Feina feta, aneu avançant amb les compres nadalenques

Des de fa uns anys tenim plenament integrada la tonteria aquesta del Black Friday, el divendres després d’acció de gràcies com una suposada data d’inici de la campanya de vendes que ha d’arribar fins a Nadal. Els primers anys semblava que sí, que realment hi havia descomptes importants, segurament més amb la idea de liquidar restes d’estoc que no pas de fer el gran negoci, però darrerament no és gaire espectacular. És una data per començar a comprar i toca comprar, preocupar-se pels descomptes és de pobre i de ser el típic torracollons.

Doncs bé, no espereu més i compreu els meus llibres i regaleu-los a qui volgueu o a vosaltres mateixos! No espereu, feu-ho ja! Samizdat és un llibre “gamberro” sobre com un grup d’aspirants decideixen lluitar contra les editorials que no els publiquen i en molts casos ni es llegeixen les seves obres. Keshet és una història que va començar de manera simple però que es va anar complicant i creixent i va anar guanyant intensitat i capes i històries… potser el meu millor llibre fins al moment. Samizdat és més curtet i amb lletra còmode, Keshet és força més llarg i amb un cos de lletra còmode però una mica més apretat, els podeu trobar en aquest enllaç i em consta que us arriben bé i en pocs dies, o si teniu kindle els podeu pillar ja mateix per un preu molt baix o inexistent si teniu kindle unlimited. Vinga, els compreu i ja teniu una cosa menys a fer per Nadal que després s’acumula tot pels darrers dies i no podem amb l’estrés ni nosaltres ni els pobres repartidors.

Com va començar Keshet, i com acaba.

Va començar de la manera més simple, tenia una imatge al cap, una escena només. Una noia es desperta en un llit que no és el seu acompanyada, l’altra persona dorm, ràpidament es vesteix sense despertar a l’altra persona i surt d’allà camí a casa seva.

Era molt poc. Vaig anar pensant-hi, en detalls, volia que la protagonista fos una noia, encara que només fos per canviar de tant protagonistes masculins als meus llibres. Volia que visqués al barri del Carmel. I amb això ja vaig tenir una mica més dibuixat l’argument, almenys el del principi, com arriba a casa seva, com passa el dia, com al vespre va al Boca Nord, a la platja, l’endemà… Anava afegint coses i coses i al final vaig tenir un capítol. Havia anat afegint detalls a la història, un rerefons que després voldria ampliar i un entorn amb uns secundaris que em començaven a agradar. Tot això va passar el 2014, vaig tenir una novel·la enllestida el 2019, perquè anava fent altres coses i perquè en general escric quan puc i no sempre que m’agradaria.

I aleshores va començar l’odissea: presentar-la, esperar, decebre’m, tornar-la a presentar… tant i fa si era un premi o una editorial, en els premis si no et diuen res és que no has guanyat, i les editorials de vegades et diuen que si en X temps no et diuen res és que no estan interessats, o ni això, o et contesten i et diuen que s’ho han pensat però que no. I així un, i un altre i un altre… en vaig parlar en aquesta entrada.

Potser que la meva novel·la sigui dolenta? Sí, i seria l’opció més fàcil i raonable, però després veus coses que s’estan publicant i aleshores és quan ja no entens res. I per això, avorrit de fer voltar la novel·la sense èxit vaig decidir tirar pel dret, i aquí estic ara.

La novel·la va començar amb una imatge i ara acaba al gegant tecnològic perquè la compreu fàcilment i el llibre s’imprimeixi i us arribi a casa en dos o tres dies com a molt,  o perquè us la descarregueu en kindle si sou més de llibre electrònic.

Jo també faig reentrada: Keshet

Tot va començar amb una imatge, una escena, tenia l’escena, m’agradava i vaig començar per aquí, sense saber on em duria, i a estones perdudes i anava tornant, i em vaig trobar amb un capítol. Ho vaig deixar dormir, ho vaig ensenyar una mica, les opinions eren bones però allò era només un primer capítol, faltava molt.

A estones perdudes, a ràfegues quan podia, a empentes i rodolons entre el 2014 i el 2019 vaig enllestir la història que vaig batejar amb el nom de la protagonista: Keshet.

