03.12.2018. Recta final.

Poc a poc aquest any 2018 s’acosta a la seva fi. Fer balanç és un d’aquells costums absolutament inútils i sense sentit, és per això que no m’hi resisteixo.

Està a punt de concloure un any d’entrades setmanals, això només pot semblar fàcil des de dues postures, com una cosa que s’ha de fer en el futur (“això serà fàcil”) o com una cosa que s’observa retrospectivament (“aixó ha sigut fàcil”), la realitat és que no ho és pas de fàcil. Però bé, ja quasi estic a la postura d’observar-ho retrospectivament o sigui que deixe-m’ho estar, encara tindré temps de fotre la pallissa amb això.

Ha estat un any de mudança. De fet vam començar a moure’ns i a mirar pisos la tardor del 2017. Ha estat un període esgotador on tampoc ens atrevíem a fer cap gran cosa o cap gran viatge (excepte Nova York ara fa un any perquè ja ho teníem quasi tot pagat), per si sortia o no sortia el tema del pis. El mercat immobiliari és un abocador radiactiu que necessita ser ruixat amb napalm de manera consistent i continuada en el temps, i crec que és una descripció optimista. La capacitat de decisió de la persona que busca una casa per viure és quasi nul·la més enllà de dir “aquesta casa sí” o “aquesta casa no”. Un cop es diu que sí comença un putu viacrucis on es paga per absolutament tot a gent que tenen feines més aviat poc clares (però factures altes) i taxes i conceptes i merdes ineludibles… és un putu atracament a mà armada. Com que això és un calvari no deixa de ser un descans que la gent no es canviï de casa com es canvien de cotxe, si els dos mercats funcionessin a la mateixa velocitat potser moltes de les merdes de comprar pisos s’evitarien, però ara la gent hi cau de quatre potes i un cop ha pagat se n’oblida i el que vingui després que mengi la mateixa merda. Una actitut d’allò més humana. Però en fi, el caos de caixes és cosa del passat i ens estem fent a la nova casa, hem perdut en algunes coses però en d’altres hem sortit guanyant, i amb això lligat podem preparar amb ganes un nou viatge per l’any vinent.

Feina? Bé, i millorant, tampoc és una feina amb la que m’arribi a fer ric però hi vaig prou de gust, és més del que pot dir molta gent, així que no em queixaré per tenir sort.

Matrimoni? Bé, fins i tot molt bé veient alguns casos del meu voltant, prefereixo no estendre’m sobre el tema. No em queixaré per tenir sort.

Llibres? Doncs depén. Pel que fa a llegir-ne no arribaré a 100, i només una o dues relectures i crec que cap llibre en anglès, una estadística lamentable, com cada any. I sobre escriure’n doncs vaig fent, tinc un llibre acabat que resulta que no té ni la mida per entrar a concursos de llibres curts, l’hauré d’allargar o oblidar, i si l’allargo després bé el conyàs d’intentar vendre’l a les editorials, no tinc gens clar què faré, la mandra que em fan els dos processos és similar. Al marge d’aquesta novel·la tinc una altra en marxa, i encara una altra (que potser acaben sent una sola), i un altre projecte de tornar a fer contes. El bo de tenir una carrera literària inexistent és que puc triar fotre-me-la de la manera que més ràbia em faci.

I ja està, prou bé per, en definitiva, no tenir res a dir.

26.11.2018. El que costa.

Com que això de fer una entrada setmanal m’està costant més que no em pensava és possible que caiguin unes quantes entredes parlant d’aquest tema. Però l’any ja gairebé s’acaba o sigui que aquesta murga setmanal té un final a la vista.

