2022. Maig. Derrotisme triomfant!

Les vendes de Samizdat són de per riure (si sou dels que l’heu comprat teniu el meu agraïment infinit), però això no és cap sorpresa, de fet m’ho esperava. M’ho esperava una mica menys, no us enganyaré, però molts amics o coneguts ja van comprar un llibre meu, ja van complir, qui em mana a mi seguir escrivint llibres i més llibres?

La xifra que de moment em pertoca de drets d’autor és ridícula. De totes maneres, abans m’autoeditava i havia de posar calés (les impremtes no treballen gratis), que ara el saldo econòmic sigui positiu, encara que ridícul, ja és una millora.

Bé, després de Samizdat penso penjar al mateix lloc amb el mateix sistema una altra novel·la, i després probablement les altres dues prèviament autopublicades: DPK Dies de porno i kleenex i No va més, de les que encara tinc exemplars per vendre a casa.

En un parell d’anys puc posar 4 llibres i 2 més que s’estan fent ara mateix; i potser la cosa, de pagament ridícul en pagament ridícul, arriba a algun lloc.

 

Samizdat

Aquesta pàgina va sorgir per la necessitat de fer-me autobombo, acabava de treure un llibre, més endavant va venir la versió del llibre en castellà i després un altre llibre directament en edició doble català i castellà. Els resultats no han estat per llençar coets, i millor deixar-ho així.

Però he seguit escrivint i he intentat col·locar els meus escrits enviant-los a pràcticament qualsevol lloc, editorials, concursos, agents… i els resultats han estat d’una unanimitat admirable. Però jo crec en el que faig, i si el mercat tradicional no és el lloc pels meus llibres doncs buscaré una altra manera, i aquesta és la manera.

Via Amazon podeu aconseguir el meu llibre Samizdat, en paper o en versió per kindle, a 10 i 2€ respectivament.

De què va Samizdat? Doncs d’un grup d’amics aspirants a escriptors que estan tips que ningú els hi faci ni cas després d’enviar els seus escrits a editorials, a concursos, a més editorials a agències literàries i pràcticament qualsevol lloc que se’ls acut (no, això no és autoficció). I decideixen trolejar el sistema. Humor cínic i negre, crítica al “mundillo” literari i una història de perdedors que tenen l’esperança de deixar de ser-ho.

Això és el que diu la viquipèdia sobre la paraula que he triat com a títol del llibre:

Samizdat (rusсамизда́тucraïnèsсамви́дав, samvídav) va ser la còpia i distribució clandestina de literatura prohibida pel règim soviètic i, per extensió, també pels governs comunistes d’Europa Oriental (Bloc de l’Est) durant l’anomenada Guerra Freda. D’aquesta manera, moltes vegades els dissidents aconseguien esquivar la forta censura política.

Les còpies es feien en un nombre reduït cada cop i s’esperava que els que les rebien realitzessin algunes duplicacions addicionals. Això es feia normalment mitjançant el mecanografiat o l’escriptura a màquina dels textos en qüestió o, si no, mitjançant la simple còpia manuscrita. Aquesta pràctica d’eludir la censura oficial estava plena de perills, ja que s’imposaven fortes sancions a les persones capturades en possessió de còpies de material prohibit.

Aquesta literatura amagada, clandestina… és on soc ara mateix, tampoc és cap drama, el meu llibre és al vostre abast, espero que en gaudiu i estaré encantat de rebre comentaris i crítiques (i com que jo n’he fet estic disposat a entomar-les).

2021. Octubre. Criptoliteratura

Pot la criptoliteratura salvar la literatura?

El llibre El manuscrit de Virgili proposa  la següent premissa: un escriptor que treballa a sou per una persona, un bon sou, temps per escriure, però una condició: només aquesta persona llegirà el que escriu, ningú més. El somni de tot escriptor o una maledicció? Cobra suficient per dedicar-se només a escriure i fins i tot a viatjar i a dur un tren de vida tirant a bo. Perfecte. L’autor s’entrega a la seva obra, però aquesta obra té sentit? No només es tracta d’assegurar-se un llibre, no el paguen només per un llibre. El tema és que ningú més podrà llegir-lo, es tracta d’assegurar-se’n l’exclussivitat.