A partir d’aquí res va sortir bé. Concurs gran, editorial mitjana, concurs petit, editorial petita, editorial gran (total, ja que més dóna!), microeditorial o fins i tot editorial amb un sol home orquestra al càrrec de tot. Objectius variats però els resultats sempre els mateixos, una negativa o un silencia que volia dir el mateix i que a més afegia el dubte de si realment algú a l’altra banda s’havia llegit allò.

D’aquest cabreig meu en va sortir Samizdat, i trobo que ara és just fer servir el mateix métode per treure a correr Keshet i que els lectors en facin justicia. Espero que us agradi!

Nude Art Snapshot (c) Eric Le Sourd, Creative Commons

 

2022. Juliol. No ens interesses…

És cada cop més freqüent que les editorials no vulguin saber res de nous autors. És tan freqüent que amenaça a tancar les portes a nous autors en totes les editorials.

KEEP OUT

Aquests són missatges reals de les webs d’algunes editorials, no en poso els noms però això és el que diuen, normalment a la secció de Contacte tenen un apartat pels originals:

Hem tancat temporalment la recepció de manuscrits fins l’any 2023 per atendre les vostres propostes amb tot el rigor i serietat: ara mateix no els podríem tractar com us mereixeu. Moltes gràcies.

 

Queda temporalment tancada la recepció d’originals, quan tornem a obrir-la ho notificarem aquí mateix.

 

Lamentem informar que degut a l’acumulació d’originals pendents de resposta hem hagut de tancar provisionalment la recepció de noves propostes. Gràcies per la vostra comprensió.

 

Queda temporalment tancada la recepció d’originals, quan tornem a obrir-la ho notificarem aquí mateix.

 

La recepció de nous manusrits romandrà tancada fins l’any vinent.

 

Lamentablement, tenint en compte la quantitat d’originals que rebem cada setmana, i veient que no donem l’abast per respondre tal com voldríem a totes les propostes que ens arriben, hem decidit interrompre la recepció d’originals durant una temporada.
Moltíssimes gràcies per la vostra comprensió.

Sí, n’hi ha dos exactament idèntics en dues editorials diferents.

Afortunadament també hi ha editorials, cada cop menys, que sí accepten originals, una altra cosa és com els reben i com responen i què en fan o fins i tot si se’ls llegeixen, tot un meló i un misteri.

A veure, jo assumeixo que potser el que escric no és prou bo, o potser és difícil de vendre, o les dues coses. De totes maneres m’interessaria que parlessin les editorials, quin problema tenen amb els originals? És realment falta de medis degut a una allau de gent que escriu? Han trobat el seu nínxol i no volen estirar més el braç que la màniga? Hi ha un nombre limitat d’autors amb els que poden treballar i si entra un ha de sortir un altre? Encara treballen amb els autors a aquest nivell? El que els arriba és dolent o impublicable o impossible de vendre i els hi demanaria una feina extra inassumible per deixar-ho a punt? Quina proporció de coses impublicables i d’altres que potser sí reben? 50 a 1? 100 a 1? 200 a 1? Si alguna editorial vol dir-hi la seva estaré encantat de publicar-ho, a més de més hi ha la secció de comentaris.

Tornem al tema, aquesta situació de “tancament” ens deixa als que escrivim amb menys opcions. Hi ha menys editorials a que enviar els llibres i després ja tenim l’autopublicació o les “editorials” de coedició (un meló que obriré un altre dia amb calma, o amb mala llet, no ho tinc clar), i l’autopublicació que pot ser difícil i la fàcil i barata que ara mateix ofereix Amazon.

No sé si som tants els que escrivim. Però en tot cas ens estan empenyent als braços d’Amazon, i com a algú li vagi bé serà molt difícil recuperar-lo pel mercat tradicional de tota la vida. Perquè és un mercat i un sistema que esgota i que fa venir ganes d’engegar-lo a fer punyetes encara que la culpa sigui del que escrivim (que no ho descarto), o el mercat que és un cabró sense ànima i ningú en té la culpa (això també seria discutible).  És un avís, estem anant cap aquí i potser després no ens interessara fer el camí de tornada.

I si encara no ho heu fet un recomano que pilleu la meva novel·la, pel que us costen dues gerres de cervesa en paper, o un cigaló en electrònic.

 

2022. I aquest estiu, què?

Com que he decidit no donar gaire la tavarra amb el tema del llibre ara m’he quedat una mica sense objectiu per aquesta pàgina. Ja se’m passarà, tampoc em preocupa.

Autobombo o tornar a posar aquí articles mig-diaris mig reflexions, una mica el que eren els blogs abans, o no fer res una bona temporada. Vaja, que igual fins a setembre no torno a dir res per aquí, potser per anunciar una nova novel·la penjada a Amazon per fer companyia a Samizdat. Una mica és el que faré, posar Keshet a fer companyia a Samizdat, tot un altre estil de llibre però que trobo em va sortir prou bé i Amazon ho posa fàcil, no trec gaire res però de les altres maneres tampoc així que no és una decisió difícil.

Aprofiteu que fa bo, que sembla que el bitxo ens dona una mica de treva, gaudiu de la vida i dels llibres. I si voleu mostrar el vostre suport a un artista feu-ho de la millor manera possible: passant per caixa.

2021. Octubre. Criptoliteratura

Pot la criptoliteratura salvar la literatura?

El llibre El manuscrit de Virgili proposa  la següent premissa: un escriptor que treballa a sou per una persona, un bon sou, temps per escriure, però una condició: només aquesta persona llegirà el que escriu, ningú més. El somni de tot escriptor o una maledicció? Cobra suficient per dedicar-se només a escriure i fins i tot a viatjar i a dur un tren de vida tirant a bo. Perfecte. L’autor s’entrega a la seva obra, però aquesta obra té sentit? No només es tracta d’assegurar-se un llibre, no el paguen només per un llibre. El tema és que ningú més podrà llegir-lo, es tracta d’assegurar-se’n l’exclussivitat.

Potser en un món on tot és gratis o gairebé gratis (perquè és dolent, la qualitat sempre es paga, sempre) l’única manera de donar valor a res sigui aquesta l’exlussivitat. És un criteri fàcil d’aplicar, n’hi ha poc i val molt, simple.

Imaginem que del còmic Action Comics 1 (1938, primera aparició de Superman) n’hi hagués 2 exemplars (en realitat són un centenar però em va bé que siguin dos) i que cadascún valgués 250.000€ (no, no és una xifra exagerada, s’han pagat 7 xifres per aquest còmic, i la primera no era un 1), i que agafem un d’aquests dos únics còmics i el posem a la trituradora de paper… el còmic que queda automàticament val el doble.

La següent història parteix d’elements reals i d’altres que em van explicar fa la tira i que segurament he deformat molt. Un any vaig estar en un stand d’un fanzine al Saló del Còmic de BCN (això sí és real, una llarga història) i em van explicar que havien tingut un client molt interessat en el número 1, era un coleccionista de números 1 de fanzines (molts fanzines amb prou feines arriben als 10 números, amb sort, casos excepcionals tenen vides llargues que els permeten professionalitzar-se, però aleshores deixen de ser fanzines). Aquest fan dels números 1 va conèixer una ànima bessona en això (ignoro si en altres coses també), i es van ajuntar per fer un fanzine amb un número 1 i una tirada de tres exemplars, un per cadascún i un més per, no sé, per vendre? Després d’això la cosa no va acabar bé, però ja havia donat tot el que podia donar, podrien haver fet un altre número 1, per mantenir la flama, però hauria estat fer trampa.

Amb la meva primera novel·la autoeditada (i traduida al castellà també, com un qatarí borratxo) em vaig passar un dia al FLIA del 2013 (en aquest video es veuen els llibres en el minut 3:36), en un solar de Vallcarca, batejat amb un nom de plaça i gestionat per una casa okupa sense cap mena de permís. Allà estava jo, rere un parell de taules de càmping plegables, amb els llibres a 15€, crec que en vaig vendre 2. Un dels possibles clients, després d’examinar i preguntar em diu que ell també fa coses, i jo em començo a tèmer el pitjor. Treu de la motxilla una llibreta, omplerta a mà de les seves paranoies-poesies-dibuixos etc… completament única, i la venia a 20€. Jo portava hores a l’stand, i la idea de donar-li el meu llibre i 5€ a canvi de lo seu no em va seduir el més mínim. Oferia una cosa única, potser aquest era el seu únic mèrit, a mi no m’interessava, però això era un altre tema.

D’això ja n’he parlat abans, però em ve de gust tornar-hi. L’editorial islandesa Tunglio només publica els dies de lluna plena, tirades de 69 llibres, els exemplars no venuts són cremats aquella mateixa nit. Ni posteritat, ni distribuidores, ni magatzems, ni hòsties! No és un negoci, és una acció poètica, però que fa saltar pels aires les idees que associem a la literatura seriosa.

Imaginem un autor molt popular que diu que només hi haurà X exemplars del seu llibre, per crowfunding, a una pasta gansa, una sola tirada de, posem, 100 exemplars. O un autor no tan popular, els llibres no valdran una pasta gansa però també una sola tirada, un nombre molt limitat d’exemplars. L’autor es podria comprometre legalment a deixar passar un temps, 3 anys o el que calgui fins a tornar a editar una altra tirada del llibre. Hi hauria el problema del pirateig o que es distribueixi en altres formats. Sobre la pirateria suposo que es podria fer el mateix que ara, pràcticament res, però això seria un altre tema. El llibre com a objecte pràcticament únic i el fet de llegir un llibre un privilegi, no una cosa que qualsevol pot fer. Tinc sentiments trobats plantejant-me això.

https://www.flickr.com/photos/contri/

Lamborghini Countach © contri. Creative Commons.

Cada cop es llegeix menys. El prestigi dels escriptors (fora dels frikis) és tirant a nul. Les époques en que un llibre podia fer correr rius de tinta o portar la gent a la revolució han passat a la història (si és que mai van existir). Són irrellevants i sense valor per qualsevol que no sigui un friki com ho soc jo. Potser la sol·lució seria fer llibres exclusius, personalitzats i que n’hi hagi pocs, molt pocs, i que cada cop que un es trenca o es mulla o el perd… doncs és un menys, potser es perden o cremen tots i només queda dels llibres el record en els que el van llegir, mentre conservin aquest record, amb sort mentre visquin… i després res, llàgrimes a la pluja que va dir aquell… Els Lamborghini, els Ferrari, els Rolls o els Porsche són bons i cars perquè n’hi ha pocs, si la Lambirghini es tornés boja i fabriques milions d’un dels seus models i per tant qualsevol en pogués tenir un… no crec que fes gaire gràcia als que ara tenen un Lamborghini (els Porsche i els Ferrari són més populars i alguns models una mica més barats). Una reunió dels 100 lectors d’un llibre, un llibre que és una passada i del que se’n fa còpies fotocopiades, ciclostilades, grafitejats a les parets dels passadissos del metro (anys enrere hi havia tot el meravellós Palabras para Julia al sostre del passadís del trasbordament metro de Passeig de Gràcia (L3-L4, abans de la L2). Una societat secreta, un llibre que no deixes per por a perdre’l per sempre i un autor que s’ha de preocupar de vendre el seu llibre fins al dia del llençament i mai més… començo a veure-hi més pros que contres…

Un afegitó a això, sobre que els llibres són irrellevants excepte pels autors i els qui en viuen i els penjats com jo. Aquest passat estiu van ser noticia uns audios del president del Real Madrid posant a parir pràcticament a tothom, i es va desfermar l’escàndol. Bé, aquestes converses van ser explicades en un llibre publicat fa cinc anys!  El llibre és Asalto al Real Madrid: Diario de 837 días y noches al límite per si el voleu buscar. Si voleu mantenir una cosa en secret publiqueu-la en un llibre.

Ressenya de: Prostituto de extraterrestres, de Rafael Fernández

Darrer llibre de Rafael Fernández, també conegut com Ezcritor. Aquest no és un llibre que et sedueixi, t’agafa pels collons i t’arrossega. A mida que anava llegint les opcions es reduien a dues: o el Rafa és un escriptor collonut o està molt malalt i molt fatal de lo seu… tampoc són opcions excloents.

