2022. Maig. Derrotisme triomfant!

Les vendes de Samizdat són de per riure (si sou dels que l’heu comprat teniu el meu agraïment infinit), però això no és cap sorpresa, de fet m’ho esperava. M’ho esperava una mica menys, no us enganyaré, però molts amics o coneguts ja van comprar un llibre meu, ja van complir, qui em mana a mi seguir escrivint llibres i més llibres?

La xifra que de moment em pertoca de drets d’autor és ridícula. De totes maneres, abans m’autoeditava i havia de posar calés (les impremtes no treballen gratis), que ara el saldo econòmic sigui positiu, encara que ridícul, ja és una millora.

Bé, després de Samizdat penso penjar al mateix lloc amb el mateix sistema una altra novel·la, i després probablement les altres dues prèviament autopublicades: DPK Dies de porno i kleenex i No va més, de les que encara tinc exemplars per vendre a casa.

En un parell d’anys puc posar 4 llibres i 2 més que s’estan fent ara mateix; i potser la cosa, de pagament ridícul en pagament ridícul, arriba a algun lloc.

 

2021. Octubre. Criptoliteratura

Pot la criptoliteratura salvar la literatura?

El llibre El manuscrit de Virgili proposa  la següent premissa: un escriptor que treballa a sou per una persona, un bon sou, temps per escriure, però una condició: només aquesta persona llegirà el que escriu, ningú més. El somni de tot escriptor o una maledicció? Cobra suficient per dedicar-se només a escriure i fins i tot a viatjar i a dur un tren de vida tirant a bo. Perfecte. L’autor s’entrega a la seva obra, però aquesta obra té sentit? No només es tracta d’assegurar-se un llibre, no el paguen només per un llibre. El tema és que ningú més podrà llegir-lo, es tracta d’assegurar-se’n l’exclussivitat.

Potser en un món on tot és gratis o gairebé gratis (perquè és dolent, la qualitat sempre es paga, sempre) l’única manera de donar valor a res sigui aquesta l’exlussivitat. És un criteri fàcil d’aplicar, n’hi ha poc i val molt, simple.

Imaginem que del còmic Action Comics 1 (1938, primera aparició de Superman) n’hi hagués 2 exemplars (en realitat són un centenar però em va bé que siguin dos) i que cadascún valgués 250.000€ (no, no és una xifra exagerada, s’han pagat 7 xifres per aquest còmic, i la primera no era un 1), i que agafem un d’aquests dos únics còmics i el posem a la trituradora de paper… el còmic que queda automàticament val el doble.

La següent història parteix d’elements reals i d’altres que em van explicar fa la tira i que segurament he deformat molt. Un any vaig estar en un stand d’un fanzine al Saló del Còmic de BCN (això sí és real, una llarga història) i em van explicar que havien tingut un client molt interessat en el número 1, era un coleccionista de números 1 de fanzines (molts fanzines amb prou feines arriben als 10 números, amb sort, casos excepcionals tenen vides llargues que els permeten professionalitzar-se, però aleshores deixen de ser fanzines). Aquest fan dels números 1 va conèixer una ànima bessona en això (ignoro si en altres coses també), i es van ajuntar per fer un fanzine amb un número 1 i una tirada de tres exemplars, un per cadascún i un més per, no sé, per vendre? Després d’això la cosa no va acabar bé, però ja havia donat tot el que podia donar, podrien haver fet un altre número 1, per mantenir la flama, però hauria estat fer trampa.

Amb la meva primera novel·la autoeditada (i traduida al castellà també, com un qatarí borratxo) em vaig passar un dia al FLIA del 2013 (en aquest video es veuen els llibres en el minut 3:36), en un solar de Vallcarca, batejat amb un nom de plaça i gestionat per una casa okupa sense cap mena de permís. Allà estava jo, rere un parell de taules de càmping plegables, amb els llibres a 15€, crec que en vaig vendre 2. Un dels possibles clients, després d’examinar i preguntar em diu que ell també fa coses, i jo em començo a tèmer el pitjor. Treu de la motxilla una llibreta, omplerta a mà de les seves paranoies-poesies-dibuixos etc… completament única, i la venia a 20€. Jo portava hores a l’stand, i la idea de donar-li el meu llibre i 5€ a canvi de lo seu no em va seduir el més mínim. Oferia una cosa única, potser aquest era el seu únic mèrit, a mi no m’interessava, però això era un altre tema.

D’això ja n’he parlat abans, però em ve de gust tornar-hi. L’editorial islandesa Tunglio només publica els dies de lluna plena, tirades de 69 llibres, els exemplars no venuts són cremats aquella mateixa nit. Ni posteritat, ni distribuidores, ni magatzems, ni hòsties! No és un negoci, és una acció poètica, però que fa saltar pels aires les idees que associem a la literatura seriosa.

Imaginem un autor molt popular que diu que només hi haurà X exemplars del seu llibre, per crowfunding, a una pasta gansa, una sola tirada de, posem, 100 exemplars. O un autor no tan popular, els llibres no valdran una pasta gansa però també una sola tirada, un nombre molt limitat d’exemplars. L’autor es podria comprometre legalment a deixar passar un temps, 3 anys o el que calgui fins a tornar a editar una altra tirada del llibre. Hi hauria el problema del pirateig o que es distribueixi en altres formats. Sobre la pirateria suposo que es podria fer el mateix que ara, pràcticament res, però això seria un altre tema. El llibre com a objecte pràcticament únic i el fet de llegir un llibre un privilegi, no una cosa que qualsevol pot fer. Tinc sentiments trobats plantejant-me això.

https://www.flickr.com/photos/contri/

Lamborghini Countach © contri. Creative Commons.

Cada cop es llegeix menys. El prestigi dels escriptors (fora dels frikis) és tirant a nul. Les époques en que un llibre podia fer correr rius de tinta o portar la gent a la revolució han passat a la història (si és que mai van existir). Són irrellevants i sense valor per qualsevol que no sigui un friki com ho soc jo. Potser la sol·lució seria fer llibres exclusius, personalitzats i que n’hi hagi pocs, molt pocs, i que cada cop que un es trenca o es mulla o el perd… doncs és un menys, potser es perden o cremen tots i només queda dels llibres el record en els que el van llegir, mentre conservin aquest record, amb sort mentre visquin… i després res, llàgrimes a la pluja que va dir aquell… Els Lamborghini, els Ferrari, els Rolls o els Porsche són bons i cars perquè n’hi ha pocs, si la Lambirghini es tornés boja i fabriques milions d’un dels seus models i per tant qualsevol en pogués tenir un… no crec que fes gaire gràcia als que ara tenen un Lamborghini (els Porsche i els Ferrari són més populars i alguns models una mica més barats). Una reunió dels 100 lectors d’un llibre, un llibre que és una passada i del que se’n fa còpies fotocopiades, ciclostilades, grafitejats a les parets dels passadissos del metro (anys enrere hi havia tot el meravellós Palabras para Julia al sostre del passadís del trasbordament metro de Passeig de Gràcia (L3-L4, abans de la L2). Una societat secreta, un llibre que no deixes per por a perdre’l per sempre i un autor que s’ha de preocupar de vendre el seu llibre fins al dia del llençament i mai més… començo a veure-hi més pros que contres…

Un afegitó a això, sobre que els llibres són irrellevants excepte pels autors i els qui en viuen i els penjats com jo. Aquest passat estiu van ser noticia uns audios del president del Real Madrid posant a parir pràcticament a tothom, i es va desfermar l’escàndol. Bé, aquestes converses van ser explicades en un llibre publicat fa cinc anys!  El llibre és Asalto al Real Madrid: Diario de 837 días y noches al límite per si el voleu buscar. Si voleu mantenir una cosa en secret publiqueu-la en un llibre.