Potser en un món on tot és gratis o gairebé gratis (perquè és dolent, la qualitat sempre es paga, sempre) l’única manera de donar valor a res sigui aquesta l’exlussivitat. És un criteri fàcil d’aplicar, n’hi ha poc i val molt, simple.

Imaginem que del còmic Action Comics 1 (1938, primera aparició de Superman) n’hi hagués 2 exemplars (en realitat són un centenar però em va bé que siguin dos) i que cadascún valgués 250.000€ (no, no és una xifra exagerada, s’han pagat 7 xifres per aquest còmic, i la primera no era un 1), i que agafem un d’aquests dos únics còmics i el posem a la trituradora de paper… el còmic que queda automàticament val el doble.

La següent història parteix d’elements reals i d’altres que em van explicar fa la tira i que segurament he deformat molt. Un any vaig estar en un stand d’un fanzine al Saló del Còmic de BCN (això sí és real, una llarga història) i em van explicar que havien tingut un client molt interessat en el número 1, era un coleccionista de números 1 de fanzines (molts fanzines amb prou feines arriben als 10 números, amb sort, casos excepcionals tenen vides llargues que els permeten professionalitzar-se, però aleshores deixen de ser fanzines). Aquest fan dels números 1 va conèixer una ànima bessona en això (ignoro si en altres coses també), i es van ajuntar per fer un fanzine amb un número 1 i una tirada de tres exemplars, un per cadascún i un més per, no sé, per vendre? Després d’això la cosa no va acabar bé, però ja havia donat tot el que podia donar, podrien haver fet un altre número 1, per mantenir la flama, però hauria estat fer trampa.

Amb la meva primera novel·la autoeditada (i traduida al castellà també, com un qatarí borratxo) em vaig passar un dia al FLIA del 2013 (en aquest video es veuen els llibres en el minut 3:36), en un solar de Vallcarca, batejat amb un nom de plaça i gestionat per una casa okupa sense cap mena de permís. Allà estava jo, rere un parell de taules de càmping plegables, amb els llibres a 15€, crec que en vaig vendre 2. Un dels possibles clients, després d’examinar i preguntar em diu que ell també fa coses, i jo em començo a tèmer el pitjor. Treu de la motxilla una llibreta, omplerta a mà de les seves paranoies-poesies-dibuixos etc… completament única, i la venia a 20€. Jo portava hores a l’stand, i la idea de donar-li el meu llibre i 5€ a canvi de lo seu no em va seduir el més mínim. Oferia una cosa única, potser aquest era el seu únic mèrit, a mi no m’interessava, però això era un altre tema.

D’això ja n’he parlat abans, però em ve de gust tornar-hi. L’editorial islandesa Tunglio només publica els dies de lluna plena, tirades de 69 llibres, els exemplars no venuts són cremats aquella mateixa nit. Ni posteritat, ni distribuidores, ni magatzems, ni hòsties! No és un negoci, és una acció poètica, però que fa saltar pels aires les idees que associem a la literatura seriosa.

Imaginem un autor molt popular que diu que només hi haurà X exemplars del seu llibre, per crowfunding, a una pasta gansa, una sola tirada de, posem, 100 exemplars. O un autor no tan popular, els llibres no valdran una pasta gansa però també una sola tirada, un nombre molt limitat d’exemplars. L’autor es podria comprometre legalment a deixar passar un temps, 3 anys o el que calgui fins a tornar a editar una altra tirada del llibre. Hi hauria el problema del pirateig o que es distribueixi en altres formats. Sobre la pirateria suposo que es podria fer el mateix que ara, pràcticament res, però això seria un altre tema. El llibre com a objecte pràcticament únic i el fet de llegir un llibre un privilegi, no una cosa que qualsevol pot fer. Tinc sentiments trobats plantejant-me això.

https://www.flickr.com/photos/contri/

Lamborghini Countach © contri. Creative Commons.

Cada cop es llegeix menys. El prestigi dels escriptors (fora dels frikis) és tirant a nul. Les époques en que un llibre podia fer correr rius de tinta o portar la gent a la revolució han passat a la història (si és que mai van existir). Són irrellevants i sense valor per qualsevol que no sigui un friki com ho soc jo. Potser la sol·lució seria fer llibres exclusius, personalitzats i que n’hi hagi pocs, molt pocs, i que cada cop que un es trenca o es mulla o el perd… doncs és un menys, potser es perden o cremen tots i només queda dels llibres el record en els que el van llegir, mentre conservin aquest record, amb sort mentre visquin… i després res, llàgrimes a la pluja que va dir aquell… Els Lamborghini, els Ferrari, els Rolls o els Porsche són bons i cars perquè n’hi ha pocs, si la Lambirghini es tornés boja i fabriques milions d’un dels seus models i per tant qualsevol en pogués tenir un… no crec que fes gaire gràcia als que ara tenen un Lamborghini (els Porsche i els Ferrari són més populars i alguns models una mica més barats). Una reunió dels 100 lectors d’un llibre, un llibre que és una passada i del que se’n fa còpies fotocopiades, ciclostilades, grafitejats a les parets dels passadissos del metro (anys enrere hi havia tot el meravellós Palabras para Julia al sostre del passadís del trasbordament metro de Passeig de Gràcia (L3-L4, abans de la L2). Una societat secreta, un llibre que no deixes per por a perdre’l per sempre i un autor que s’ha de preocupar de vendre el seu llibre fins al dia del llençament i mai més… començo a veure-hi més pros que contres…

Un afegitó a això, sobre que els llibres són irrellevants excepte pels autors i els qui en viuen i els penjats com jo. Aquest passat estiu van ser noticia uns audios del president del Real Madrid posant a parir pràcticament a tothom, i es va desfermar l’escàndol. Bé, aquestes converses van ser explicades en un llibre publicat fa cinc anys!  El llibre és Asalto al Real Madrid: Diario de 837 días y noches al límite per si el voleu buscar. Si voleu mantenir una cosa en secret publiqueu-la en un llibre.

Sant Jordi

NVM_MDJa hi som, en res torna Sant Jordi, la festa de les roses i els llibres, com cada any. Com cada any? No ben bé, perquè aquest any podeu comprar No va més No va más enlloc del llibre del mediàtic de moda, l’any passat això no era possible, però aquest sí! Ja és una mica tard per encarregar el llibre, si sou dels que ho deixeu tot per darrera hora podeu trobar aquest llibre (en català o castellà) i fins i tot el meu llibre anterio DPK Días de porno y kleenex (aquest només en castellà) a la llibreria La Temerària, de Terrassa, al carrer Unió número 7 de Terrassa, podeu gaudir d’un Sant Jordi sense les aglomeracions de Barcelona, i a més a més podeu xerrar amb alguns autors, la llibreria muntarà parada a la plaça Salvador Espriu, a escassos metres de la llibreria, m’hi trobareu signant de 17:00 a 18:00.

Practicant per dedicar llibres

Si sou dels que ja teniu el llibre us adoro, formeu part d’una germandat que cada cop té a més gent, com aquest:

O aquesta altra:

EstherllegintCada cop som més, a què espereu?

Jo i llibres_2

 

La presentació

Amb el Director WilkinsFa anys que escric, m’he presentat a concursos, he enviat originals no sol·licitats a editorials i agències, i he aconseguit que editorials em sol·licitessin originals (tampoc va servir de gaire), m’he autoeditat dos llibres i encara un altre disponible com a llibre electrònic a amazon (encara no el teniu?). He fet un munt de coses, però una presentació encara no l’havia feta mai.

