Atenes, fins a la propera

Un dia amb poca història i poques fotos. Un darrer dia molt típic, recollir l’habitació, gaudir de l’esmorzar de l’hotel (molt bo) i deixar les maletes allà, i passejar sense rumb. Les coses principals ja les havíem vist així que ens quedava passejar fent temps i comprar souvenirs. A més a més en teoria no hi havia vaga però volíem anar a l’aeroport amb temps suficient.

Al fons el nostre hotel.

Visitem amb una mica de calma les columnes del temple de Zeus Olímpic, d’una mida colossal. I ens serveix la mateixa entrada de l’Acròpoli, hem tret molt rendiment a aquests 12 euros.

Anem a Plaka a pels souvenirs, fem una cervesa en una terrassa al sol i dinem. Un altre cop un dinar magnífic a molt bon preu, amb aquest tros de dinar ens despedíem de Grècia.

A l’hotel a recollir les maletes i metro cap a l’aeroport, aquesta és la seva pàgina web en castellà. Arribem molt bé a l’aeroport (una hora de trajecte en total) i allà ens toca esperar el nostre vol que va amb retard i així posem fi a aquesta escapada grega i li diem a reveure a Atenes.

Atenes sota la pluja

La veritat és que fins al quart dia a la ciutat el temps ens havia respectat força. Temperatures suaus que baixaven una mica si s’ennuvolava el cel o cap a l’horabaixa, força normal. Però la treva s’acabava. Havíem vist el més important, així que ens prendríem amb calma el que quedava.

Fem cap a Monastiraki, que hi ha mercat i a més a més algunes coses que volem veure: l’Àgora romana, la Biblioteca d’Adrià i l’Àgora antiga.

L’Àgora romana només la vam veure per fora, i per cert l’entrada de l’Acròpoli ens va donar accés a la Biblioteca d’Adrià, l’Àgora antiga i l’endemà ens en donaria al temple de Zeus Olímpic que vèiem des de l’hotel. Això és l’Àgora romana:

El recinte de la Biblioteca és força gran, amb poca cosa encara en peu.

I l’Àgora antiga és un espai simplement immens però on només queda en peu un temple dòric, i moltes restes, no en vam fer una visita completa perquè la pluja ja ens estava començant a cansar. Compta amb unes vistes molt interessants.

Com que en tot el matí no va parar d’anar plovent, després de dinar en un restaurant de Monastiraki petat de gent (turistes i grecs) però senzill i típicament grec (de debó, no de postal), vam fer cap a l’hotel a fer una migdiada fins a l’hora de sopar, almenys estaríem secs i gaudiríem d’una habitació d’un 4 estrelles. Demà tocava tornar.

 

Atenes, ens llevem ben d’hora ben d’hora per visitar l’Acròpoli

Ens llevem a les 6, estem esmorzant a l’hotel a les 7 (sí, de vacances portem un ritme relaxat) i som a la cua de les taquilles per pujar a l’Acròpoli a les 8, tenim per davant a molt poqueta gent. És el monument més visitat d’Atenes (amb moltíssima raó) i som en temporada alta, o sigui que la recomanació que fem és de matinar, a més a més de poca cua hi haurà poca gent (això és relatiu) allà dalt.

Ja ens comencem a conèixer el passeig que va per la falta del turó on està situada l’Acròpoli, amb el seu impressionant Odèon d’Herodes Àtic.

L’entrada val 12€ i ens servirà per més atraccions arqueològiques. Entrem per la porta dels Propileus. Era tant d’hora que ens vam trobar amb un petit grup de soldats grecs que baixaven de la muntanya (marcant el pas), suposo que els responsables d’hissar l’enorme bandera grega que oneja al capdamunt de tot.

Fem fotos al temple de Nike Àptera, jònic, i només creuar l’entrada allà ho tenim.

A l’esquerra l’Erectèon, amb les seves cariàtides, i a la dreta l’obra mestra del dòric, el Partenó. Quasi 2500 anys de marbre, el bressol de la civilització. No puc deixar de repetir que venir d’hora ha estat un encert.

Això era l’estrella del viatge, i el motiu per triar Atenes, i s’ho cal, a partir d’aquí ja tot faria baixada. En sortir d’allà dalt fem cap a l’estadi Panathinaikó, que el dia abans ens el vam trobar ja pràcticament tancat.