La història de Mierda, Pedo, Merchi, Paca Rosa (sí, heu llegit bé), David… no hi ha bons, tots són exemples d’éssers humans despreciables, ni com a menjar per gossos servirien (en cas de que sentissim apreci pels animals). Però no són simplement dolents, o no del tot. Hi ha les seves circumstàncies.

Mierda està en un matrimoni que sent com una presó, Pedo també, Merchi està fatal des que un dofí la va violar (a mi no em pregunteu), Paca Rosa ha aconseguit ser presentadora de televisió com ens podem imaginar, i David era un policia normal fins que va decidir montar un petit imperi de prostitutes i… per què seguir?

No és un llibre per tothom. Els personatges són odiosos i tota la narració és en primera persona, o sigui que tindreu homofòbia, masclisme, misoginia, clasisme, racisme i pràcticament qualsevol cosa que us pogueu imaginar per retorçada que sigui, per ofensiva que resulti. No es pot dir allò de que els personatges eren bons i el món els va convertir en el que són, no del tot, ells ja eren dolents abans, però no tant, les circumstàcies són les que han disparat això, tots som dolents, però hi ha qui decideix deixar anar a la bèstia…

Com que ja m’he llegit tots els seus llibres (excepte un d’infantil perquè vaig fatal de temps) puc posar-me en plan erudit i situar aquest llibre dins la seva obra. No és un dels llibres protagonitzats pel seu alter ego Sigmundo (les seves aventures de moment van acabar a El comedor de coños), és un llibre de ficció del tot, no basat en la seva vida. Per tant seria una mica com Un bebé o Los alucinantes viajes en el tiempo de los EEUU, escriure partint de la propia experiència és una cosa, posar-se a inventar sense aquesta base (o sense aquesta base tan clara) té mèrit, i aconseguir una novel·la que no es caigui és una tasca difícil, i se’n surt, se’n surt molt bé.

Fa anys que Rafa s’autoedita, cansat de rebre negatives de les editorials o que li demanessin treure les fotos i afluixar una mica en tot el tema de coses ofensives, s’ha llençat a la piscina i ha aconseguit sortir-se’n i vendre els seus llibres, llibres 100% lliures i salvatges, a un preu ajustat i te’ls envia i te’ls dedica, i per cert, el trobareu aquest Sant Jordi a la parada d’Alibri a Rambla de Catalunya 20 (BCN), de 8 a 9 del vespre (o de 20:00 a 21:00h, com preferiu).

Escriptor recòndit

Fan de Bukowski nivell friki

El ressó del meu treball és molt, però molt, limitat. Per això quan parlen de mi em fa molta il·lusió, què voleu. Així que aquí us enllaço el que han dit de mi a la pàgina Escritores recónditos. És de fa uns dies, però em van agafar de vacances.

Moltes gràcies, i als que  encara no teniu cap dels meus llibres potser seria moment que hi posessiu remei, no?

Ressenya: Lizzie, de Patricia Muñiz

lizzieChloé, Lizzie, Brigitte. Al voltant d’aquestes tres protagonistes orbita tota la història. Una història que fa honor al subtítol (potser el subtítol dóna massa pistes): La estudiante que vendió sus bragas y acabó convertida en obra de arte.

Entrem en un món peculiar, el dels fetitxistes que compren roba on-line, roba que porten noies que es van despullant a mida que es tanquen les subhastes sobre les diferents peces.

Brigitte és l’estrella que va de baixada, mig desapareguda, com aquelles actrius del porno que desapareixen i potser anys després tornen com actrius més convencionals. A Lizzie que la gent pugui pagar per roba vella amb l’única condició que la porti posada i se la vagi treient davant d’una webcam li sembla una manera extremadament fàcil de guanyar diners. Chloé és periodista, mig becaria, periodista artística, i està investigant tot aquest moviment, on hi ha molt d’art, art viu, representació, ideals de bellesa, secrets inconfesables, tota una sèrie de coses que fan de l’art, art.

BrigitteChloé i Lizzie, però també Sylvain, o els clients com OjazosJemingueyCapitán Smith… tot plegat conflueix quan Turner Davies convoca a les dues muses, per preparar una exposició. La idea és fer unes fotos, uns videos, muntar-ho… però l’exposició acaba sent Lizzie, completament transformada en el personatge.