Presentació_03Era escèptic, pensava que no vindria ningú (o només parents i coneguts), que no tenia gaire sentit. Però a la llibreria La Temerària, fent honor al seu nom, em van oferir l’oportunitat i no podia negar-me, què coi de tot se n’aprèn!

LTI el dia va arribar, 25 de novembre a la tarda, a la cèntrica llibreria ens vam reunir i, com diria aquell, vaig parlar del meu llibre. He de donar les gràcies a Julián Figueres director Wilkins per acompanyar-me i fer la introducció i conduir una mica tot allò. La seva part va fer somriure la gent i així és més fàcil tot. També a Sandra Moscoso que es va encarregar de fer fotos i demés. I a la llibreria La Temerària, per cedir-me l’espai, la llibreria més xula de Terrassa.

La veritat és que superada la primera frase va ser més fàcil que no m’esperava, va ser entretingut explicar la gènesi dels personatges, perquè fan el que fan, o perquè no, o com escric… Va ser divertit i juraria que amè, i probablement ho repeteixi en el futur, però aquesta serà per sempre la meva primera presentació.

Presentació_02Moltes gràcies a tots!

Què fer amb un llibre?

M’han comentat que estaria bé fer un post explicant tot el que implica que un llibre acabi existint un cop escrit. No em considero un expert en el tema, ni estic per anar donant lliçons. Però m’he trobat més d’un cop amb 30 o 50 o 70.000 paraules, una novel·la. Fet això el que el cos em demana és posar-me amb la següent novel·la, però com que no treballo amb cap editorial em toca fer tota l’altra feina. I d’això va l’entrada.

Abans d’optar per l’autopublicació jo recomano presentar la novel·la a premis o dur-la a editorials. No envieu el llibre al Premi Planeta o al Premi Ramon Llull o al Josep Pla, les vostres possibilitats són nul·les. Busqueu premis amb un cert prestigi i pocs diners. Premis com el Documenta (si sou menors de 35 anys), o el J.M. Casero per exemple, petits i modests però amb prestigi. Jo feia servir (de vegades encara ho faig) aquest buscador, en castellà no en tinc ni idea tot i que imagino que navegant una mica es poden trobar premis als que presentar-se.

Després hi ha les editorials. Enviar o portar els originals a sac no sempre és ben rebut. El millor és fer una mena de presentació vostra i de la novel·la. Dir-ne l’extensió, l’argument, el gènere i el públic potencial al que s’adreça. Un cop resolt això podeu entrar a resumir l’argument, els personatges, els punts forts de la trama i fins i tot podeu incloure petits fragments que serveixin com exemple, paràgrafs que us hagin quedat rodons, i també diàlegs, diferents tipus d’escenes… Tot això no hauria d’ocupar més de 5-10 pàgines, si són 5 millor. Es tracta de vendre-us o sigui que no us talleu amb l’autobombo. La presentació serveix (si agrada) perquè et demanin que els enviïs la novel·la, i se suposa que se la llegiran i els agradarà o no, a mi em va servir perquè dues editorials em diguessin que volien veure la novel·la, després no els va acabar de fer el pes, però s’hi van interessar, no és com un original que va a “la pila” (com explica Sergi Puertas en l’article que enllaço, ell parla de còmics però pel cas és el mateix).

Si aquestes 30 o 50 o 70.000 paraules són la vostra primera obra molt possiblement ni guanyeu un concurs ni cap editorial us vulgui publicar. Amb raó. Potser sou uns genis excepcionals, un entre un milió, però el més normal és que la primera obra que feu sigui dolenta, la segona també, però potser una mica menys, i així… És important tenir això en compte, tenir paciència i seguir, seguir treballant, refent del tot les novel·les, reinventant-les o oblidant-les del tot, són vostres i en podeu fer el que vulgueu. Aquesta negativa, aquesta topada amb la realitat, és important i necessària. A tots ens sembla que som lo més millor, no  guanyar un premi o rebre una negativa d’una editorial ens posa al nostre lloc.

