Marvel i DC i Image: gràcies a aquestes tres editorials (estem parlant d’Estats Units) existia una indústria i una distribució i una xarxa de llibreries que permetien que els còmics minoritaris arribessin a tothom i gaudissin d’una difusió garantida, gràcies a les vendes de superherois. Sense superherois no hi havia aquesta xarxa de vendes que feia que un còmic de tirada petita i dirigit a un públic minoritari pogués existir, perquè aquests còmics minoritaris no donen per mantenir tot això. Si canviem superherois per manga tenim un retrat força encertat de la situació actual.

El mercat de Sant Antoni

El mercat de Sant Antoni, bon lloc on comprar còmics

Aquesta és la part pessimista, l’optimista és que els còmics han sortit del quiosc i han conquerit les llibreries i es consoliden com un objecte cultural més que no pas de consum popular. És un canvi obligat perquè els quioscs eren ideals per vendre còmics a 175 pessetes però no novel·les gràfiques a 15€. El futur del còmic és molt semblant al del llibre, terriblement incert.

Ha quedat una entrada força estranya. Crec que aniré parlant de còmics en aquest blog, sí, repassaré històries i sèries que em van agradar en el seu moment!

 

Això és cosa de quatre gats

Entrada en castellano aquí.

Reconeguem-ho, llegir és una cosa que agrada a quatre gats (i baixant) i escriure… bé tampoc ha estat mai una afició massiva per més que sempre hi hagi qui es queixa que escriu tothom i que s’escriu més que es llegeix. Aquesta queixa ve seguida de que es publica massa i com a conseqüència uns llibres concrets (els de l’autor de la frase) no reben l’atenció merescuda, o les vendes, o ni tan sols es publiquen.

LlibretesPerò cada cop es llegeix menys, als metros, als trens, autobusos, andanes d’estació… sí que hi ha gent llegint en paper o en lectors de llibres electrònics, però la majoria estan mirant la pantalla del seu mòbil o tablet, mirant el facebook o el whatsapp, o jugant al candycrush o… l’entreteniment que es podia dur a tot arreu i que abans era un llibre ara és el mòbil, i requereix menys esforç i menys concentració que llegir, és molt més fàcil, no hi ha partida.

Adopteu-ne un o més d'un!

Feia temps que volia parlar d’això, i aquest escrit del meu conegut Sergi Puertas m’ha acabat d’animar. Perquè darrerament són molts els autors que s’estan queixant de la pirateria, que és una vergonya i que els hi roben, i si encara no heu llegit l’article feu-ho ara.

Ja està? Les xifres que apareixen són 8% per l’autor i el 92% per l’editorial que amb això paga els seus treballadors, impressors, distribuidors, etc. 8 i 92. El més normal sol ser un 10-90, però quan els llibres són de butxaca el percentatge de l’autor es redueix a un 5 o un 6%. I sabeu què passa amb els llibres infantils que van il·lustrats? Semblaria lògic que l’autor del text i el dels dibuixos cobressin un 10%, però no, es parteixen el 10% amb el que acaben cobrant 5 i 5 (no vull ni pensar si també hi ha entintador o colorista i encara surt més gent a repartir).

El destí final de tots els llibres?

El somni del món editorial abasteix les llibreries de vell.

Sí, la pirateria és un problema, però les condicions de la indústria també ho són i potser aplicar el terme pirateria dedicat als editors no seria gaire exagerat. Entenc que autors com Javier Marías o Arturo Pérez-Reverte es queixin de la pirateria, no ha de fer cap gràcia trobar penjat el teu llibre sense veure’n ni un cèntim, però em temo que aquesta pirateria no està afectant als seus ingressos. El repartiment amb l’editorial és abusiu i piratesc, i si les vendes baixen els ingressos pels pocs autors que podien viure dels seus llibres es redueixen i potser no els permetran viure del que escriuen. Que algú escanegi el text i el pengi a internet és un problema però no és la causa de que els escriptors vegin minvats els seus ingressos. Fa ràbia que per un cop que als autors els dóna per protestar sigui per defensar un sistema injust com el millor dels sistemes possibles. Com es diu a l’article una mica de Síndrome d’Estocolm.

Autoedició, el futur? Crec que sí

Autoedició. El futur? Crec que sí

O dit més clarament, té collons que de tota la cadena del llibre l’únic que no en pugui viure, ni que sigui modestament, sigui l’autor. El que falla no és que el llibre es trobi disponible a la xarxa gratuïtament. Tothom entén que un editor cobri, que cobri un impressor, un repartidor, un llibreter… que cobrin suficient per viure, per què l’escriptor no? Les descàrregues il·legals són un problema irrisori provocat per la política d’ebooks de les pròpies editorials, editorials que estan demanant als seus autors que posin el crit al cel. No cola.

Cap a on anem? Crec que anem a un futur d’editorials cada cop més petites i molta autoedició. I les llibreries? Les estic veient més adaptables que els monstres editorials així que potser sí tenen futur. Els grups editorials condemnadament grans? Si cada cop llegeix menys gent no hi ha negoci, mutaran i vendran qualsevol altre cosa o despareixeran.

