2021. Octubre. Criptoliteratura

Pot la criptoliteratura salvar la literatura?

El llibre El manuscrit de Virgili proposa  la següent premissa: un escriptor que treballa a sou per una persona, un bon sou, temps per escriure, però una condició: només aquesta persona llegirà el que escriu, ningú més. El somni de tot escriptor o una maledicció? Cobra suficient per dedicar-se només a escriure i fins i tot a viatjar i a dur un tren de vida tirant a bo. Perfecte. L’autor s’entrega a la seva obra, però aquesta obra té sentit? No només es tracta d’assegurar-se un llibre, no el paguen només per un llibre. El tema és que ningú més podrà llegir-lo, es tracta d’assegurar-se’n l’exclussivitat.

Potser en un món on tot és gratis o gairebé gratis (perquè és dolent, la qualitat sempre es paga, sempre) l’única manera de donar valor a res sigui aquesta l’exlussivitat. És un criteri fàcil d’aplicar, n’hi ha poc i val molt, simple.

Imaginem que del còmic Action Comics 1 (1938, primera aparició de Superman) n’hi hagués 2 exemplars (en realitat són un centenar però em va bé que siguin dos) i que cadascún valgués 250.000€ (no, no és una xifra exagerada, s’han pagat 7 xifres per aquest còmic, i la primera no era un 1), i que agafem un d’aquests dos únics còmics i el posem a la trituradora de paper… el còmic que queda automàticament val el doble.

La següent història parteix d’elements reals i d’altres que em van explicar fa la tira i que segurament he deformat molt. Un any vaig estar en un stand d’un fanzine al Saló del Còmic de BCN (això sí és real, una llarga història) i em van explicar que havien tingut un client molt interessat en el número 1, era un coleccionista de números 1 de fanzines (molts fanzines amb prou feines arriben als 10 números, amb sort, casos excepcionals tenen vides llargues que els permeten professionalitzar-se, però aleshores deixen de ser fanzines). Aquest fan dels números 1 va conèixer una ànima bessona en això (ignoro si en altres coses també), i es van ajuntar per fer un fanzine amb un número 1 i una tirada de tres exemplars, un per cadascún i un més per, no sé, per vendre? Després d’això la cosa no va acabar bé, però ja havia donat tot el que podia donar, podrien haver fet un altre número 1, per mantenir la flama, però hauria estat fer trampa.

Amb la meva primera novel·la autoeditada (i traduida al castellà també, com un qatarí borratxo) em vaig passar un dia al FLIA del 2013 (en aquest video es veuen els llibres en el minut 3:36), en un solar de Vallcarca, batejat amb un nom de plaça i gestionat per una casa okupa sense cap mena de permís. Allà estava jo, rere un parell de taules de càmping plegables, amb els llibres a 15€, crec que en vaig vendre 2. Un dels possibles clients, després d’examinar i preguntar em diu que ell també fa coses, i jo em començo a tèmer el pitjor. Treu de la motxilla una llibreta, omplerta a mà de les seves paranoies-poesies-dibuixos etc… completament única, i la venia a 20€. Jo portava hores a l’stand, i la idea de donar-li el meu llibre i 5€ a canvi de lo seu no em va seduir el més mínim. Oferia una cosa única, potser aquest era el seu únic mèrit, a mi no m’interessava, però això era un altre tema.

D’això ja n’he parlat abans, però em ve de gust tornar-hi. L’editorial islandesa Tunglio només publica els dies de lluna plena, tirades de 69 llibres, els exemplars no venuts són cremats aquella mateixa nit. Ni posteritat, ni distribuidores, ni magatzems, ni hòsties! No és un negoci, és una acció poètica, però que fa saltar pels aires les idees que associem a la literatura seriosa.

Imaginem un autor molt popular que diu que només hi haurà X exemplars del seu llibre, per crowfunding, a una pasta gansa, una sola tirada de, posem, 100 exemplars. O un autor no tan popular, els llibres no valdran una pasta gansa però també una sola tirada, un nombre molt limitat d’exemplars. L’autor es podria comprometre legalment a deixar passar un temps, 3 anys o el que calgui fins a tornar a editar una altra tirada del llibre. Hi hauria el problema del pirateig o que es distribueixi en altres formats. Sobre la pirateria suposo que es podria fer el mateix que ara, pràcticament res, però això seria un altre tema. El llibre com a objecte pràcticament únic i el fet de llegir un llibre un privilegi, no una cosa que qualsevol pot fer. Tinc sentiments trobats plantejant-me això.

https://www.flickr.com/photos/contri/

Lamborghini Countach © contri. Creative Commons.

Cada cop es llegeix menys. El prestigi dels escriptors (fora dels frikis) és tirant a nul. Les époques en que un llibre podia fer correr rius de tinta o portar la gent a la revolució han passat a la història (si és que mai van existir). Són irrellevants i sense valor per qualsevol que no sigui un friki com ho soc jo. Potser la sol·lució seria fer llibres exclusius, personalitzats i que n’hi hagi pocs, molt pocs, i que cada cop que un es trenca o es mulla o el perd… doncs és un menys, potser es perden o cremen tots i només queda dels llibres el record en els que el van llegir, mentre conservin aquest record, amb sort mentre visquin… i després res, llàgrimes a la pluja que va dir aquell… Els Lamborghini, els Ferrari, els Rolls o els Porsche són bons i cars perquè n’hi ha pocs, si la Lambirghini es tornés boja i fabriques milions d’un dels seus models i per tant qualsevol en pogués tenir un… no crec que fes gaire gràcia als que ara tenen un Lamborghini (els Porsche i els Ferrari són més populars i alguns models una mica més barats). Una reunió dels 100 lectors d’un llibre, un llibre que és una passada i del que se’n fa còpies fotocopiades, ciclostilades, grafitejats a les parets dels passadissos del metro (anys enrere hi havia tot el meravellós Palabras para Julia al sostre del passadís del trasbordament metro de Passeig de Gràcia (L3-L4, abans de la L2). Una societat secreta, un llibre que no deixes per por a perdre’l per sempre i un autor que s’ha de preocupar de vendre el seu llibre fins al dia del llençament i mai més… començo a veure-hi més pros que contres…

Un afegitó a això, sobre que els llibres són irrellevants excepte pels autors i els qui en viuen i els penjats com jo. Aquest passat estiu van ser noticia uns audios del president del Real Madrid posant a parir pràcticament a tothom, i es va desfermar l’escàndol. Bé, aquestes converses van ser explicades en un llibre publicat fa cinc anys!  El llibre és Asalto al Real Madrid: Diario de 837 días y noches al límite per si el voleu buscar. Si voleu mantenir una cosa en secret publiqueu-la en un llibre.

Què fer amb un llibre?

M’han comentat que estaria bé fer un post explicant tot el que implica que un llibre acabi existint un cop escrit. No em considero un expert en el tema, ni estic per anar donant lliçons. Però m’he trobat més d’un cop amb 30 o 50 o 70.000 paraules, una novel·la. Fet això el que el cos em demana és posar-me amb la següent novel·la, però com que no treballo amb cap editorial em toca fer tota l’altra feina. I d’això va l’entrada.

Abans d’optar per l’autopublicació jo recomano presentar la novel·la a premis o dur-la a editorials. No envieu el llibre al Premi Planeta o al Premi Ramon Llull o al Josep Pla, les vostres possibilitats són nul·les. Busqueu premis amb un cert prestigi i pocs diners. Premis com el Documenta (si sou menors de 35 anys), o el J.M. Casero per exemple, petits i modests però amb prestigi. Jo feia servir (de vegades encara ho faig) aquest buscador, en castellà no en tinc ni idea tot i que imagino que navegant una mica es poden trobar premis als que presentar-se.

Després hi ha les editorials. Enviar o portar els originals a sac no sempre és ben rebut. El millor és fer una mena de presentació vostra i de la novel·la. Dir-ne l’extensió, l’argument, el gènere i el públic potencial al que s’adreça. Un cop resolt això podeu entrar a resumir l’argument, els personatges, els punts forts de la trama i fins i tot podeu incloure petits fragments que serveixin com exemple, paràgrafs que us hagin quedat rodons, i també diàlegs, diferents tipus d’escenes… Tot això no hauria d’ocupar més de 5-10 pàgines, si són 5 millor. Es tracta de vendre-us o sigui que no us talleu amb l’autobombo. La presentació serveix (si agrada) perquè et demanin que els enviïs la novel·la, i se suposa que se la llegiran i els agradarà o no, a mi em va servir perquè dues editorials em diguessin que volien veure la novel·la, després no els va acabar de fer el pes, però s’hi van interessar, no és com un original que va a “la pila” (com explica Sergi Puertas en l’article que enllaço, ell parla de còmics però pel cas és el mateix).

Si aquestes 30 o 50 o 70.000 paraules són la vostra primera obra molt possiblement ni guanyeu un concurs ni cap editorial us vulgui publicar. Amb raó. Potser sou uns genis excepcionals, un entre un milió, però el més normal és que la primera obra que feu sigui dolenta, la segona també, però potser una mica menys, i així… És important tenir això en compte, tenir paciència i seguir, seguir treballant, refent del tot les novel·les, reinventant-les o oblidant-les del tot, són vostres i en podeu fer el que vulgueu. Aquesta negativa, aquesta topada amb la realitat, és important i necessària. A tots ens sembla que som lo més millor, no  guanyar un premi o rebre una negativa d’una editorial ens posa al nostre lloc.

Però de vegades la realitat ens infla els collons, i ens cansem, i decidim tirar pel dret. Què heu de fer si us heu cansat d’intentar que us facin cas?

Si esteu decidits a difondre el vostre llibre heu de fer dues coses: la primera és polir-lo, i la segona registrar-lo.

  1. Polir-lo. Això vol dir que el llibre no ha de tenir faltes, cap ni una. Si corregir incansablement el vostre llibre és esgotador podeu contractar algú, hi ha gent que fa aquestes coses, cobren sí, però la feina es paga. Podeu negociar, preguntar, demanar algunes pàgines de mostra, podeu aconseguir una rebaixa en el preu fent constar el corrector als crèdits… A DPK (en català) se’m van colar desenes d’errades, i entre lectures i relectures i revisions ni sé les vegades que vaig llegir el llibre. La meva capacitat d’atenció és limitada, i a vegades em poden més les ganes d’acabar. Veient el resultat l’opció d’encarregar-ho a algú altre em sembla la millor. Això val també per les editorials que volen rebre llibres llestos per publicar, un llibre amb faltes demana feina i el poden descartar només per aquest motiu.
  2. Registrar-lo. Llegiu aquest enllaç, us explicarà el que necessiteu per tenir registrada la vostra obra: bàsicament l’obra impresa i enquadernada, fotocopia del DNI, omplir uns impresos i pagar taxes (12.6€ ara mateix). També és recomanable fer això si porteu el llibre a una editorial, com a l’editorial li doni per registrar el llibre us en penedireu de no haver-ho fet.

Ara el que cal fer és imprimir el llibre, heu de buscar impremtes i demanar preus. N’hi ha que maqueten i n’hi ha que no, les que no ho fan són més barates. Les més barates volen el llibre completament maquetat, i la portada feta. Penseu que el preu de cost per llibre baixa com més exemplars feu imprimir i això us deixa amb més marge. Jo recomano no passar de 100 llibres, o fins i tot 50, millor haver de reimprimir que tenir caixes i caixes de llibres per casa (sé el que és).

I ja amb el llibre imprès us queda posar-li un preu i vendre’l, podeu muntar una pàgina com la meva, i aleshores a vendre! I d’això no en puc donar molta informació perquè a mi em costa molt. Tireu de xarxes socials sense fer-vos pesats (ni fer spam), demaneu als amics que us facin ressenyes…

També hi ha un parell de coses que no recomano.

  1. La primera les mal anomenades editorials d’autoedició. S’encarreguen de corregir, maquetar i imprimir, per un preu, i en teoria també de vendre el llibre i fer que arribi a les llibreries i al públic en general. Sóc molt escèptic, n’hi haurà d’honestes però no deixen de ser unes editorials on el negoci no són els llibres són els autors; no han de convèncer la gent que compri el teu llibre, t’han de convèncer a tu que els necessites a ells per vendre el teu llibre. També hi ha editorials tradicionals que estan disposades a publicar-te si et fas càrrec de part del cost de l’edició (són rumors que no he pogut confirmar). Cal fugir.
  2. Segona l’ISBN. No serveix de res si no treballeu amb una distribuïdora que faci arribar els vostres llibres a les llibreries que el demanin. Per això serveix l’ISBN. No sé si hi ha distribuïdores que acceptin treballar amb auto-editats, però penseu que es queden un 30-40% del preu del llibre pels seus serveis, a més a més el llibreter es queda un 10-15% i hi ha un IVA que de moment és del 4%, estem parlant d’aproximadament el 50% del total, i sense comptar el cost d’imprimir el llibre.

El món del llibre és una cadena i cada pas s’emporta un tant per cent, si aneu posant gent a la cadena la vostra part minvarà, així de simple. A la cadena del llibre tradicional tothom cobra, i qui menys de tots és l’autor. Però en aquest cas que el llibre l’he suat, l’he pagat i l’he imprés jo, em vull quedar la pasta. Em podeu dir materialista si voleu.

I els e-books? Reconec que no és un tema que domini. Hi ha amazon, penjar-hi un llibre és fàcil (jo ho he fet) i gratuït, fer que el llibre destaqui i que la gent se’l compri és igual de difícil que amb un llibre físic però us n’estalviareu el cost i el que implica. Amazon també es queda un tant per cent, però com que el cost s’ha reduït al mínim tampoc és problema.

No sé si això pot resultar d’ajuda, és una feinada però trobo que compensa, econòmicament no gaire. Jo vaig arribar aquí cansat que no em fessin cas, potser més endavant torno a enviar coses a les editorials, o a concursos, no em tanco portes. Jo estic content amb la meva decisió, així que ànim!

Massa senzill com per no fer-ho

Massa senzill com per no fer-ho

Els ebooks que vull

El tema dels ebooks (sí, n’hauria de dir llibres electrònics però ja gairebé tothom en diu així i a més és més curt) em desperta sensacions contradictòries. Per una banda semblava clar que eren el futur, però com que les coses s’han fet tant malament com s’ha pogut cada cop tinc menys clar aquest punt. Futur sí, però no el més immediat. Il·lusió i desencís.

 

(c) Cloned Milkmen, Creative Commons

(c) Cloned Milkmen, Creative Commons

Crec que els únics que han entès tot el potencial de la idea han estat els d’Amazon. Amazon és el mal (i fins i tot jo hi sóc), ho reconec, però té coses bones com un lector barat, tot i que només el pots fer servir per llibres d’amazon [EDICIÓ: no és així, és complicat passar els llibres d’un kindle a un altre dispositiu lector, però els llibres d’amazon s’han de llegir preferentment en kindle, hi ha alternatives però la gent tira a lo fàcil]. Sembla una putada, però tampoc ho és tant. A amazon hi ha molts, moltíssims autors, que publiquen allà prescindint d’editorials, amb ebooks a entre 1-2€, de vegades fins i tot menys. No sé què em trobaré, però per aquest preu no crec que m’enfadi per un llibre fluix o dolent. Publicar a cost 0 és molt temptador per autors que passen de les editorials tradicionals (o les editorials d’ells com és el meu cas), els llibres independents es troben en petites editorials o microeditorials i aquí, no hi ha més. Amazon ho ha entès i s’hi ha llençat de cap

I a part hi ha tota la resta. I aquí és on la cosa va com el cul. Editorials que posen els seus ebooks a 9 o 13€, i es queden tan amples. Podeu revisar aquí els més barats a 5.99; o aquí, per posar dos exemples. Un llibre que no té despeses de fabricació, ni distribució, ni minorista; molts tiren amb el maquetatge de l’edició en paper o sigui que ni això han de treballar, i pretenen cobrar aquests preus? De debó?

Vull poder comprar clàssics per 1€, o 1.5, les obres completes de Josep Pla, o aquelles edicions d’Edicions62 MOLC (Millors Obres de la Literatura Catalana), la col·lecció A tot vent de Proa…Clàssics dignes, ben maquetats, i llibres sense drets a un preu barat o molt barat. La versió que vaig trobar del Tirant lo Blanc íntegre era en una lletra tan petita que el lector ha d’anar horitzontal, algunes paraules no estan senceres i les lletres del final o el principi surten soltes o enganxades a la paraula contigua, i en català antic però això ja ho volia. He vist de tot, llibres on les majúscules eren substituides per minúscules amb accent; els números de la pàgina integrats al text i també les capçaleres, de bojos. Un llibre en paper amb les característiques d’alguns ebooks (alguns! no tots!) seria retirat del mercat, pensem-hi.

(c) Timothy Tolle, Creative Commons

(c) Timothy Tolle, Creative Commons

Ara ve quan defenso la pirateria? No. La pirateria està malament i no ajuda a que es crei una oferta d’ebooks digna en el nostre mercat (més enllà de la d’Amazon, que no és perfecta però va camí de ser hegemònica). La pirateria està malament, però les editorials l’estan fent no bona però potser sí necessària.

Les editorials han de deixar de veure l’ebook com competència pel llibre en paper, són formats diferents, amb pros i contres. I sobretot han de deixar de calcular el preu de l’ebook com sigui que l’estan calculant ara, perquè és obvi que no ho fan bé. La gent sap que aquell ebook no té quasi despeses, no pagarà segons quins preus. Moltes editorials treuen primer el llibre en tapa dura i després, a un preu que pot ser la meitat, l’edició de butxaca. Hi ha gent que s’espera a l’edició en butxaca per estalviar-se uns euros. Per què no treure després l’ebook a un preu realment competitiu? Pràcticament tota la feina està feta i els lectors (persones) que no busquem només la novetat podríem tenir unes bones biblioteques en un lector (aparell), que és la idea de tot això i la gran utilitat d’aquests dispositius: tenir una gran biblioteca en molt poc espai. Una editorial que potser ho ha començat a entendre és Males Herbes que té aquesta oferta d’ebooks, entre 3 i 4€, així sí!

