Els de la poltrona

Amb això de la cultura o la cultureta hi ha una cosa que em reventa, i és una determinada posada en escena. Bàsicament: gent que va d’allò que ni és ni ha estat mai; més concretament: escriptors en castellà que diuen que ells sí que han lluitat i que ells sí que valen i que lo seu sí té mèrit.

Es queixen d’haver estat silenciats. Com molts “silenciats” no desaprofiten entrevista, micrófon, article, blog, columna d’opinió, podcast, pregó, novel·la pròpia o de col·lega per deixar clar que els han fet callar. Ho diuen seriosament, no veuen la contradicció, o estem clarament davant d’una puta merda de silenciament, perquè ja m’explicareu…

I després la lluita i la rebel·lia de triar el castellà per sobre del català. Com si la llengua literària que es fa servir fos una tria, però això és un altre meló. El castellà té un públic d’uns 500 milions i el català a tot estirar entre 10 i 12 (posant-me optimista), literàriament els millors avançaments, les majors tirades, les editorials més potents i els premis més ben dotats… tot això és en castellà, en català tot és més fluix. Però la rebel·lia és anar on hi ha més pasta, fote’t!

Podrien fer-ho bé, o fer-ho honestament almenys i dir que és per la pasta, o dir que simplement fan servir el castellà perquè els hi dóna la gana, o perquè no saben escriure en català (un argument punyetero però per gent de segons quines generacions era ben real), però no, ells han fet una tria, una tria fins i tot heroica. Han triat enfrontar-se a un poder, al  poder petitet que tenim aquí, recolzats pel poder grandote que hi ha allà a Madrit (sí amb t), és una manera de ser rebel força sui generis això de triar el bàndol del més fort.

I com si l’ensabonada pròpia no fos suficient també toca anar a pels enemics. Els que fem servir el català som uns adotzenats i a més a més burguesos i rics, mentre que ells són els proletaris de la Catalunya mestissa. No hi ha catalans pobres ni que escriguin des de l’extrarradi en pisos com capses de sabates, no. Ells sí, ells el que tenen s’ho han guanyat, merescudament (no com nosaltres, s’entén), i lluitant contra els elements (no com nosaltres), i sent silenciats, sobretot i sempre.

Cadascú ha de poder escriure en l’idioma que li doni la gana, només faltaria, però que uns senyors que freguen la setantena i que s’han posicionat més que bé, amb sous més que bons, i que ens molts casos no es pot dir que partissin de zero ens diguin, des de la poltrona d’una autoatorgada superioritat moral que ells sí que han lluitat contra tot… doncs no.

Escriptor recòndit

Fan de Bukowski nivell friki

El ressó del meu treball és molt, però molt, limitat. Per això quan parlen de mi em fa molta il·lusió, què voleu. Així que aquí us enllaço el que han dit de mi a la pàgina Escritores recónditos. És de fa uns dies, però em van agafar de vacances.

Moltes gràcies, i als que  encara no teniu cap dels meus llibres potser seria moment que hi posessiu remei, no?

Descansa en pau, mestre

Ahir, a més a més del fet de ser dilluns, al matí es va saber una molt trista noticia: la mort de Francisco González Ledesma, també conegut com a Silver Kane, també conegut per ser el pare de l’inspector Ricardo Méndez. Un escriptor de raça, i un observador de la vida de la ciutat de Barcelona, la Barcelona que encara deia Barri Xino, que ni sommiava amb unes olimpíades, una ciutat menys brillant, sense tant disseny, però molt més humana.

I com a persona? Vaig poder intercanviar quatre frases amb ell en un parell d’ocasions: una a la llibreria Negra y criminal i una altra quan va venir a la biblioteca on treballo. El seu tracte era proper, humil i senzill, costava de creure que tingués un Planeta, un Pepe Carvalho i que hagués firmat amb pseudònim vora 400 novel·les. És una gran pèrdua, un dia trist, però ens queden els seus llibres, per tornar a donar-li vida.

Adéu!

GnzlzLedesmaCom a propina les seves novel·les ressenyades al meu blog de ressenyes, les teniu aquí.

I els seus amics de Negra y criminal estan recollint aquests missatges.

Ressenya: Una amante complaciente, de Xavier Àgueda

amantecomplacienteportadaPer motius tan obvis com interessats no deixaré de defensar l’autoedició, i poder ressenyar coses autoeditades m’encanta, com és aquest cas.

