2019. Maig. Censura i una altra cosa…

La censura em reventa bastant, sobretot en la seva més merdosa versió de “protegir els nens” o la igualment lamentable “públic familiar”.

“Ningú pensarà en els nens?” © Matt Groening

Tinc un blog de ressenyes, fa anys vaig ressenyar Els quaderns d’en Marc i com correspon a aquesta obra les fotos que apareixien eren explícites. Facebook no em deixa promocionar aquesta publicació, ni enllaçar-la. Aquesta obsessió puritana pels nus arriba a nivells absurds. Sobretot si ho comparem amb la tolerància cap a la violència, veure Rambo disparar a tort i a dret no és un problema, veure un mugró amb prou feines dos segons a la final de la Superbowl va ser una noticia d’abast mundial. Un món ple de censura potser aconseguirà no ofendre a ningú però també serà molt més avorrit i al final l’atreviment es limitarà a les aficions més minoritàries, gairebé res d’abast mundial com les xarxes socials pot evitar aquesta censura “monjil” absurda.

Per les imatges d’aquella entrada vaig fer servir fotos de Creative Commons, excepte per una una mica més explícita d’un trio que la vaig treure directament de google imatges, les fotos eren les que havien de ser, al marge de que m’agradin més o menys. Com que cada cop poso més imatges al blog de ressenyes (i menys aquí) això de rebuscar imatges amb llicència Creative Commons és una cosa que faig bastant (sí, ja sé que la que he posat de The Simpsons no és CC) i un dia vaig trobar una foto i era exactament el que estava buscant.

Nude Art Snapshot (c) Eric Le Sourd, Creative Commons

Va començar com idees disperses, una noia, un barri de Barcelona, una seqüència d’inici i a partir d’aquí… Aquesta imatge és molt aquest primer moment. Tot això sembla poc però amb aquests elements vaig començar una cosa que va anar creixent i creixent. A lo tonto, sense un pla gaire definit, amb aturades enormes entre sessions d’escriptura, fent un fotimé de pàgines a mà abans de decidir-me a posar-ho en un ordinador… és a dir fent tot el que no s’ha de fer si es vol tirar endavant qualsevol projecte. Ara en començo a veure el final, seran més de 50.000 paraules en una novel·la en la que porto treballant (de manera molt anàrquica fins fa cosa d’un any i escaig) més de 5 anys. Aquesta afició no té explicació racional més enllà del que gaudeixo escrivint. I ara quan enllesteixi vindrà l’altra part, la revisió i sobretot la gran pregunta “què coi en faig?” tot i que potser que primer em plantegi la de “ara on ho envio?” perquè no vaig quedar excessivament satisfet de l’autoedició, tot i que no descarto res.

Quina relació hi ha entre la censura i aquesta novel·la (sí, crec que en puc dir novel·la)? Cap, o potser només una, no hi hauria manera que aquesta novel·la pogués passar una censura prèvia, això meu va augmentant amb el pas dels anys. Suposo que en entrades següents donaré la pallissa amb aquest tema.

Tots gilipolles

Begbie, Diane, Sick Boy, Spud i Renton

Begbie, Diane, Sick Boy, Spud i Renton

A la pel·lícula Trainspotting (imagino que també al llibre però necessita una segona relectura de manera urgent) el protagonista Mark Renton, a la discoteca com a narrador, diu el següent:

En mil anys no hi haurà ni homes ni dones, només gilipolles.

Jo crec que era optimista, hi arribarem abans, de fet ens hi acostem a tota velocitat.

Fa poc vaig fer una entrada per intentar vendre llibres, concretament aquesta, i com que es tractava de fer publicitat vaig decidir fer servir el sistema de facebook de pagament per promocionar publicacions. La seva efectivitat és relativa, però sí que sembla que més gent veu les coses. Però facebook va detectar una cosa que no li agradava i va decidir que en català sí però en castellà no: resulta que no li agradava la paraula “Joder”, però en català el “Coi” va passar sense problemes. Vaig canviar el “Joder” per “J***r” però no va colar. Ara ho he tornat a deixar com a l’original.

Patir una censura era una cabronada, però imposar-nos-la és de bojos i és aquí on som.

Sé que no estic obligat a entrar a facebook, ni a instagram, ni a enlloc, ho faig perquè vull i tenen les seves normes i si no m’agraden ja me’n puc anar. Però la censura em posa negre, i tots hem acceptat que una foto amb mugrons durarà hores (amb sort) a facebook o instagram. L’obsessió malaltissa dels USA pels mugrons sempre m’ha semblat ridícula, però amb el que representa internet de cop i volta l’obsessió la tenim aquí, és global. No fa tants anys els nus en pel·lícules espanyoles eren habituals, quasi obligatoris, ara són molt escassos i a la tele inexistents. Es tracta de fer coses per a tots els públics i que sobretot no ofenguin a ningú, podem matar a la gent d’avorriment però res d’ofendre.

Estem creant un món per a tots els públics. Un simple “Joder” facebook considera que és llenguatge ofensiu i res de promocionar-ho. Com alguns blogs on abans d’entrar blogger t’avisa que potser veuràs material adult o ofensiu i que t’ho pensis bé, perquè un mugró o una polla et fot la vida. I si et queixes et diuen que hi ha els nens. Ningú pensa en els nens? Estic convençut que aquesta mania perquè els nens no vegin nus té a veure amb evitar que facin preguntes als pares i no pas amb que se sentin incòmodes.

“Ni homes ni dones, només gilipolles”, i a sobre avorrits!

I no s’atura. Els llibres d’Els cinc d’Enid Blyton s’estan tornant a publicar “corregits”, hi havia moltes expressions poc afortunades que ara serien directament racistes, i no pot ser que els nens vegin això, han de viure en una bombolla sense hagi racisme, ni sexisme, ni conflicte, ni… No passa res si s’avorreixen però com s’hagin d’enfrontar a alguna cosa que obligui als pares o a la societat a explicar perquè el món no és perfecte…. això és intolerable!

El més divertit és que si a un nano li dieu que el món no és perfecte és molt possible que us miri amb cara de decepció i us digui: “i què coi heu fet abans que arribés jo?” Però ho entendrà, els nens ho entenen tot, són molt més durs del que gilipolles benpensants s’entesten a creure.

Lucky Luke (c)Morris

Lucky Luke (c)Morris

Recordo els còmics de Mortadelo y Filemón, els protagonistes solien fumar i també bevien. En còmics que llegien nens hi havia gent que fumava i que bevia alcohol, exactament com a la societat! Però ara és cada cop més difícil veure algú fumant en còmics o a la tele (als realities pixel·len el cigarret), o en pel·lícules. Cal crear un entorn segur, sense maldat i sense vici pels nens, pensin en els nens! Tant hi fa que aquest entorn segur cada cop tingui menys relació amb el món real, pensin en els nens!

triggerwarningsbullshitLa darrera pollada en aquest tema, i que en breu ens arribarà aquí perquè copiem les idioteses amb autèntica devoció són els trigger warnings. Bàsicament avisar que pots patir amb el contingut d’un llibre o una pel·lícula o una xerrada o… el que sigui. En un origen només es feia servir amb gent amb estrès posttraumàtic, per no obligar-los a enfrontar-se a situacions que podien fer-los reviure la situació traumàtica original. Però de seguida es va aplicar a tot, i s’estén de manera que algunes universitats americanes no poden organitzar xerrades o cursos mínimament interessants si contenen elements o llenguatges que puguin traumatitzar als alumnes (alumnes universitaris mecagontot!). A les universitats s’hi va a partir de 17-18 anys, hi havia soldats de 18 anys que van participar en el desembarcament de Normandia. En moltes batalles de les dues guerres mundials les poblacions civils de totes les edats patien les conseqüències de les guerres: fam, bombardejos, pillatge, violacions… Considerar que gent que no ha patit mai i que ha tingut una vida plàcida i sense privacions, considerar que aquesta gent necessita un trigger warning és ofensiu cap a tota la gent que sí ha patit, i demostra que ens estem tornant gilipolles, i a més a més gilipolles que ens l’agafem amb paper de fumar.