Així que si algun editor, amoïnat per la situació de l’ebook a casa nostra, arriba aquí li puc donar un consell sobre com ho estan fent: de pena. Les editorials no han de pensar que el negoci que feien amb els llibres en paper ara el faran amb els ebooks, no hi haurà un canvi immediat, però poder complementar-se. Per exemple: edició en tapa dura (20€), un any després en butxaca (10€) i un any després en ebook (3€). Seria una manera d’incentivar els ebooks, amb llibres actuals, ben editats i a un preu raonable. Potser aleshores serà el moment de convertir el negoci en completament digital, la gent comprará llibres electrònics, però no als preus actuals.

Això és cosa de quatre gats

Entrada en castellano aquí.

Reconeguem-ho, llegir és una cosa que agrada a quatre gats (i baixant) i escriure… bé tampoc ha estat mai una afició massiva per més que sempre hi hagi qui es queixa que escriu tothom i que s’escriu més que es llegeix. Aquesta queixa ve seguida de que es publica massa i com a conseqüència uns llibres concrets (els de l’autor de la frase) no reben l’atenció merescuda, o les vendes, o ni tan sols es publiquen.

LlibretesPerò cada cop es llegeix menys, als metros, als trens, autobusos, andanes d’estació… sí que hi ha gent llegint en paper o en lectors de llibres electrònics, però la majoria estan mirant la pantalla del seu mòbil o tablet, mirant el facebook o el whatsapp, o jugant al candycrush o… l’entreteniment que es podia dur a tot arreu i que abans era un llibre ara és el mòbil, i requereix menys esforç i menys concentració que llegir, és molt més fàcil, no hi ha partida.

Adopteu-ne un o més d'un!

Feia temps que volia parlar d’això, i aquest escrit del meu conegut Sergi Puertas m’ha acabat d’animar. Perquè darrerament són molts els autors que s’estan queixant de la pirateria, que és una vergonya i que els hi roben, i si encara no heu llegit l’article feu-ho ara.

Ja està? Les xifres que apareixen són 8% per l’autor i el 92% per l’editorial que amb això paga els seus treballadors, impressors, distribuidors, etc. 8 i 92. El més normal sol ser un 10-90, però quan els llibres són de butxaca el percentatge de l’autor es redueix a un 5 o un 6%. I sabeu què passa amb els llibres infantils que van il·lustrats? Semblaria lògic que l’autor del text i el dels dibuixos cobressin un 10%, però no, es parteixen el 10% amb el que acaben cobrant 5 i 5 (no vull ni pensar si també hi ha entintador o colorista i encara surt més gent a repartir).

El destí final de tots els llibres?

El somni del món editorial abasteix les llibreries de vell.

Sí, la pirateria és un problema, però les condicions de la indústria també ho són i potser aplicar el terme pirateria dedicat als editors no seria gaire exagerat. Entenc que autors com Javier Marías o Arturo Pérez-Reverte es queixin de la pirateria, no ha de fer cap gràcia trobar penjat el teu llibre sense veure’n ni un cèntim, però em temo que aquesta pirateria no està afectant als seus ingressos. El repartiment amb l’editorial és abusiu i piratesc, i si les vendes baixen els ingressos pels pocs autors que podien viure dels seus llibres es redueixen i potser no els permetran viure del que escriuen. Que algú escanegi el text i el pengi a internet és un problema però no és la causa de que els escriptors vegin minvats els seus ingressos. Fa ràbia que per un cop que als autors els dóna per protestar sigui per defensar un sistema injust com el millor dels sistemes possibles. Com es diu a l’article una mica de Síndrome d’Estocolm.

Autoedició, el futur? Crec que sí

Autoedició. El futur? Crec que sí

O dit més clarament, té collons que de tota la cadena del llibre l’únic que no en pugui viure, ni que sigui modestament, sigui l’autor. El que falla no és que el llibre es trobi disponible a la xarxa gratuïtament. Tothom entén que un editor cobri, que cobri un impressor, un repartidor, un llibreter… que cobrin suficient per viure, per què l’escriptor no? Les descàrregues il·legals són un problema irrisori provocat per la política d’ebooks de les pròpies editorials, editorials que estan demanant als seus autors que posin el crit al cel. No cola.