Però de vegades la realitat ens infla els collons, i ens cansem, i decidim tirar pel dret. Què heu de fer si us heu cansat d’intentar que us facin cas?

Si esteu decidits a difondre el vostre llibre heu de fer dues coses: la primera és polir-lo, i la segona registrar-lo.

  1. Polir-lo. Això vol dir que el llibre no ha de tenir faltes, cap ni una. Si corregir incansablement el vostre llibre és esgotador podeu contractar algú, hi ha gent que fa aquestes coses, cobren sí, però la feina es paga. Podeu negociar, preguntar, demanar algunes pàgines de mostra, podeu aconseguir una rebaixa en el preu fent constar el corrector als crèdits… A DPK (en català) se’m van colar desenes d’errades, i entre lectures i relectures i revisions ni sé les vegades que vaig llegir el llibre. La meva capacitat d’atenció és limitada, i a vegades em poden més les ganes d’acabar. Veient el resultat l’opció d’encarregar-ho a algú altre em sembla la millor. Això val també per les editorials que volen rebre llibres llestos per publicar, un llibre amb faltes demana feina i el poden descartar només per aquest motiu.
  2. Registrar-lo. Llegiu aquest enllaç, us explicarà el que necessiteu per tenir registrada la vostra obra: bàsicament l’obra impresa i enquadernada, fotocopia del DNI, omplir uns impresos i pagar taxes (12.6€ ara mateix). També és recomanable fer això si porteu el llibre a una editorial, com a l’editorial li doni per registrar el llibre us en penedireu de no haver-ho fet.

Ara el que cal fer és imprimir el llibre, heu de buscar impremtes i demanar preus. N’hi ha que maqueten i n’hi ha que no, les que no ho fan són més barates. Les més barates volen el llibre completament maquetat, i la portada feta. Penseu que el preu de cost per llibre baixa com més exemplars feu imprimir i això us deixa amb més marge. Jo recomano no passar de 100 llibres, o fins i tot 50, millor haver de reimprimir que tenir caixes i caixes de llibres per casa (sé el que és).

I ja amb el llibre imprès us queda posar-li un preu i vendre’l, podeu muntar una pàgina com la meva, i aleshores a vendre! I d’això no en puc donar molta informació perquè a mi em costa molt. Tireu de xarxes socials sense fer-vos pesats (ni fer spam), demaneu als amics que us facin ressenyes…

També hi ha un parell de coses que no recomano.

  1. La primera les mal anomenades editorials d’autoedició. S’encarreguen de corregir, maquetar i imprimir, per un preu, i en teoria també de vendre el llibre i fer que arribi a les llibreries i al públic en general. Sóc molt escèptic, n’hi haurà d’honestes però no deixen de ser unes editorials on el negoci no són els llibres són els autors; no han de convèncer la gent que compri el teu llibre, t’han de convèncer a tu que els necessites a ells per vendre el teu llibre. També hi ha editorials tradicionals que estan disposades a publicar-te si et fas càrrec de part del cost de l’edició (són rumors que no he pogut confirmar). Cal fugir.
  2. Segona l’ISBN. No serveix de res si no treballeu amb una distribuïdora que faci arribar els vostres llibres a les llibreries que el demanin. Per això serveix l’ISBN. No sé si hi ha distribuïdores que acceptin treballar amb auto-editats, però penseu que es queden un 30-40% del preu del llibre pels seus serveis, a més a més el llibreter es queda un 10-15% i hi ha un IVA que de moment és del 4%, estem parlant d’aproximadament el 50% del total, i sense comptar el cost d’imprimir el llibre.

El món del llibre és una cadena i cada pas s’emporta un tant per cent, si aneu posant gent a la cadena la vostra part minvarà, així de simple. A la cadena del llibre tradicional tothom cobra, i qui menys de tots és l’autor. Però en aquest cas que el llibre l’he suat, l’he pagat i l’he imprés jo, em vull quedar la pasta. Em podeu dir materialista si voleu.

I els e-books? Reconec que no és un tema que domini. Hi ha amazon, penjar-hi un llibre és fàcil (jo ho he fet) i gratuït, fer que el llibre destaqui i que la gent se’l compri és igual de difícil que amb un llibre físic però us n’estalviareu el cost i el que implica. Amazon també es queda un tant per cent, però com que el cost s’ha reduït al mínim tampoc és problema.

No sé si això pot resultar d’ajuda, és una feinada però trobo que compensa, econòmicament no gaire. Jo vaig arribar aquí cansat que no em fessin cas, potser més endavant torno a enviar coses a les editorials, o a concursos, no em tanco portes. Jo estic content amb la meva decisió, així que ànim!

Massa senzill com per no fer-ho

Massa senzill com per no fer-ho

“Alijo”

Més d’un mes sense passar per aquí, això meu no té nom! La nova novel·la està en procés, en això no hi ha novetats. Però no vull parlar del que jo escric, em ve de gust parlar del que jo llegeixo.

(c) Rich Grundy, Creative Commons

(c) Rich Grundy, Creative Commons

Llegeixo molt, i això fa que quan estic un temps fora de casa i fora de la rutina necessiti provisions. I em preparo això, un “alijo” de llibres, i de vegades també de còmics. Em fa gràcia aquesta paraula que juraria que vaig aprendre en un còmic de Mortadelo y Filemón, en una aventura en que lluitaven contra el contraban i això, moltes vegades, volia dir interceptar “alijos”.

La RAE dóna com a segona acepció de la paraula la següent definició:

2. m. Conjunto de géneros o efectos de contrabando.

No és contraban, però els llibres que m’enduc són una part imprescindible del meu equipatge, vagi on vagi, sempre. Sobretot si el pla és no fotre brot en uns dies, o hi ha d’haver viatges molt llargs en avió. De moment m’estic preparant un alijo pel primer d’aquests casos. Sí, podria no llegir però simplement no sóc d’aquest tipus de gent.

Els llibres apareixeran ressenyats al meu blog de ressenyes Els llibres del Senyor Dolent.

(c) Terry Moore

(c) Terry Moore

I què llegeixo? Sobretot novel·les, que siguin meves i no de la biblioteca per si es malmeten (també per si es perden però això encara no m’ha passat), i també intento que no siguin massa espesses ni massa voluminoses pels problemes de transportar carretejar etc. un llibre molt pesat. Gèneres i temes? Doncs si fa no el de sempre, si pot ser m’agrada que caigui alguna cosa de Welsh, alguna cosa de gènere negre i llibres que porto deixant a un costat massa temps o que han caigut per Sant Jordi i els he de llegir però ja. Amb els còmics el criteri és una mica el mateix, això sí, no m’enduc còmics delicats o antics o els “tresors” introbables que vaig rescatant al Saló del Còmic, coses relativament noves, de vegades sagues llargues (un estiu em vaig pulir tot Akira i tot Strangers in Paradise) una mica el que càpiga a la bossa. Però quan el métode de transport és el nostre cotxe això dóna per moltíssim.

A les fotos una prova de tot el que cap al cotxe, va ser a les vacances de fa 3 estius, a Munic, el cotxe amb els trastos i després tots els trastos a dintre, campió de tetris.

Hi cabrà tot?

Hi cabrà tot?

 

 

Sí!

Sí!

El palau de Versalles

Igual que amb París ara no es tracta de fer una lliçó d’història, per saber coses del Palau de Versalles cliqueu a l’enllaç i que la viquipèdia us il·lumini. Al Palau hi va molta gent, per això tothom ens va recomanar comprar les entrades de forma anticipada. En el nostre cas de ruta quilomètrica això tenia els seus riscos, havíem d’estar segurs de ser a Versalles el dia en concret de les entrades, però planificar aquestes coses se’ns dóna bé.

Aquesta és la pàgina oficial i aquí per les entrades, si teniu les entrades vol dir que us estalviareu la cua? No, us estalviareu una cua, la més petita la cua descomunal i inmensa és la de la gent que ja té entrada. Molta gent.

A l’entrada una estàtua a Lluis XIV, i l’estesa de gent fent cua per entrar, nosaltres vam fer ben bé una hora i escaig, porteu un llibre per passar l’estona. VERS_01

I després a dins, amb molta moltíssima gent, la visita no va ser precisament cómoda. Les fotos d’interior no em van quedar especialment bé, havia d’esquivar la gent que grabava el sostre amb l’ipad però us feu una idea.

Una primera ullada als jardins, allà la gent quedava més dispersa i feia ganes d’anar-hi, però havíem de seguir el circuit.

Luxe, molt luxe a tort i a dret, i gent per tot arreu.

I ara sí, els jardins. La veritat és que el dia va acompanyar força (tot i que alguna foto suggereixi el contrari).

No ens vam resistir i vam fer la típica turistada.

Alguns racons en estar quasi deserts eren màgics, fins i tot el cel fosc ajudava a aquesta sensació d’irrealitat.

Amb aquestes fotos dels jardins despedim aquesta entrada, Versalles i les vacances estiuenques de 2014 que ens han portat per Alemanya, Luxemburg i tant a l’anada com a la tornada per França.

Doncs amb això, ja està! Queda pendent fer una entrada amb algunes reflexions i apunts sobre el viatge. Previsiblement la propera entrada “viatgera” trigarà una mica, he de vendre el nou llibre, però potser abans es cola alguna cosa.

La vall del Mosel

Aquesta és una zona de la que ens havien parlat molt, i ens l’havien descrit com una de les més maques d’Alemanya, empatada (tot i que en un altre estil) amb la Selva Negra. I la veritat és que sí. I com a centre d’aquesta zona vam triar un càmping prop de Koblenz, ciutat que contempla com el Mosel (Mosel·la en català) s’uneix al Rin.

Visitar aquesta zona a l’estiu té una particularitat, i és que es celebra el Rhein in Flammen, focs artificials al riu. Això feia que el càmping tingués el cartell de completíssim, per sort acostumem a viatjar amb els càmpings tancats amb mesos d’antelació. El Rhein in Flammen no el vam veure, lo poc que ens agraden les aglomeracions van fer que preferíssim quedar-nos tranquils al càmping aquella nit. De totes maneres el dia que vam arribar després de plantar la tenda vam aprofitar per anar a voltar per la zona i acostar-nos als castells que “vigilen” el riu, vam arribar massa tard per poder-los visitar.

MOSEL_01MOSEL_02MOSEL_03MOSEL_04MOSEL_05MOSEL_06MOSEL_07MOSEL_08MOSEL_09MOSEL_10

Castell de Marksburg

Castell de Marksburg

Vam decidir visitar el poble de Cochem, a més a més el viatge ens permetria passar per una petita carretera al costat del riu Mosel, com el dia anterior i com a la Selva Negra, les carreteres valen molt la pena. El paisatge era espectacular, i des del fons de la vall s’enfilaven vinyes per les costerudes faldes de la muntanya, vinyes per les que no pot entrar cap tractor, això segur. És una gran zona vinícola d’Alemanya, el vi alemany té els seus admiradors, després de provar-lo tant la Sandra com jo vam decidir quedar-nos amb la cervesa alemanya i reservar el vi pel glühwein. Vam fer varies parades pel camí per retratar la vall.

MOSEL_14MOSEL_15MOSEL_16MOSEL_17MOSEL_18Cochem és el típic poble que és maco i que ho sap i ho aprofita. No és criticable, però fa que el centre estigui completament dedicat al turista, això sí, el poble és preciós i el castell que el vigila enfilat és fantàstic.

Cochem

Cochem

Cochem

Cochem

Cochem

Cochem

Cochem

Cochem

Cochem

Cochem

Cochem

Cochem

MOSEL_25Després de dinar vam fer cap al poble d’Andernach.