Escriure sense tenir absolutament res a dir o explicar és curiós, però a poc que vulguis escriure ho acabes fent. La part mecànica, aquella part que fa que els nostres pensaments es codifiquin en lletres, és un part que necessita exercitar-se. Vaig tenir una época en que escrivia mini-diaris del dia abans de posar-me a escriure, i ho facilitava molt. Explicar un dia en que no has fet res destacable té el seu mèrit. És molt fàcil recordar el dia que vas seduir a aquella noia, o que vas guanyar una pasta al casino, o que vas fer qualsevol cosa gran, important, inusual, extraordinaria… no té cap mèrit. Però posar negre sobre blanc un dia gris té mèrit, primer perquè t’obliga a treballar amb un material que preferiríem oblidar, i segon perquè fer això implica el reconeixement que això és el que hi ha, que has arribat aquí i les perspectives d’arribar més lluny s’aguanten amb unes dosis d’optimisme que no tens, que de fet aspires a aquesta grisor amb ocasionals i espaiades jornades glorioses. Que tampoc saps massa com gestionar una vida massa interessant, ni amb els anys que tens et posaràs a aprendre-ho, sobretot perquè no treu cap a res més que a frustració, saber jugar al bacarrà a Mònaco, demanar xampany a Saint-Tropez o fer un cruer en solitari pel Pacífic sud són coses útils si les pots arribar a fer, sino no són res de res.

Però són evasió, placebo, i la bona literatura és el placebo pels que notem que la vida ens decep amb trames previsibles i personatges plans i mil i una collonades repetitives fins a la mort. Perquè tinguem clar que és o el placebo o fotre’s un tret o canviar de vida, però per canviar de vida fan falta, medis i sobretot ganes, i ens hem fet a la grisor per ara posar-nos com a ionquis del llampant, com a molt arribarem a bisuteria de basar dels xinos, res més. Les idees clares, encara que siguin una merda.

19.11.2018. No tenir res a dir.

És una cosa que passa de vegades. No hi ha res a dir o a afegir, és com dir que la conversa no ens interessa prou com per intervenir-hi, o que no respectem a l’interlocutor i passem de posar-lo al nostre nivell i dignificar-lo parlant-hi.

És clar que també podria ser simple humilitat, però ningú atribuiria a l’humilitat el que pot atribui a la supèrbia, som cabrons fins i tot ens els prejudicis. Si algú diu alguna cosa és un putu cregut i si no diu res és un putu cregut. És un raonament amb moltes errades, però més simple que pixar contra la paret.

No tenir res a dir és una manera d’enfortir el silenci, una cosa que es troba molt a faltar, i el silenci ajuda a pensar i també a escoltar i aprendre, ajuda a qualsevol procés cognitiu que valgui la pena, potser és per això que sembla haver-hi una croada per erradicar-lo. Si em posés conspiranoic parlaria d’una conxorxa per impedir-nos pensar. Però crec que com a espècie ni arribem a això.

Passo moltes hores davant del televisor, però poques veien el que fan per la tele, veig dvds o series via plataforma, una de les coses que més hi ha a la televisió són tertúlies. No śe que serien en un origen però veure gent escridassant-se sense sentir repetint les mateixes pollades a mi em cansa des del minut 0. Ho entendria si la confrontació arribés a l’enfrontament físic i baralla a mort, però cridar per cridar és estúpid, quasi tant com mirar-ho per la televisió.

En vista de que a la televisió no entre idees noves ni que els matin i que tot el que fan és recuinar coses ja provades i fetes i vistes, això podria ser una idea. Al club de la lluita els combats duren el que calgui i s’acaben quan un dels components diu que es rendeix o queda inconscient; a hockey sobre gel si dos jugadors s’estomaquen se’ls ha de deixar i només els separen quan un d’ells (o els dos) cauen a la pista, mentre mantinguin la vertical hi ha barra lliure de mastegots. Aplicar això a les tertúlies no les faria intrínsecament millors, i les opinions que s’imposarien serien aquelles defensades pels més bestiotes. Però us imagineu un lloc on la gent hagi de pensar abans de parlar?

Això també implicaria una cosa, i és que la gent estaria disposada a estomacar o deixar-se estomacar per unes idees, una cosa que no passa mai i que fa que la gent canviï d’idea com qui canvia de jaqueta i total què més dóna? La gent que està disposada a deixar-se estomacar em mereixen un respecte, cal ser valent. La gent disposada a estomacar ja és un altre tema, moltes vegades el que hi ha són ionquis de l’adrenalina i no pas gent disposada a defensar alguna cosa, per això hi ha moltes més batusses al fútbol que a les biblioteques.

Cal ser valent per anar a per totes, a jugar-te-la. Hi ha una expressió en anglès “skin in the game”, que vol dir posar-hi la pell. Fer-ho al cap i a la fi és ser coherent amb un mateix, i aquesta és una cosa que cal respectar, que jo respecto. És una cosa cada cop més rara, també sóc conscient d’això.

M’estic fent vell, aquests articles cada cop recorden més als de Pérez Reverte…

12.11.2018. Ara no parlaré de mi, o el sense sentit de l’autoficció, o res, que m’ha quedat molt confús tot.

Crec que és inevitable i ho hem d’assumir, la cosa de l’autoficció encara que només sigui per quantitat assolirà l’estatus de gènere, és un puto desastre però no veig com es pot evitar. Potser cal aplicar alguns criteris per no acabar saturats per un gènere que tendeix a la saturació en segons.

Les vides de les persones reals tenen l’interés que tenen, més aviat poc. Hi ha gent que ha fet coses increïbles, admirables, aquesta gent potser sí que tenen una vida realment interessant, però quan parlem de gent que no ha fet gaire res més que escriure una vida en que no han fet gaire res més que escriure que… Es veu per on vaig?

No és només fer servir primera persona (a mi em costa la vida fer servir una altra persona quan escric) és aquell moment de vergonya aliena de “saludar per antena” durant tota una novel·la. Una novel·la d’això pot estar bé, tot un allau pot ser més del que qualsevol persona hauria de suportar.

La vida de qui sigui no té perquè ser interessant, però almenys pot estar escrita amb certa gràcia, amb cert talent. No ho sé, he llegit alguns diaris i coses que no són propiàment novel·les i les poques idees clares que tenia sobre la literatura s’en van una mica a prendre per sac. Suposo que això és bo, també té el punt afegit que em pot fer dir coses ara que en una setmana juraré no haver dit mai, la confusió és el que té.

Si totes les històries ja han estat escrites només podem aspirar a una repetició amb gràcia, explicar una i altra vegada les nostres vides de mindundis, de pelacanyes, de losers… només té sentit per reafirmar-nos en el concepte que a aquesta vida hem vingut a perdre i que estem assolint els objectius amb una derrota sense pal·liatius… potser que em posi ja amb una autobiografia ara que encara recordo quines parts vull esborrar.

Però en tota la resta intentaré ser un escriptor que s’inventi el que escriu, un sistema d’allò  més esbojarrat.

05.11.2018. Exercici.

Al final això és gimnàsia, una cosa que faig perquè he de fer, perquè m’hi he obligat estúpidament, al final quedaran això, una cinquantena de pàgines inconnexes sobre qualsevol cosa, probablement amb moltes repeticions.

És un exercici interessant i no deixa de tenir la seva dificultat fer això sense explicar-vos la meva vida, o sense explicar-la tota almenys. Seria molt més fàcil començar les entrades com es feia en els blogs primigenis explicant simplement les teves coses. També aquestes coses cansen i per això de tots els blogs que van sorgir en el boom de finals dels noranta i primers dosmils ja pràcticament no en queda, i crec que sóc molt generós amb el “pràcticament”. Va passar, la gent es va cansar de llegir allò, o es van cansar d’escriure, o potser totes dues coses alhora, i ara ja està. Amb la mort d’aquests blogs també han mort els llibres que són el recull dels articles del blog en forma de llibre, crec que en el 90% dels casos això no és cap pèrdua.

Que això no interessi i no es llegeixi no deixa de ser una cura d’humilitat, i un alliberament, puc escriure la burrada que vulgui, total quin és el meu públic?

Seguiré, perquè sóc tossut i escriure no em costa, fins i tot en casos com ara mateix en que no tinc absolutament res a dir. Perquè és el mateix que fer exercici que només té la finalitat de fer exercici per més que ens inventem altres justificacions.

29.10.2018. Adèu a un pis.

El 31 d’aquest mes serà el darrer dia que serem encara llogaters del pis on hem viscut els darrers cinc anys i escaig. La meva tercera mudança i potser per ser la més recent la més esgotadora. Som màquines d’acumular, moltes vegades sense massa sentit, en general com que no tinc aspiracions de monjo no és una cosa que em preocupi, però no deixa de ser frustrant, i cansat, les mudances són esgotadores.

Som nosaltres, les nostres circumstàncies i un fotimé d’accessoris i coses i cosetes, moltes superflues sí, però, i què? Les cases o els pisos són les coves d’avui en dia, i les intentem adaptar a la missió impossible que ho continguin tot. Tot allò que ens ha agradat, ens ha emocionat, o que creiem que ens pot tornar a agradar o a emocionar. Un conjunt de coses virtualment infinit en un lloc de mides finites, no pot acabar bé, fins i tot el Kane de la pel·lícula va omplir la seva impressionant finca de les més variades andròmines, en una d’elles i només en una, s’amaga el secret de la pel·lícula (em sento ridícul evitant espòilers en una pel·lícula de 1941). Potser per això acumulava i potser per això acumulem, perquè no se’ns escapi allò tan estrany i tan valuós i tan personal i misteriós, que només per nosaltres té valor, però quin valor!

Tothom ho fa, excepte els monjos o altra gent que intenta no establir lligams amb les coses materials, fins i tot hi ha casos extrems com els que tenen síndrome de Diògenes. Alguna cosa amagada en el més profund de la nostra persona necessita acumular, segurament una herència de quan vivíem en coves i la supervivència depenia de tenir a mà tot allò que podíem necessitar. Una herència incòmoda de la que ens aniria bé lliurar-nos.

Hauria estat genial que canviar de pis fos una cosa fàcil, però ha estat traumàtic, tampoc em queixaré, un desnonament és per queixar-se, no una mudança. Espero d’aquest pis el mateix que dels altres llocs on he viscut, ser-hi feliç.

22.10.2018. No serveix per res.

Doncs no sé gaire què dir. Però m’he obligat a mi mateix a escriure una entrada setmanal i ho penso complir. És una promesa força estúpida, escriure és una cosa una mica estúpida, això també. Perquè deixeu-me que us digui una cosa, escriure no serveix de res. No vull dir escriure cartes, correus, instàncies o coses útils, parlo d’asseure’s al davant d’una cosa que pot ser un munt de fulls, una llibreta, una màquina d’escriure, un ordinador -o una combinació lliure d’aquests elements- i posar-se a escriure una paraula rera l’altra i anar fent, paraula a paraula, frase a frase. Aquestes entrades normalment no arriben ni a les 1.000 paraules, una novel·la es sol moure com en unes 50.000. I tot això per què?

Bé, sí, la idea és publicar però mentre no me’n surto el meu públic són 5 sofertes persones, una d’elles està casada amb mi i em temo que si un dia es vol divorciar ho faci servir davant del jutge:

-M’obligava a llegir els seus llibres!

-Tot per vosté senyora, cas tancat!

Tot i aquesta inutilitat manifesta fa prop de 30 anys que vaig veure que això d’escriure m’agradava, i no he deixat de divertir-me més i més cada cop. Si publico em llegirà més gent però les possibilitats d’esdevenir un supervendes són gairebé nul·les. El gruix d’escriptors del pais no viuen dels seus llibres. Si ara mateix hi ha llibres és perquè un grup de pirats s’ho passa tant bé escrivint-los que ha renunciat a treure’n un sou digne que permeti dedicar-s’hi en exclusiva. Crec que és un tema que dóna per pensar, no tinc gaire clara ni la meva postura.

Un grup de gent cada cop més gran es dedica a fer una cosa simplement perquè li agrada, com els filàntrops, potser esperen treure’n alguna cosa però normalment el que treuen és més a prop del no-res que d’alguna cosa. Un món on la gent només treballés de coses que li agradessin seria un lloc francament complicat on viure. Així que deixarem això d’escriure com una raresa aliena a qualsevol lògica.

15.10.2018. Vint anys ja.

Els anys passen a una velocitat que costa de creure. Fa la terrorífica xifra de 20 anys que vaig enllestir la carrera, comptava aleshores exactament amb 20 anys d’edat, porto els mateixos anys sent titulat universitat que sense ser-ho.