En el llibre l’autor Xavier Àgueda deixa de banda els còmics que l’han fet famós per parlar-nos de… còmics! Els còmics, com va començar a dibuixar-los i les peripècies que ha viscut gràcies a ells. Salons de diferents tipus, portades “reials”, presentacions en clubs de sado (100% verídic), contractes no-remunerats com a col·laborador en premsa, etc.

Els beneficis materials que l’autor treu d’aquesta afició seva són pràcticament nuls, i aleshores sorgeix la pregunta: per què ho fa?

Ell diu que això dels còmics per ell és com “una amante complaciente” que no li exigeix res ni el coarta ni li critica, simplement s’hi entrega perquè sí i llestos, amb aquesta alegria, és la seva explicació, és tan bona com la de qualsevol, i molt més elaborada que la meva quan em pregunten per què escric (perquè m’ho passo teta!).

El seu còmic El Listo, poques línies, minimalisme i mala llet, l’ha portat a tot d’anècdotes que són les que apareixen al llibre, a qualsevol que algun cop hagi somiat amb la fama de l’autor de còmic aquest llibre li pot anar bé, com un bany de realitat, com una puta teràpia de xoc de realitat.

Em quedo amb dues anècdotes (més ja seria spoiler). Un saló on pràcticament tots els assistents eren autors, i clar tothom esperava que algú comprés un fanzine perquè la roda comences a girar i girar. El meu pas per la FLIA de fa any i escaig va ser una mica això també.

I quan un amic li comenta que no entén com sent professor té tants problemes per parlar en públic: “no té res a veure, els meus alumnes mai no m’escolten”.

A la venda el 12 de desembre!

Llibres mediàtics

Hi ha una cançó que es repeteix cada Sant Jordi. Els llibres mediàtics i Sant Jordi i els escriptors “de debó” lamentant-se que els hi prenguin lectors amb aquests llibres-producte. Ja cansa una mica. Sant Jordi és una festa comercial i es tracta de vendre molts llibres. Ningú obliga a la gent a comprar aquests llibres, sí que dificulten trobar els llibres de Dostoievsky, o Dickens, però normalment aquests llibres no són a les parades de Sant Jordi.

No sé si m’agradaria ser mediàtic, no crec, però a l’hora de vendre llibres seria tot un avantatge: vendre milers de llibres en un dia, pràcticament d’una sentada.

Si em guanyés la vida sortint als medis i em donés per escriure un llibre entendria que em classifiques com “escriptor mediàtic”, és una definició no un insult. Si a Pilar Rahola tant li molesta això hauria pogut publicar el seu llibre amb pseudònim i sense fer-ne promoció. L’autor Pablo Tusset ho fa així, ni signa amb el seu nom ni va a fires ni presentacions ni signatures ni entrevistes ni res de res, ho exigeix per contracte, porta ja 4 llibres (si no m’he descomptat) amb un notable éxit de vendes. Potser Rahola no ho vol, o no s’atreveix, o no li publicarien el llibre amb aquestes condicions, però queixar-se després de ser una de les autores amb més vendes el passat dia 23 és tenir nassos, o voler publicitat gratuïta més enllà de Sant Jordi, que tot pot ser.

Dos móns?

Cada cop que passo per una llibreria o miro les llistes dels més venuts m’envaeix el mateix sentiment, no és una tristor “blandengue” en veure que els llibres són simples productes, va força més enllà.

L’immobilisme del sector amb el tema del llibre electrònic, que encara el veuen com una amenaça i que segueixen mantenint una política de preus dedicada a evitar vendes… I això és només una part, fa poc he llegit que Planeta ha comprat part de Tusquets, i la propietària Beatriz de Moura deia que en el fons no canviava res. Potser li convindria parlar amb la seva ex-cunyada Esther Tusquets i que li expliqui que va passar amb Lumen després de ser comprada per Bertelsmann (bé, ara es fan dir Random House Mondadori). Anem a un model editorial on els criteris són els de les grans empreses i aquestes no arrisquen gens. Si volem llibres diferents ens hem d’anar a les editorials independents que afortunadament sorgeixen i aguanten, i potser aquestes editorials podrien liderar una mena de Dia D digital. No és complicat, simplement es tracta de posar preus atractius i repartir els percentatges d’una manera que també resulti engrescadora a l’autor. El percentatge actual del 10%, si ententem com a preu raonable uns 3€, queden en uns 30 cèntims d’euro, no és un benefici gaire atractiu, però això ja ho he comentat altres vegades.

Sovint parlo dels altres límits on hi cap quasi de tot: autoedició, edició electrònica artesanal, amazon, lulu i altres amb impressió sota demanda, etc. Consumeixo llibres d’aquests altres límits, pocs però en consumeixo. Pocs sobretot perquè arribar a conèixer-ne l’existència és complicat i perquè frena l’abscència de filtre que representa una editorial. Però si un llibre llegit per un d’aquests sistemes m’agrada intentaré aconseguir-ne més del mateix autor, si l’autor fa unes vendes modestes amb els percentatges que es belluguen guanyaria com si en una gran editorial tingues unes vendes discretes (el % pot arribar al 70).

Es tracta de prescindir de tot el que rodeja el llibre, deixar el llibre, text, arxiu, pelat. Quan prescindeixes d’altres elements ets més lliure i també tens menys ajudes i més possibilitats d’estimbar-te. Però a poc a poc es pot crear tot un mercat en els altres límits, amb llibres diferents, amb coses que escapen a l’enesima recreació de la guerra civil / el grial / els maies i les seves profecies / o el tema de moda del mes. Allò està ple d’escriptors només que la meitat llegeixin i consumeixin en el mateix medi pot ser en no gaire temps un mercat molt llaminer, a més de tremendament outsider i cool i alternatiu, per la gent que flipa amb aquestes etiquetes.

Contes, novel·les, sagues…?

Ho confesso, he estat revisant arxius vells per veure si trobava alguna cosa per penjar aquí, més o menys com lo dels Encants però molt en un altre estil, un estil més similar al de DPK i al que normalment escric. No he trobat res que em convencés prou i alguna cosa que sí resulta que té una extensió desmesurada.

Però, quina és l’extensió justa de la literatura? Som en l’era digital, i qualsevol cosa que necessiti donar-li més de dos cops a la roda del ratolí per baixar és excessiu, unes 300-500 paraules, la mida ideal per una entrada de blog, o això diuen. Una mida força còmoda és la del conte, des dels curts de 3 o 4 pàgines, fins als mitjanets de 15-20, més de 50 pàgines ja ens trobem amb una novel·la curta, o allò que fisnament s’anomena nouvelle (sí, he escrit “fisnament”, no és una errada), a partir de 100 ja ens trobem amb tota una novel·la. Tot i que intento llegir de tot m’adono que fa temps que defujo els contes i quasi tot el que no siguin novel·les, tot i que alguns editors juguin amb marges i cossos de lletra per estirar contes, o que s’intenti que tots els contes tinguin algun lligam i així es pugui vendre com un mosaic, com una novel·la defragmentada o vés a saber què.

El gran moment del conte ha passat, queden Monzó, Pàmies, Moliner però cada cop menys escriptors nous agafen el relleu, potser tips de negatives editorials es dediquen a la novel·la que és més fàcil (algú ho havia de dir) i a sobre es ven més. I si enlloc d’una novel·la parlem d’una saga les expectatives de venta són encara més grans, em remeto als casos Larsson, Harry Potter o George R.R. Martin. És possible que la saga sigui el futur. Al cap i a la fi les sèries de televisió han passat de ser poc menys que subcultura a ser en molts casos molt millor que el cinema, amb l’avantatge que no s’ha de concloure res en 2-3 hores, ni tan sols en tres pel·lícules de 2-3 hores, una serie de 13 capítols per temporada a 45 minuts cadascun ofereix 585 minuts, quasi 10 hores per presentar personatges desenvolupar subtrames i entretenir-se tot el que faci falta. Les series estan visquen el seu segle XIX, la gran novel·la per entregues.

Amb les indústries culturals del nostre país intentant dificultar tot el possible la difusió del llibre electrònic, amb un públic que tira de pirateria davant la impossibilitat de trobar qualitat a un preu raonable (fonamentalment el que la indústria entén per raonable només és vist així per ells) potser vendre suscripcions a capítols de novel·les en format electrònic podria servir per crear una base per un mercat gens despreciable.