Després de l’assassinat terrorista als dibuixants de Charlie Hebdo algú hi havia que deia que és que es passaven, que hi ha coses amb les que és millor no jugar. Fora la religió, fora temes racials, fora les coses dolentes, la gent dolenta i fora els pits i els nus en general. Jo vull un món on riure’m de les religions, on poder debatre de tot, estar informat de tot, parlar de tot i on poder veure nus també sense haver de passar per mil filtres. Podeu pensar que un nu no té importància, i no la té, però és censura i és obrir la porta a què tothom cregui que pot censurar tot allò que l’ofengui, i que una cosa t’ofengui NO VOL DIR QUE TINGUIS RAÓ.

Ni homes ni dones, només gilipolles, només espero trigui mil anys i així m’ho estalviaré.

fight 2_by_FrankMiller

Censura

La censura torna, o potser és que mai se n’ha anat del tot. Fa anys un jutge va ordenar segrestar un número de la revista El Jueves, en la seva opinió la portada era ofensiva, injúries a la corona concretament. Va aconseguir que la portada circulés per tot internet, per televisions… tothom la va veure i els que van comprar la revista abans del segrest la guarden com un tresor.

Ara ha tornat a passar, però pitjor. La portada duia una imatge que il·lustrava l’abdicació jueves_reydel rey, aquesta imatge que veieu aquí. Un jutge ha intervingut? No. És molt pitjor, la propietària d’El Jueves, l’editorial RBA, ha decidit que res d’acudits del rey en portada, ha destruït 60.000 exemplars llestos per distribuir i els ha tornat a imprimir amb una portada on al rey ni se’l menciona.

La portada en qüestió ha sortit a tot arreu i ja s’estan anunciant boicots a RBA. Però en saber-se la decisió d’RBA vuit dels artistes d’El Jueves han plegat. No són els becaris, de fet són pràcticament tots els pesos pesats, concretament i si no me’n deixo cap són: Fontdevila, Monteys, Alcázar, Bartual, Vergara, Guillermo, Isaac Rosa i Mel. La revista difícilment es recuperarà d’això, RBA aconseguirà que sigui econòmicament inviable i la podran tancar. Trist final.

Els dibuixants d’El Jueves, artistes, ninotaires, caricaturistes, com se’n vulgui dir, han donat una lliçó. Se’ls ha volgut censurar i han dit que NO. Senyors de la “premsa seriosa”: els humoristes d’El Jueves els han passat la mà per la cara en dignitat! Això va per La Vanguardia, El Periódico i similars. Portem des del dia 2 amb contínues lloances al rey amb una unanimitat quasi nord-coreana per part de la “premsa seriosa”, una “premsa seriosa” que no té manies a assistir a mal anomenades “rodes de premsa sense preguntes” (això és una declaració no una roda de premsa!), una “premsa seriosa” d’un servilisme i unes reverències de vergonya.

Sempre que a llocs com facebook critico que els periodistes vagin a actes com aquestes “rodes de premsa sense preguntes” surt algú que em diu que estan obligats, que la cosa està molt fumuda, que qualsevol es posa xulo… Per si algú no ho sap els dibuixants d’El Jueves no són milionaris, paguen les seves factures i les seves hipoteques amb el que guanyen pels seus dibuixos. I s’han plantat! Amb dos collons! Mentrestant la “premsa seriosa” va camí de beatificar el Campechano I.

Serveixin aquestes ratlles com a denúncia de la censura i de l’actuació d’RBA, i com a reconeixement als dibuixants que s’han plantat: Fontdevila, Monteys, Alcázar, Bartual, Vergara, Guillermo, Isaac Rosa i Mel. Ben fet! Contra la censura sempre!

La portada d’El Jueves està signada per Manel Fontdevila, la imatge de sota és una il·lustració de Frank Miller a favor del CBLDF (Comic Book Legal Defense Fund) i en contra de la censura.

(c) Frank Miller

(c) Frank Miller

Pot haver-hi massa sexe?

Entenguem-nos, estic parlant d’en la literatura, novel·les o el que seria ficció en general. Biològicament estem programats perquè ens agradi el sexe, no estic descobrint res, però no era una pregunta des del punt de vista biològic o real. A la vida real que cadascú faci el que pugui/vulgui/li deixin/altres.