Vaig ser un estudiant de Notable a l’EGB, de Bé a BUP i COU i justet a la Universitat (amb una assignatura aprovada en la desesperada quarta convocatòria). També a la universitat vaig començar a fer campana, anar al bar, festes els dijous i exàmens al setembre. La meva carrera no era difícil, tot i així suspenia amb la mateixa alegria que després aprovava els exàmens en segona convocatòria a juny o setembre. Els meus companys van elaborar tot de teories esbojarrades (i molt poc dignes) que ho explicaven, eren una mica cabrons. El darrer any per això vaig combinar el pitjor primer quatrimestre (només un aprobat) amb el millor segon quatrimestre, aprobades totes i recuperades les del primer. Bé, no del tot així: una assignatura, Pràctiques II, se’m va atravessar.

Aquesta assignatura de consitia en fer pràctiques de treball en un lloc i després presentar algun projecte relacionat a la professora responsable. El primer treball me’l va suspendre, el vaig millorar i em va tornar a suspendre sense que pogués treure l’aigua clara de per què. Al setembre vaig canviar la tapa i quatre collonades de dins i em va aprovar.

Gràcies a aquesta professora ni tan sols em vaig plantejar de fer el segon grau en documentació. De fet enviar-me a setembre era descartar-me automàticament perquè les places eren limitadíssimes. Ara no faria el grau ni a punta de pistola, però en aquell moment em va fotre bastant no tenir l’oportunitat de decidir si el feia o no, i no sé que hauria fet, per una banda estava tip de fer vida d’estudiant i per l’altra ja que portava embranzida què eren dos anys més?

La primera reunió on ens van explicar el grau va ser per recordar-la. Tots en una de les sales d’actes, expectació, emoció… Les profes comencen a explicar el què, però quan diuen que només hi haurà torn de tarda no encaixen gens bé les protestes del públic. Molts dels estudiants ja treballaven a biblioteques, les biblioteques obren de tarda, fent el grau en torn de tarda deixen a fora a tots els que ja treballen. A partir d’aleshores la reunió va passar a un pim-pam-pum on els alumnes ja ens ho preníem tot a conya mentre les profes estaven cada cop més i més indignades. Quan van explicar que havien de reservar un tant per cent de places per gent que vingués d’altres carreres o d’FP ja la cosa es va caldejar francament molt, i la indignació de les professores, no semblaba possible, anava en augmennt.

Quan al setembre del 1998 vaig presentar el treball que em van aprovar ja estava treballant i la idea de tornar a estudiar no m’atreia gens. Vaig decidir que per fi només estudiaria coses que volgués estudiar, que en tingués ganes. Vaig acabar molt, però molt tip, d’estudiar. Tant tip vaig acabar que vaig estudiar pel First Certificate d’anglès, pel carnet de conduir i dos cursos d’alemany a l’EOI (de fet un, el segon amb prou feines el vaig començar), no sé si comptar els dos mesos a l’escola de croupier, la veritat és que em va tocar estudiar força més que no em pensava, potser això millor per una altra entrada.

 

08.10.2018. El que ha de venir.

Encara falta una mica però sembla que ho aconseguiré. Un any a una entrada setmanal. Sense motiu aparent, volia fer-ho, provar-me que podia, encara està  per veure si me’n sortiré però jo crec que sí. Ha estat divertit, tinc l’esperança d’haver ofert algun moment interessant però això no em pertoca a mi dir-ho.

Aquest sembla el típic post de final d’any amb el balanç i totes aquestes coses, què foto escrivint això en ple octubre? Tinc bastant clar el que vull fer l’any vinent, i com que ho sé ho explicaré.

Tinc moltes coses al cap i estic escrivint uns tres projectes alhora, a més a més les ressenyes en diferents blogs i la cosa comença a ser una mica massa. Per tant afluixaré en aquesta pàgina, la idea és publicar una entrada mensual, i esplaiar-me una mica aprofitant que passaré de 52 entrades a 12. Quin és el problema? Que no sé gaire de què parlar i les opcions de repetir-me són molt molt altes, per tant us demano ajuda… de què voleu que escrigui? Teniu els comentaris per dir-hi la vostra, a lo loco, vivint al límit, vosaltres dieu i jo vaig apuntant i quan tingui els 12 temes us ho faré saber.

Podria ara explicar què faré si tinc massa idees però aniré a un més realista que faré si no en tinc prous, de què parlaré? Doncs una mica del que vulgui, i a saber què sortirà, o sigui que vinga espero propostes i suggerències, sóc un temerari!