Parada i fonda

És una amenaça més o menys recurrent però necessito decidir que faig amb aquesta pàgina, i per fer-ho necessito parar. La primera entrada és del 10 d’octubre del 2011, quasi 6 anys, en temps d’internet una barbaritat.

Això havia de servir per fer autobombo del meu llibre. Les xifres de vendes em diuen que, sense entrar en la meva capacitat com a escriptor, no estic especialment dotat per vendre. Tampoc escric tants llibres (2 des que tinc això en marxa) i darrerament quasi només he escrit articles dels viatges que faig.

Simultàniament a aquest “no sé què fer amb cescllaverias.cat”, el meu altre blog Els llibres del Senyor Dolent funciona millor, potser vol dir alguna cosa i hauria de tirar cap allà?

I  què en faig d’aquest xiringuito?

Un blog d’opinió com n’hi ha milers? Com si la meva opinió interessés algú? Un lloc on penjar avenços dels meus llibres? O peces més o menys literàries que no sé si conduiran a res en concret?

Nude Art Snapshot (c) Eric Le Sourd, Creative Commons

Tinc els meus dubtes sobre l’idoneïtat d’un blog per segons quines coses, i a part les meves limitacions, que seria un altre tema.

Ja hi ha blogs de viatges, i de llibres, i de tots, no té massa sentit afegir-ne, i tampoc sé si vull, si m’ho passaré bé fent-ho o les hores que hi dedico faria millor dedicar-les a escriure novel·les que és el que m’agrada.

Sí tinc clar que en el futur no hi haurà versió en castellà. Semblava una bona idea, com l’autoedició i traduir els llibres al castellà per tenir més públic. Quina visió de negoci la meva! Si això sobreviu ho farà només en català.

Que ningú es pensi que aquest és un post pessimista d’algú deprimit, no és això. Però cada cert temps em mola replantejar-me coses, un rellançament, un reboot si es vol, i trobo que ara toca.

Ja ho he dit, però hi torno: la primera entrada és del 10 d’octubre del 2011, quasi 6 anys! Potser això ha estat l’escalfament i ara he de començar de debó, vulgui dir això el que sigui.

Resumint: no sé què faré, tinc idees però necessito sospesar-les i destriar-les i jugar amb elles per decidir-me, necessito parar, pensar-ho amb calma.

Així que li dono vacances a aquesta pàgina per una temporada.

Atenes, fins a la propera

Un dia amb poca història i poques fotos. Un darrer dia molt típic, recollir l’habitació, gaudir de l’esmorzar de l’hotel (molt bo) i deixar les maletes allà, i passejar sense rumb. Les coses principals ja les havíem vist així que ens quedava passejar fent temps i comprar souvenirs. A més a més en teoria no hi havia vaga però volíem anar a l’aeroport amb temps suficient.

Al fons el nostre hotel.

Visitem amb una mica de calma les columnes del temple de Zeus Olímpic, d’una mida colossal. I ens serveix la mateixa entrada de l’Acròpoli, hem tret molt rendiment a aquests 12 euros.

Anem a Plaka a pels souvenirs, fem una cervesa en una terrassa al sol i dinem. Un altre cop un dinar magnífic a molt bon preu, amb aquest tros de dinar ens despedíem de Grècia.

A l’hotel a recollir les maletes i metro cap a l’aeroport, aquesta és la seva pàgina web en castellà. Arribem molt bé a l’aeroport (una hora de trajecte en total) i allà ens toca esperar el nostre vol que va amb retard i així posem fi a aquesta escapada grega i li diem a reveure a Atenes.

Atenes sota la pluja

La veritat és que fins al quart dia a la ciutat el temps ens havia respectat força. Temperatures suaus que baixaven una mica si s’ennuvolava el cel o cap a l’horabaixa, força normal. Però la treva s’acabava. Havíem vist el més important, així que ens prendríem amb calma el que quedava.

Fem cap a Monastiraki, que hi ha mercat i a més a més algunes coses que volem veure: l’Àgora romana, la Biblioteca d’Adrià i l’Àgora antiga.

L’Àgora romana només la vam veure per fora, i per cert l’entrada de l’Acròpoli ens va donar accés a la Biblioteca d’Adrià, l’Àgora antiga i l’endemà ens en donaria al temple de Zeus Olímpic que vèiem des de l’hotel. Això és l’Àgora romana:

El recinte de la Biblioteca és força gran, amb poca cosa encara en peu.

I l’Àgora antiga és un espai simplement immens però on només queda en peu un temple dòric, i moltes restes, no en vam fer una visita completa perquè la pluja ja ens estava començant a cansar. Compta amb unes vistes molt interessants.

Com que en tot el matí no va parar d’anar plovent, després de dinar en un restaurant de Monastiraki petat de gent (turistes i grecs) però senzill i típicament grec (de debó, no de postal), vam fer cap a l’hotel a fer una migdiada fins a l’hora de sopar, almenys estaríem secs i gaudiríem d’una habitació d’un 4 estrelles. Demà tocava tornar.

 

Atenes, ens llevem ben d’hora ben d’hora per visitar l’Acròpoli

Ens llevem a les 6, estem esmorzant a l’hotel a les 7 (sí, de vacances portem un ritme relaxat) i som a la cua de les taquilles per pujar a l’Acròpoli a les 8, tenim per davant a molt poqueta gent. És el monument més visitat d’Atenes (amb moltíssima raó) i som en temporada alta, o sigui que la recomanació que fem és de matinar, a més a més de poca cua hi haurà poca gent (això és relatiu) allà dalt.

Ja ens comencem a conèixer el passeig que va per la falta del turó on està situada l’Acròpoli, amb el seu impressionant Odèon d’Herodes Àtic.

L’entrada val 12€ i ens servirà per més atraccions arqueològiques. Entrem per la porta dels Propileus. Era tant d’hora que ens vam trobar amb un petit grup de soldats grecs que baixaven de la muntanya (marcant el pas), suposo que els responsables d’hissar l’enorme bandera grega que oneja al capdamunt de tot.

Fem fotos al temple de Nike Àptera, jònic, i només creuar l’entrada allà ho tenim.

A l’esquerra l’Erectèon, amb les seves cariàtides, i a la dreta l’obra mestra del dòric, el Partenó. Quasi 2500 anys de marbre, el bressol de la civilització. No puc deixar de repetir que venir d’hora ha estat un encert.

Això era l’estrella del viatge, i el motiu per triar Atenes, i s’ho cal, a partir d’aquí ja tot faria baixada. En sortir d’allà dalt fem cap a l’estadi Panathinaikó, que el dia abans ens el vam trobar ja pràcticament tancat.

L’entrada inclou poder visitar un petit museu muntat a l’interior amb una mostra de tots els cartells olímpics i les diferents torxes que s’han fet servir. És prou interessant, però l’impressionant és l’estadi, d’unes dimensions molt més que respectables per estar fet a finals del segle XIX i imitant els estadis clàssics (els estadis tal i com els coneixem i els camps de fútbol, amb alguna excepció, són pura arquitectura del segle XX en endavant).

Vam remuntar pel parc que hi ha des d’allà fins a la plaça Síndagma, i allà vam agafar el metro. Volíem veure el Pireu i per això necessitàvem metro i trasbordament, ho vam aconseguir sense perdre’ns. La part on ens deixa el metro és poc agraïda, és des d’on surten els ferris cap a les illes, a l’estiu deu ser un no parar. Després de dinar en un lloc petit prop del mercat (ens vam posar fins a dalt de peix per 25€) arribem a la part de port esportiu, i aquí el passeig és una mica més agrait.

Tornem al centre i a l’hotel a descansar una mica fins l’hora de sortir a sopar. Volíem sopar a Monastiraki, però acabem en un racó xulíssim de Plaka, un restaurant amb música en viu on sopem prou bé per 39€. Ja sé que repeteixo molt els preus, és que em costava de creure que menjessim dues persones per aquest preu.

Un parell de fotos nocturnes de Plaka fetes amb el mòbil per tancar aquesta entrada.

Atenes, primer dia (complet)

Ens vam llevar, vam esmorzar a l’hotel i ens vam disposar a passejar. Era el 25 de març, festa nacional, ens semblava que l’Acròpoli era tancada però no el museu que hi ha al peu de la muntanya amb totes les peces d’art que els anglesos no es van endur al British Museum. Però a Grècia la festa nacional vol dir exèrcit, i la desfilada la teníem pràcticament al nostre hotel.

Grècia té un exèrcit gran, sobretot si el comparem amb altres exèrcits de països amb una població similar. També tenen un conflicte amb Turquia, sobretot per l’illa de Xipre, i Turquia és molt gran així que no sembla que Grècia, tot i les retallades, redueixi efectius militars.

El museu de l’Acròpoli estava obert, és una visita obligada. Al mateix nivell que l’Acròpoli en sí i el Partenó.

Les vistes del Partenó són constants i s’aniran repetint molt, no em penso disculpar, això és un viatge a Atenes!

Sortint d’allà estàvem una mica sense saber cap on anar, i vam decidir tirar cap a l’hotel i passejar pel parc que veiem des del menjador. Les columnes corínties del temple a Zeus Olímpic deixen intuir un temple d’unes dimensions colossals.

Arribàvem a un lloc conegut gràcies a la televisió com a escenari de manifestacions. Tot i que la situació a Grècia no havia millorat tampoc vam trobar un ambient dolent. Suposo que la gent s’acostuma a tot, o es resigna, en fi, a la plaça Síndagma vam aprofitar per refugiar-nos de la pluja en un bar.

La guàrdia nacional, després hi tornarem.

Vam tirar cap a Monastiraki, i ens vam trobar amb aquesta esglèsia bizantina (amb un aspecte que recorda al nostre romànic) del segle XI, l’esglèsia Kapnikarea.

I ja de seguida el centre-centre de la zona de Monastiraki.

Un cop aquí vam enfilar-nos una mica, el carrer que pujava tenia unes bones vistes i ja era hora de provar una mussaca! És el plat nacional, i pràcticament a tots els restaurants en preparen, el preu i la qualitat poden variar però no és un plat lleuger, això sí és ideal si heu de caminar.

El dia abans ho havíem començat a veure però avui confirmàvem que es podia menjar bé i barat a Atenes. No és una bogeria i cal mirar una mica els preus abans d’entrar.

I el dinar, amb les vistes, va ser fantàstic.

 

Volíem visitar el Mont Licabet, això volia dir que havíem de tornar enrere, vam tornar per un carrer menys turístic i vam donar una ullada a una Atenes més real.

De nou a la plaça Síndagma vam poder veure l’espectacular canvi de guàrdia. L’uniforme sembla ridícul, però no us fieu dels soldats amb uniformes ridículs, la Guàrdia Suïssa del Vaticà tenen un uniforme absurdament ridícul però són un cos militar d’elit. I juraria que és el mateix cas.

Al Mont Licabet s’hi arriba amb un telefèric. Vol dir això que ens estalviarem una pujada? A mitges. És un telefèric d’aquells que van per sota terra, i no s’agafa precisament al peu, més aviat a mitja muntanya. Una muntanya completament urbanitzada, o sigui que a pujar i fer escales i esbufegar… Després per 7€ el telefèric ens deixarà a dalt d’aquesta muntanya (on deu fer segles que no es veuen els llops que li donen nom).

Les vistes són espectaculars, es veu tot Atenes, sorprenen les dimensions de la ciutat, és realment molt i molt gran.

A més a més, la llum i els núvols donaven un aspecte fantàstic, sobretot cap a la part del port.

Tirant de zoom no era difícil agafar els monuments més destacats.

En algun moment ens havíem de fer la típica foto.

De baixada es va posar a ploure amb ganes i ens vam refugiar en un bar, en sortir vam anar de camí cap a l’hotel passant per l’estadi Panathinaikó, on ja no vam poder entrar per l’hora que era.

