Els de la poltrona

Amb això de la cultura o la cultureta hi ha una cosa que em reventa, i és una determinada posada en escena. Bàsicament: gent que va d’allò que ni és ni ha estat mai; més concretament: escriptors en castellà que diuen que ells sí que han lluitat i que ells sí que valen i que lo seu sí té mèrit.

Es queixen d’haver estat silenciats. Com molts “silenciats” no desaprofiten entrevista, micrófon, article, blog, columna d’opinió, podcast, pregó, novel·la pròpia o de col·lega per deixar clar que els han fet callar. Ho diuen seriosament, no veuen la contradicció, o estem clarament davant d’una puta merda de silenciament, perquè ja m’explicareu…

I després la lluita i la rebel·lia de triar el castellà per sobre del català. Com si la llengua literària que es fa servir fos una tria, però això és un altre meló. El castellà té un públic d’uns 500 milions i el català a tot estirar entre 10 i 12 (posant-me optimista), literàriament els millors avançaments, les majors tirades, les editorials més potents i els premis més ben dotats… tot això és en castellà, en català tot és més fluix. Però la rebel·lia és anar on hi ha més pasta, fote’t!

Podrien fer-ho bé, o fer-ho honestament almenys i dir que és per la pasta, o dir que simplement fan servir el castellà perquè els hi dóna la gana, o perquè no saben escriure en català (un argument punyetero però per gent de segons quines generacions era ben real), però no, ells han fet una tria, una tria fins i tot heroica. Han triat enfrontar-se a un poder, al  poder petitet que tenim aquí, recolzats pel poder grandote que hi ha allà a Madrit (sí amb t), és una manera de ser rebel força sui generis això de triar el bàndol del més fort.

I com si l’ensabonada pròpia no fos suficient també toca anar a pels enemics. Els que fem servir el català som uns adotzenats i a més a més burguesos i rics, mentre que ells són els proletaris de la Catalunya mestissa. No hi ha catalans pobres ni que escriguin des de l’extrarradi en pisos com capses de sabates, no. Ells sí, ells el que tenen s’ho han guanyat, merescudament (no com nosaltres, s’entén), i lluitant contra els elements (no com nosaltres), i sent silenciats, sobretot i sempre.

Cadascú ha de poder escriure en l’idioma que li doni la gana, només faltaria, però que uns senyors que freguen la setantena i que s’han posicionat més que bé, amb sous més que bons, i que ens molts casos no es pot dir que partissin de zero ens diguin, des de la poltrona d’una autoatorgada superioritat moral que ells sí que han lluitat contra tot… doncs no.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *