Ressenya de: Prostituto de extraterrestres, de Rafael Fernández

Darrer llibre de Rafael Fernández, també conegut com Ezcritor. Aquest no és un llibre que et sedueixi, t’agafa pels collons i t’arrossega. A mida que anava llegint les opcions es reduien a dues: o el Rafa és un escriptor collonut o està molt malalt i molt fatal de lo seu… tampoc són opcions excloents.

La història de Mierda, Pedo, Merchi, Paca Rosa (sí, heu llegit bé), David… no hi ha bons, tots són exemples d’éssers humans despreciables, ni com a menjar per gossos servirien (en cas de que sentissim apreci pels animals). Però no són simplement dolents, o no del tot. Hi ha les seves circumstàncies.

Mierda està en un matrimoni que sent com una presó, Pedo també, Merchi està fatal des que un dofí la va violar (a mi no em pregunteu), Paca Rosa ha aconseguit ser presentadora de televisió com ens podem imaginar, i David era un policia normal fins que va decidir montar un petit imperi de prostitutes i… per què seguir?

No és un llibre per tothom. Els personatges són odiosos i tota la narració és en primera persona, o sigui que tindreu homofòbia, masclisme, misoginia, clasisme, racisme i pràcticament qualsevol cosa que us pogueu imaginar per retorçada que sigui, per ofensiva que resulti. No es pot dir allò de que els personatges eren bons i el món els va convertir en el que són, no del tot, ells ja eren dolents abans, però no tant, les circumstàcies són les que han disparat això, tots som dolents, però hi ha qui decideix deixar anar a la bèstia…

Com que ja m’he llegit tots els seus llibres (excepte un d’infantil perquè vaig fatal de temps) puc posar-me en plan erudit i situar aquest llibre dins la seva obra. No és un dels llibres protagonitzats pel seu alter ego Sigmundo (les seves aventures de moment van acabar a El comedor de coños), és un llibre de ficció del tot, no basat en la seva vida. Per tant seria una mica com Un bebé o Los alucinantes viajes en el tiempo de los EEUU, escriure partint de la propia experiència és una cosa, posar-se a inventar sense aquesta base (o sense aquesta base tan clara) té mèrit, i aconseguir una novel·la que no es caigui és una tasca difícil, i se’n surt, se’n surt molt bé.

Fa anys que Rafa s’autoedita, cansat de rebre negatives de les editorials o que li demanessin treure les fotos i afluixar una mica en tot el tema de coses ofensives, s’ha llençat a la piscina i ha aconseguit sortir-se’n i vendre els seus llibres, llibres 100% lliures i salvatges, a un preu ajustat i te’ls envia i te’ls dedica, i per cert, el trobareu aquest Sant Jordi a la parada d’Alibri a Rambla de Catalunya 20 (BCN), de 8 a 9 del vespre (o de 20:00 a 21:00h, com preferiu).

Escriptor recòndit

Fan de Bukowski nivell friki

El ressó del meu treball és molt, però molt, limitat. Per això quan parlen de mi em fa molta il·lusió, què voleu. Així que aquí us enllaço el que han dit de mi a la pàgina Escritores recónditos. És de fa uns dies, però em van agafar de vacances.

Moltes gràcies, i als que  encara no teniu cap dels meus llibres potser seria moment que hi posessiu remei, no?

Ressenya: Lizzie, de Patricia Muñiz

lizzieChloé, Lizzie, Brigitte. Al voltant d’aquestes tres protagonistes orbita tota la història. Una història que fa honor al subtítol (potser el subtítol dóna massa pistes): La estudiante que vendió sus bragas y acabó convertida en obra de arte.

Entrem en un món peculiar, el dels fetitxistes que compren roba on-line, roba que porten noies que es van despullant a mida que es tanquen les subhastes sobre les diferents peces.