Es va construir al segle XIX, no és un monument de la Grècia Clàssica, però va ser on es van celebrar els primers jocs olímpics de l’era moderna el 1896.

A l’hotel vam aprofitar per descansar una mica abans d’anar cap a Plaka a sopar. Però ens vam anar fixant en els noms dels carrers per no perdre’ns en tornar. Vam menjar en una terrassa d’un bar, en una part de carrer en pujada plena d’escales i terrasses de bar. Vam menjar moltíssim i no ens vam poder acabar el menjar, entre els dos no va arribar als 40€ en plena zona turística. Aquest seria un viatge on gaudiríem del menjar.

Gràcies a haver-nos-hi fixat vam poder tornar a l’hotel de seguida. I ens convenia dormir, l’endemà ens tocava matinar de valent, però valdria la pena!

 

Llibretes

No he estat mai de diaris, per mi escriure és una manera de comunicar, dir alguna cosa a algú, i dir-me alguna cosa a mi mateix i fer-ho per escrit… no li veia el sentit.

llibretes_04_cobertaprimera

Però un bon dia, en el llunyà 2005, em vaig comprar una llibreta, per res en concret, però podia fer-la servir per escriure-hi coses. No és un diari, són anotacions sobre qualsevol cosa, de vegades apunts o fragments de novel·les. No era un diari, però potser una mica sí.

Primera anotació a la primera llibreta i el punt de lectura que vaig fer servir

Primera anotació a la primera llibreta i el punt de lectura que vaig fer servir

Quan aquella llibreta es va acabar ja en tenia una altra de llesta per seguir, i fins ara no he parat. De tard en tard rellegia coses, però al final he optat per guardar-les, tancades en una caixa.

llibretes_01_caixallibretes_02_caixaobertaSón les llibretes que van de 2005 a 2011. Vaig aturar-me aquí? No. He seguit, per tant ara ja hi ha 11 anys de notes i apunts i diaris i vés a saber què.

llibretes_03_llibretesLes llibretes de la caixa són una MiquelRius, una Moleskine, una d’aquestes de pell (comprada a Papirvm), una Semikolon comprada a Berlín i una altra de pell comprada al mercat nadalenc de Santa Llúcia enfront de la catedral de Barcelona. Les que no tinc a la caixa són les més recents, dues Moleskines (una de les quals faig servir ara).

Al marge de llegenda (inventada) les Moleskine tenen una mida bona, fulls blancs (odio els fulls amb ratlles), una tapa rígida, cantonades arrodonides. Són bastant el que necessito, tot i que per quan s’acabi la llibreta actual estic pensant en una Leuchtturm1917. Per provar, i a més a més les llibretes d’aquesta marca duen les pàgines numerades i els hi pots posar nom o títol i personalitzar-ho del tot.

La darrera data en una llibreta de la caixa

La darrera data en una llibreta de la caixa

Per cert, Moleskine i Leuchtturm1917 podrien tenir el detall de tenir opció de pàgina web en català, no? Bé la tenen en castellà tot i ser marques italiana la primera i alemanya la segona.

Ara això de les llibretes sembla una cosa en expansió, pròpia de hipsters. Res de llibretes barates per anar a escola, no, llibretes cares, hi ha una mica de pose en tot això. La veritat és que no és pràctic. S’escriu amb ordinador, fer servir una llibreta implica doble feina en el cas que vulguis aprofitar alguna cosa que has escrit. Cal desxifrar el que hi ha escrit (no és tan fàcil com pot semblar) i picar-ho… Així que la pregunta seria, per què? La resposta, com en les coses que molen en aquesta vida: Ni idea.

Estat de la qüestió

Al final aquest blog ha passat de l’autobombo del meu llibre, i després dels meus llibres, a ser un blog sobre els meus viatges. Ha estat de manera natural, per mantenir el blog viu, clar que això fa que qui busqui un blog literari potser quedi decebut.

4183907164_c3b571819f_b

Highway 1 (c) the_tahoe_guy, Creative Commons

Tornem als viatges, el principal és enllestir el viatge als EUA de l’any passat. Ja només queda San Francisco (la quantitat de fotos que en tinc fa feredat) i la tornada a LA, creuant el Big Sur i seguint sempre que va ser possible la Plfcacific Coast Highway, les postes de sol al Pacífic són impressionants. I més viatges? Hi ha una escapada a Liverpool al desembre i les vacances de setmana santa a Atenes. Al ritme que vaig a més a més quan ho enllesteixi ja hauré fet les vacances d’aquest any o sigui que la roda no s’atura.

Puc intentar donar un aire més literari al que explico sobre els viatges, però no sé si me’n sortiré o si m’agradarà, la veritat és que aquest estil que faig servir ara m’agrada, tampoc sé si té gaire interés.

Jo i llibres_2I els llibres i tot això? Doncs cada cop que apareix alguna cosa ho penjo aquí, però escric al meu ritme i el següent llibre encara trigarà. Puc penjar fragments, o altres coses noves que vaig fent, però tot serien només fragments. O podria tornar als relats curts, realment curts i anar-ne publicant. Aquesta darrera idea és la que més m’agrada, però requereix més feina. A més a més fa anys que no escric cap relat curt, fa la tira en vaig publicar un aquí mateix, però tenia anys, molts. A més a més el tema literari té un problema afegit, la versió en castellà. Dies de porno i kleenex i No va més tenen versions en castellà, m’estimo els que me l’han comprat en castellà, m’hi casaria, però són molt pocs, són tan pocs que els següents llibres no tindran versió en castellà, què faig amb les coses més “literàries” que posi aquí? Les tradueixo o no? Una cosa és traduir un viatge, però traduir relats o prosa, fins i tot d’extensió reduïda i en aquest cas sense comptar amb ajuda… Representa molta feina, cosa que no em preocupa, perquè acabi sortint una cosa de la que no me’n senti gaire orgullós, i això sí que em preocupa. Un text d’unes 1000 paraules amb alguna imatge, que poden ser fotos meves o de Creative Commons, podria quedar bé.

Nude Art Snapshot (c) Eric Le Sourd, Creative Commons

Nude Art Snapshot (c) Eric LeSourd, Creative Commons

He dit Creative Commons? Tinc un altre blog, va sortir més a lo tonto i ha acabat sent el meu blog més visitat, només tinc dos blogs no us penseu. Els llibres del Senyor Dolent, on penjo les ressenyes de tots els llibres que em llegeixo, i que ja s’acosta a les cinc-centes entrades. D’un temps ençà entrades amb imatges de Creative Commons (quan és possible) sobre llibres. Com que aquell blog funciona me’l vull prendre més seriosament, i això també implica més temps.

Algú sap on venen dies de 40 hores?

Sant Jordi

NVM_MDJa hi som, en res torna Sant Jordi, la festa de les roses i els llibres, com cada any. Com cada any? No ben bé, perquè aquest any podeu comprar No va més No va más enlloc del llibre del mediàtic de moda, l’any passat això no era possible, però aquest sí! Ja és una mica tard per encarregar el llibre, si sou dels que ho deixeu tot per darrera hora podeu trobar aquest llibre (en català o castellà) i fins i tot el meu llibre anterio DPK Días de porno y kleenex (aquest només en castellà) a la llibreria La Temerària, de Terrassa, al carrer Unió número 7 de Terrassa, podeu gaudir d’un Sant Jordi sense les aglomeracions de Barcelona, i a més a més podeu xerrar amb alguns autors, la llibreria muntarà parada a la plaça Salvador Espriu, a escassos metres de la llibreria, m’hi trobareu signant de 17:00 a 18:00.

Practicant per dedicar llibres

Si sou dels que ja teniu el llibre us adoro, formeu part d’una germandat que cada cop té a més gent, com aquest:

O aquesta altra:

EstherllegintCada cop som més, a què espereu?

Jo i llibres_2