Andernach

Andernach

Per què Andernach? Perquè el 1920 hi va néixer Charles Bukowski i sóc així de friki.

Fan de Bukowski nivell friki

Fan de Bukowski nivell friki

No m’esperava gaire i la veritat és que Andernach és un poble molt maco. A veure no és el poble alemany més maco però està prou bé, té una muralla i un casc antic força ben conservat, i ni una sola referència a Charles Bukowski (bé, això ja ho sabia).

Andernach

Andernach

Andernach

Andernach

Andernach

Andernach

Andernach

Andernach

Mentre ens pensàvem si anar o no al festival dels focs artificials al Rin vam passejar pels voltants del càmping. Semblava que fóssim a la platja, gent prenent el sol i banyant-se i fent tot tipus d’activitats aquàtiques aprofitant que aquest tram de riu era força tranquil.

MOSEL_32MOSEL_33Quedava l’estrella d’aquesta zona, la ciutat de Koblenz. No vam arribar-hi d’hora, vam aparcar on vam poder i vam anar cap a Deutsches Eck, el punt on s’uneixen el Mosel i el Rin.

MOSEL_34MOSEL_35MOSEL_36MOSEL_37MOSEL_38MOSEL_39MOSEL_40MOSEL_41MOSEL_42MOSEL_43MOSEL_44MOSEL_45Com que es va fer l’hora de dinar vam jalar en un biergarten (i no em cansaré de recomanar els biergarten i els schweinshaxe!) i vam planificar la tarda.

Schweinhaxe!!!

Schweinhaxe!!!

 

MOSEL_47La idea era pujar amb telefèric a la fortalesa que hi ha a l’altra banda del riu des d’on es domina la ciutat i el Deutsches Eck. Però va començar a ploure, a ploure molt, i no va parar. No deixa de ser una cosa esperable quan es va allà dalt (i que explica que els alemanys ens envaeixin a l’estiu) però ens va fotre els plans enlaire així que la nostra visita a Koblenz no va ser gaire lluïda.

MOSEL_48MOSEL_49MOSEL_50MOSEL_51

Bonn

Abans de recollir els trastos i canviar de càmping encara ens quedava una ciutat a la zona per visitar, Bonn. Bonn és famosa per ser on va nèixer Beethoven i per ser una bona pila d’anys la capital de la RFA o República Federal d’Alemanya o Alemanya Occidental, fins i tot. Si voleu aprofundir en aquests temes res tan fàcil com clicar als enllaços.

Com en tantes altres ciutats hi ha restriccions a l’hora de circular amb cotxe, nosaltres només entrar vam buscar el centre i un pàrquing, no necessàriament en aquest ordre. I un cop amb el cotxe aparcat, a sortir a passejar.

BONN_01BONN_02Com és el més normal el passeig ens porta cap al centre on hi ha una església força impressionant, només heu de seguir els indicadors que posen Münster i arribareu a la catedral.

BONN_03BONN_05BONN_06BONN_07Les referències a Beethoven a la ciutat són constants, una mica com Aachen i Carlemany. La casa natal de Beethoven també està senyalada i de fet és una visita típica a la ciutat.

BONN_04

BONN_09És una ciutat petita, i ens va fer una molt bona impressió, sobretot de ser un lloc agradable. Vam dinar en un local bavarès que ens havien recomanat on vaig cruspir-me un schweinshaxe d’impressió, i després vam passejar.

Schweinhaxe

Schweinhaxe

BONN_08BONN_10BONN_11BONN_12A més a més feia molt bon dia, el que ens va animar a buscar una terrassa amb wifi, al final vam anar a un starbucks, on vam estirar un refresc a base de te una hora llarga mentre ens posàvem al dia amb els mòbils.

BONN_13BONN_14BONN_15I amb aquestes imatges del riu despedim-nos de Bonn i de la zona de Colònia, propera parada Koblenz i la vall del Mosel.

BONN_16