PUB

L’entrada sobre el Carrer Gran de Sant Andreu m’ha recordat el pub Hyde Park, i m’ha fet rescatar un text que vaig escriure pensant en aquell bar. No està del tot malament i m’ha fet gràcia que coses con ara fumar als bars es facin estranyes. El text és del 2000 o 2001, lluny encara de lleis antitabac. Espero que us agradi.

 PUB

   El Sol de la tarda atacava amb una força que semblava oblidada la paret de l’edifici del davant. El Sol semblava haver sortit de l’hivern en aquests dies de principi de primavera. Es veia gent, circulant amb tranquilitat, aprofitant la llum i l’escalfor. Des de la finestra del pub, incòmodament assegut en un tamboret, esperava que la cervesa negra s’assentés i passés de marró a negre, i que deixés de semblar un cacaolat. Era el problema amb la cervesa negra, s’hi abocaria tan bon punt li portaven i s’havia d’esperar una mica. Normalment aprofitava aquests segons per encendre una cigarreta, la qüestió era no estar sense fer res.

   El pub estava encara molt tranquil, el diumenge era un dia que semblava condemnat a recordar el dilluns i aplatanar a la gent. Entrava alguna parella amb cara d’haver anat de festa el dia abans, els tios que anaven amb la xicota es demanaven sols mitja pinta. Era el moment de fotre-li un glop a la negra.

   L’amo del bar anava engegant la tele per veure els resultats de futbol al teletext. Encenien les llums de dins, fora el Sol anava perdent força, la música era l’únic que li donava al lloc l’apariència de vida, el fum de les cigarretes anava omplint l’aire. La cervesa començava a baixar amb facilitat. Es començaven a demanar algunes tapes, xips i braves, els refrescs ja eren majoria sobre les cerveses. Almenys el xivarri era moderat i es podia assaborir una bona cervesa amb calma.

   Observava el trànsit pel carrer, ara ja quasi fosc, li feia notar l’interior del pub com quelcom extranyament acollidor. La segona cervesa estava a la meitat i havia aconseguit anar fent coses amb les mans i tenir la ment en blanc, tot el que demanava era una mica de tranquilitat. Una mica de boira al cap, només això.

   La tarda donava pas de manera subtil a la nit, la gent ara era una mica més sorollosa però no gaire, calia ser respectuós amb l’endemà. Els ressacosos s’havien començat a retirar i les cerveses tornaven a regnar, això sí, en ampolla o en mitges pintes. Ara estava concentrat una mica més en el que hi havia dins del local. Algunes cares li sonaven del barri, no sentia la més mínima simpatia, per ningú. Ell era l’únic que estava sol, tothom semblava tenir amic o parella amb qui compartir la tarda més fastigosa de la setmana. I ell anava esgotant les pintes.

   Finalment va fer-se de nit completament i el pub es deuria veure desde la cantonada com un refugi brillant en la foscor del barri, un d’aquells llocs que en veure’ls de fora et fa venir ganes d’entrar-hi. La vista li començava a coure per l’ambient carregat, a l’estómac la cervesa li pesava de debò, i començava a ser hora de marxar.

   Va pagar les pintes i va sortir, des del carrer es va mirar el pub, semblava un lloc brillant però no li podia semblar acollidor a algú que n’acabava de sortir, era simplement una altra manera de malgastar una altra tarda de la seva vida que ja no tornaria i començaven a ser moltes, masses per recordar-les. No es podia treure del cap la idea que sols havia estat una tarda més, insubstancial com tota la resta. Sempre amb la incòmoda sensació de que alguna cosa estava a punt de passar, alguna cosa que li donaria sentit a tot plegat i que el feia estar en una alerta il·lusionada i estúpida per no res, i el pitjor de tot, era un estat al que començava a acostumar-s’hi.

2 thoughts on “PUB

  1. Pingback: Estat de la qüestió | Cesc Llaverias

  2. Pingback: Estado de la cuestión | Cesc Llaverias

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *