Feina feta, aneu avançant amb les compres nadalenques

Des de fa uns anys tenim plenament integrada la tonteria aquesta del Black Friday, el divendres després d’acció de gràcies com una suposada data d’inici de la campanya de vendes que ha d’arribar fins a Nadal. Els primers anys semblava que sí, que realment hi havia descomptes importants, segurament més amb la idea de liquidar restes d’estoc que no pas de fer el gran negoci, però darrerament no és gaire espectacular. És una data per començar a comprar i toca comprar, preocupar-se pels descomptes és de pobre i de ser el típic torracollons.

Doncs bé, no espereu més i compreu els meus llibres i regaleu-los a qui volgueu o a vosaltres mateixos! No espereu, feu-ho ja! Samizdat és un llibre “gamberro” sobre com un grup d’aspirants decideixen lluitar contra les editorials que no els publiquen i en molts casos ni es llegeixen les seves obres. Keshet és una història que va començar de manera simple però que es va anar complicant i creixent i va anar guanyant intensitat i capes i històries… potser el meu millor llibre fins al moment. Samizdat és més curtet i amb lletra còmode, Keshet és força més llarg i amb un cos de lletra còmode però una mica més apretat, els podeu trobar en aquest enllaç i em consta que us arriben bé i en pocs dies, o si teniu kindle els podeu pillar ja mateix per un preu molt baix o inexistent si teniu kindle unlimited. Vinga, els compreu i ja teniu una cosa menys a fer per Nadal que després s’acumula tot pels darrers dies i no podem amb l’estrés ni nosaltres ni els pobres repartidors.

Com va començar Keshet, i com acaba.

Va començar de la manera més simple, tenia una imatge al cap, una escena només. Una noia es desperta en un llit que no és el seu acompanyada, l’altra persona dorm, ràpidament es vesteix sense despertar a l’altra persona i surt d’allà camí a casa seva.

Era molt poc. Vaig anar pensant-hi, en detalls, volia que la protagonista fos una noia, encara que només fos per canviar de tant protagonistes masculins als meus llibres. Volia que visqués al barri del Carmel. I amb això ja vaig tenir una mica més dibuixat l’argument, almenys el del principi, com arriba a casa seva, com passa el dia, com al vespre va al Boca Nord, a la platja, l’endemà… Anava afegint coses i coses i al final vaig tenir un capítol. Havia anat afegint detalls a la història, un rerefons que després voldria ampliar i un entorn amb uns secundaris que em començaven a agradar. Tot això va passar el 2014, vaig tenir una novel·la enllestida el 2019, perquè anava fent altres coses i perquè en general escric quan puc i no sempre que m’agradaria.

I aleshores va començar l’odissea: presentar-la, esperar, decebre’m, tornar-la a presentar… tant i fa si era un premi o una editorial, en els premis si no et diuen res és que no has guanyat, i les editorials de vegades et diuen que si en X temps no et diuen res és que no estan interessats, o ni això, o et contesten i et diuen que s’ho han pensat però que no. I així un, i un altre i un altre… en vaig parlar en aquesta entrada.

Potser que la meva novel·la sigui dolenta? Sí, i seria l’opció més fàcil i raonable, però després veus coses que s’estan publicant i aleshores és quan ja no entens res. I per això, avorrit de fer voltar la novel·la sense èxit vaig decidir tirar pel dret, i aquí estic ara.

La novel·la va començar amb una imatge i ara acaba al gegant tecnològic perquè la compreu fàcilment i el llibre s’imprimeixi i us arribi a casa en dos o tres dies com a molt,  o perquè us la descarregueu en kindle si sou més de llibre electrònic.

Jo també faig reentrada: Keshet

Tot va començar amb una imatge, una escena, tenia l’escena, m’agradava i vaig començar per aquí, sense saber on em duria, i a estones perdudes i anava tornant, i em vaig trobar amb un capítol. Ho vaig deixar dormir, ho vaig ensenyar una mica, les opinions eren bones però allò era només un primer capítol, faltava molt.

A estones perdudes, a ràfegues quan podia, a empentes i rodolons entre el 2014 i el 2019 vaig enllestir la història que vaig batejar amb el nom de la protagonista: Keshet.

A partir d’aquí res va sortir bé. Concurs gran, editorial mitjana, concurs petit, editorial petita, editorial gran (total, ja que més dóna!), microeditorial o fins i tot editorial amb un sol home orquestra al càrrec de tot. Objectius variats però els resultats sempre els mateixos, una negativa o un silencia que volia dir el mateix i que a més afegia el dubte de si realment algú a l’altra banda s’havia llegit allò.

D’aquest cabreig meu en va sortir Samizdat, i trobo que ara és just fer servir el mateix métode per treure a correr Keshet i que els lectors en facin justicia. Espero que us agradi!

Nude Art Snapshot (c) Eric Le Sourd, Creative Commons

 

2022. Juliol. No ens interesses…

És cada cop més freqüent que les editorials no vulguin saber res de nous autors. És tan freqüent que amenaça a tancar les portes a nous autors en totes les editorials.

KEEP OUT

Aquests són missatges reals de les webs d’algunes editorials, no en poso els noms però això és el que diuen, normalment a la secció de Contacte tenen un apartat pels originals:

Hem tancat temporalment la recepció de manuscrits fins l’any 2023 per atendre les vostres propostes amb tot el rigor i serietat: ara mateix no els podríem tractar com us mereixeu. Moltes gràcies.

 

Queda temporalment tancada la recepció d’originals, quan tornem a obrir-la ho notificarem aquí mateix.

 

Lamentem informar que degut a l’acumulació d’originals pendents de resposta hem hagut de tancar provisionalment la recepció de noves propostes. Gràcies per la vostra comprensió.

 

Queda temporalment tancada la recepció d’originals, quan tornem a obrir-la ho notificarem aquí mateix.

 

La recepció de nous manusrits romandrà tancada fins l’any vinent.

 

Lamentablement, tenint en compte la quantitat d’originals que rebem cada setmana, i veient que no donem l’abast per respondre tal com voldríem a totes les propostes que ens arriben, hem decidit interrompre la recepció d’originals durant una temporada.
Moltíssimes gràcies per la vostra comprensió.

Sí, n’hi ha dos exactament idèntics en dues editorials diferents.

Afortunadament també hi ha editorials, cada cop menys, que sí accepten originals, una altra cosa és com els reben i com responen i què en fan o fins i tot si se’ls llegeixen, tot un meló i un misteri.

A veure, jo assumeixo que potser el que escric no és prou bo, o potser és difícil de vendre, o les dues coses. De totes maneres m’interessaria que parlessin les editorials, quin problema tenen amb els originals? És realment falta de medis degut a una allau de gent que escriu? Han trobat el seu nínxol i no volen estirar més el braç que la màniga? Hi ha un nombre limitat d’autors amb els que poden treballar i si entra un ha de sortir un altre? Encara treballen amb els autors a aquest nivell? El que els arriba és dolent o impublicable o impossible de vendre i els hi demanaria una feina extra inassumible per deixar-ho a punt? Quina proporció de coses impublicables i d’altres que potser sí reben? 50 a 1? 100 a 1? 200 a 1? Si alguna editorial vol dir-hi la seva estaré encantat de publicar-ho, a més de més hi ha la secció de comentaris.

Tornem al tema, aquesta situació de “tancament” ens deixa als que escrivim amb menys opcions. Hi ha menys editorials a que enviar els llibres i després ja tenim l’autopublicació o les “editorials” de coedició (un meló que obriré un altre dia amb calma, o amb mala llet, no ho tinc clar), i l’autopublicació que pot ser difícil i la fàcil i barata que ara mateix ofereix Amazon.

No sé si som tants els que escrivim. Però en tot cas ens estan empenyent als braços d’Amazon, i com a algú li vagi bé serà molt difícil recuperar-lo pel mercat tradicional de tota la vida. Perquè és un mercat i un sistema que esgota i que fa venir ganes d’engegar-lo a fer punyetes encara que la culpa sigui del que escrivim (que no ho descarto), o el mercat que és un cabró sense ànima i ningú en té la culpa (això també seria discutible).  És un avís, estem anant cap aquí i potser després no ens interessara fer el camí de tornada.

I si encara no ho heu fet un recomano que pilleu la meva novel·la, pel que us costen dues gerres de cervesa en paper, o un cigaló en electrònic.

 

2022. I aquest estiu, què?

Com que he decidit no donar gaire la tavarra amb el tema del llibre ara m’he quedat una mica sense objectiu per aquesta pàgina. Ja se’m passarà, tampoc em preocupa.

Autobombo o tornar a posar aquí articles mig-diaris mig reflexions, una mica el que eren els blogs abans, o no fer res una bona temporada. Vaja, que igual fins a setembre no torno a dir res per aquí, potser per anunciar una nova novel·la penjada a Amazon per fer companyia a Samizdat. Una mica és el que faré, posar Keshet a fer companyia a Samizdat, tot un altre estil de llibre però que trobo em va sortir prou bé i Amazon ho posa fàcil, no trec gaire res però de les altres maneres tampoc així que no és una decisió difícil.

Aprofiteu que fa bo, que sembla que el bitxo ens dona una mica de treva, gaudiu de la vida i dels llibres. I si voleu mostrar el vostre suport a un artista feu-ho de la millor manera possible: passant per caixa.

2022. Maig. Derrotisme triomfant!

Les vendes de Samizdat són de per riure (si sou dels que l’heu comprat teniu el meu agraïment infinit), però això no és cap sorpresa, de fet m’ho esperava. M’ho esperava una mica menys, no us enganyaré, però molts amics o coneguts ja van comprar un llibre meu, ja van complir, qui em mana a mi seguir escrivint llibres i més llibres?

La xifra que de moment em pertoca de drets d’autor és ridícula. De totes maneres, abans m’autoeditava i havia de posar calés (les impremtes no treballen gratis), que ara el saldo econòmic sigui positiu, encara que ridícul, ja és una millora.

Bé, després de Samizdat penso penjar al mateix lloc amb el mateix sistema una altra novel·la, i després probablement les altres dues prèviament autopublicades: DPK Dies de porno i kleenex i No va més, de les que encara tinc exemplars per vendre a casa.

En un parell d’anys puc posar 4 llibres i 2 més que s’estan fent ara mateix; i potser la cosa, de pagament ridícul en pagament ridícul, arriba a algun lloc.

 

Samizdat, un inici

Trobo que s’abusa massa del concepte auto-ficció, i que de vegades les coses no ens interessen per si són o no interessants sinó per si són reals. Hi ha bons llibres i mals llibres, hi ha llibres que quan veus comencen amb aquesta cosa d'”això que us explico és el que em va passar” ja tremoles, i d’altres que se’n surten més que bé. Per què expliquen coses reals? No, perquè expliquen coses interessants.

Que una editorial em digui que no li interessa el que els envio és una cosa que m’ha passat vegades, vàries. No m’agrada, però tampoc en faig un drama, hi ha un límit pel drama que puc suportar. Samizdat va sortir d’aquesta idea, d’agafar el rebuig com a motor, així que vaig agafar un correu de resposta i pràcticament sense tocar-lo el vaig posar al llibre, a les primeres pàgines. És allò de convertir un fracàs en el principi d’un nou èxit.

Bona tarda,

Disculpa la inexcusable tardança en fer arribar la nostra resposta. Finalment hem pogut llegir i valorar la proposta rebuda i, malgrat les virtuts del text hem considerat que no acaba d’encaixar del tot al nostre catàleg, motiu pel qual no optarem a la seva publicació. T’agraïm, però, la confiança dipositada i et desitgem la millor de les sorts.

A partir d’aquí, el cervell del protagonista comença a barrinar mentre ell fa altres coses com ara anar a la presentació d’un llibre:

Una presentació és la versió literària d’anar de putes. Tries algú perquè parli bé de tu, així l’audiència està desitjant que els il·luminis amb la teva sagrada PARAULA.

De fet les presentacions són llocs on també es venen els llibres que es presenten, de fet aquesta és una mica la seva gràcia:

Comprem llibres que no ens interessen d’autors que tampoc amb l’esperança que si un dia nosaltres publiquem alguna cosa ens tornin el favor.

Però poden estar bé si et trobes amb col·legues, amb gent que està allà veient a algú que li surten les coses (i esperant secretament que s’estimbi) i que també està tipa de rebre mails com el que hi ha una mica més amunt.

En els darrers mesos ni concursos bons, ni mitjans, ni penosos; ni editorials encantades de rebre els nostres originals; ni revistes o suplements disposats a pagar una misèria per unes línies, ni disposats a que treballem per a ells gratis. Escriure era el nostre somni, encara ho és, tot i que cada cop sembla més una afició que no ens reporta absolutament res. Ens veiem forts en grup, però individualment la cosa canvia. Al cervell de cadascú hi ha un funcionari gris redactant la rendició. Establint els termes exactes, les paraules del nostre futur.

Trobareu Samizdat, en paper o en versió per kindle, a 10 i 2€ respectivament a través d’Amazon.

Samizdat

Aquesta pàgina va sorgir per la necessitat de fer-me autobombo, acabava de treure un llibre, més endavant va venir la versió del llibre en castellà i després un altre llibre directament en edició doble català i castellà. Els resultats no han estat per llençar coets, i millor deixar-ho així.

Però he seguit escrivint i he intentat col·locar els meus escrits enviant-los a pràcticament qualsevol lloc, editorials, concursos, agents… i els resultats han estat d’una unanimitat admirable. Però jo crec en el que faig, i si el mercat tradicional no és el lloc pels meus llibres doncs buscaré una altra manera, i aquesta és la manera.

Via Amazon podeu aconseguir el meu llibre Samizdat, en paper o en versió per kindle, a 10 i 2€ respectivament.

De què va Samizdat? Doncs d’un grup d’amics aspirants a escriptors que estan tips que ningú els hi faci ni cas després d’enviar els seus escrits a editorials, a concursos, a més editorials a agències literàries i pràcticament qualsevol lloc que se’ls acut (no, això no és autoficció). I decideixen trolejar el sistema. Humor cínic i negre, crítica al “mundillo” literari i una història de perdedors que tenen l’esperança de deixar de ser-ho.

Això és el que diu la viquipèdia sobre la paraula que he triat com a títol del llibre:

Samizdat (rusсамизда́тucraïnèsсамви́дав, samvídav) va ser la còpia i distribució clandestina de literatura prohibida pel règim soviètic i, per extensió, també pels governs comunistes d’Europa Oriental (Bloc de l’Est) durant l’anomenada Guerra Freda. D’aquesta manera, moltes vegades els dissidents aconseguien esquivar la forta censura política.

Les còpies es feien en un nombre reduït cada cop i s’esperava que els que les rebien realitzessin algunes duplicacions addicionals. Això es feia normalment mitjançant el mecanografiat o l’escriptura a màquina dels textos en qüestió o, si no, mitjançant la simple còpia manuscrita. Aquesta pràctica d’eludir la censura oficial estava plena de perills, ja que s’imposaven fortes sancions a les persones capturades en possessió de còpies de material prohibit.

Aquesta literatura amagada, clandestina… és on soc ara mateix, tampoc és cap drama, el meu llibre és al vostre abast, espero que en gaudiu i estaré encantat de rebre comentaris i crítiques (i com que jo n’he fet estic disposat a entomar-les).