Brigitte és l’estrella que va de baixada, mig desapareguda, com aquelles actrius del porno que desapareixen i potser anys després tornen com actrius més convencionals. A Lizzie que la gent pugui pagar per roba vella amb l’única condició que la porti posada i se la vagi treient davant d’una webcam li sembla una manera extremadament fàcil de guanyar diners. Chloé és periodista, mig becaria, periodista artística, i està investigant tot aquest moviment, on hi ha molt d’art, art viu, representació, ideals de bellesa, secrets inconfesables, tota una sèrie de coses que fan de l’art, art.

BrigitteChloé i Lizzie, però també Sylvain, o els clients com OjazosJemingueyCapitán Smith… tot plegat conflueix quan Turner Davies convoca a les dues muses, per preparar una exposició. La idea és fer unes fotos, uns videos, muntar-ho… però l’exposició acaba sent Lizzie, completament transformada en el personatge.

Quin efecte té posar una pantalla per mig en tot el que fem? Un dels efectes és com de desdoblament, ens convertim en alguna cosa a observar, una cosa que provocará reaccions, si ho fem bé ens convertirem en art. Però aquestes obres d’art respiren, estan vives, tenen anhels, pors, projectes… no acaba de quedar clar si han triat aquesta opció o hi han quedat atrapades, per saber-ne més l’haureu de llegir.

Pot semblar molt complex, però l’argument es segueix molt bé gràcies a capítols curts que fan que en tot moment no ens perdem res. No és el primer llibre que ressenyo de Patricia Muñiz, però sí el primer que s’autoedita, el podeu trobar a amazon, tant per kindle com en format físic.

No pot posar-ho més fàcil perquè us feu amb aquest molt recomanable llibre.

Patricia Muñiz

Patricia Muñiz

Ressenya DPK

CobertaEstic a punt de treure No va més però m’ha arribat una ressenya de DPK, concretament de l’edició en català i obra de Míriam Cendra, aquí la poso, encara em queden exemplars de DPK per vendre, sobretot en castellà, encara hi sou a temps!

DPK és una novel·la coral, amb un estil molt àgil i entretingut, on predominen els diàlegs, creats amb una gran naturalitat. És una història que te la creus des del principi. Bé, potser tot no, perquè la història de les núpcies no celebrades d’un dels narradors és fronterera amb la credibilitat, però contribueix a crear un ambient divertit i del tot distès, on el lector no es qüestiona els fets, sinó que es limita a viure i a veure la situació amb sentit de l’humor. I dic veure, perquè la novel·la és molt visual. I no exagero, perquè, salvades les diferències argumentals, DPK, des del principi, m’ha fet pensar molt en Historias del Kronen, de José Ángel Mañas, novel·la que va ser duta al cine per Montxo Armendáriz, ja fa bastants anys. I durant la lectura m’he preguntat quin bar barceloní podria substituir aquest Kronen madrileny, fins que m’he topat amb el Delicias, que apareix diverses vegades, tot i que els personatges de DPK no tenen un punt de trobada tan habitual i freqüent com els nois del Kronen. Com reconeixes tu mateix, la llengua no és un model de perfecció lingüística, però ningú es podria imaginar una història com aquesta narrada amb un català estàndard com el dels Telenotícies, perquè perdria tota la versemblança i la naturalitat que té. Com que aquesta és la teva primera novel·la, jo només et recomanaria que no et limitis a la linealitat argumental i que, encara que et mantinguis fidel al teu estil narratiu, que exploris nous territoris, que tens recursos més que suficients per fer-ho. Em refereixo, concretament, a girs argumentals, ús de nexes (pivots) entre els diferents narradors, salts temporals, etc. Encara que la història sigui la mateixa, es veuria més treballada. I el tema dels casinos, molt ben documentat!

Ressenya: El peor amigo del mundo, de Rafael Fernández

Peor_amigo_mundoEl darrer llibre de Rafael Fernández “Ezcritor” és en certa manera el primer. Tot i que té un parell de llibres 100% ficció (Un bebé i Los alucinantes viajes en el tiempo de los EEUU) els llibres de més èxit serien els que conformen la Sèrie Sigmundo, el seu ater ego, llibres bastant-molt autobiogràfics, concretament els llibres serien: Diarios secretos de sexo y libertad, 20 polvos (recentment millorat en una edició especial) i El comedor de coños, i prou, bé les aventures continuaran en el futur, però calia explicar més coses de Sigmundo, com va arribar a ser qui és, i això s’explica en aquest llibre, en aquesta prequela.

Si us heu llegit els altres llibres de la sèrie aquest té la virtud de fer-los millors, és un bon llibre, però la perspectiva que aporta sobre la resta de la sèrie és fantàstica. Sé que és una manera estranya de parlar d’un llibre però és el que jo vaig sentir mentre el llegia, aquest llibre feia millor la Trilogia Sigmundo (ara ya tetralogia i el que ens queda); si sou dels que no us n’heu llegit cap us aconsello començar per aquest llibre, aquí l’autor us explica com comprar els seus llibres, doneu-vos pressa que se li esgoten! I us confesso que us tinc una mica d’enveja: poder llegir els seus llibres, en ordre i sense haver d’esperar que els vagi publicant, d’una tacada…

Parlem una mica del llibre, s’explica la infància de Sig, la mort de la seva mare (no és un espòiler) i com la seva vida a partir d’aquell moment va anar de mal en pitjor. És un llibre terriblement trist, i molt dur, tant dur que costa de creure que se n’hagi sortit. Tots sabem que hi ha més llibres, però si només llegís aquest sense saber dels altres jo apostaria a que el pobre protagonista acaba esquarterat en una maleta, a la presó, en un manicomi o en una combinació de les tres opcions. Explicar més coses ja sí seria caure en l’espòiler, pararé aquí.

Si us heu llegit els altres llibres aquest us donarà una nova perspectiva, els farà millors, i si no és la oportunitat de començar amb aquest autor. Aquest llibre a més té un avantatge sobre els altres, aquest sí és pot llegir al metro ja que no té fotos (bé una foto d’un cul sí, comparat amb els altres llibres això no és res), i és un llibre “diferent”, ideal per regalar aquests dies.

Ressenya: Una amante complaciente, de Xavier Àgueda

amantecomplacienteportadaPer motius tan obvis com interessats no deixaré de defensar l’autoedició, i poder ressenyar coses autoeditades m’encanta, com és aquest cas.

En el llibre l’autor Xavier Àgueda deixa de banda els còmics que l’han fet famós per parlar-nos de… còmics! Els còmics, com va començar a dibuixar-los i les peripècies que ha viscut gràcies a ells. Salons de diferents tipus, portades “reials”, presentacions en clubs de sado (100% verídic), contractes no-remunerats com a col·laborador en premsa, etc.

Els beneficis materials que l’autor treu d’aquesta afició seva són pràcticament nuls, i aleshores sorgeix la pregunta: per què ho fa?

Ell diu que això dels còmics per ell és com “una amante complaciente” que no li exigeix res ni el coarta ni li critica, simplement s’hi entrega perquè sí i llestos, amb aquesta alegria, és la seva explicació, és tan bona com la de qualsevol, i molt més elaborada que la meva quan em pregunten per què escric (perquè m’ho passo teta!).

El seu còmic El Listo, poques línies, minimalisme i mala llet, l’ha portat a tot d’anècdotes que són les que apareixen al llibre, a qualsevol que algun cop hagi somiat amb la fama de l’autor de còmic aquest llibre li pot anar bé, com un bany de realitat, com una puta teràpia de xoc de realitat.

Em quedo amb dues anècdotes (més ja seria spoiler). Un saló on pràcticament tots els assistents eren autors, i clar tothom esperava que algú comprés un fanzine perquè la roda comences a girar i girar. El meu pas per la FLIA de fa any i escaig va ser una mica això també.

I quan un amic li comenta que no entén com sent professor té tants problemes per parlar en públic: “no té res a veure, els meus alumnes mai no m’escolten”.

A la venda el 12 de desembre!