En la literatura encara tenim prejudicis heretats de l’època victoriana o de la moral catòlica i el sexe apenes hi apareix ni tan sols mencionat. Tota la literatura eròtica anava a una mena d’abocador, un món d’autories més que dubtoses, prestigi nul, llistes prohibides, inferns de biblioteques, etc. Uns altres límits en tota la regla. Però si la literatura ha de reflectir la vida i a la vida hi ha sexe, per què ocultar-lo? Henry Miller va tenir tots els problemes del món pel contingut explícit dels seus llibres, Charles Bukowski tampoc ho va tenir fàcil, i Dan Fante (fill del també escriptor John Fante) va publicar els seus llibres primer a França (i en francès) després que les editorials d’Estats Units (que és el seu país) rebutjessin l’obra per pornògrafa. M’he llegit llibres dels tres autors que he citat, i no n’hi ha per tant. Ni de lluny.

D’exemples a casa nostra també n’hi ha, però normalment no han estat mai tan problemàtics, autors de renom han guanyat premis de literatura eròtica sense amagar-se’n, amb el seu nom o sota un pseudònim col·lectiu com Ofèlia Dracs (no és cap secret els noms què hi ha al darrera).  Però el tema no és si es pot fer gènere eròtic (evidentment sí), però es pot fer literatura interessant que en el moment del sexe sigui explícita? Al cinema no s’ha aconseguit, ningú ha aconseguit posar una trama mínimament entretinguda a una peli porno, i l’intent de posar sexe no simulat en alguna pel·lícula ha donat un resultat molt però molt avorrit (parlo concretament de la peli 9 songs, avorrida a matar). En llibres, en no ser visual i requerir un cert esforç que fa que no sigui un entreteniment majoritari sembla que es pot colar més sexe, potser perquè la gent no s’hi arriba a fixar o perquè no es llegeix. El rebombori per un pit fora de lloc a la tele pot ser considerable (aquell show de la Superbowl en que a Janet Jackson se li va veure un pit apenes uns segons) però en un llibre la cosa passa més dissimulada i sobretot menys massiva. Però hi ha el perill de caure en la literatura de gènere, un forat negre on un autor que s’hi vegi abocat por pensar que preu per preu si allò ha de ser literatura eròtica muntem tota la història al servei del sexe. Estic pensant per exemple en el llibre Els Quaderns d’en Marc, d’autor anònim (oficialment anònim però jo aposto per Pedrolo, sense ni una prova, és una intuïció fruit de la lectura comparada), si li treiem el sexe ens quedem sense res. I per l’exemple del contrari estic pensant en un còmic, Omaha  de Kate Worley i Reed Waller, un còmic que no pot escapar de l’etiqueta de “còmic eròtic” (un còmic és gràfic, no hi ha manera de dissimular-ho) però que té una història interessant perfectament muntada al darrera. L’important a Omaha és la història, la trama, la profunditat dels personatges, i quan hi ha d’haver sexe senzillament n’hi ha, si a Omaha li treiéssim el sexe encara tindríem un còmic molt interessant.

Com he arribat aquí? Ni jo ho tinc massa clar. Potser tot ve de la gent que em pregunta de què tracten els meus llibres, i jo començo a suar i a murmurar incoherències mirant a un altre lloc. Una de les característiques dels meus llibres és que quan hi ha d’haver sexe n’hi ha, però m’agrada pensar que hi ha molt més que això. I tot i que els temps han canviat si caic al sac de la literatura eròtica molta gent m’evitarà, i ja es prou fotut ser als altres límits com per a més estar al gènere dincs dels altres límits (uns altres-altres límits).

El problema del gènere eròtic és que pot topar amb la censura, i no una censura remota i superada de la que ens parlen els nostres pares i avis, una censura a dia d’avui. Un llibre de Juan Abreu ha estat retirat de la venta a una coneguda llibreria d’internet per anar contra una difusa política de la empresa (jo m’he assabentat de la notícia aquí). Por em fa que es mirin els llibres sota determinats prismes morals, molta por… Si la censura torna i es queda només podrem llegir derivats de L’ombra del vent i Crepúsculo fins a la fi dels dies.

Jo per si de cas diré que escric novel·les i punt, no sigui cas que em fiqui en un jardí d’on no en pugui sortir…