2019. Maig. Censura i una altra cosa…

La censura em reventa bastant, sobretot en la seva més merdosa versió de “protegir els nens” o la igualment lamentable “públic familiar”.

“Ningú pensarà en els nens?” © Matt Groening

Tinc un blog de ressenyes, fa anys vaig ressenyar Els quaderns d’en Marc i com correspon a aquesta obra les fotos que apareixien eren explícites. Facebook no em deixa promocionar aquesta publicació, ni enllaçar-la. Aquesta obsessió puritana pels nus arriba a nivells absurds. Sobretot si ho comparem amb la tolerància cap a la violència, veure Rambo disparar a tort i a dret no és un problema, veure un mugró amb prou feines dos segons a la final de la Superbowl va ser una noticia d’abast mundial. Un món ple de censura potser aconseguirà no ofendre a ningú però també serà molt més avorrit i al final l’atreviment es limitarà a les aficions més minoritàries, gairebé res d’abast mundial com les xarxes socials pot evitar aquesta censura “monjil” absurda.

Per les imatges d’aquella entrada vaig fer servir fotos de Creative Commons, excepte per una una mica més explícita d’un trio que la vaig treure directament de google imatges, les fotos eren les que havien de ser, al marge de que m’agradin més o menys. Com que cada cop poso més imatges al blog de ressenyes (i menys aquí) això de rebuscar imatges amb llicència Creative Commons és una cosa que faig bastant (sí, ja sé que la que he posat de The Simpsons no és CC) i un dia vaig trobar una foto i era exactament el que estava buscant.

Nude Art Snapshot (c) Eric Le Sourd, Creative Commons

Va començar com idees disperses, una noia, un barri de Barcelona, una seqüència d’inici i a partir d’aquí… Aquesta imatge és molt aquest primer moment. Tot això sembla poc però amb aquests elements vaig començar una cosa que va anar creixent i creixent. A lo tonto, sense un pla gaire definit, amb aturades enormes entre sessions d’escriptura, fent un fotimé de pàgines a mà abans de decidir-me a posar-ho en un ordinador… és a dir fent tot el que no s’ha de fer si es vol tirar endavant qualsevol projecte. Ara en començo a veure el final, seran més de 50.000 paraules en una novel·la en la que porto treballant (de manera molt anàrquica fins fa cosa d’un any i escaig) més de 5 anys. Aquesta afició no té explicació racional més enllà del que gaudeixo escrivint. I ara quan enllesteixi vindrà l’altra part, la revisió i sobretot la gran pregunta “què coi en faig?” tot i que potser que primer em plantegi la de “ara on ho envio?” perquè no vaig quedar excessivament satisfet de l’autoedició, tot i que no descarto res.

Quina relació hi ha entre la censura i aquesta novel·la (sí, crec que en puc dir novel·la)? Cap, o potser només una, no hi hauria manera que aquesta novel·la pogués passar una censura prèvia, això meu va augmentant amb el pas dels anys. Suposo que en entrades següents donaré la pallissa amb aquest tema.

Potser surti una (altra) novel·la d’això

A principis d’aquest any 2013 estava apuntat a un taller d’escriptura, i setmanalment havíem de fer exercicis. Tot i que no era necessari vaig voler fer els diferents exercicis amb els mateixos personatges, bé amb la mateixa protagonista de fet.

El primer exercici consistia en, a partir d’una fotografia, imaginar qui era la persona que hi apareixia, què estava fent, perquè… etc. I a partir d’aquí vaig anar estirant del fil.

He comentat més d’un cop que vull explicar més històries amb alguns personatges de DPK, però també n’apareixeran de nous, i crec que aquests personatges em poden donar molt joc. Curiosament el personatge del Benja de DPK va sorgir d’un altre taller d’escriptura… però estic divagant. A la primera foto apareixia una noia asseguda en una taula que a mi em va semblar de cuina i la resta doncs ja és imaginació meva. El relat no té títol, i el nick que fa servir ella Krazychik, diria que ja l’he fet servir en alguna altra història o sigui que de fet tocaria canviar-lo. La part que més m’agrada és la darrera que més o menys sí té títol i que venia a ser un resum de tot allò practicat en els altres exercicis.

Ha acabat sortint una entrada de 3945 paraules.Aquí us ho poso, i és bastant possible que en algun moment entengueu que necessiti un corrector, com sempre teniu els comentaris per dir-hi la vostra.

 

Es diu Anna, té 20-21 anys i viu en un pis compartit a Barcelona mentre estudia a la universitat. El pis és can seixanta però la cuina és l’únic racó habitable del pis per dos motius: 1.El consell de savis de la tribu (ella i les seves dues companyes) van decretar que la neteja i l’ordre a cuina i bany havien de ser estrictes. 2. Totes són nul·les a la cuina per tot el que no sigui posar tuppers de la mama al microones. Totes menys ella que arriba al nivell de fer pasta (al pis això és un equivalent a 3 estrelles michelin). Li agrada matar l’estona fins que vull l’aigua i es fa la pasta fent com que li escriu cartes al xicot que no té (o potser sí?) que després no li envia per vergonya. O potser es diverteix planejant que li passarà a la protagonista del seu blog. Té un blog, però com que la seva vida és molt avorrida va començar a inventar-se coses i les visites es van disparar, sort que el blog és anònim, tot i que de vegades li agradaria que no ho fos i viure aquella vida enlloc de la seva. No és la típica tristesa adolescent ni res d’això, és que la protagonista del seu blog s’ho passa genial, fa el que vol amb qui vol i quan vol, i a ella li costa començar, però intueix que quan comenci ja no pararà.

Mentre l’aigua comença a bullir m’assec a la taula, amb paper i llapis. Ja asseguda comprovo que el plat amb la pasta que posaré a bullir és al costat de l’olla, al costat del mòbil que farà de crono. Tot és a punt, em puc abstreure fins que el soroll de l’olla em demani.

Les darreres entrades al blog han rebut força comentaris, més quantitat i més intensitat. Just des que vaig decidir que la KrazyChik i jo duguéssim camins separats, primer paral·lels, i després definitivament divergents. Una noia asseguda en una cuina de pis compartit escalfant aigua no és el que ningú vol llegir. Una noia vivint amb dues noies sexualmente ambigües en orgia contínua potser sí, mentre sigui creïble o potser ni això.

Un dia al metro va veure que un noi la mirava, insistentment, no va saber què fer. Va baixar a la parada que tocava, vermella com un tomàquet, i quan es va girar per comprovar l’andana rere seu, no hi era. Però a KrazyChik no li va passar exactament així. Ella no es va quedar sense saber què fer, ella li va tornar la mirada amb suficiència, sense por i fins i tot amb una certa sornegueria. I van passar coses.

Ella i el noi van passar de la xuleria

-Tu què mires?

Al flirteig.

-Una noia que m’agrada, i tu?

-Potser el mateix.

-Potser? No n’estàs segura?

-Encara no.

I així KrazyChik i el noi van sortir i van prendre una cervesa en un bar i van anar xerrant i van anar a casa d’ella, a fer allò que portaven estona pensant.

Aquella nit vaig dormir sola, com sempre, però no deixava de donar-li voltes a la història. Em vaig llevar i d’una revolada la vaig publicar al blog i me’n vaig tornar a dormir, estranyament relaxada.

Vaig llevar-me massa tard per arribar a la primera classe del matí, vaig aprofitar per mirar el blog: ple de comentaris. La majoria d’entrades tenien un o dos, de blogs similars amb els que havíem intercanviat enllaços; aquesta en portava divuit i no feia ni set hores que estava penjada.

Explica la llegenda que King Africa cantava molt i molt bé, repertori clàssic, àries d’òpera… i es fotia de fàstic. Però cantant horrorositats com “Bomba” i similars els diners li sortien per les orelles. Un cop sabem què vol la gent tot és molt més senzill.

Va tenir dubtes. L’essència dels blogs és què allò que expliquen és real, però al cap i a la fi l’entrada no deixava de ser una recreació sobre una situació que “podria” haver succeït.

Havia creat un monstre, una monstre concretament. Una monstre devora-homes sense límits que tenia més amistats, més vida social i molt més sexe que ella.

L’olla comença a fumejar, encara li falta per bullir, però hauria d’escriure alguna cosa. Què li passarà a KrazyChik avui? I sobretot, com fer-ho mínimament creïble? Perquè aquesta és l’altra.  No és que la situació sigui tan bèstia sexualment que la gent no se la cregui, el més complicat és que s’arribi a aquesta situació de manera lògica i normal. Normal? Normal una orgia, un trio, una gangbang, un intercanvi? A ella aquestes coses no li passen, com per imaginar-se a més a més com fer-ho “normal”! I de cop i volta gargoteja just abans d’aixecar-se per preparar –ara sí- el dinar. Deixa una frase escrita al paper, hi tornarà després, havent dinat o de mentres. Fa el metre i mig que la separa de l’olla amb un somriure als llavis.

Al paper només tres paraules: Li donen carbasses.

Pujo al metro de tornada de la Uni, amb un parell de companyes que deseguida baixe per trasbordar, i aleshores quan estic tot lo sola que es pot estar en un vagó de metro a les tres de la tarda, el veig.
Era el mateix que el de l’altre dia, el que vaig fer servir al blog, el de la mirada fixa. I decideixo transformar-me, no sóc l’Anna, sóc la KrazyChik, m’hi encaro, el miro, passem per l’estació d’Urquinaona, em queden només dues! Què coi, camino cap a ell, directa, decidida, com una stripper en una pasarel·la, com la protagonista del blog més esbojarrat, com una noia que sap com és el paquet d’un noi només de veure-li la cara.
Em planto davant seu, ell està assegut, i aixeca la cara, com si estigués sorprés. La veritat és que tampoc estic enfadada i em sento una mica ridícula, però encara serà més ridícul girar cua i marxar. Respiro i li foto morro.
-L’altre dia igual! Es pot saber per què aquest mirar fixament? Intentes lligar al metro? No estic tan bona!
M’ha sortit un gall al principi que l’ha fet saltar, la resta ha sortit tan atropellat que dubto que m’hagi entés, i aleshores baixa la vista i es concentra en les seves mans mentre diu.
-Ho sento, no t’estava mirant, és que sense les ulleres no enfoco gen bé, i quan me les trec pot semblar que miro fixament, però no.
Aixeca la mirada, ara amb unes ulleres de cul de got, em poso vermella, estossego una disculpa i em giro mentre penso si posaré això al blog o no, i em diu.
-No tens raó.
-Ja ho sé. Perdona.
-Dic en lo de bona, ho estàs prou.
I els dos somriem.