L’entrada inclou poder visitar un petit museu muntat a l’interior amb una mostra de tots els cartells olímpics i les diferents torxes que s’han fet servir. És prou interessant, però l’impressionant és l’estadi, d’unes dimensions molt més que respectables per estar fet a finals del segle XIX i imitant els estadis clàssics (els estadis tal i com els coneixem i els camps de fútbol, amb alguna excepció, són pura arquitectura del segle XX en endavant).

Vam remuntar pel parc que hi ha des d’allà fins a la plaça Síndagma, i allà vam agafar el metro. Volíem veure el Pireu i per això necessitàvem metro i trasbordament, ho vam aconseguir sense perdre’ns. La part on ens deixa el metro és poc agraïda, és des d’on surten els ferris cap a les illes, a l’estiu deu ser un no parar. Després de dinar en un lloc petit prop del mercat (ens vam posar fins a dalt de peix per 25€) arribem a la part de port esportiu, i aquí el passeig és una mica més agrait.

Tornem al centre i a l’hotel a descansar una mica fins l’hora de sortir a sopar. Volíem sopar a Monastiraki, però acabem en un racó xulíssim de Plaka, un restaurant amb música en viu on sopem prou bé per 39€. Ja sé que repeteixo molt els preus, és que em costava de creure que menjessim dues persones per aquest preu.

Un parell de fotos nocturnes de Plaka fetes amb el mòbil per tancar aquesta entrada.

Atenes, primer dia (complet)

Ens vam llevar, vam esmorzar a l’hotel i ens vam disposar a passejar. Era el 25 de març, festa nacional, ens semblava que l’Acròpoli era tancada però no el museu que hi ha al peu de la muntanya amb totes les peces d’art que els anglesos no es van endur al British Museum. Però a Grècia la festa nacional vol dir exèrcit, i la desfilada la teníem pràcticament al nostre hotel.

Grècia té un exèrcit gran, sobretot si el comparem amb altres exèrcits de països amb una població similar. També tenen un conflicte amb Turquia, sobretot per l’illa de Xipre, i Turquia és molt gran així que no sembla que Grècia, tot i les retallades, redueixi efectius militars.

El museu de l’Acròpoli estava obert, és una visita obligada. Al mateix nivell que l’Acròpoli en sí i el Partenó.

Les vistes del Partenó són constants i s’aniran repetint molt, no em penso disculpar, això és un viatge a Atenes!

Sortint d’allà estàvem una mica sense saber cap on anar, i vam decidir tirar cap a l’hotel i passejar pel parc que veiem des del menjador. Les columnes corínties del temple a Zeus Olímpic deixen intuir un temple d’unes dimensions colossals.

Arribàvem a un lloc conegut gràcies a la televisió com a escenari de manifestacions. Tot i que la situació a Grècia no havia millorat tampoc vam trobar un ambient dolent. Suposo que la gent s’acostuma a tot, o es resigna, en fi, a la plaça Síndagma vam aprofitar per refugiar-nos de la pluja en un bar.

La guàrdia nacional, després hi tornarem.

Vam tirar cap a Monastiraki, i ens vam trobar amb aquesta esglèsia bizantina (amb un aspecte que recorda al nostre romànic) del segle XI, l’esglèsia Kapnikarea.

I ja de seguida el centre-centre de la zona de Monastiraki.

Un cop aquí vam enfilar-nos una mica, el carrer que pujava tenia unes bones vistes i ja era hora de provar una mussaca! És el plat nacional, i pràcticament a tots els restaurants en preparen, el preu i la qualitat poden variar però no és un plat lleuger, això sí és ideal si heu de caminar.

El dia abans ho havíem començat a veure però avui confirmàvem que es podia menjar bé i barat a Atenes. No és una bogeria i cal mirar una mica els preus abans d’entrar.

I el dinar, amb les vistes, va ser fantàstic.

 

Volíem visitar el Mont Licabet, això volia dir que havíem de tornar enrere, vam tornar per un carrer menys turístic i vam donar una ullada a una Atenes més real.

De nou a la plaça Síndagma vam poder veure l’espectacular canvi de guàrdia. L’uniforme sembla ridícul, però no us fieu dels soldats amb uniformes ridículs, la Guàrdia Suïssa del Vaticà tenen un uniforme absurdament ridícul però són un cos militar d’elit. I juraria que és el mateix cas.