Quin efecte té posar una pantalla per mig en tot el que fem? Un dels efectes és com de desdoblament, ens convertim en alguna cosa a observar, una cosa que provocará reaccions, si ho fem bé ens convertirem en art. Però aquestes obres d’art respiren, estan vives, tenen anhels, pors, projectes… no acaba de quedar clar si han triat aquesta opció o hi han quedat atrapades, per saber-ne més l’haureu de llegir.

Pot semblar molt complex, però l’argument es segueix molt bé gràcies a capítols curts que fan que en tot moment no ens perdem res. No és el primer llibre que ressenyo de Patricia Muñiz, però sí el primer que s’autoedita, el podeu trobar a amazon, tant per kindle com en format físic.

No pot posar-ho més fàcil perquè us feu amb aquest molt recomanable llibre.

Patricia Muñiz

Patricia Muñiz

Què fer amb un llibre?

M’han comentat que estaria bé fer un post explicant tot el que implica que un llibre acabi existint un cop escrit. No em considero un expert en el tema, ni estic per anar donant lliçons. Però m’he trobat més d’un cop amb 30 o 50 o 70.000 paraules, una novel·la. Fet això el que el cos em demana és posar-me amb la següent novel·la, però com que no treballo amb cap editorial em toca fer tota l’altra feina. I d’això va l’entrada.

Abans d’optar per l’autopublicació jo recomano presentar la novel·la a premis o dur-la a editorials. No envieu el llibre al Premi Planeta o al Premi Ramon Llull o al Josep Pla, les vostres possibilitats són nul·les. Busqueu premis amb un cert prestigi i pocs diners. Premis com el Documenta (si sou menors de 35 anys), o el J.M. Casero per exemple, petits i modests però amb prestigi. Jo feia servir (de vegades encara ho faig) aquest buscador, en castellà no en tinc ni idea tot i que imagino que navegant una mica es poden trobar premis als que presentar-se.

Després hi ha les editorials. Enviar o portar els originals a sac no sempre és ben rebut. El millor és fer una mena de presentació vostra i de la novel·la. Dir-ne l’extensió, l’argument, el gènere i el públic potencial al que s’adreça. Un cop resolt això podeu entrar a resumir l’argument, els personatges, els punts forts de la trama i fins i tot podeu incloure petits fragments que serveixin com exemple, paràgrafs que us hagin quedat rodons, i també diàlegs, diferents tipus d’escenes… Tot això no hauria d’ocupar més de 5-10 pàgines, si són 5 millor. Es tracta de vendre-us o sigui que no us talleu amb l’autobombo. La presentació serveix (si agrada) perquè et demanin que els enviïs la novel·la, i se suposa que se la llegiran i els agradarà o no, a mi em va servir perquè dues editorials em diguessin que volien veure la novel·la, després no els va acabar de fer el pes, però s’hi van interessar, no és com un original que va a “la pila” (com explica Sergi Puertas en l’article que enllaço, ell parla de còmics però pel cas és el mateix).

Si aquestes 30 o 50 o 70.000 paraules són la vostra primera obra molt possiblement ni guanyeu un concurs ni cap editorial us vulgui publicar. Amb raó. Potser sou uns genis excepcionals, un entre un milió, però el més normal és que la primera obra que feu sigui dolenta, la segona també, però potser una mica menys, i així… És important tenir això en compte, tenir paciència i seguir, seguir treballant, refent del tot les novel·les, reinventant-les o oblidant-les del tot, són vostres i en podeu fer el que vulgueu. Aquesta negativa, aquesta topada amb la realitat, és important i necessària. A tots ens sembla que som lo més millor, no  guanyar un premi o rebre una negativa d’una editorial ens posa al nostre lloc.

Però de vegades la realitat ens infla els collons, i ens cansem, i decidim tirar pel dret. Què heu de fer si us heu cansat d’intentar que us facin cas?

Si esteu decidits a difondre el vostre llibre heu de fer dues coses: la primera és polir-lo, i la segona registrar-lo.