Cap a on anem? Crec que anem a un futur d’editorials cada cop més petites i molta autoedició. I les llibreries? Les estic veient més adaptables que els monstres editorials així que potser sí tenen futur. Els grups editorials condemnadament grans? Si cada cop llegeix menys gent no hi ha negoci, mutaran i vendran qualsevol altre cosa o despareixeran.

I els escriptors? Seguirem escrivint, contra tota lògica.

Practicant per dedicar llibres

Edició

Tinc un equip de gent a qui anomeno els meus “beta readers”, són els que es llegeixen les meves coses, sense corregir ni pulir, les seves idees i comentaris em serveixen per millorar i arreglar coses que jo no veig perquè ser imparcial amb la meva propia feina em resulta impossible.

L’altre dia parlava amb un amic, un d’aquests, parlàvem de les indústries culturals. Ell coneix les discogràfiques, on apenes es mou res, i on hi ha un punt en comú amb les editorials: no volen haver de fer res. Ambdues indústries volen productes fets i acabats, volen que el disseny també vagi a càrrec de l’artista i que aquest es vengi a través de facebook o twitter o… D’acord que són intermediaris, sempre ho han estat, però ara seran només intermediaris, i cada cop més prescindibles.

Si un escriptor o un músic aconsegueix amb tot el seu esforç uns ingressos mig dignes potser no estarà disposat a regalar el 90% d’això a un intermediari. La tecnologia permet que la producció de llibres sigui francament barata, l’autoedició cada cop m’agrada més.

Tinc un equip de “beta readers” però el meu beta reader hauria de ser el meu editor. No fa tants anys els editors es llegien el que els arribava, i aconsellaven a l’autor què millorar, què no s’entenia… Van deixar de ser això per ser venedors de llibres, en el moment en que l’autor també s’ha de vendre… només diré que hi ha impremtes que fan preus francament bons.

I canviant completament de tema una inscripció d’una biblioteca, sabeu quina?

NYPL_0

Bioko, de Marc Pastor

Tot i la meva aferrissada defensa de l’autoedició em passa una com a tots, és més fàcil arribar a un llibre dels normals, dels que tenen al darrera una editorial que es treballa les promocions i demés. Em sembla bé. I de vegades passejant per facebook em trobo amb coses d’aquestes i no puc evitar participar, amb la petita esperança que em toqui alguna cosa. Un llibre signat per l’autor no és que sigui per tirar coets, però pels 5 minuts que vaig invertir en participar és un premi més que bo. Si a més a més em distreu la meitat que L’any de la plaga ja serà tot un triomf!

El preu just?

Quin és el preu just de les coses? Així en general? Una definició força realista és que les coses valen allò que la gent està disposada a pagar, i ni un cèntim més. Però les coses a més a més tenen un cost, i potser el cost i el que la gent està disposada a pagar no coincideixen.

Ja he fet altres posts sobre el preu dels llibres electrònics, em repeteixo però és cap a on vaig i intento comprendre-ho. Estic veient que un preu que funciona és el de 0, més concretament 0.00€. Potser ens hem passat de frenada. No crec que un llibre, cap llibre, valgui 0. Si tenim en compte que en molts ebooks el procés de maquetat el fa el propi autor, i també la promoció, i no hi ha despeses en fabricar un producte físic, ni en transportar-lo, ni hi ha intermediaris que n’encareixen el preu (ull, crec que els intermediaris com ara llibreries són necessaris i fan una gran tasca, però encara que sigui per la legítima pretensió de guanyar-se la vida, encareixen el producte), el preu dels llibres electrònics ha de baixar. Però un llibre no val 0, al darrera hi ha un autor que hi ha invertit el seu temps, la seva feina i el seu talent, segurament moltes hores. Si els escriptors cobressin per hores com lampistes el preu dels llibres seria astronòmic, si cobressin com prostitutes de luxe…bé, ens fem una idea?

Però és que no valorem allò que és gratis. Tot i que pràcticament res és gratuït, hi ha coses que es perceben com a gratuïtes tot i no ser-ho. Descarregar-se sèries d’internet com si es tingués tot el temps del món no sol ser gratuït, hi ha un cost de connexió a internet, els ordinadors no els regalen, etc. Anar al CAP o a una biblioteca no és gratuït, es paga amb els nostres impostos tot i que allà, de moment, no ens haguem de gratar la butxaca. Però quan paguem, per poc que sigui, valorem allò que paguem i exigim… si un llibre gratuït és dolent direm allò de “pel que m’ha costat…” mentre que si hem pagat alguna cosa, el que sigui, ens enfadarem i direm allò de “que em tornin els diners”, i si ens agrada ens sentirem bé, hem pagat per qualitat i tenim qualitat. Tot encaixa.