Al Mont Licabet s’hi arriba amb un telefèric. Vol dir això que ens estalviarem una pujada? A mitges. És un telefèric d’aquells que van per sota terra, i no s’agafa precisament al peu, més aviat a mitja muntanya. Una muntanya completament urbanitzada, o sigui que a pujar i fer escales i esbufegar… Després per 7€ el telefèric ens deixarà a dalt d’aquesta muntanya (on deu fer segles que no es veuen els llops que li donen nom).

Les vistes són espectaculars, es veu tot Atenes, sorprenen les dimensions de la ciutat, és realment molt i molt gran.

A més a més, la llum i els núvols donaven un aspecte fantàstic, sobretot cap a la part del port.

Tirant de zoom no era difícil agafar els monuments més destacats.

En algun moment ens havíem de fer la típica foto.

De baixada es va posar a ploure amb ganes i ens vam refugiar en un bar, en sortir vam anar de camí cap a l’hotel passant per l’estadi Panathinaikó, on ja no vam poder entrar per l’hora que era.

Es va construir al segle XIX, no és un monument de la Grècia Clàssica, però va ser on es van celebrar els primers jocs olímpics de l’era moderna el 1896.

A l’hotel vam aprofitar per descansar una mica abans d’anar cap a Plaka a sopar. Però ens vam anar fixant en els noms dels carrers per no perdre’ns en tornar. Vam menjar en una terrassa d’un bar, en una part de carrer en pujada plena d’escales i terrasses de bar. Vam menjar moltíssim i no ens vam poder acabar el menjar, entre els dos no va arribar als 40€ en plena zona turística. Aquest seria un viatge on gaudiríem del menjar.

Gràcies a haver-nos-hi fixat vam poder tornar a l’hotel de seguida. I ens convenia dormir, l’endemà ens tocava matinar de valent, però valdria la pena!

 

Atenes, arribada

Visitar Grècia i poder veure en persona el Partenó és una cosa que sempre m’havia atret, amb aquesta idea i poc més vam decidir el nostre viatge de Setmana Santa. També tenia interés en saber si podria llegir els cartells amb el grec clàssic que vaig aprendre a 3er de BUP (vaig fer lletres pures).

La primera impressió del país no va ser la millor. L’aeroport està connectat amb la ciutat via metro, tren i bus, però tant el metro con el tren estaven de vaga, vaga absoluta i a totes les pantalles només es llegia STRIKE, ni rastre de serveis mínims, potser ni existien. Jo estic a favor de les vagues en general i només em vaig recordar de la mare dels treballadors en una vaga (la vaga o el que fos de controladors aeris el desembre de 2010). Tocaria arribar a Atenes en bus.

 

El bus X95, per 6€ ens va dur a la ciutat. Un bus pràcticament col·lapsat de gent, que feia el que bonament podia, vam fer una bona estona de cua i després més de dues hores de viatge, anxovats i a peu dret, fins arribar a la plaça Syntagma. I d’allà caminant fins a l’hotel. Quan preparàvem el viatge i miràvem on allotjar-nos vam trobar una oferta en un hotel de 4 estrelles i ni ens ho vam pensar, era aquest.

Vam registrar-nos, vam deixar les maletes i vam sortir, eren quasi les cinc i no havíem dinat, vam caminar direcció a l’Acròpoli i vam menjar alguna cosa semblant a un kebab, i ja amb la panxa relaxada vam caminar pel passeig que hi ha rodejant l’Acròpoli. És la foto d’Atenes, és el lloc, i a aquella hora, amb el canvi de llum del capvespre, era espectacular.

Va ser una presa de contacte molt ràpida amb la ciutat. I les primeres sensacions no eren del tot bones. La ciutat sembla caòtica i el trànsit és infernal, i les voreres estan molt fetes pols, gran part de la ciutat està així com deixada (no faré l’acudit aquell de “ja podrien repintar el Partenó”), potser és un efecte de la brutal crisi que pateixen o potser aquest és l’aspecte normal de la ciutat.

Ens havien recomanat per passejar i per menjar les zones de Plaka i Monastiraki, i és el que vam fer, i ens vam perdre a l’hora de tornar a l’hotel. Una cosa bona d’Atenes són els preus, mirant una mica és possible sopar a preus d’allò més raonables, però cal mirar que allà (com aquí) també els encanta fotre la gran clavada als turistes.