  1. Polir-lo. Això vol dir que el llibre no ha de tenir faltes, cap ni una. Si corregir incansablement el vostre llibre és esgotador podeu contractar algú, hi ha gent que fa aquestes coses, cobren sí, però la feina es paga. Podeu negociar, preguntar, demanar algunes pàgines de mostra, podeu aconseguir una rebaixa en el preu fent constar el corrector als crèdits… A DPK (en català) se’m van colar desenes d’errades, i entre lectures i relectures i revisions ni sé les vegades que vaig llegir el llibre. La meva capacitat d’atenció és limitada, i a vegades em poden més les ganes d’acabar. Veient el resultat l’opció d’encarregar-ho a algú altre em sembla la millor. Això val també per les editorials que volen rebre llibres llestos per publicar, un llibre amb faltes demana feina i el poden descartar només per aquest motiu.
  2. Registrar-lo. Llegiu aquest enllaç, us explicarà el que necessiteu per tenir registrada la vostra obra: bàsicament l’obra impresa i enquadernada, fotocopia del DNI, omplir uns impresos i pagar taxes (12.6€ ara mateix). També és recomanable fer això si porteu el llibre a una editorial, com a l’editorial li doni per registrar el llibre us en penedireu de no haver-ho fet.

Ara el que cal fer és imprimir el llibre, heu de buscar impremtes i demanar preus. N’hi ha que maqueten i n’hi ha que no, les que no ho fan són més barates. Les més barates volen el llibre completament maquetat, i la portada feta. Penseu que el preu de cost per llibre baixa com més exemplars feu imprimir i això us deixa amb més marge. Jo recomano no passar de 100 llibres, o fins i tot 50, millor haver de reimprimir que tenir caixes i caixes de llibres per casa (sé el que és).

I ja amb el llibre imprès us queda posar-li un preu i vendre’l, podeu muntar una pàgina com la meva, i aleshores a vendre! I d’això no en puc donar molta informació perquè a mi em costa molt. Tireu de xarxes socials sense fer-vos pesats (ni fer spam), demaneu als amics que us facin ressenyes…

També hi ha un parell de coses que no recomano.

  1. La primera les mal anomenades editorials d’autoedició. S’encarreguen de corregir, maquetar i imprimir, per un preu, i en teoria també de vendre el llibre i fer que arribi a les llibreries i al públic en general. Sóc molt escèptic, n’hi haurà d’honestes però no deixen de ser unes editorials on el negoci no són els llibres són els autors; no han de convèncer la gent que compri el teu llibre, t’han de convèncer a tu que els necessites a ells per vendre el teu llibre. També hi ha editorials tradicionals que estan disposades a publicar-te si et fas càrrec de part del cost de l’edició (són rumors que no he pogut confirmar). Cal fugir.
  2. Segona l’ISBN. No serveix de res si no treballeu amb una distribuïdora que faci arribar els vostres llibres a les llibreries que el demanin. Per això serveix l’ISBN. No sé si hi ha distribuïdores que acceptin treballar amb auto-editats, però penseu que es queden un 30-40% del preu del llibre pels seus serveis, a més a més el llibreter es queda un 10-15% i hi ha un IVA que de moment és del 4%, estem parlant d’aproximadament el 50% del total, i sense comptar el cost d’imprimir el llibre.

El món del llibre és una cadena i cada pas s’emporta un tant per cent, si aneu posant gent a la cadena la vostra part minvarà, així de simple. A la cadena del llibre tradicional tothom cobra, i qui menys de tots és l’autor. Però en aquest cas que el llibre l’he suat, l’he pagat i l’he imprés jo, em vull quedar la pasta. Em podeu dir materialista si voleu.

I els e-books? Reconec que no és un tema que domini. Hi ha amazon, penjar-hi un llibre és fàcil (jo ho he fet) i gratuït, fer que el llibre destaqui i que la gent se’l compri és igual de difícil que amb un llibre físic però us n’estalviareu el cost i el que implica. Amazon també es queda un tant per cent, però com que el cost s’ha reduït al mínim tampoc és problema.

No sé si això pot resultar d’ajuda, és una feinada però trobo que compensa, econòmicament no gaire. Jo vaig arribar aquí cansat que no em fessin cas, potser més endavant torno a enviar coses a les editorials, o a concursos, no em tanco portes. Jo estic content amb la meva decisió, així que ànim!

Massa senzill com per no fer-ho

Massa senzill com per no fer-ho