No tinc clara la xifra exacta, es tracta d’encertar allò que la gent està disposada a pagar per un llibre d’algú poc o gens conegut, però tinc clar que la revolució electrònica i el canvi de paradigma aquest en que sembla que estem inmersos no passarà pels llibres a 0€. Una cosa és reclamar ebooks a preus justos, però demanar llibres a 0€ potser ja és excessiu. Què en penseu? Perquè potser estic equivocat i es tracta d’això i haurem de començar a omplir els llibres de publicitat més o menys encoberta (algun experiment ja s’ha fet) per treure’n algun benefici. Llegiríem coses com:

-Hola maca, com et dius?

-Doncs…

-No em responguis ara, fes-ho després d’uns consells publicitaris.

O per exemple:

-Els teus ulls brillen com els fars del nou BNV turbo-injection, aquest mes amb un descompte increible al teu concessionari.

Espero equivocar-me.

Dos móns?

Cada cop que passo per una llibreria o miro les llistes dels més venuts m’envaeix el mateix sentiment, no és una tristor “blandengue” en veure que els llibres són simples productes, va força més enllà.

L’immobilisme del sector amb el tema del llibre electrònic, que encara el veuen com una amenaça i que segueixen mantenint una política de preus dedicada a evitar vendes… I això és només una part, fa poc he llegit que Planeta ha comprat part de Tusquets, i la propietària Beatriz de Moura deia que en el fons no canviava res. Potser li convindria parlar amb la seva ex-cunyada Esther Tusquets i que li expliqui que va passar amb Lumen després de ser comprada per Bertelsmann (bé, ara es fan dir Random House Mondadori). Anem a un model editorial on els criteris són els de les grans empreses i aquestes no arrisquen gens. Si volem llibres diferents ens hem d’anar a les editorials independents que afortunadament sorgeixen i aguanten, i potser aquestes editorials podrien liderar una mena de Dia D digital. No és complicat, simplement es tracta de posar preus atractius i repartir els percentatges d’una manera que també resulti engrescadora a l’autor. El percentatge actual del 10%, si ententem com a preu raonable uns 3€, queden en uns 30 cèntims d’euro, no és un benefici gaire atractiu, però això ja ho he comentat altres vegades.

Sovint parlo dels altres límits on hi cap quasi de tot: autoedició, edició electrònica artesanal, amazon, lulu i altres amb impressió sota demanda, etc. Consumeixo llibres d’aquests altres límits, pocs però en consumeixo. Pocs sobretot perquè arribar a conèixer-ne l’existència és complicat i perquè frena l’abscència de filtre que representa una editorial. Però si un llibre llegit per un d’aquests sistemes m’agrada intentaré aconseguir-ne més del mateix autor, si l’autor fa unes vendes modestes amb els percentatges que es belluguen guanyaria com si en una gran editorial tingues unes vendes discretes (el % pot arribar al 70).

Es tracta de prescindir de tot el que rodeja el llibre, deixar el llibre, text, arxiu, pelat. Quan prescindeixes d’altres elements ets més lliure i també tens menys ajudes i més possibilitats d’estimbar-te. Però a poc a poc es pot crear tot un mercat en els altres límits, amb llibres diferents, amb coses que escapen a l’enesima recreació de la guerra civil / el grial / els maies i les seves profecies / o el tema de moda del mes. Allò està ple d’escriptors només que la meitat llegeixin i consumeixin en el mateix medi pot ser en no gaire temps un mercat molt llaminer, a més de tremendament outsider i cool i alternatiu, per la gent que flipa amb aquestes etiquetes.

Tinc això abandonat…

… i em disculpo. La culpa és només meva, però tinc excusa. M’he passat uns dies corregint la primera versió de DPK, no sé si en entorn digital parlar de galerades és molt adient, però més o menys seria això. He corregit, revisat i reescrit tantes vegades el text que pràcticament me’l sé de memòria. Enfrontar-se així a un text és esgotador, sobretot quan en aquesta tasca de buscar errades tens èxit i en trobes, i no són un tema de maquetació, no, són errades que han escapat d’incomptables revisions.

Entenc perfectament que les editorials comptin amb correctors, i que els escriptors ho sàpiguen i en prefereixin a un o altre en funció de l’estil, la rigor o altres variables. En aquest món de l’autoedició o semi-autoedició no només desapareix la figura de l’editor vist com un jutge amb poder sobre allò que es publica o es deixa de publicar, també es prescindeix d’un munt de gent que fa una feina poc agraïda i que es nota quan no es fa.

Aquesta tasca de revisió m’ha aportat dos moments que justifiquen les hores que em passo escrivint. En una frase no he pogut evitar fixar-me en un punt i coma (segurament l’únic de tota la novel·la) i pensar “que ben posat!”. I en un altre fragment, m’he trencat de riure, amb una cosa que jo havia escrit i que recordava paraula per paraula. Satisfacció per la feina feta, creació de móns i personatges que ja són com de la família i que qualsevol dia es presentaran a casa meva o m’enviaran un SMS per convidar-me a fer unes cerveses.

Realment no sé perquè escric, no sé fins quan ho seguiré fent, però no m’imagino fent cap altre cosa que em faci sentir millor (a més d’allò en que tots estem pensant).

A veure si a la següent entrada puc donar informació sobre quan sortirà la novel·la, o alguna cosa, que a mi aquest procés se m’està fent més llarg que la Sagrada Família.

Contes, novel·les, sagues…?

Ho confesso, he estat revisant arxius vells per veure si trobava alguna cosa per penjar aquí, més o menys com lo dels Encants però molt en un altre estil, un estil més similar al de DPK i al que normalment escric. No he trobat res que em convencés prou i alguna cosa que sí resulta que té una extensió desmesurada.

Però, quina és l’extensió justa de la literatura? Som en l’era digital, i qualsevol cosa que necessiti donar-li més de dos cops a la roda del ratolí per baixar és excessiu, unes 300-500 paraules, la mida ideal per una entrada de blog, o això diuen. Una mida força còmoda és la del conte, des dels curts de 3 o 4 pàgines, fins als mitjanets de 15-20, més de 50 pàgines ja ens trobem amb una novel·la curta, o allò que fisnament s’anomena nouvelle (sí, he escrit “fisnament”, no és una errada), a partir de 100 ja ens trobem amb tota una novel·la. Tot i que intento llegir de tot m’adono que fa temps que defujo els contes i quasi tot el que no siguin novel·les, tot i que alguns editors juguin amb marges i cossos de lletra per estirar contes, o que s’intenti que tots els contes tinguin algun lligam i així es pugui vendre com un mosaic, com una novel·la defragmentada o vés a saber què.

El gran moment del conte ha passat, queden Monzó, Pàmies, Moliner però cada cop menys escriptors nous agafen el relleu, potser tips de negatives editorials es dediquen a la novel·la que és més fàcil (algú ho havia de dir) i a sobre es ven més. I si enlloc d’una novel·la parlem d’una saga les expectatives de venta són encara més grans, em remeto als casos Larsson, Harry Potter o George R.R. Martin. És possible que la saga sigui el futur. Al cap i a la fi les sèries de televisió han passat de ser poc menys que subcultura a ser en molts casos molt millor que el cinema, amb l’avantatge que no s’ha de concloure res en 2-3 hores, ni tan sols en tres pel·lícules de 2-3 hores, una serie de 13 capítols per temporada a 45 minuts cadascun ofereix 585 minuts, quasi 10 hores per presentar personatges desenvolupar subtrames i entretenir-se tot el que faci falta. Les series estan visquen el seu segle XIX, la gran novel·la per entregues.

Amb les indústries culturals del nostre país intentant dificultar tot el possible la difusió del llibre electrònic, amb un públic que tira de pirateria davant la impossibilitat de trobar qualitat a un preu raonable (fonamentalment el que la indústria entén per raonable només és vist així per ells) potser vendre suscripcions a capítols de novel·les en format electrònic podria servir per crear una base per un mercat gens despreciable.

Imaginem la darrera novel·la de l’escriptor supervendes del nostre país, dividida en 20 capítols a 0.5€ cadascún si volem ser els primers a llegir-lo. El preu total s’acostaria (sense arribar) al que les editorials demanen pels seus ebooks però també seria assumible per gent amb ganes de provar. No em cansaré de repetir que iTunes funciona en gran part gràcies al fet de tenir les cançons barates i vendre-les per unitats. Potser si un escriptor aconseguís suficients subscriptors podria dedicar-se només a escriure, és una utopia, serà molt difícil, però ara mateix viure només d’escriure ja és tremendament difícil, no veig la diferència.