2021. Octubre. Criptoliteratura

Pot la criptoliteratura salvar la literatura?

El llibre El manuscrit de Virgili proposa  la següent premissa: un escriptor que treballa a sou per una persona, un bon sou, temps per escriure, però una condició: només aquesta persona llegirà el que escriu, ningú més. El somni de tot escriptor o una maledicció? Cobra suficient per dedicar-se només a escriure i fins i tot a viatjar i a dur un tren de vida tirant a bo. Perfecte. L’autor s’entrega a la seva obra, però aquesta obra té sentit? No només es tracta d’assegurar-se un llibre, no el paguen només per un llibre. El tema és que ningú més podrà llegir-lo, es tracta d’assegurar-se’n l’exclussivitat.

Potser en un món on tot és gratis o gairebé gratis (perquè és dolent, la qualitat sempre es paga, sempre) l’única manera de donar valor a res sigui aquesta l’exlussivitat. És un criteri fàcil d’aplicar, n’hi ha poc i val molt, simple.

Imaginem que del còmic Action Comics 1 (1938, primera aparició de Superman) n’hi hagués 2 exemplars (en realitat són un centenar però em va bé que siguin dos) i que cadascún valgués 250.000€ (no, no és una xifra exagerada, s’han pagat 7 xifres per aquest còmic, i la primera no era un 1), i que agafem un d’aquests dos únics còmics i el posem a la trituradora de paper… el còmic que queda automàticament val el doble.

La següent història parteix d’elements reals i d’altres que em van explicar fa la tira i que segurament he deformat molt. Un any vaig estar en un stand d’un fanzine al Saló del Còmic de BCN (això sí és real, una llarga història) i em van explicar que havien tingut un client molt interessat en el número 1, era un coleccionista de números 1 de fanzines (molts fanzines amb prou feines arriben als 10 números, amb sort, casos excepcionals tenen vides llargues que els permeten professionalitzar-se, però aleshores deixen de ser fanzines). Aquest fan dels números 1 va conèixer una ànima bessona en això (ignoro si en altres coses també), i es van ajuntar per fer un fanzine amb un número 1 i una tirada de tres exemplars, un per cadascún i un més per, no sé, per vendre? Després d’això la cosa no va acabar bé, però ja havia donat tot el que podia donar, podrien haver fet un altre número 1, per mantenir la flama, però hauria estat fer trampa.

Amb la meva primera novel·la autoeditada (i traduida al castellà també, com un qatarí borratxo) em vaig passar un dia al FLIA del 2013 (en aquest video es veuen els llibres en el minut 3:36), en un solar de Vallcarca, batejat amb un nom de plaça i gestionat per una casa okupa sense cap mena de permís. Allà estava jo, rere un parell de taules de càmping plegables, amb els llibres a 15€, crec que en vaig vendre 2. Un dels possibles clients, després d’examinar i preguntar em diu que ell també fa coses, i jo em començo a tèmer el pitjor. Treu de la motxilla una llibreta, omplerta a mà de les seves paranoies-poesies-dibuixos etc… completament única, i la venia a 20€. Jo portava hores a l’stand, i la idea de donar-li el meu llibre i 5€ a canvi de lo seu no em va seduir el més mínim. Oferia una cosa única, potser aquest era el seu únic mèrit, a mi no m’interessava, però això era un altre tema.

D’això ja n’he parlat abans, però em ve de gust tornar-hi. L’editorial islandesa Tunglio només publica els dies de lluna plena, tirades de 69 llibres, els exemplars no venuts són cremats aquella mateixa nit. Ni posteritat, ni distribuidores, ni magatzems, ni hòsties! No és un negoci, és una acció poètica, però que fa saltar pels aires les idees que associem a la literatura seriosa.

Imaginem un autor molt popular que diu que només hi haurà X exemplars del seu llibre, per crowfunding, a una pasta gansa, una sola tirada de, posem, 100 exemplars. O un autor no tan popular, els llibres no valdran una pasta gansa però també una sola tirada, un nombre molt limitat d’exemplars. L’autor es podria comprometre legalment a deixar passar un temps, 3 anys o el que calgui fins a tornar a editar una altra tirada del llibre. Hi hauria el problema del pirateig o que es distribueixi en altres formats. Sobre la pirateria suposo que es podria fer el mateix que ara, pràcticament res, però això seria un altre tema. El llibre com a objecte pràcticament únic i el fet de llegir un llibre un privilegi, no una cosa que qualsevol pot fer. Tinc sentiments trobats plantejant-me això.

https://www.flickr.com/photos/contri/

Lamborghini Countach © contri. Creative Commons.

Cada cop es llegeix menys. El prestigi dels escriptors (fora dels frikis) és tirant a nul. Les époques en que un llibre podia fer correr rius de tinta o portar la gent a la revolució han passat a la història (si és que mai van existir). Són irrellevants i sense valor per qualsevol que no sigui un friki com ho soc jo. Potser la sol·lució seria fer llibres exclusius, personalitzats i que n’hi hagi pocs, molt pocs, i que cada cop que un es trenca o es mulla o el perd… doncs és un menys, potser es perden o cremen tots i només queda dels llibres el record en els que el van llegir, mentre conservin aquest record, amb sort mentre visquin… i després res, llàgrimes a la pluja que va dir aquell… Els Lamborghini, els Ferrari, els Rolls o els Porsche són bons i cars perquè n’hi ha pocs, si la Lambirghini es tornés boja i fabriques milions d’un dels seus models i per tant qualsevol en pogués tenir un… no crec que fes gaire gràcia als que ara tenen un Lamborghini (els Porsche i els Ferrari són més populars i alguns models una mica més barats). Una reunió dels 100 lectors d’un llibre, un llibre que és una passada i del que se’n fa còpies fotocopiades, ciclostilades, grafitejats a les parets dels passadissos del metro (anys enrere hi havia tot el meravellós Palabras para Julia al sostre del passadís del trasbordament metro de Passeig de Gràcia (L3-L4, abans de la L2). Una societat secreta, un llibre que no deixes per por a perdre’l per sempre i un autor que s’ha de preocupar de vendre el seu llibre fins al dia del llençament i mai més… començo a veure-hi més pros que contres…

Un afegitó a això, sobre que els llibres són irrellevants excepte pels autors i els qui en viuen i els penjats com jo. Aquest passat estiu van ser noticia uns audios del president del Real Madrid posant a parir pràcticament a tothom, i es va desfermar l’escàndol. Bé, aquestes converses van ser explicades en un llibre publicat fa cinc anys!  El llibre és Asalto al Real Madrid: Diario de 837 días y noches al límite per si el voleu buscar. Si voleu mantenir una cosa en secret publiqueu-la en un llibre.

2021. Abril. Més llibres de grans.

El mes passat parlava dels primers llibres de grans, no hi eren tots, crec que la repassada estaria completa amb:

El señor de las moscas, de William Golding. Vaig llegir el llibre molt abans de veure la pel·lícula. Un premisa simple i nanos joves copiant el pitjor del món dels adults a la mínima que els en donen l’oportunitat, però d’una manera molt més acarnissada. Crec que vaig llegir una versió de Círculo que de manera incomprensible l’havien posat com a literatura juvenil (en aquella mateixa col·lecció van posar Últimas tardes con Teresa, en fi).

El señor de los anillos, de J.R.R. Tolkien, també una edició de Círculo amb els tres llibres en un sol volum de més de 1000 pàgines. Me’l vaig intentar llegir a vuitè d’EGB però va resultar ser un curs complicat i al final va caure aquell estiu. M’ho vaig agafar amb molt calma, tanta que vaig poder acabar-lo perquè l’institut on havia de començar BUP era nou, literalment l’estaven acabant de construir, i les classes van començar gairebé cap al 12 d’octubre, encara sense llum i amb aigua només als lavabos que algú va considerar que era un mínim irrenunciable. Al setembre i octubre em vaig fotre empatxos de llibre i vaig començar l’institut amb llibre just acabat, la primera de les 4 lectures que en porto (per ara).

Caballo de Troya, de J.J. Benítez. Em va agradar més la part de thriller sobre com troba els documents que no pas la recreació dels darrers dies de la vida de Jesús, i tot i això em vaig llegir el segon volum i vaig començar el tercer abans de deixar-ho avorrit i no tornar-hi mai més. Amb l’excusa de la ficció l’autor retrata la seva peculiar vida de Jesús, força allunyat de la imatge que l’esglèsia acabaria donant d’ell i a més a més extraterrestre, una altra obsessió de l’autor. La burrada d’exemplars que es van vendre d’aquest llibre fa feredat.

I per fer-ne quatre com a l’entrada anterior segurament tocaria això:

Diez negritos, d’Agatha Christie. La crítica sol ser cruel amb ella, i és cert que repetia uns esquemes un cop i un altre, no en aquest cas on s’atreveix a fer tota una novel·la amb uns personatges una mica més profunds i dibuixats que en els seus relats curts. Les adaptacions no han estat bones amb aquest llibre que és una petita joia dels llibres detectivescos (no, la Christie no feia novel·la negra).

Lectures potser poc habituals per un nano de 14 anys, però és el que hi havia. I totes en castellà, no en sé el motiu però tenia més facilitat per accedir a llibres en castellà que no en català, molts llibres eren heredats d’anys on no hi havia tanta llibertat i d’altres venien de Círculo, que va trigar bastant a tenir llibres en català.

No sé massa quines conclusions extreure de la llista que surt d’aquestes dues entrades, potser no hi ha conclusions mén enllà de ser un lector anàrquic i amb una certa tirada per la ironia, sobretot l’anglesa (la finesa de Roald Dahl em va conquerir, i això va fer que després autors com Pere Calders ho tinguessin fàcil amb mi, però això serà per un altre post).

2021. Març. Alguns llibres de grans.

El primer llibre que em vaig llegir sencer va ser El zoo d’en Pitus, crec que és el primer llibre per més d’una generació de lectors, i potser Sebastià Sorribas es mereixeria una estàtua en alguna plaça destacada d’alguna ciutat. Vaig llegir molts còmics i llibres infantils i algun dia vaig començar amb els llibres “de grans”. És una mica com quan deixes d’anar al pediatre i vas al metge de capçalera.

No tinc tant clar quin va ser el primer llibre de grans que em vaig llegir, però sí tinc clar alguns d’aquells llibres, i que a la gent se li feia estrany veure un nano de dotze anys llegint segons què. Aquí en teniu alguns.

¡Viven!, de Piers Paul Read, el llibre em va costar força, no per la cruesa del tema, era un llibre periodístic de més de 400 pàgines, molt dens, però sí crec que amb 11-12 anys sabia tot el que calia saber sobre l’avió que es va estavellar als Andes i on els supervivents van menjar-se els cadàvers dels seus companys per mantenir-se amb vida. Tampoc recordo que m’afectés especialment.

Misery, d’Stephen King. Aquest llibre és el meu primer Stephen King, aquí no hi ha res de sobrenatural, la història és terroríficament realista. Un escriptor té un accident de cotxe, el rescata la seva fan número 1 que el tanca a casa i l’obliga a escriure. Ella està molt boja i ningú sap on és ell, que ha quedat greument ferit i en mans d’una psicòpata. El llibre em va encantar.

Papillon, de Henri Charrière. Em va encantar, aquest me’l vaig llegir crec que als 12-13 anys, crec que va caure l’estiu entre 7è i 8è d’EGB. El llibre era molt llarg, però trepidant, les aventures de Papillon i la seva única obsessió, escapar, i la crueltat de les presons com la Guaiana… la pel·lícula no està gens malament (la de Steve McQueen i Dustin Hoffman, la de 2017 no l’he vista), però es deixa fora molta cosa. És un llibre que ara costa una mica de trobar, i encara costa més la continuació del llibre Banco, potser seria hora que alguna editorial tingués la pensada de publicar els dos llibres en català, una idea que llanço a l’aire.

La venganza es mía S.A. ; Génesis y catástrofe, de Roald Dahl, crec que aquest llibre (amb 11 o 12 anys, la mateixa época de Misery) va ser el primer que vaig llegir de Roald Dahl, enlloc de començar amb el seus llibres infantils vaig anar a trobar aquest llibre de contes escrits per a adults. Em va encantar la subtilesa de l’humor britànic, la seva irònia… sempre he pensat que fora de les fronteres anglòfones Dahl és un escriptor terriblement menystingut, tot i que de tant en tant hi ha tímids intents de recuperar-lo en la seva vessant d’escriptor per adults. I amb això no estic dient que ser un escriptor infantil-juvenil sigui una cosa menor.

N’hi ha alguns més, però en parlaré a la propera entrada.

Adéu a la Negra y Criminal

negraLa notícia no ha estat ben bé una sorpresa, sabíem que podia passar, sabíem que la llibreria estava al límit. Al final ha passat. Han aconseguit popularitzar i dignificar un gènere, de tal manera que la novel·la negra es pugui trobar a tot arreu, i això ha fet que cada cop menys gent baixés fins a la Barceloneta per proveïr-se.

Jo també en tinc la culpa, podria haver-hi anat més sovint.

Baixaran definitivament la persiana el 3 d’octubre, bé es mereixen una visita fins aleshores.

En fi, sort i gràcies Paco i Montse, per ser llibreters i no simples venedors de llibres.

libreria-negra-y-criminal

La teoria dels primers 5 discs

És una teoria que li vaig llegir fa temps a un dels Ramones, no sé a quin, eren tots vius així que… Venia a dir que tots els grups haurien de limitar-se a 5 discs i després disoldre’s i formar nous grups i així seguir experimentant. Un cop aconseguida la suficient tècnica les coses a fer són limitades i el millor és fer-les i passar al següent. Si no es fa així els grups es repeteixen (sí, els Ramones en són un exemple, no són els únics, i seguien molant!) o es tornen irreconeixibles (ara penso en els Metallica) i desdibuixats.

sdva

The Ramones, 1976, foto de P.B. Toman agafada de l’entrada Ramones(album) de la wikipedia

De vegades hi penso, i això en música es compleix força, hi ha grups que difícilment em segueixen agradant després de més i més discs. Hi ha excepcions, hi ha genis que poden fer tots els discs que vulguin i que segueixen sent molt bons, The Beatles, The Rolling Stones, Bruce Springsteen… són pocs, són l’excepció i són genis. Però aquest moment dolç en que creativament tot surt genial, aquest moment no és etern, ni molt menys, arribar a assolir-lo ja és difícil, mantenir-lo és una tasca titànica.

I en els llibres? Els llibres també tenen una part de tècnica, d’ofici. No és una tècnica conjunta com la de les bandes de música, i els bolos i les hores d’assaigs en els escriptors són contes i novel·les objectivament infumables que bons amics pateixen amb paciència esperant el dia que puguin gaudir amb allò que escrivim. No és tan diferent.

El problema és sobre si repetir-se sí o no. Ramones van tocar la mateixa cançó tota la seva vida, Sabina porta anys cantant i composant com Sabina, i Paul Auster fa anys que escriu el mateix llibre. Hi ha qui diu que Juan Marsé porta anys escrivint la mateixa novel·la (en aquest cas no estic d’acord) o que llegit un llibre de Bukowski llegits tots. Tornant amb la música Enya deia que ara la gent escolta la seva música i diu “ah sí, és Enya, tot el que fa sona igual”, i el que realment li va costar va ser arribar a això, a aquest so identificable, no va dir que amb el que li va costar arribar-hi el pensava aprofitar, pero ja m’ho imagino jo.

A mi em passa això, deixant de banda Guions els personatges de DPK són els mateixos que sortiran a la propera novel·la, i a la de després, i a la següent, i potser a la que seria la quarta els personatges seran més nous, però tampoc massa. És fantàstic per aquells a qui DPK els ha agradat, i pels que no és una invitació a que s’oblidin de mi els propers anys.

La meva novel·la zero?

La meva novel·la zero?

No em comparo, ni molt menys, però crec que autors com Juan Marsé o Irvine Welsh tenen l’equilibri entre personatges-escenaris-estil i no repetir-se. Jo vull això: tenir un estil, una veu, uns escenaris, uns personatges… i per sobre de tot no avorrir, no sé si ho aconseguiré. Estic parcialment d’acord amb la frase que comentava de Ramones al principi d’aquest post, però no estic segur de si aquest repetir-se és criticable o no. Teniu els comentaris per si voleu dir la vostra.

DPK o el principi de "y lo que te rondaré morena"

DPK o el principi de “y lo que te rondaré morena”

FLIA 2013

Doncs ja està, ja ha passat, i he acabat rebentat que és com s’ha d’acabar després d’aquests saraus. Des d’aquí vull donar les gràcies als organitzadors que es van preocupar de muntar-ho tot, que tothom tingués el seu lloc assignat, taules, cadires, un bany portàtil (irònicament col·locat en un pipicà (tot i que l’IEC no reconegui la paraula)) i un bar on poder menjar alguna cosa o beure a preus econòmics.

clip_image001

Mai en tota la meva vida m’havia vist en una concentració tan gran de moderns o hipsters, mai, i això que he anat a llocs estranys. La majoria de parades tenien fanzines, o còmics o llibres molt il·lustrats o del tipus llibre-objecte, llibres purs i durs els tenien les editorials presents i un servidor, no és cap crítica, la virtut d’aquestes coses és justament la llibertat que representa que cadascú fa el que li rota. Llibertat, creativitat, moviment i bon rotllo, aquestes van ser les constants (i una visita de la Guàrdia Urbana a primera hora del matí que encara no sé a què venia). Aquí teniu la pàgina de la FLIA, i el seu facebook aquí.

Cartell FLIA

Vendes? Molt poques, millor no concretar, però hem repartit moltes targetes i ara hi ha gent que ens coneix, que ens ha vist i que si torna a veure el llibre sabrà que li sóna d’alguna cosa. Ens hem donat a conèixer, que era l’objectiu principal d’anar a la fira. Espero que iniciatives com aquestes no s’esvaeixin i poder sumar-m’hi l’any que ve, potser amb la nova novel·la?

I aquí unes fotos sobre la jornada.

La parada, des de dins.

La parada, des de dins.

Practicant per dedicar llibres

Practicant per dedicar llibres

Aspecte de la Fira a primera hora del matí

Aspecte de la Fira a primera hora del matí

Aspecte de la Fira a última hora de la tarda

Aspecte de la Fira a última hora de la tarda

 

 

Una entrada pessimista

No m’agrada rebre crítiques. Sobretot no m’agraden les que es venen com valors absoluts. La literatura, les novel·les, no són objectivables, no hi ha uns paràmetres objectius que diguin què és bo i què no.

M’he avorrit amb suposades meravelles, m’he avorrit amb literatura dolenta i les històries que m’han agradat i atrapat sempre m’han semblat dignes d’elogi, es trobessin en un llibre de Maupassant o de Silver Kane. Ja fa anys que he decidit ignorar les veus dels suposats gurús de la cultura, una cosa és bona o no en funció dels meus gustos. Tinc estudis, sóc llest, llegeixo sobre la setantena de llibres a l’any i escric ficció des de fa més de vint anys, tinc el meu criteri i m’agrada. No és un valor absolut, és el meu valor. I només hi ha una norma eliminatòria: distreure, si un llibre avorreix no val la pena. És el que intento, no sempre me’n surto.

I m’agrada recordar una frase de Bukowski: La majoria de crítics confonen avorrit amb profund.

Tot això ve per parlar d’una altra cosa.

A l’espera de veure com funcionarà l’edició en castellà he aprés coses d’aquest quasi primer any de vendes de DPK. No em faré ric amb això, però ja ho sabia abans així que no pot dir-se que sigui un descobriment. Molts coneguts m’han comprat el llibre per compromís, imagino que són vendes que no tindré amb el segon i següents llibres, el que em deixa en xifres francament minses.

Posicionar-se en web és molt difícil, i que alguns blogs parlin de mi tampoc és una solució, les vendes de llibres gràcies a l’aparició en blogs ha estat de 0, fet per fet a la propera novel·la que em ressenyin els col·legues que ells sí em compren els llibres.

DPK i diners, una imatge que no sol donar-se

Queixar-me no és la solució, la solució és fer-ho millor i que el meu llibre sigui a tot arreu perquè així tothom el pugui comprar. No puc jugar en aquesta lliga, no em trobareu ni a fnac ni a carrefour ni a cap d’aquests. Espero almenys que els meus lectors repeteixin i així, poc a poc anar-ne guanyant algun més.

I si us ha agradat el llibre recomaneu-lo, l’adreça www.dpk.cat és curta i fàcil de recordar, difoneu la paraula!

Una mica més d’autoedició

Aquesta fotografia era per il·lustrar aquesta entrada, però al final vaig anar deixant el tema de posar-la i ara apanyar una noticia antiga no té massa sentit.

Aquesta és la meva col·lecció de llibres autoeditats (o quasi), n’hi ha 2 de lulu, 3 de micabeza, 1 de Yoescribo i un parell més que bàsicament són impressions que els autors s’han costejat i han anat venent de manera artesanal, com tots de fet. No he posat aquí el fanzines, perquè la tasca de buscar-los em supera una mica, però és un cas molt semblant.

