No va més. Primeres paraules

Una mica més sobre la novel·la, concretament el principi, les primeres dues pàgines aproximadament. La portada encara no és la definitiva, però us podeu fer una idea amb aquest petit tast.

unnamed

…i no va més!

8, 7, 5, K, 2, 10, 9 i per mi un 6; segona mà: 10, 4, 5, J, J, Blackjack i 7. Pago el black i començo la ronda: el primer es planta, el segon dobla i treu un 3, el tercer fa dos jocs i en els dos es passa en dues cartes, el quart es planta, el cinquè treu una altra J i es passa, el sisè era el black i al setè li surt un 3 i es planta. Em dono un 4, un 6 i un altre 6, pago a tots els que no s’han passat entre la seva apàtica alegria. Noto un toc a l’esquena, faig el gest de mans netes i surto de la taula.

Enfilo cap a la sala de descans, dret i elegant. Un cop creuo la porta que duu al túnel, fora de la vista dels clients, jo i tots ens desinflem i posem les nostres cares de debò, no aquestes màscares d’alegria i correcció que ens han ensenyat a mantenir. Pugem unes escales i entrem a la sala de descans. Són les dues de la matinada d’un dia feiner, ni tan sols fan porno amb el que animar les pantalles gegants. Veig que les meves opcions són sumar-me a una taula de dòmino o llegir La Razón. Trio el pamflet, per no pensar, més que res. Un escàs quart d’hora després ens aixequem i desfem el camí cap a la sala, cap al joc, cadascú al seu lloc i jo a la meva taula plena de xinesos.

Mentre espero que el croupier al que rellevo acabi la mà observo l’entorn: taules, llums, càmeres, so de fitxes i ruletes, croupiers cantant jugades i premis i no va més, i gent xutada amb l’adrenalina del joc mentre els bitllets van caient del costat del casino. Bitllets de cinquanta, de cent, de dos i cinc-cents, i també dels més petits, però aquests ens deixen mirar-los amb fàstic abans de fer-los passar a la caixa. Els bitllets són el gruix dels tres-cents mil euros que el casino ingressa cada nit, i més del 30% ve de gent amb cara de servir wan-tun fregit, o vendre roba a l’engròs al carrer Trafalgar, o tenir un basar ple d’inutilitats molt barates. Els prefereixo als autòctons, almenys no els entenc quan presumptament es caguen en tota la meva família.

Veia pel·lis i sèries ambientades a Las Vegas, aquells casinos, aquells neons, aquells diners, aquell enlluernament de luxe i riquesa, com un oasi enmig del desert, com un miratge. M’arriben a dir que cobraria sis-cents pelats i que m’insultarien en cantonès i no m’ho hauria cregut. L’activitat decreix una mica, potser en un parell de torns més em deixen plegar.

No hi ha sort, em quedo fins al tancament. El tancament vol dir ordenar totes les cartes de la taula mentre s’enduen la caixa dels bitllets i recomptar les fitxes davant d’un inspector i un caixer, i després treure la caixa de les propines i comptar-les amb el caixer al davant.

Cap al vestidor, em poso roba de carrer i entaforo la camisa, que era blanca nou hores enrere, al fons de la motxilla. Mandrejo un moment per la sala, la idea de pirar sense l’Olga m’atrau però no especialment, mai se sap, igual s’apunta a passar per casa. Em sorprèn acostant-se’m per darrere.

–Què vols fer?

–Cap a casa?

Intento sonar ambigu. Es mira amb un bri d’interès la taula on alguns companys comencen a jugar al dòmino per passar l’estona fins que obri el metro. No l’atrau massa la idea.

 

Cartes-1024x768

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *