31.12.2018. Més records nadalencs i… fet!

No puc parlar de records nadalencs sense mencionar una cosa. Vaig treballar tres nadals consecutius en una de les parades del mercat nadalenc de Santa Llúcia al davant de la catedral, fent bossetes de vesc. Necessitaven algú que fos jove, que pogués treballar els caps de setmana i festius i que fos honest perquè hauria de cobrar i no era pla tenir algú que distregués els calés que cobrava de les vendes. Ja aleshores tenia fama de passerell.

Recordo les nadales a tot drap tot el dia i un fred de mil dimonis. No és que fes fred, o que en fes més del compte, és que si sumem fred, i estar a l’ombra i assegut fent bossetes la veritat és que la sensació de fred era molt bèstia, però ho anàvem passant amb cafès o cigalons del bar Estruch, i els dinars amb entrepans de Can Conesa també eren un gran què. Cobrava poc, però en aquell moment era un dineral, és el que té la microeconomia adolescent, va ser un dels primers cops que em passava treballant pràcticament tot el dia, amb això els caps de setmana i festius i la universitat els altres dies anava quasi a tope de feina, però encara quedava un forat per treballar repartint la propaganda de nadal, cosa que també feia, correu comercial per dues ferreteries del passeig Maragall i una de Sant Andreu,

Del 95 al 98 vaig estar al mercat de Santa Llúcia cada nadal, i quan ho vaig deixar la feina va passar crec que a la novia d’un amic primer i després a ma germana. La parada on anava ja no hi és, bé sí que hi és però la porta una altra gent, ja no és la meva parada, el mercat per mi ha perdut una mica.

Ara que ja visc pel meu compte estic construint uns nous records de nadal, que és el que toca.

I ara ja només unes línies per celebrar que ho he aconseguit, he completat tot un any a una entrada setmanal. Ja està, ara ja podem acomiadar l’any i preparar-nos per encarar el proper i esperar que els bons propòsits durin ni que sigui una mica més que la ressaca la festa de cap d’any.

24.12.2018. Records nadalencs.

Els records de Nadal de la infància tenen un no sé què que me’ls fa especialment entranyables. No té a veure amb el tema de creure en la màgia dels reis, no. És més com si en aquells anys ho veiés tot amb uns prismàtics o un microscopi, veia molt detall però em perdia la perspectiva, em podia concentrar en algunes coses i deixar que la resta passés sense molestar o interferir.

El nadal eren un munt de dies de no anar a escola, i això sol ja era per celebrar. La gent es sorprén quan ho dic però a mi l’escola no em va agradar mai, potser una mica a l’institut i a la universitat, però ja, si per mi fos no hauria trepitjat l’escola després del primer dia.

Els nadals van anar canviant, primer disminuien els parents, després tornaven a augmentar amb noves incorporacions, i els adorables nens que deiem el vers ens feiem cada cop més ganàpies però seguiem dient el mateix vers per aconseguir una propina. Un vers de nadal que ja és una mena de tradició familiar bastant friqui, com el nadal en sí.

El nadal tenia com a colofó el dia de reis, ja al final i ja pensant en que les vacances s’acabaven i calia tornar a escola, era una festa amb un regust trist, en canvi el nadal amb tants dies per davant era una altra cosa, la vida era bella erem inmortals quedava una eternitat per tornar a classe (12 dies després de Sant Esteve, gairebé dues setmanes!). Aquest va ser el motiu que molta gent passés els regals de reis al pare Noël com qui canvia d’operadora de mòbil, res de colonialisme americà, era un motiu eminentment pràctic, tot i que al final ara ja poc o molt tothom fa totes les festes i això és un no parar de comprar i comprar.

En els meus nadals de nano els regals eren per reis, el dia de nadal ens ajuntàvem i jalàvem, fonamentalment, els petits després del menjar ens passàvem als jocs de taula mentre els grans es summergien en unes sobretaules eternes. Si canviem els jocs de taula per mòbils i tauletes la cosa realment no ha canviat tant.

17.12.2018. La resposta és 42.

Com sap tothom que hagi llegit La guía del autoestopista galáctico (pot ser que el llibre no estigui traduït al català?) la resposta a absolutament tot és 42, però per quan es dóna aquesta resposta ja ningú recorda la pregunta.

Fa pocs dies he complert 41 anys, per tant he entrat en el meu 42è any de vida. És un truc per allargar dos anys l’ús del número 42, aquest any estarè en el meu 42è any de vida i l’any vinent tindré 42 anys, cal aprofitar això perquè no em torna a tocar un any amb una certa gràcia fins als 69 i encara falta la tira.

Fer anys no mola, el que passa és que l’alternativa encara és pitjor i això és l’únic que ho salva, però ja està. No sóc més savi, ni més moderat, sí que noto que hi ha més coses que me la porten absolutament fluixa i que cada cop crec que hi ha més gent que no serviria ni per fer-ne compost. Les coses típiques de l’edat doncs estan amagades esperant el seu moment per saltar-me a sobre, de moment em respecten però no sé el que durarà això, segueixo tenint una dentadura sense ni una sola càries, una vista perfecta que no necessita ulleres i cada cop estic més sord, això sí, no té res a veure amb l’edat però no ajuda.

Una cosa que deu anar fatal per l’oïda són els auriculars per escoltar música, no els poso gaire forts però quan vaig en tren les alternatives són escoltar vulgui no vulgui les converses del meu voltant i anar pensant en més gent que no val ni per fer compost o anar perdent audició i refugiar-me en una bombolla feta de llibre i música. Salut auditiva o salut mental? He escollit la segona opció per no acabar pujant al tren amb una motoserra com si allò fos una pel·li gore de baix pressupost.

10.12.2018. Viatges.

M’agrada viatjar, també m’agrada tornar però viatjar m’agrada tant o més que tornar. Si em sortissin els calés per les orelles em fotria viatges de mesos, però com la cosa no és així em conformo amb fer el que puc. A la meva senyora també li agrada viatjar, amb la qual cosa tenim una llista de viatges ja fets que creix lentament mentre una de viatges per fer que ja fa la tira que s’ha disparat més enllà de qualsevol previsió raonable.

De tots els viatges que he fet n’hi ha 4 que són els millors, els 4 a Estats Units. Una ruta per la costa oest amb dos amics (feia poc que estava amb la que ara és la meva senyora i vaig anar-hi amb els amics), Nova York de viatge de noces, un altre cop ruta per la costa oest però aquest cop ampliada i ara sí amb la senyora i ara fa un any just Nova York per celebrar que complia els 40 anys.

És una ciutat a la que sempre s’hi ha de tornar, a la que hi tornarem de ben segur. Sí, ens deixarem món per veure i repetirem una ciutat, i què? Comptat i debatut, realment repetiríem quasi tots els viatges que hem fet, o som fàcils o triem molt bé, o potser ambdues coses.

Nova York té coses com aquesta, pot costar de creure però aquesta foto està feta a l’illa de Manhattan, i el que es veu és el que sembla, no és una imitació, és un original, traslladat pedra a pedra, això sí.

Potser hauria de tornar a explicar els viatges en aquest blog?

03.12.2018. Recta final.

Poc a poc aquest any 2018 s’acosta a la seva fi. Fer balanç és un d’aquells costums absolutament inútils i sense sentit, és per això que no m’hi resisteixo.

Està a punt de concloure un any d’entrades setmanals, això només pot semblar fàcil des de dues postures, com una cosa que s’ha de fer en el futur (“això serà fàcil”) o com una cosa que s’observa retrospectivament (“aixó ha sigut fàcil”), la realitat és que no ho és pas de fàcil. Però bé, ja quasi estic a la postura d’observar-ho retrospectivament o sigui que deixe-m’ho estar, encara tindré temps de fotre la pallissa amb això.

Ha estat un any de mudança. De fet vam començar a moure’ns i a mirar pisos la tardor del 2017. Ha estat un període esgotador on tampoc ens atrevíem a fer cap gran cosa o cap gran viatge (excepte Nova York ara fa un any perquè ja ho teníem quasi tot pagat), per si sortia o no sortia el tema del pis. El mercat immobiliari és un abocador radiactiu que necessita ser ruixat amb napalm de manera consistent i continuada en el temps, i crec que és una descripció optimista. La capacitat de decisió de la persona que busca una casa per viure és quasi nul·la més enllà de dir “aquesta casa sí” o “aquesta casa no”. Un cop es diu que sí comença un putu viacrucis on es paga per absolutament tot a gent que tenen feines més aviat poc clares (però factures altes) i taxes i conceptes i merdes ineludibles… és un putu atracament a mà armada. Com que això és un calvari no deixa de ser un descans que la gent no es canviï de casa com es canvien de cotxe, si els dos mercats funcionessin a la mateixa velocitat potser moltes de les merdes de comprar pisos s’evitarien, però ara la gent hi cau de quatre potes i un cop ha pagat se n’oblida i el que vingui després que mengi la mateixa merda. Una actitut d’allò més humana. Però en fi, el caos de caixes és cosa del passat i ens estem fent a la nova casa, hem perdut en algunes coses però en d’altres hem sortit guanyant, i amb això lligat podem preparar amb ganes un nou viatge per l’any vinent.

Feina? Bé, i millorant, tampoc és una feina amb la que m’arribi a fer ric però hi vaig prou de gust, és més del que pot dir molta gent, així que no em queixaré per tenir sort.

Matrimoni? Bé, fins i tot molt bé veient alguns casos del meu voltant, prefereixo no estendre’m sobre el tema. No em queixaré per tenir sort.

Llibres? Doncs depén. Pel que fa a llegir-ne no arribaré a 100, i només una o dues relectures i crec que cap llibre en anglès, una estadística lamentable, com cada any. I sobre escriure’n doncs vaig fent, tinc un llibre acabat que resulta que no té ni la mida per entrar a concursos de llibres curts, l’hauré d’allargar o oblidar, i si l’allargo després bé el conyàs d’intentar vendre’l a les editorials, no tinc gens clar què faré, la mandra que em fan els dos processos és similar. Al marge d’aquesta novel·la tinc una altra en marxa, i encara una altra (que potser acaben sent una sola), i un altre projecte de tornar a fer contes. El bo de tenir una carrera literària inexistent és que puc triar fotre-me-la de la manera que més ràbia em faci.

I ja està, prou bé per, en definitiva, no tenir res a dir.

26.11.2018. El que costa.

Com que això de fer una entrada setmanal m’està costant més que no em pensava és possible que caiguin unes quantes entredes parlant d’aquest tema. Però l’any ja gairebé s’acaba o sigui que aquesta murga setmanal té un final a la vista.

Escriure sense tenir absolutament res a dir o explicar és curiós, però a poc que vulguis escriure ho acabes fent. La part mecànica, aquella part que fa que els nostres pensaments es codifiquin en lletres, és un part que necessita exercitar-se. Vaig tenir una época en que escrivia mini-diaris del dia abans de posar-me a escriure, i ho facilitava molt. Explicar un dia en que no has fet res destacable té el seu mèrit. És molt fàcil recordar el dia que vas seduir a aquella noia, o que vas guanyar una pasta al casino, o que vas fer qualsevol cosa gran, important, inusual, extraordinaria… no té cap mèrit. Però posar negre sobre blanc un dia gris té mèrit, primer perquè t’obliga a treballar amb un material que preferiríem oblidar, i segon perquè fer això implica el reconeixement que això és el que hi ha, que has arribat aquí i les perspectives d’arribar més lluny s’aguanten amb unes dosis d’optimisme que no tens, que de fet aspires a aquesta grisor amb ocasionals i espaiades jornades glorioses. Que tampoc saps massa com gestionar una vida massa interessant, ni amb els anys que tens et posaràs a aprendre-ho, sobretot perquè no treu cap a res més que a frustració, saber jugar al bacarrà a Mònaco, demanar xampany a Saint-Tropez o fer un cruer en solitari pel Pacífic sud són coses útils si les pots arribar a fer, sino no són res de res.

Però són evasió, placebo, i la bona literatura és el placebo pels que notem que la vida ens decep amb trames previsibles i personatges plans i mil i una collonades repetitives fins a la mort. Perquè tinguem clar que és o el placebo o fotre’s un tret o canviar de vida, però per canviar de vida fan falta, medis i sobretot ganes, i ens hem fet a la grisor per ara posar-nos com a ionquis del llampant, com a molt arribarem a bisuteria de basar dels xinos, res més. Les idees clares, encara que siguin una merda.

19.11.2018. No tenir res a dir.

És una cosa que passa de vegades. No hi ha res a dir o a afegir, és com dir que la conversa no ens interessa prou com per intervenir-hi, o que no respectem a l’interlocutor i passem de posar-lo al nostre nivell i dignificar-lo parlant-hi.

És clar que també podria ser simple humilitat, però ningú atribuiria a l’humilitat el que pot atribui a la supèrbia, som cabrons fins i tot ens els prejudicis. Si algú diu alguna cosa és un putu cregut i si no diu res és un putu cregut. És un raonament amb moltes errades, però més simple que pixar contra la paret.

No tenir res a dir és una manera d’enfortir el silenci, una cosa que es troba molt a faltar, i el silenci ajuda a pensar i també a escoltar i aprendre, ajuda a qualsevol procés cognitiu que valgui la pena, potser és per això que sembla haver-hi una croada per erradicar-lo. Si em posés conspiranoic parlaria d’una conxorxa per impedir-nos pensar. Però crec que com a espècie ni arribem a això.

Passo moltes hores davant del televisor, però poques veien el que fan per la tele, veig dvds o series via plataforma, una de les coses que més hi ha a la televisió són tertúlies. No śe que serien en un origen però veure gent escridassant-se sense sentir repetint les mateixes pollades a mi em cansa des del minut 0. Ho entendria si la confrontació arribés a l’enfrontament físic i baralla a mort, però cridar per cridar és estúpid, quasi tant com mirar-ho per la televisió.

En vista de que a la televisió no entre idees noves ni que els matin i que tot el que fan és recuinar coses ja provades i fetes i vistes, això podria ser una idea. Al club de la lluita els combats duren el que calgui i s’acaben quan un dels components diu que es rendeix o queda inconscient; a hockey sobre gel si dos jugadors s’estomaquen se’ls ha de deixar i només els separen quan un d’ells (o els dos) cauen a la pista, mentre mantinguin la vertical hi ha barra lliure de mastegots. Aplicar això a les tertúlies no les faria intrínsecament millors, i les opinions que s’imposarien serien aquelles defensades pels més bestiotes. Però us imagineu un lloc on la gent hagi de pensar abans de parlar?

Això també implicaria una cosa, i és que la gent estaria disposada a estomacar o deixar-se estomacar per unes idees, una cosa que no passa mai i que fa que la gent canviï d’idea com qui canvia de jaqueta i total què més dóna? La gent que està disposada a deixar-se estomacar em mereixen un respecte, cal ser valent. La gent disposada a estomacar ja és un altre tema, moltes vegades el que hi ha són ionquis de l’adrenalina i no pas gent disposada a defensar alguna cosa, per això hi ha moltes més batusses al fútbol que a les biblioteques.

Cal ser valent per anar a per totes, a jugar-te-la. Hi ha una expressió en anglès “skin in the game”, que vol dir posar-hi la pell. Fer-ho al cap i a la fi és ser coherent amb un mateix, i aquesta és una cosa que cal respectar, que jo respecto. És una cosa cada cop més rara, també sóc conscient d’això.

M’estic fent vell, aquests articles cada cop recorden més als de Pérez Reverte…

12.11.2018. Ara no parlaré de mi, o el sense sentit de l’autoficció, o res, que m’ha quedat molt confús tot.

Crec que és inevitable i ho hem d’assumir, la cosa de l’autoficció encara que només sigui per quantitat assolirà l’estatus de gènere, és un puto desastre però no veig com es pot evitar. Potser cal aplicar alguns criteris per no acabar saturats per un gènere que tendeix a la saturació en segons.

Les vides de les persones reals tenen l’interés que tenen, més aviat poc. Hi ha gent que ha fet coses increïbles, admirables, aquesta gent potser sí que tenen una vida realment interessant, però quan parlem de gent que no ha fet gaire res més que escriure una vida en que no han fet gaire res més que escriure que… Es veu per on vaig?

No és només fer servir primera persona (a mi em costa la vida fer servir una altra persona quan escric) és aquell moment de vergonya aliena de “saludar per antena” durant tota una novel·la. Una novel·la d’això pot estar bé, tot un allau pot ser més del que qualsevol persona hauria de suportar.

La vida de qui sigui no té perquè ser interessant, però almenys pot estar escrita amb certa gràcia, amb cert talent. No ho sé, he llegit alguns diaris i coses que no són propiàment novel·les i les poques idees clares que tenia sobre la literatura s’en van una mica a prendre per sac. Suposo que això és bo, també té el punt afegit que em pot fer dir coses ara que en una setmana juraré no haver dit mai, la confusió és el que té.

Si totes les històries ja han estat escrites només podem aspirar a una repetició amb gràcia, explicar una i altra vegada les nostres vides de mindundis, de pelacanyes, de losers… només té sentit per reafirmar-nos en el concepte que a aquesta vida hem vingut a perdre i que estem assolint els objectius amb una derrota sense pal·liatius… potser que em posi ja amb una autobiografia ara que encara recordo quines parts vull esborrar.

Però en tota la resta intentaré ser un escriptor que s’inventi el que escriu, un sistema d’allò  més esbojarrat.

05.11.2018. Exercici.

Al final això és gimnàsia, una cosa que faig perquè he de fer, perquè m’hi he obligat estúpidament, al final quedaran això, una cinquantena de pàgines inconnexes sobre qualsevol cosa, probablement amb moltes repeticions.

És un exercici interessant i no deixa de tenir la seva dificultat fer això sense explicar-vos la meva vida, o sense explicar-la tota almenys. Seria molt més fàcil començar les entrades com es feia en els blogs primigenis explicant simplement les teves coses. També aquestes coses cansen i per això de tots els blogs que van sorgir en el boom de finals dels noranta i primers dosmils ja pràcticament no en queda, i crec que sóc molt generós amb el “pràcticament”. Va passar, la gent es va cansar de llegir allò, o es van cansar d’escriure, o potser totes dues coses alhora, i ara ja està. Amb la mort d’aquests blogs també han mort els llibres que són el recull dels articles del blog en forma de llibre, crec que en el 90% dels casos això no és cap pèrdua.

Que això no interessi i no es llegeixi no deixa de ser una cura d’humilitat, i un alliberament, puc escriure la burrada que vulgui, total quin és el meu públic?

Seguiré, perquè sóc tossut i escriure no em costa, fins i tot en casos com ara mateix en que no tinc absolutament res a dir. Perquè és el mateix que fer exercici que només té la finalitat de fer exercici per més que ens inventem altres justificacions.

29.10.2018. Adèu a un pis.

El 31 d’aquest mes serà el darrer dia que serem encara llogaters del pis on hem viscut els darrers cinc anys i escaig. La meva tercera mudança i potser per ser la més recent la més esgotadora. Som màquines d’acumular, moltes vegades sense massa sentit, en general com que no tinc aspiracions de monjo no és una cosa que em preocupi, però no deixa de ser frustrant, i cansat, les mudances són esgotadores.

Som nosaltres, les nostres circumstàncies i un fotimé d’accessoris i coses i cosetes, moltes superflues sí, però, i què? Les cases o els pisos són les coves d’avui en dia, i les intentem adaptar a la missió impossible que ho continguin tot. Tot allò que ens ha agradat, ens ha emocionat, o que creiem que ens pot tornar a agradar o a emocionar. Un conjunt de coses virtualment infinit en un lloc de mides finites, no pot acabar bé, fins i tot el Kane de la pel·lícula va omplir la seva impressionant finca de les més variades andròmines, en una d’elles i només en una, s’amaga el secret de la pel·lícula (em sento ridícul evitant espòilers en una pel·lícula de 1941). Potser per això acumulava i potser per això acumulem, perquè no se’ns escapi allò tan estrany i tan valuós i tan personal i misteriós, que només per nosaltres té valor, però quin valor!

Tothom ho fa, excepte els monjos o altra gent que intenta no establir lligams amb les coses materials, fins i tot hi ha casos extrems com els que tenen síndrome de Diògenes. Alguna cosa amagada en el més profund de la nostra persona necessita acumular, segurament una herència de quan vivíem en coves i la supervivència depenia de tenir a mà tot allò que podíem necessitar. Una herència incòmoda de la que ens aniria bé lliurar-nos.

Hauria estat genial que canviar de pis fos una cosa fàcil, però ha estat traumàtic, tampoc em queixaré, un desnonament és per queixar-se, no una mudança. Espero d’aquest pis el mateix que dels altres llocs on he viscut, ser-hi feliç.