Als no comiquers potser no us sona la paraula fanzine, literalment: publicació d’aficionat. Normalment eren fulls fotocopiats, amb maquetatge inexistent (els ordinadors han ajudat molt, però no sempre n’hi ha hagut ni han estat capaços de fer segons què), grapes o imperdibles (ho puc jurar) per juntar els fulls i a córrer. No és gaire diferent, i l’esperit és el mateix.

És una col·lecció petita, ho reconec, però va creixent a poc a poc. Ensenyo aquesta col·lecció per presumir? No. Però si el model de negoci ha de canviar també ho han de fer els lectors, si seguim anant a veure què tenen de nou en una llibreria seguirem mantenint el model actual. Aquests llibres s’han de buscar, demanen un esforç, de vegades suposen un risc en no estar recolzats per un editor, però normalment paga la pena.

La televisió està canviant perquè la gent es baixa les sèries en qüestió d’hores (no hi ha manera legal de fer-ho) i no vol veure què posen, vol veure el que vol veure, quan ho vol veure, cada cop més. Amb els llibres és igual, buscar una mica ens pot donar sorpreses i podem ser partíceps d’un canvi en les indústries culturals molt i molt profund, un canvi que ja està començant i que demana consumidors actius.

Com a lector que sóc, això m’encanta!

Estic sol?

És una pregunta que em faig darrerament. Per què? Doncs perquè no trobo llibres o autors que escriguin d’una manera semblant a com jo ho faig, aquesta mena de literatura underground (i a més a més dels altres límits) no sembla tenir gaires seguidors.

Els pioners serien Henry Miller, Charles Bukowski, alguns beatniks, i ara en els nostres dies doncs Irvine Welsh és el nom més conegut del realisme brut. Sempre autors extrangers, anglòfons a més a més. Referents més propers n’hi ha pocs, i semblen lluny dels circuits comercials més habituals excepte en la novel·la negra, sembla que els crims i el lumpen contribueixen a que els autors es “desmelenin”. A part d’això poca cosa, poca cosa en castellà, en català el panorama és pràcticament desèrtic.

Estic sol en el realisme brut en català? Existeix? O ni tan sols això?

Per què escric?

És una pregunta que de vegades m’han fet. Quan ets un autor a qui es publica amb certa freqüència m’imagino que no es rebrà la pregunta gaire sovint. Al marge de lo molt, o molt poc, que li agradi a Quim Monzó (per posar un exemple) escriure està clar que en li reporta un benefici amb els seus articles i amb llibres que es venen més que bé. Però en el meu cas, completament diferent, per què?

No ho sé, no en tinc ni idea. Això és el que dic quan no sembla que pugui estendre’m en la resposta, i hi afegeixo que m’agrada. M’agrada i m’ho passo increïblement bé, però no sé exactament perquè. Llegir m’ha agradat sempre, amb alts i baixos he llegit quasi de tot des que vaig aprendre’n, i d’aquest afició em va semblar lògic passar a l’afició a escriure. De lògic no en té res, molts grans lectors no han sentit mai la temptació de passar-se a l’altra banda, però en el meu cas sí.

He escrit contes i després novel·les des de fa molts anys, i quan miro coses que vaig escriure en aquells inicis penso que vaig tenir molta sort en que allò no arribés a veure la llum, a excepció dels coneguts a qui torturava amb els meus escrits. I ho he fet perquè m’ho passava bé. Veure les meves idees, frases , paraules i diàlegs materialitzades sobre el paper (temps analògics) era una gran sensació, però el procés era tremendament divertit.

Està a punt de sortir publicada d’alguna manera (ni jo acabo de tenir clar com) DPK, i ja estic treballant en la següent, i cada cop m’ho passo millor escrivint, amb diferència, és com una feina en la que es té una llibertat TOTAL.

Després surt el que surt, i com surt, i funciona o no funciona. Puc estar un temps sense escriure, però em costa, cada cop més, i escriure em diverteix, cada cop més. Escric perquè sóc un egocèntric que vull que la gent em llegeixi, i sobretot sóc algú a qui li encanta passar-s’ho bé, i escriure és una de les coses més divertides que sé fer.

I no crec que pari.