Imaginem la darrera novel·la de l’escriptor supervendes del nostre país, dividida en 20 capítols a 0.5€ cadascún si volem ser els primers a llegir-lo. El preu total s’acostaria (sense arribar) al que les editorials demanen pels seus ebooks però també seria assumible per gent amb ganes de provar. No em cansaré de repetir que iTunes funciona en gran part gràcies al fet de tenir les cançons barates i vendre-les per unitats. Potser si un escriptor aconseguís suficients subscriptors podria dedicar-se només a escriure, és una utopia, serà molt difícil, però ara mateix viure només d’escriure ja és tremendament difícil, no veig la diferència.

Una mica més de llibre electrònic

Quan vaig escriure la darrera entrada no podia imaginar que hi hauria aquesta mena d’Etxebarriagate. Per si no us heu enterat Lucía Etxebarria, basant-se en unes dades una mica etèries, s’ha enfadat perquè s’han descarregat més còpies pirates (això es pot saber de forma fidel o són tot estimacions interessades?) del seu darrer llibre que còpies venudes legalment. S’ha enfadat tant que diu que amb això no li dóna per viure i que deixarà de publicar en una llarga temporada, i ho ha dit al facebook, i no s’esperava que la gent li contestés, en fi…

Com que han passat els dies això ja s’ha comentat a quasi tot arreu, com que un blog ho ha ressenyat molt bé i hi estic de tot d’acord us enllaço l’entrada de Lecturalia on en parlen. I em sumo a demanar a l’autora que es passi als altres límits, de seguidors en té segur (per pura simetria amb tots els detractors que té li toquen una bona pila de seguidors) i seria interessant veure què passa si un autor conegut es passa a l’autoedició. Podria posar el preu que ella considerés als seus llibres electrònics i els analògics imprimir-los sota demanda (es pot fer a pàgines com lulu o bubok, i d’altres), hauria de posar preus baixos perquè funcionés, sí, però s’enduria el 70-80%.

Vainilla

En els entorns BDSM es parla del sexe convencional com vainilla, per això de que agrada a tothom, potser sense grans entusiasmes i mai falla. En política també es parla de vainilla fent referència als grans partits. Per ser grans han d’aconseguir aglutinar a molta gent diferent, el millor per això és un discurs buit sense ser ni massa d’esquerres ni massa de dretes ni massa nacionalista ni massa antinacionalista, ni massa res, una mena de quedar-se a mig camí de tot i no arribar enlloc. És fumut però és així, si no ho creieu mireu els programes dels partits majoritaris i busqueu les diferències.

Em pregunto si les novel·les que funcionen també ho fan per aquest sistema, per aquest sabor vainilla tan existós i tan sense risc. No sóc massa de llegir best-sellers, però alguns sí han caigut. I normalment sí que hi ha coses comunes, com per exemple defugir el llenguatge excessiu i evitar trames excessivament perturbadores. Pots posar assassinats i demés sense manies, la novel·la negra està molt de moda, però ha d’acabar bé i el mal ha de ser castigat, sino la novel·la no serà un éxit. I si hi ha una història d’amor aquesta ha d’acabar bé i sinó ha de ser maco alhora que trist, una cosa cabrona com la propia vida no rutllarà. El que funciona és l’entreteniment pur i dur, res que faci pensar, res que posi al descobert les nostres misèries… passar l’estona i res de coses rares.

No nego el valor d’evasió que té la literatura, els bons llibres et transporten, et treuen del teu dia a dia i no és estrany que et passis de parada de metro per un bon llibre. El problema és que el entenem per bon llibre, m’han comentat de Welsh que el seu llenguatge és horrorós, i de Palahniuk que era massa fumut massa contra tot… i són dos dels meus autors preferits. Ambdos compten amb adaptacions cinematogràfiques més que decents i que van ser éxits de públic (tot i que els que van anar a veure Fight Club pensant en una peli “típica” de Brad Pitt deurien passar una mala estona). És a dir tenen públic, el problema és la falta d’oferta, aquesta obsessió malatissa per mantenir-se sempre en la normalitat més insulsa, com si el que se’n sortís no pogués funcionar. Coses més extremes han funcionat, per això es fa difícil d’entendre aquest estancament en l’entreteniment més mainstream, però potser jo sóc l’estrany aquí.

Per si algú ho està pensant no, no m’estic comparant a aquests dos escriptors ni m’hi estic equiparant, ja m’agradaria ja…