L’Anna puja al metro tot tornant de la uni, ho fa acompayada de dues noies més que es baixen per trasbordr en diferents estacions. Quan ja no té companyia es fixa en un noi que la mira des de l’altre punta del vagó. L’identifica de seguida perquè és el mateix que va fer el mateix fa un temps i ella ho va aprofitar pel blog, en aquella exitosa entrada, sobre una cosa que mai va passar. I decideix transformar-se, no és l’Anna és KrazyChik, no serà només algú que narra coses, serà algú a qui li passen coses, provocarà coses, agafarà el toro per les banyes. S’hi encara i el mira, s’adona que estan passant per l’etció d’Urquinaona, només li queden dues i movent-se com suposa que fan les strippers per la passarel·la a la caça d’un client s’hi dirigeix.
Es planta al seu davant, ell està ssegut i aixeca la cara, com si el sorprengués que s’hagi aturat al seu savant. Ella no està molt enfadada, només un mica molesta, se sent ridícula però sap que encara seria més ridícul fer mitja volta i tornar-se’n. Agafa aire i li deixa anar:
-L’altre dia igual! Es pot saber per què aquest mirar fixament? Intentes lligar al metro? No estic tan bona!
Ella ha fet un gall al principi que l’ha fet saltar, la resta ha sortit tan atropellat que dubta que ell l’hagi entés. Aleshores ell baixa la vista i es concentra en les seves mans mentre diu.
-Ho sento, no t’estava mirant, és que sense les ulleres no enfoco gen bé, i quan me les trec pot semblar que miro fixament, però no.
Torna a aixecar la mirada, ara amb unes ulleres de cul de got, ella es posa vermella, estossega una disculpa i es gira mentre pensa si això ho posarà o no al blog, i ell diu.
-No tens raó.
-Ja ho sé. Perdona.
-Dic en lo de bona, ho estàs prou.
I els dos somriuen.

La cosa havia anat bé. De manera inesperada i una mica còmica, però bé. L’elogi d’ell i el somriure, i el “Gràcies” d’ella… No havia saltat cap espurna, ni focs artificials, ni van escoltar música triomfal de Wagner, no, dues persones, noi i noia, somrient-se després d’una paraula amable. I ella pensant que tot i les ulleres, i la planxa que s’acabava d’emportar, potser sí li devia alguna cosa a algú capaç de respondre amb un piropo a un exabrupte com el seu.
-Baixo en aquesta parada, vols prendre alguna cosa? Em sap greu haver-te cridat abans.
I ja no era la tímida Anna, tampoc el terratremol de KrazyChik (que no li proposaria prendre alguna cosa fins després de), no, era una nova versió amb una mica de cadascuna. I tot i que a ell encara li quedaven dues parades va baixar, i els dos es van endinsar en un bar de xinos proper a l’Estació del Nord.

Amb l’olla al foc, amb més aigua i el doble de pasta al costat, l’Anna s’asseu a la taula de la cuina. No escriurà, ha coincidit amb la Bea i li ha proposat acompanyarla dinant, sobretot per explicar-li lo de l’Ernest.
-Així que un tio que t’estava mirant al metro fixament, i què li has dit?
-Ni m’enrecordo, he anat i li he fotut una bronca.
-Ben fet!
-I resulta que és miop. Quan no porta les ulleres no hi guipa i per això semblava un pervertit mirant-me.
-Hosti, quin xascu!
-M’he quedat tan tallada que al final l’he convidat a prendre algo.
-Caram! I què, què?
-Res, hem xerrat una mica, es diu Ernest i està a segon de psicologia, viu en un pis compartit prop de plaça de les Glòries.
-I tot i les ulleres, és guapo?
-Dona, és simpàtic.
-O sigui que no, i us tornareu a veure?
-Se’ns feia tard i al final ens hem donat els mòbils per quedar una tarda, per fer un cafè o un cine.
-No està mal, jo que et tenia per una monja de clausura!
-Au va!
-I sobretot no feu soroll a l’habitació que em poso a mil i entraré a demanar la meva part!
-Sí, segur… Mira ja bull l’aigua.

Al final el cafè de la tarda s’ha convertit en un cinema als Icària, als dos els agrada la versió original, i en un sopar en una pizzeria propera. Els dos s’han esforçat per matar els silencis incòmodes, de vegades trepitjant-se, amb nervis.
Són ja les dotze d’un dijous, i passegen pels carrers camí a casa d’ella a on l’Ernest s’ha ofert galantment a acompanyar-la. A ella ja li agrada això, però li fa por pensar en què fer quan arribin, com es despedeix? li diu que pugi i ell s’imaginarà algo? ho vol? Va escurçant les passes, retardant el moment, però al final arriben al portal. Es miren, i ara el silenci costa molt de trencar, com si tot allò que diguessin ara i aquí es pogués fer servir en un tribunal. Cap dels dos sap què dir, al final ell ho reconeix.
-Ostres! Odio aquestes situacions, no sé mai què fer.
-Ni jo.
-No sóc gaire bo en això.
I KrazyChik pren el control.
-Fes el que et vingui de gust fer.
-Estàs segura?
-Tu prova.

L’Anna no pot evitar pensar en si mateixa, com si veies una fotografia, a la taula de la cuina, esperant el bullir de l’aigua mentre gargotejava les properes aventures de KrazyChik. Poc s’ho pensava llavors.
Abans al poble era la típica bona noia, d’oportunitats per ser dolenta en tenia, però l’ambient de constant vigilància dels pobles sempre la tirava enrera, necessitava anonimat i amb les seves bones notes i la possibilitat d’estudiar a Barcelona intuïa que se li obria un nou món. Algunes amigues del poble li deien amb tota la mala llet del món que el que ella volia era obrir-se a tot el món, de cames, precisaven sense que calgués. Ella es reia i canviava de tema, però no deia que no.
Mentre esperava el seu moment va tontejar força amb un noi d’un altre poble, que tampoc era qüestió de baixar de les muntanyes verge com la verge Maria. I en veure la nota de la selectivitat a trencar amb tot, a menjar-se Barcelona!
Però va ser Barcelona la que quasi se la menja. Gran, caòtica, sorollosa i plena de gent atrafegada, no veia com podria viure cómoda amb tot allò, així que va fer el que fan els canfangarins de manera instintiva, ignorar-ho tot i anar a la seva. I era una manera d’anar fent, però una mica avorridota, per això el blog, per això KrazyChic, i en definitiva per això tot plegat.

S’havia convertit en KrazyChic, i per això ara jeia a llit, nua, suada i acompanyada. Les seves companyes de pis no eren les ninfómanes bisexuals del bloc, però ella estava en el camí correcte. Li havia posat molt fàcil a l’Ernest, només calia que s’atrevís a una mica, que no es conformés amb despedir-se amb un petó a la galta, que li donés un dit que ella ja s’agafaria el braç, i el que no és el braç…
-En què penses noia?
-En res.
-En fem un altre?
Somriu mentre se li asseu al damunt, i observa la seva propia habitació des d’una nova perspectiva, els posters de Texas i Portishead i d’un quadre de Klimt que va deixar l’anterior ocupant de l’habitació. Fins que ja ni observa ni res i només intenta no cridar massa fort i no caure del llit. Fracassa en les dues coses, i li és ben igual.

 

HOMEMADE AMATEUR REAL HOT COUPLE (“LORZIL PORN”)

Per entendre què hi fa un Golf de segona mà, que se sap el camí a Liechstenstein de memòria, aparcat en un carrer a la periferia de Múnic enfront d’una casa amb les finestres tancades però per dins plena de llums i focus i gemecs i crits variats, haurem de recular en el temps i baixar uns quilòmetres cap al sud.

L’Anna havia arribat a una mena de estat de gràcia, la seva vida fluïa i s’havia fet més agradable el tràngol d’estudiar com a pas previ a emigrar. Tenia una mena de xicot o de follamic i això, vulguis o no, endolcia una mica les coses (o els hi posava tabasco, depenent de com els donés). Fins que tot això se’n va anar a fer punyetes, la crisi va deixar a son pare al carrer, i això anul·lava les seves possibilitats de seguir estudiant a Barcelona. Sa mare li va dir que o aconseguia una habitació molt més barata i menjava amb 100 euros al mes o es buscava feina, o se’n tornava al poble. L’opció del poble ni se la plantejava, tampoc hi havia res de que treballar allà, el camp tenia més gent de la que calia per estar sobradament treballat i explotat i apenes tenien cap mena de turisme ni quasi visitants des que van desdoblar la carretera per fora el poble. Necessitava diners, es conformaria amb una feina, cap de les dues coses era fàcil però ella no deixava de donar-hi voltes convençuda que difícil sí però impossible no.

D’això amb l’Ernest en parlava però poc, els dos eren de la opinió que millor no donar-hi massa voltes i gaudir dels moments que podien estar junts, que potser serien els darrers. Amb aquesta mena d’urgència van deixar estar els cinemes i els sopars, per cars i es van dedicar a la més econòmica i gratificant gimnàstica eròtico-festiva.
I en una d’aquestes nits, a més d’orgasmes, un d’ells simultani, van tenir una revelació. Va ser a l’habitació d’ell, enlloc de posters de Texas i Portishead a la paret n’hi havia de Rammstein, Coldplay i un Jimi Hendrix que no encaixava. No era un pis d’estudiants, era ca sons pares i aquests estaven de cap de setmana a l’apartament de Calafell. El primer polvo va ser ràpid i tòpic en postura missioner, el segon ja més tranquil es va posar ella a sobre, i ara acabaven amb el tercer, amb ella a quatre grapes. Esgotats i suats i xutats fins dalt de tot d’endorfines orgàsmiques ella es va deixar anar.
-Vols saber una cosa? Es pot dir que tot això nostre va començar amb la inspiració d’un blog.
-Un blog? -Pregunta mirant, com ella, el sostre.
-El meu blog. Tinc un blog, i un dia vaig començar a inventar-me històries, que si orgies amb les companyes de pis, que si era una devorahomes sense ànima… i les visites es van disparar! Al final m’inventava tantes coses i la protagonista era tan decidida que vaig decidir ser una mica com ella.
-I per això em vas fotre aquella bronca al metro?
-Sí, per això, i mira ara.
Només tapats pel silenci anaven donant voltes a la conversa, sobretot ell. Dins el seu cervell un artificier estava connectant cables, endollant, tallant aquí, enganxant allà… i al final tenia un principi d’idea.
-Quan dius que es van disparar, de què estem parlant exactament?

Cal una mirada més general per entendre això, així que de moment ens oblidarem de la nostra parella de protagonistes i mirarem l’entorn. L’entorn més enllà dels posters que decoren les seves habitacions. Som a l’octubre del 2012, Catalunya segueix dins d’Espanya tot i que ningú sap si durarà gaire, fa més de 4 anys que s’havia de refundar el capitalisme però al final havia passat al revés, els salaris baixaven, l’atur s’enfilava per sobre dels 5 milions, els joves preparats i no tant fugien del país en estampida, l’Anna de fet tenia clar que era el que li tocaria fer. Una taxa d’atur juvenil del 50% pot provocar dues coses en el jovent, frustració o unes desesperades ganes d’agafar-se a un clau roent. Amb aquesta acotació podem entendre perquè ni s’han vestit i s’han posat a l’ordinador a mirar les visites, a fer números amb la calculadora de l’ordinador i a col·locar la webcam intentant que abarqui bé tot el llit.

-Jura’m que no tens cap càmara més aquí!
-En tinc varies dotzenes, una per cada amant, pensa que aquí venen sis o set noies cada dia!
-D’acord, d’acord, gravem un polvo i mirem com queda abans de decidir res.
Hauria de ser el quart, i va costar, sobretot a l’Ernest, així que es van haver de dedicar força al joc previ, com en una peli professional, van estar-se ben bé mitja hora, recordant-se cada poc de canviar la postura per oferir nous angles a la càmara, que va acabar a la mà d’ell oferint primeríssims plans del gran final.
Sense ni passar pel lavabo a rentar-se, s’asseuen a veure el que han fet.
-Tu creus? Ni jo sóc una porno estar ni tu, no t’ofenguis, ets Nacho Vidal.
-És el que es porta gent normal, amateurs, couples, chubbys, wifes, milfs, bbw… o com jo en dic: porno lorzil.
-Lorzil? No tinc lorzas!
-Engloba tot el que no seria l’estàndard de bellesa típic i tòpic, la gent amb la que et creues al metro, a les botigues, pel carrer.
-I la gent pagaria per veure això? A nosaltres dos follant?
-Només hi ha una manera de saber-ho.
Se’ls hi va fer de dia amb la tasca de pixelar una mica les cares o enfosquir-les lleugerament, després van muntar un vídeo-clip de 5 minuts. Van crear una pàgina web amb un compte de paypal on s’havia d’ingressar 5 euros per veure el video. Amb això van sobreescriure al vídeo-clip FULL VIDEO AT WWW.KRAZYCHIKXXXADVENTURES.COM. Ella va enllaçar el vídeo al seu blog, i a més a més el van penjar a youporn, com un anunci.
Era dissabte al matí.

Diumenge al vespre, foragitats al pis d’ella pels pares d’ell que tornaven, van fer recompte.
Havien ingressat 400 euros al compte de paypal, un parell de pàgines porno volien col·laborar penjant les seves coses i posant anuncis a la pàgina; tenien tres ofertes de placement, una per preservatius i dues per joguines; i al blog d’ella hi havia comentaris de gent que oferia diners per sumar-se a la festa i ser gravats.
-Segons sembla seria una parella de noi-noia i una parella de noies.
-Dona, a mi el noi que vols que et digui…
-Si jo puc tontejar amb una dona tu pots deixar que un noi et toquetegi! Són calés, suficients per viure una temporada.
-No sé si amb això podràs pagar-te tota la carrera, és molt temps, i potser hisenda et demana una part.
-Dediquem-nos-hi una temporada, el que dura un curs, i a l’estiu veiem el que tenim i el què fem, potser treiem diners suficients per instal·lar-nos a una altra banda, o per emigrar però amb calés i no haver de servir salsitxes en un mercat a Múnic.
-Si aprenem a cuinar podríem fer menjars per emporar typical spanish, de clients no ens en faltarien.
-Ni treballadors, es tracta de guanyar diners suficients per contractar gent que treballi.
-Bé, de moment pregunta a aquells del teu blog quan estan disposats a pagar i ja posats demana fotos. Com qui diu, així va començar tot, no?

A Múnic, després d’una llarga jornada de gravació l’Anna i l’Ernest fan una ruta per diferents caixers amb el cotxe. Allà no n’hi ha tantíssims com aquí. I després de retirar tot l’efectiu possible de varis comptes enfilen el cotxe cap a Liechtenstein, a guardar els beneficis del molt lucratiu porno lorzil lluny de l’abast d’hisenda o d’hisenden, com ara en diuen ells dos, l’Anna i l’Ernest, per la resta del món Krazychik i RealBoner.