I els escriptors? Seguirem escrivint, contra tota lògica.

Practicant per dedicar llibres

I l’e-book? ¿Y el e-book?

Des que va aparèixer el llibre parlo de treure’l en e-book, i em sembla que trigaré encara força, vaja que queda ajornat indefinidament. No estic especialment content amb amazon, i prefereixo vendre els exemplars impresos que encara em queden. A més a més perquè un e-book es vengui el preu ha de ser competitiu, molt, i si puc cobrar 15 euros sense problemes pel llibre imprés és més complicat de cobrar segons què per l’arxiu, a més a més encara no està prou clar el panorama, amazon té una posició de quasi monopoli i no se n’estan d’aprofitar-ho. Tard o d’hora m’hi hauré de posar, però de moment deixaré la idea aparcada i em centraré en escriure i vendre llibres en paper.

A la caixa, llestos, amb seus germans en castellà.

Desde que apareció el libro hablo de sacarlo en e-book, y me parece que aún tardaré bastante, vamos que queda aplazado indefinidamente. No estoy especialmente contento con amazon, y prefiero vender los ejemplares impresos que aún me quedan. Además para un e-book se venda el precio tiene que ser competitivo, mucho, y si puedo cobrar 15 euros sin problemas por el libro impreso es más complicado cobrar según qué por el archivo, además el panorama aún no está claro, amazon tiene una posición de casi monopolia y se aprovechan sin manias. Tarde o temprano me tendré que pasar, pero de momento dejaré la idea aparcada y me centraré en escribir y vender en papel.

Sembla que Guions serà el meu únic e-book

Sembla que Guions serà el meu únic e-book

La teoria dels primers 5 discs

És una teoria que li vaig llegir fa temps a un dels Ramones, no sé a quin, eren tots vius així que… Venia a dir que tots els grups haurien de limitar-se a 5 discs i després disoldre’s i formar nous grups i així seguir experimentant. Un cop aconseguida la suficient tècnica les coses a fer són limitades i el millor és fer-les i passar al següent. Si no es fa així els grups es repeteixen (sí, els Ramones en són un exemple, no són els únics, i seguien molant!) o es tornen irreconeixibles (ara penso en els Metallica) i desdibuixats.

sdva

The Ramones, 1976, foto de P.B. Toman agafada de l’entrada Ramones(album) de la wikipedia

De vegades hi penso, i això en música es compleix força, hi ha grups que difícilment em segueixen agradant després de més i més discs. Hi ha excepcions, hi ha genis que poden fer tots els discs que vulguin i que segueixen sent molt bons, The Beatles, The Rolling Stones, Bruce Springsteen… són pocs, són l’excepció i són genis. Però aquest moment dolç en que creativament tot surt genial, aquest moment no és etern, ni molt menys, arribar a assolir-lo ja és difícil, mantenir-lo és una tasca titànica.

I en els llibres? Els llibres també tenen una part de tècnica, d’ofici. No és una tècnica conjunta com la de les bandes de música, i els bolos i les hores d’assaigs en els escriptors són contes i novel·les objectivament infumables que bons amics pateixen amb paciència esperant el dia que puguin gaudir amb allò que escrivim. No és tan diferent.

El problema és sobre si repetir-se sí o no. Ramones van tocar la mateixa cançó tota la seva vida, Sabina porta anys cantant i composant com Sabina, i Paul Auster fa anys que escriu el mateix llibre. Hi ha qui diu que Juan Marsé porta anys escrivint la mateixa novel·la (en aquest cas no estic d’acord) o que llegit un llibre de Bukowski llegits tots. Tornant amb la música Enya deia que ara la gent escolta la seva música i diu “ah sí, és Enya, tot el que fa sona igual”, i el que realment li va costar va ser arribar a això, a aquest so identificable, no va dir que amb el que li va costar arribar-hi el pensava aprofitar, pero ja m’ho imagino jo.

A mi em passa això, deixant de banda Guions els personatges de DPK són els mateixos que sortiran a la propera novel·la, i a la de després, i a la següent, i potser a la que seria la quarta els personatges seran més nous, però tampoc massa. És fantàstic per aquells a qui DPK els ha agradat, i pels que no és una invitació a que s’oblidin de mi els propers anys.

La meva novel·la zero?

La meva novel·la zero?

No em comparo, ni molt menys, però crec que autors com Juan Marsé o Irvine Welsh tenen l’equilibri entre personatges-escenaris-estil i no repetir-se. Jo vull això: tenir un estil, una veu, uns escenaris, uns personatges… i per sobre de tot no avorrir, no sé si ho aconseguiré. Estic parcialment d’acord amb la frase que comentava de Ramones al principi d’aquest post, però no estic segur de si aquest repetir-se és criticable o no. Teniu els comentaris per si voleu dir la vostra.

DPK o el principi de "y lo que te rondaré morena"

DPK o el principi de “y lo que te rondaré morena”