Els Encants Vells, els meus Encants Vells

Quan penso en els Encants Vells els records d’infància em bombardegen, és automàtic. Els dissabtes el meu avi ens duia a ma germana i a mi al parc de les Glòries, i primer creuavem els Encants, després pujàvem un d’aquells ponts que salvaven la Meridiana i arribàvem al parc.

Sóc incapaç de recordar el traçat de la plaça de les Glòries en aquells dies, però diria que més enllà d’un mega-enllaç viari, encara no existia el tambor, allà no hi havia cap plaça. El pont sí el recordo, n’hi havia força a Barcelona, la ciutat era dels cotxes i amb els ponts els peatons no moltestàvem el totpoderós automòbil. Creuàvem fins a un parc, no sé si amb un sol pont o amb dos, és una pena que no hi hagi un google earth de l’època. Per un nen baixar d’un pont era creuar una frontera de manera nítida, abans de pont Encants Vells, després el parc.

La plaça tal com era no existeix, ni els ponts, ni sobretot el parc. S’estenia pel terreny que ara ocupa la part baixa de la Meridiana, el TNC, l’auditori i els jardins adjacents. Per qualsevol que tingui un record de l’antic parc, encara que sigui un record llunyà i lleugerament difús, l’actual jardí de dins del tambor és una broma de molt mal gust, un insult. Clar que, de petit tot semblava més gran, jo recordo un parc gran i amb molt de Sol.

Potser era la zona, o l’hora, però era un lloc completament segur i molt tranquil, el que sí hi havia era venedors amb un carret on amagar la mercaderia si apareixia la Urbana. Recordo Sol, terra de sorra i atraccions metàl·liques de les que ara són un perill intolerable i infanticida, i verd i flors i uns confins que arribaven a edificis industrials del Poble Nou, o això em sembla vagament recordar. Procuro no pensar gaire en el parc perquè ara només el tinc jo a la memòria i es va desdibuixant dia a dia, potser és millor així, la decepció és impossible.

Coloms als Encants Vells

El trajecte cap al parc anàvem pels Encants, cap a les dues anàvem desfilant cap a casa i tornàvem a passar-hi. Els dissabtes al matí eren i són el gran dia dels Encants, bullien de gent i de qualsevol tipus d’andròmina. Moltes parades consistien en un llençol a terra o ni tan sols això i posaven un totum revolutum directament al terra, que potser era de sorra o de ciment o fins i tot asfalt, no ho recordo.

Andròmines

Realment als Encants s’hi podia trobar de tot, ara també, hi ha moltes parades que venen roba, estris de cuina… tot nou, la segona mà es concentra sobretot en llibres, quadres, fotos de primera comunió o de casament, o natures mortes que semblen doblement mortes, bales i carcasses de granades de la guerra civil (o de la darrera carlinada), electrodomèstics en diferents estats vitals o de descomposició, tot el que seria material de drapaire, i VHS i DVD i també pornografia.

Electrodomèstics sense garantia però barats

I mil i una eines de mecànica o peces de maquinària que a mi em semblaven totes iguals però que el meu avi observava amb interés genuí, la mirada del que sap el nom de la peça i per a què serveix. Això i els llibres eren les dues coses que es mirava, no s’hi entretenia, no recordo que ni jo ni ma germana ens desesperessim esperant. Probablement aprofitava els dies de cada dia per repassar-ho tot amb més calma i amb menys gent. Els dissabtes eren per nosaltres, els néts.

No tinc clars els límits del parc i tampoc gaire els dels Encants, que imagino força variables com la propia plaça que els para cap a la banda de mar. A la banda muntanya la frontera la marca Consell de Cent, amb els xamfrans presos per furgonetes i carregadors, ara tots magribins, abans la veritat és que no m’hi vaig fixar. entràvem pel carrer Dos de Maig i per nosaltres els Encants eren aquest carrer i després girar a la dreta.

Entrada per Dos de Maig, a dia d’avui (o quasi)

Diria que mai vam girar a l’esquerra. Els Encants d’aquella banda són com barraques adosades dedicades a les antiguitats i tot tipus de mobles. No hi havia mecànica ni llibres, no tenia interés, la part bona és que ara quan passejo per aquella mena de bigarrat zoco de l’esquerra és com si l’estigués descobrint. Per mi els Encants de l’esquerra són els avorrits, els bons i els de debó eren els altres, molt més excèntrics. Les cobertes i aquells petits magatzems amb persiana on recollir la parada, no sé si són nous o si m’ho semblen a mi perquè per aquella zona no hi passàvem. Això sí les tendes d’alliberament de mòbils són més recents, d’això no en tinc dubtes.

Dels voltants el més curiós són algunes de les naus que el rodegen, una carcassa d’edifici al carrer Independència i els jubilats que s’agrupen a la confluència d’Aragó-Enamorats-Dos de Maig a intercanviar o mercadejar vés a saber amb què, tot i que aquests per proximitat ja pertanyen als Encants Nous.

La imatge de la desolació

Els Encants Vells tenen els dies comptats en l’actual emplaçament, fa més de 40 anys que se’ls hi diu i ara sembla que va de debó i no podran escapar de la propera remodelació integral de la plaça de les Glòries.

Seran uns Encants millors, més preparats per càrrega i muntatge i més protegits d’inclemències climàtiques, està per veure si també evocara en els seus visitants records de llum, color, i vida, i aquella sensació que allà hi pots trobar de tot.

Hi ha de tot o no?

Amb aquest canvi perdre un altre trosset de record i només per això, quan recorri els Nous Encants Vells per primer cop no m’agradarà. Els llocs són com les persones, triguen a tenir personalitat, tenen ànima però triga a mostrar-se. Els actuals Encants Vells intentaré fixar-los a la memòria millor que l’antic parc de les Glòries, però no puc competir amb la màquina de recordar que era de nen.

Però sobretot a aquests futurs Nous Encants Vells no em recordaran al meu avi cada cop que hi passi, el seu record no estarà en l’ànima dels Nous Encants Vells i s’esvairà una mica més.

15 thoughts on “Els Encants Vells, els meus Encants Vells

  1. Pingback: Los Encants Vells « Fotografiando y viajando

  2. que guay Cesc, recorda que el teu bisabuelo osea el meu avi venia cosas de ferro als encants vells o sigui per porta records per tota la familia , felicitats petons

  3. Recordo les fotos de quan era petita, els meus oncles tenien una parada allà, ell arreglava els rellotges que li portaven i ella venia pinzells i navalles. Ens hi portaba la iaia….Amb el pas dels anys, ens la varem quedem nosaltres i allà seguim venent llins, cotons i sedes naturals per fer patchword.

      • Nosaltres ja em tem moltes ganes. Serdexprés a l’ivern tindrem calef i a l’Etiu l’aire acondicionat, parkimngs, restaurant, net i pulit amb ascensors i mirador a dalt. Anem contant els dies.
        Salutacions.

        • No dubto que els nous encants vells serán millors i molt més pràctics i còmodes per tothom. Però que ens canviin un lloc tan lligat a la memòria sempre genera una certa resistència. Una resistència molt estúpida però molt humana.

  4. Pingback: El nous Encants Vells, ja no tan meus | Cesc Llaverias

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *