Un altre llibre?

Jo i llibres_2

Hi ha gent que em va comprar el meu primer llibre i no m’ha comprat el segon. Estan en el seu dret, faltaria més, ho vull deixar clar d’entrada. Però de vegades, en comentar que he tret un llibre, em diuen que sí, que ja el van comprar fa temps. Aleshores els hi dic que no, que ells tenen l’anterior, i em diuen:

-Però n’has escrit un altre?

Potser no llegeixen gaire, o potser pensaven que comprant EL llibre ja complien. No se’ls va acudir que la cosa continuaria. Com era allò? Un fill, un llibre i un arbre? Tot en unitats, un, un i un.

Hi ha pocs, poquíssims autors de nivell que s’hagin plantat en un llibre. Els one-hit semblen limitats al món de la música més comercial. He publicat el segon llibre, el segon, i a mi cada cop em costa més coaccionar els amics i familiars perquè comprin, i aquest és el meu públic, a excepció dels clients de La Temerària (carrer Unió número 7, Terrassa), és el que hi ha.

A mi m’agrada escriure, promocionar-me ho puc suportar, i vendre’m ja em costa força més. Seguiré escrivint, perquè sí, perquè m’agrada i m’ho passo bé. No sé com divulgaré els meus llibres, no sé si seguiré autoeditant, o em passaré als llibres electrònics o em buscaré una editorial que faci la feina o qué. Però que quedi clar, de moment en porto tres:Guions (només en format electrònic), DPK Dies de porno i kleenex i No va més.

I penso seguir.

Tots gilipolles

Begbie, Diane, Sick Boy, Spud i Renton

Begbie, Diane, Sick Boy, Spud i Renton

A la pel·lícula Trainspotting (imagino que també al llibre però necessita una segona relectura de manera urgent) el protagonista Mark Renton, a la discoteca com a narrador, diu el següent:

En mil anys no hi haurà ni homes ni dones, només gilipolles.

Jo crec que era optimista, hi arribarem abans, de fet ens hi acostem a tota velocitat.

Fa poc vaig fer una entrada per intentar vendre llibres, concretament aquesta, i com que es tractava de fer publicitat vaig decidir fer servir el sistema de facebook de pagament per promocionar publicacions. La seva efectivitat és relativa, però sí que sembla que més gent veu les coses. Però facebook va detectar una cosa que no li agradava i va decidir que en català sí però en castellà no: resulta que no li agradava la paraula “Joder”, però en català el “Coi” va passar sense problemes. Vaig canviar el “Joder” per “J***r” però no va colar. Ara ho he tornat a deixar com a l’original.

Patir una censura era una cabronada, però imposar-nos-la és de bojos i és aquí on som.

Sé que no estic obligat a entrar a facebook, ni a instagram, ni a enlloc, ho faig perquè vull i tenen les seves normes i si no m’agraden ja me’n puc anar. Però la censura em posa negre, i tots hem acceptat que una foto amb mugrons durarà hores (amb sort) a facebook o instagram. L’obsessió malaltissa dels USA pels mugrons sempre m’ha semblat ridícula, però amb el que representa internet de cop i volta l’obsessió la tenim aquí, és global. No fa tants anys els nus en pel·lícules espanyoles eren habituals, quasi obligatoris, ara són molt escassos i a la tele inexistents. Es tracta de fer coses per a tots els públics i que sobretot no ofenguin a ningú, podem matar a la gent d’avorriment però res d’ofendre.

Estem creant un món per a tots els públics. Un simple “Joder” facebook considera que és llenguatge ofensiu i res de promocionar-ho. Com alguns blogs on abans d’entrar blogger t’avisa que potser veuràs material adult o ofensiu i que t’ho pensis bé, perquè un mugró o una polla et fot la vida. I si et queixes et diuen que hi ha els nens. Ningú pensa en els nens? Estic convençut que aquesta mania perquè els nens no vegin nus té a veure amb evitar que facin preguntes als pares i no pas amb que se sentin incòmodes.

“Ni homes ni dones, només gilipolles”, i a sobre avorrits!

I no s’atura. Els llibres d’Els cinc d’Enid Blyton s’estan tornant a publicar “corregits”, hi havia moltes expressions poc afortunades que ara serien directament racistes, i no pot ser que els nens vegin això, han de viure en una bombolla sense hagi racisme, ni sexisme, ni conflicte, ni… No passa res si s’avorreixen però com s’hagin d’enfrontar a alguna cosa que obligui als pares o a la societat a explicar perquè el món no és perfecte…. això és intolerable!

El més divertit és que si a un nano li dieu que el món no és perfecte és molt possible que us miri amb cara de decepció i us digui: “i què coi heu fet abans que arribés jo?” Però ho entendrà, els nens ho entenen tot, són molt més durs del que gilipolles benpensants s’entesten a creure.

Lucky Luke (c)Morris

Lucky Luke (c)Morris

Recordo els còmics de Mortadelo y Filemón, els protagonistes solien fumar i també bevien. En còmics que llegien nens hi havia gent que fumava i que bevia alcohol, exactament com a la societat! Però ara és cada cop més difícil veure algú fumant en còmics o a la tele (als realities pixel·len el cigarret), o en pel·lícules. Cal crear un entorn segur, sense maldat i sense vici pels nens, pensin en els nens! Tant hi fa que aquest entorn segur cada cop tingui menys relació amb el món real, pensin en els nens!

triggerwarningsbullshitLa darrera pollada en aquest tema, i que en breu ens arribarà aquí perquè copiem les idioteses amb autèntica devoció són els trigger warnings. Bàsicament avisar que pots patir amb el contingut d’un llibre o una pel·lícula o una xerrada o… el que sigui. En un origen només es feia servir amb gent amb estrès posttraumàtic, per no obligar-los a enfrontar-se a situacions que podien fer-los reviure la situació traumàtica original. Però de seguida es va aplicar a tot, i s’estén de manera que algunes universitats americanes no poden organitzar xerrades o cursos mínimament interessants si contenen elements o llenguatges que puguin traumatitzar als alumnes (alumnes universitaris mecagontot!). A les universitats s’hi va a partir de 17-18 anys, hi havia soldats de 18 anys que van participar en el desembarcament de Normandia. En moltes batalles de les dues guerres mundials les poblacions civils de totes les edats patien les conseqüències de les guerres: fam, bombardejos, pillatge, violacions… Considerar que gent que no ha patit mai i que ha tingut una vida plàcida i sense privacions, considerar que aquesta gent necessita un trigger warning és ofensiu cap a tota la gent que sí ha patit, i demostra que ens estem tornant gilipolles, i a més a més gilipolles que ens l’agafem amb paper de fumar.

Després de l’assassinat terrorista als dibuixants de Charlie Hebdo algú hi havia que deia que és que es passaven, que hi ha coses amb les que és millor no jugar. Fora la religió, fora temes racials, fora les coses dolentes, la gent dolenta i fora els pits i els nus en general. Jo vull un món on riure’m de les religions, on poder debatre de tot, estar informat de tot, parlar de tot i on poder veure nus també sense haver de passar per mil filtres. Podeu pensar que un nu no té importància, i no la té, però és censura i és obrir la porta a què tothom cregui que pot censurar tot allò que l’ofengui, i que una cosa t’ofengui NO VOL DIR QUE TINGUIS RAÓ.

Ni homes ni dones, només gilipolles, només espero trigui mil anys i així m’ho estalviaré.

fight 2_by_FrankMiller

La presentació

Amb el Director WilkinsFa anys que escric, m’he presentat a concursos, he enviat originals no sol·licitats a editorials i agències, i he aconseguit que editorials em sol·licitessin originals (tampoc va servir de gaire), m’he autoeditat dos llibres i encara un altre disponible com a llibre electrònic a amazon (encara no el teniu?). He fet un munt de coses, però una presentació encara no l’havia feta mai.

Presentació_03Era escèptic, pensava que no vindria ningú (o només parents i coneguts), que no tenia gaire sentit. Però a la llibreria La Temerària, fent honor al seu nom, em van oferir l’oportunitat i no podia negar-me, què coi de tot se n’aprèn!

LTI el dia va arribar, 25 de novembre a la tarda, a la cèntrica llibreria ens vam reunir i, com diria aquell, vaig parlar del meu llibre. He de donar les gràcies a Julián Figueres director Wilkins per acompanyar-me i fer la introducció i conduir una mica tot allò. La seva part va fer somriure la gent i així és més fàcil tot. També a Sandra Moscoso que es va encarregar de fer fotos i demés. I a la llibreria La Temerària, per cedir-me l’espai, la llibreria més xula de Terrassa.

La veritat és que superada la primera frase va ser més fàcil que no m’esperava, va ser entretingut explicar la gènesi dels personatges, perquè fan el que fan, o perquè no, o com escric… Va ser divertit i juraria que amè, i probablement ho repeteixi en el futur, però aquesta serà per sempre la meva primera presentació.

Presentació_02Moltes gràcies a tots!

Adéu a la Negra y Criminal

negraLa notícia no ha estat ben bé una sorpresa, sabíem que podia passar, sabíem que la llibreria estava al límit. Al final ha passat. Han aconseguit popularitzar i dignificar un gènere, de tal manera que la novel·la negra es pugui trobar a tot arreu, i això ha fet que cada cop menys gent baixés fins a la Barceloneta per proveïr-se.

Jo també en tinc la culpa, podria haver-hi anat més sovint.

Baixaran definitivament la persiana el 3 d’octubre, bé es mereixen una visita fins aleshores.

En fi, sort i gràcies Paco i Montse, per ser llibreters i no simples venedors de llibres.

libreria-negra-y-criminal

Què fer amb un llibre?

M’han comentat que estaria bé fer un post explicant tot el que implica que un llibre acabi existint un cop escrit. No em considero un expert en el tema, ni estic per anar donant lliçons. Però m’he trobat més d’un cop amb 30 o 50 o 70.000 paraules, una novel·la. Fet això el que el cos em demana és posar-me amb la següent novel·la, però com que no treballo amb cap editorial em toca fer tota l’altra feina. I d’això va l’entrada.

Abans d’optar per l’autopublicació jo recomano presentar la novel·la a premis o dur-la a editorials. No envieu el llibre al Premi Planeta o al Premi Ramon Llull o al Josep Pla, les vostres possibilitats són nul·les. Busqueu premis amb un cert prestigi i pocs diners. Premis com el Documenta (si sou menors de 35 anys), o el J.M. Casero per exemple, petits i modests però amb prestigi. Jo feia servir (de vegades encara ho faig) aquest buscador, en castellà no en tinc ni idea tot i que imagino que navegant una mica es poden trobar premis als que presentar-se.

Després hi ha les editorials. Enviar o portar els originals a sac no sempre és ben rebut. El millor és fer una mena de presentació vostra i de la novel·la. Dir-ne l’extensió, l’argument, el gènere i el públic potencial al que s’adreça. Un cop resolt això podeu entrar a resumir l’argument, els personatges, els punts forts de la trama i fins i tot podeu incloure petits fragments que serveixin com exemple, paràgrafs que us hagin quedat rodons, i també diàlegs, diferents tipus d’escenes… Tot això no hauria d’ocupar més de 5-10 pàgines, si són 5 millor. Es tracta de vendre-us o sigui que no us talleu amb l’autobombo. La presentació serveix (si agrada) perquè et demanin que els enviïs la novel·la, i se suposa que se la llegiran i els agradarà o no, a mi em va servir perquè dues editorials em diguessin que volien veure la novel·la, després no els va acabar de fer el pes, però s’hi van interessar, no és com un original que va a “la pila” (com explica Sergi Puertas en l’article que enllaço, ell parla de còmics però pel cas és el mateix).

Si aquestes 30 o 50 o 70.000 paraules són la vostra primera obra molt possiblement ni guanyeu un concurs ni cap editorial us vulgui publicar. Amb raó. Potser sou uns genis excepcionals, un entre un milió, però el més normal és que la primera obra que feu sigui dolenta, la segona també, però potser una mica menys, i així… És important tenir això en compte, tenir paciència i seguir, seguir treballant, refent del tot les novel·les, reinventant-les o oblidant-les del tot, són vostres i en podeu fer el que vulgueu. Aquesta negativa, aquesta topada amb la realitat, és important i necessària. A tots ens sembla que som lo més millor, no  guanyar un premi o rebre una negativa d’una editorial ens posa al nostre lloc.

Però de vegades la realitat ens infla els collons, i ens cansem, i decidim tirar pel dret. Què heu de fer si us heu cansat d’intentar que us facin cas?

Si esteu decidits a difondre el vostre llibre heu de fer dues coses: la primera és polir-lo, i la segona registrar-lo.

  1. Polir-lo. Això vol dir que el llibre no ha de tenir faltes, cap ni una. Si corregir incansablement el vostre llibre és esgotador podeu contractar algú, hi ha gent que fa aquestes coses, cobren sí, però la feina es paga. Podeu negociar, preguntar, demanar algunes pàgines de mostra, podeu aconseguir una rebaixa en el preu fent constar el corrector als crèdits… A DPK (en català) se’m van colar desenes d’errades, i entre lectures i relectures i revisions ni sé les vegades que vaig llegir el llibre. La meva capacitat d’atenció és limitada, i a vegades em poden més les ganes d’acabar. Veient el resultat l’opció d’encarregar-ho a algú altre em sembla la millor. Això val també per les editorials que volen rebre llibres llestos per publicar, un llibre amb faltes demana feina i el poden descartar només per aquest motiu.
  2. Registrar-lo. Llegiu aquest enllaç, us explicarà el que necessiteu per tenir registrada la vostra obra: bàsicament l’obra impresa i enquadernada, fotocopia del DNI, omplir uns impresos i pagar taxes (12.6€ ara mateix). També és recomanable fer això si porteu el llibre a una editorial, com a l’editorial li doni per registrar el llibre us en penedireu de no haver-ho fet.

Ara el que cal fer és imprimir el llibre, heu de buscar impremtes i demanar preus. N’hi ha que maqueten i n’hi ha que no, les que no ho fan són més barates. Les més barates volen el llibre completament maquetat, i la portada feta. Penseu que el preu de cost per llibre baixa com més exemplars feu imprimir i això us deixa amb més marge. Jo recomano no passar de 100 llibres, o fins i tot 50, millor haver de reimprimir que tenir caixes i caixes de llibres per casa (sé el que és).

I ja amb el llibre imprès us queda posar-li un preu i vendre’l, podeu muntar una pàgina com la meva, i aleshores a vendre! I d’això no en puc donar molta informació perquè a mi em costa molt. Tireu de xarxes socials sense fer-vos pesats (ni fer spam), demaneu als amics que us facin ressenyes…

També hi ha un parell de coses que no recomano.

  1. La primera les mal anomenades editorials d’autoedició. S’encarreguen de corregir, maquetar i imprimir, per un preu, i en teoria també de vendre el llibre i fer que arribi a les llibreries i al públic en general. Sóc molt escèptic, n’hi haurà d’honestes però no deixen de ser unes editorials on el negoci no són els llibres són els autors; no han de convèncer la gent que compri el teu llibre, t’han de convèncer a tu que els necessites a ells per vendre el teu llibre. També hi ha editorials tradicionals que estan disposades a publicar-te si et fas càrrec de part del cost de l’edició (són rumors que no he pogut confirmar). Cal fugir.
  2. Segona l’ISBN. No serveix de res si no treballeu amb una distribuïdora que faci arribar els vostres llibres a les llibreries que el demanin. Per això serveix l’ISBN. No sé si hi ha distribuïdores que acceptin treballar amb auto-editats, però penseu que es queden un 30-40% del preu del llibre pels seus serveis, a més a més el llibreter es queda un 10-15% i hi ha un IVA que de moment és del 4%, estem parlant d’aproximadament el 50% del total, i sense comptar el cost d’imprimir el llibre.

El món del llibre és una cadena i cada pas s’emporta un tant per cent, si aneu posant gent a la cadena la vostra part minvarà, així de simple. A la cadena del llibre tradicional tothom cobra, i qui menys de tots és l’autor. Però en aquest cas que el llibre l’he suat, l’he pagat i l’he imprés jo, em vull quedar la pasta. Em podeu dir materialista si voleu.

I els e-books? Reconec que no és un tema que domini. Hi ha amazon, penjar-hi un llibre és fàcil (jo ho he fet) i gratuït, fer que el llibre destaqui i que la gent se’l compri és igual de difícil que amb un llibre físic però us n’estalviareu el cost i el que implica. Amazon també es queda un tant per cent, però com que el cost s’ha reduït al mínim tampoc és problema.

No sé si això pot resultar d’ajuda, és una feinada però trobo que compensa, econòmicament no gaire. Jo vaig arribar aquí cansat que no em fessin cas, potser més endavant torno a enviar coses a les editorials, o a concursos, no em tanco portes. Jo estic content amb la meva decisió, així que ànim!

Massa senzill com per no fer-ho

Massa senzill com per no fer-ho

Sant Pere de Roda

Aprofitant que passàvem uns dies per la zona ens vam voler acostar al Monestir de Sant Pere de Rodes, a l’enllaç de la viqui hi ha les coordenades pel GPS, si voleu fer una vista guiada seria convenient que miressiu això, per saber els dies horaris i idiomes disponibles, però ja us podem avançar que el preu de l’entrada és de 4.5€, i per les visites guiades és convenient reservar trucant al telèfon 972387559 o al correu electrònic  reservesspv@iconoserveis.com .

STPROD_2015_01Estem parlant de romànic, romànic antic, tot i que tècnicament hi ha elements de prerromànic, romànic i gòtic, la impressió del conjunt és de ser un clar exponent de romànic, i a més a més gran. Tenim la idea que el romànic són només les petites ermites perdudes a la muntanya, i no és així, també feien temples grans, tot i que la majoria van ser enderrocats per construir-hi al damunt edificis gòtics. Un exemple d’edifici romànic gran el teniu a la catedral de la Seu d’Urgell, hi podeu fer una parada camí d’Andorra.

STPROD_2015_02A més a més, l’emplaçament és sensacional, el paisatge emmarca el monestir creant un conjunt únic. La visita guiada us permetrà descobrir la història del monestir, penseu que es té notícia que allà hi havia una cova amb monjos al segle IX, i va ser consagrat el 1022, gairebé ens contemplen deu segles!

STPROD_2015_03I si per fora és espectacular no hi ha paraules per descriure la nau principal per dins.

STPROD_2015_04STPROD_2015_05STPROD_2015_06

 

STPROD_2015_07STPROD_2015_08Igualment interessants són les torres, tant la de defensa com el campanar.

STPROD_2015_10

STPROD_2015_11I el claustre, amb el simpàtic detall de la “foto de grup”.

STPROD_2015_09

STPROD_2015_13I les vistes.

STPROD_2015_12Un lloc apartat, però que val moltíssim la pena. També convé matinar perquè l’aparcament és petit i els vorals escassos i si està ple haureu d’aparcar al principi del camí i caminar una estoneta.

Efectes

Tot i que la majoria de fotos que poso en aquesta pàgina han estat fetes amb una Sony Cyber shot DSC-H10 o amb el mòbil Sony Xperia L, des del passat desembre tinc una nova càmera. Té més qualitat que l’altre, un zoom bestial i la possibilitat d’aplicar efectes directament a la foto en el moment de fer-la. No sóc molt amic de les HDR i similars, però s’ha de reconèixer que poden ser molt espectaculars, aquí una mostra:

2015_Juny_HDR

Per si us interessa la nova càmera és una Lumix DMC-FZ72.

Aquesta entrada NO està patrocinada.

Els ebooks que vull

El tema dels ebooks (sí, n’hauria de dir llibres electrònics però ja gairebé tothom en diu així i a més és més curt) em desperta sensacions contradictòries. Per una banda semblava clar que eren el futur, però com que les coses s’han fet tant malament com s’ha pogut cada cop tinc menys clar aquest punt. Futur sí, però no el més immediat. Il·lusió i desencís.

 

(c) Cloned Milkmen, Creative Commons

(c) Cloned Milkmen, Creative Commons

Crec que els únics que han entès tot el potencial de la idea han estat els d’Amazon. Amazon és el mal (i fins i tot jo hi sóc), ho reconec, però té coses bones com un lector barat, tot i que només el pots fer servir per llibres d’amazon [EDICIÓ: no és així, és complicat passar els llibres d’un kindle a un altre dispositiu lector, però els llibres d’amazon s’han de llegir preferentment en kindle, hi ha alternatives però la gent tira a lo fàcil]. Sembla una putada, però tampoc ho és tant. A amazon hi ha molts, moltíssims autors, que publiquen allà prescindint d’editorials, amb ebooks a entre 1-2€, de vegades fins i tot menys. No sé què em trobaré, però per aquest preu no crec que m’enfadi per un llibre fluix o dolent. Publicar a cost 0 és molt temptador per autors que passen de les editorials tradicionals (o les editorials d’ells com és el meu cas), els llibres independents es troben en petites editorials o microeditorials i aquí, no hi ha més. Amazon ho ha entès i s’hi ha llençat de cap

I a part hi ha tota la resta. I aquí és on la cosa va com el cul. Editorials que posen els seus ebooks a 9 o 13€, i es queden tan amples. Podeu revisar aquí els més barats a 5.99; o aquí, per posar dos exemples. Un llibre que no té despeses de fabricació, ni distribució, ni minorista; molts tiren amb el maquetatge de l’edició en paper o sigui que ni això han de treballar, i pretenen cobrar aquests preus? De debó?

Vull poder comprar clàssics per 1€, o 1.5, les obres completes de Josep Pla, o aquelles edicions d’Edicions62 MOLC (Millors Obres de la Literatura Catalana), la col·lecció A tot vent de Proa…Clàssics dignes, ben maquetats, i llibres sense drets a un preu barat o molt barat. La versió que vaig trobar del Tirant lo Blanc íntegre era en una lletra tan petita que el lector ha d’anar horitzontal, algunes paraules no estan senceres i les lletres del final o el principi surten soltes o enganxades a la paraula contigua, i en català antic però això ja ho volia. He vist de tot, llibres on les majúscules eren substituides per minúscules amb accent; els números de la pàgina integrats al text i també les capçaleres, de bojos. Un llibre en paper amb les característiques d’alguns ebooks (alguns! no tots!) seria retirat del mercat, pensem-hi.

(c) Timothy Tolle, Creative Commons

(c) Timothy Tolle, Creative Commons

Ara ve quan defenso la pirateria? No. La pirateria està malament i no ajuda a que es crei una oferta d’ebooks digna en el nostre mercat (més enllà de la d’Amazon, que no és perfecta però va camí de ser hegemònica). La pirateria està malament, però les editorials l’estan fent no bona però potser sí necessària.

Les editorials han de deixar de veure l’ebook com competència pel llibre en paper, són formats diferents, amb pros i contres. I sobretot han de deixar de calcular el preu de l’ebook com sigui que l’estan calculant ara, perquè és obvi que no ho fan bé. La gent sap que aquell ebook no té quasi despeses, no pagarà segons quins preus. Moltes editorials treuen primer el llibre en tapa dura i després, a un preu que pot ser la meitat, l’edició de butxaca. Hi ha gent que s’espera a l’edició en butxaca per estalviar-se uns euros. Per què no treure després l’ebook a un preu realment competitiu? Pràcticament tota la feina està feta i els lectors (persones) que no busquem només la novetat podríem tenir unes bones biblioteques en un lector (aparell), que és la idea de tot això i la gran utilitat d’aquests dispositius: tenir una gran biblioteca en molt poc espai. Una editorial que potser ho ha començat a entendre és Males Herbes que té aquesta oferta d’ebooks, entre 3 i 4€, així sí!

Així que si algun editor, amoïnat per la situació de l’ebook a casa nostra, arriba aquí li puc donar un consell sobre com ho estan fent: de pena. Les editorials no han de pensar que el negoci que feien amb els llibres en paper ara el faran amb els ebooks, no hi haurà un canvi immediat, però poder complementar-se. Per exemple: edició en tapa dura (20€), un any després en butxaca (10€) i un any després en ebook (3€). Seria una manera d’incentivar els ebooks, amb llibres actuals, ben editats i a un preu raonable. Potser aleshores serà el moment de convertir el negoci en completament digital, la gent comprará llibres electrònics, però no als preus actuals.

Casa Anita

El tancament de llibreries no s’acaba, és una puta plaga. Normalment no queda més que lamentar-se dels canvis legals que permeten disparar els lloguers fins a preus prohibitius per les llibreries, com va ser el cas de la Llibreria Canuda que vaig ressenyar aquí. És trist, però és el que hi ha, ens queda lamentar-nos i anar a les llibreries que encara aguanten heroïcament.

Però hi ha casos que no són així, aquest és un d’aquests casos, mobbing immobiliari pur i dur com poder llegir en aquesta noticia del diari Ara, és el que està passant ara amb la llibreria Casa Anita.

Que tanqui una llibreria SEMPRE és una mala noticia, però aquest cas en concret més que entristir cabreja.

(c)Rebeca Luciani

(c)Rebeca Luciani

Del seu facebook:

Podeu passar a signar per qualsevol llibreria de la vila de Gràcia, altres de Barcelona, Mataró, i moltes de les botigues al voltant del Mercat de la Llibertat de la Vila de Gràcia:

Biblioteca Vila de Gràcia, Llibreria Al·lots, Consumició Obligatòria. La llibreria de 2a mà de BCN, La Caixa D’eines Llibreria, Atzavara Llibreria, Llibreria Documenta, Bateau Lune, Haiku Barcelona, Associació de Mestres Rosa Sensat, Abracadabra llibres per a nens, La Petita, Casa Usher Llibreria, ALIBRI LLIBRERIA, Dòria Llibres (Mataró), Llibreia Girafa Negra (Badalona), Bufallums, titelles i ninots (Tona), Llibreria L’Odissea (Vilafranca del Penedès), L’Espolsada llibres (Les Franqueses del Vallès), Pebre Negre. Llibreria, Cuentosmonos (Girona), Al Gra Del Sac Al Plat, Lo Pinyol, Merceria Tarragona, Punt de Patch, Calçats Conesa, Bodega Quimet, Bar Monroig, Montse Ibáñez Roba, Celler Can Dani,…

I a la caseta 206 de la Feria del Libro de Madrid!

“Alijo”

Més d’un mes sense passar per aquí, això meu no té nom! La nova novel·la està en procés, en això no hi ha novetats. Però no vull parlar del que jo escric, em ve de gust parlar del que jo llegeixo.

(c) Rich Grundy, Creative Commons

(c) Rich Grundy, Creative Commons

Llegeixo molt, i això fa que quan estic un temps fora de casa i fora de la rutina necessiti provisions. I em preparo això, un “alijo” de llibres, i de vegades també de còmics. Em fa gràcia aquesta paraula que juraria que vaig aprendre en un còmic de Mortadelo y Filemón, en una aventura en que lluitaven contra el contraban i això, moltes vegades, volia dir interceptar “alijos”.

La RAE dóna com a segona acepció de la paraula la següent definició:

2. m. Conjunto de géneros o efectos de contrabando.

No és contraban, però els llibres que m’enduc són una part imprescindible del meu equipatge, vagi on vagi, sempre. Sobretot si el pla és no fotre brot en uns dies, o hi ha d’haver viatges molt llargs en avió. De moment m’estic preparant un alijo pel primer d’aquests casos. Sí, podria no llegir però simplement no sóc d’aquest tipus de gent.

Els llibres apareixeran ressenyats al meu blog de ressenyes Els llibres del Senyor Dolent.

(c) Terry Moore

(c) Terry Moore

I què llegeixo? Sobretot novel·les, que siguin meves i no de la biblioteca per si es malmeten (també per si es perden però això encara no m’ha passat), i també intento que no siguin massa espesses ni massa voluminoses pels problemes de transportar carretejar etc. un llibre molt pesat. Gèneres i temes? Doncs si fa no el de sempre, si pot ser m’agrada que caigui alguna cosa de Welsh, alguna cosa de gènere negre i llibres que porto deixant a un costat massa temps o que han caigut per Sant Jordi i els he de llegir però ja. Amb els còmics el criteri és una mica el mateix, això sí, no m’enduc còmics delicats o antics o els “tresors” introbables que vaig rescatant al Saló del Còmic, coses relativament noves, de vegades sagues llargues (un estiu em vaig pulir tot Akira i tot Strangers in Paradise) una mica el que càpiga a la bossa. Però quan el métode de transport és el nostre cotxe això dóna per moltíssim.

A les fotos una prova de tot el que cap al cotxe, va ser a les vacances de fa 3 estius, a Munic, el cotxe amb els trastos i després tots els trastos a dintre, campió de tetris.

Hi cabrà tot?

Hi cabrà tot?

 

 

Sí!

Sí!