2019. Abril. Llibres.

Aquest és el mes de Sant Jordi, tota una festa dels llibres.

En aquest blog n’he parlat ja ni sé les vegades. A mi m’agrada llegir tot l’any i cal anar a les llibreries SEMPRE que són un tresor que no ens podem deixar perdre. I el dia de Sant Jordi és una mica el dia que veig com un munt d’estranys van als meus llocs preferits, però qualsevol diu alguna cosa ni mig en contra de tot això.

Si sou de llibres ja sabeu el que és. Si no sou de llibres doncs és igual: el dia de Sant Jordi es surt al carrer i es compren llibres, i roses, i els llibres poden ser per regalar o per autoregalar-se, tant és. I això s’ha de fer perquè el panorama de venda de llibres la resta de l’any no és per tirar coets. I això és així perquè cada cop es llegeix menys.

És un fet. No sé si aquesta davallada s’aturarà o no, però cada cop tinc més clar que aquesta afició serà cosa de quatre gats. És una idea que fa temps que tinc, molta gent llegia perquè en moltes situacions era l’únic que es podia fer. Al tren o al metro, sales d’espera, o llocs en general on no hi ha gaire a fer, i ara que els telèfons permeten fer mil coses doncs resulta que llegir no és la cosa preferida si hi ha altres opcions. És el que hi ha. Al meu altre blog he fet una entrada recomanació de quins llibres crec que funcionaran bé i a més a més són bons, així que us deixo amb aquesta entrada.

I sí, encara falta per Sant Jordi però aquestes coses cal tenir-les una mica preparades.

2019. Març. Un pa decent.

Per què és tan difícil trobar un pa decent?

És una cosa a la que no m’aconsegueixo acostumar, i que no entenc. Trobar un pa decent és un dret, però sembla un repte. Tampoc estic demanant res d’estrambòtic, pa amb una crosta cruixent i que aguanti alguns dies obert (parlo de pa de pagés) sense acabar convertit en goma o en pedra en poc més de 24 hores. Que jo ja entenc que el pa està bo quan el compres i després va perdent, però és que darrerament em trobo amb pans tirant a molt justos ja el mateix dia de comprar-los.

De tant en tant els forners es queixen que el negoci va de mal borràs i en culpen les modes. Sí que hi ha una moda idiota de no menjar pa, d’acord, però és que els pans que es troben a la majoria de forns són absurdament anodins. Pans que poden tenir un passi el mateix dia de la compra, les primeres hores de sortir del forn, i ja està, i tampoc sempre. Modes apart, si el consum de pa està caient en tenen bona part de culpa els que en venen. Imagino que fer pa bo deu ser molt esclau i pel que en treuen potser no els hi surt a compte i tots tirem amb pa congelat que es posa una estona al forn i està llest per vendre. És una llàstima.

Quan he trobat forns bons sempre hi havia cua, a la gent li agrada menjar pa bo. La gent està disposada a triar un forn i no un altre en funció de quin té el millor pa. Trobar un forn amb un pa decent a menys de 5 minuts de casa a peu hauria de ser un dret universal reconegut. Però no. Si la moda segueix així els panarres haurem de desistir o pillar-nos una panificadora, una idea que ja he contemplat altres cops i que al final serà l’opció més fàcil, absurdament.

A més a més hi ha hagut un canvi en molts forns, són forns pastisseries i també cafeteries. Imagino que els marges són més grans venent altres coses i el pa, que en un forn hauria de ser el principal, és secundari i com a secundari és tractat.

No estic parlant de qualsevol aliment mecagonlaputa! El pa és l’aliment, és el simbol de l’alimentació, segurament ve d’èpoques molt fumudes en que molta gent no es podia permetre res més, d’acord, però tot i així. El pa no es mereix aquest despreci que el portarà a desaparèixer i només ens podrem fer entrepans amb pa de motlle. Heu intentat fer pa amb tomàquet amb pa de motlle?Ni jo ni ningú es mereix un món sense pa amb tomàquet. No sóc en aquest món per patir.

Així que el gremi de forners, abans de tornar a queixar-se de modes culinàries que els marginen, farien bé en examinar què venen, perquè em temo que ens estan ajudant molt a deixar de consumir pa, o una cosa que venen amb aquest nom i que és pràcticament l’únic que en té de pa: el nom.

2019. Febrer. Els símbols.

Al mes de novembre es va liar una de bona quan en un programa de televisió un actor va tenir l’ocurrència de mocar-se fent servir una bandera espanyola. La gent es dividia entre els que ens semblava una ocurrència sense més i els que demanàvem boicot per l’actor a més a més de la corresponent denúncia. Una bogeria.

Sempre que passa una cosa d’aquestes, si dic que a mi no m’importa hi ha qui em pregunta “però i si ho fa amb la catalana, o amb l’estelada?” Que ve a ser la versió banderil del recurrent “¡Pero con Mahoma no hay huevos!”, el que no recordo qui va batejar brillantment com “enveja de fatwa”. Em semblaria bé que algú es sonés fent servir una bandera catalana? Em semblaria igual que fer-ho amb una espanyola, i ja.

Em sembla que aquest dret ha d’existir, com als Estats Units on és legal cremar la seva bandera (està mal vist, fins i tot molt mal vist, però és legal). Però que aquest dret existeixi no vol dir que jo el vulgui exercir. Els símbols no necessiten especial protecció legal, però són símbols, representen coses, moltes i variades i segurament diferents per cada persona. I com que sé això no em vull posar a mocar-me amb banderes, amb cap, així en general, almenys a dia d’avui. Considero que s’ha de poder fer, però és una cosa que no m’acaba d’agradar i no m’agrada fer-ho a mi, no m’imagino sonant-me amb una bandera, ja no per un tema legal (que vergonyosament existeix) sinó perquè no li trobo sentit i perquè no puc demanar un mínim respecte pels símbols que per mi volen dir alguna cosa si sóc incapaç de respectar símbols que per altres volen dir coses també. Però entenc que aquest respecte ha de sortir de cadascú, del seny de cadascú, però en general no anem sobrats de seny. No ha de ser un respecte imposat legalment, perquè ni les idees ni les creences ni els símbols (aquí van tots) són respectables, el respecte és una cosa que mereixen les persones. Podem dir que [posi aquí la religió de vulgui] és una merda, però no podem dir que un seguidor d’aquella religió és una merda de persona. I qui diu religió diu partit polític, equip de futbol o qualsevol altra cosa.

Molts dels ofesos no estan ofesos perquè l’humorista es sonés amb una bandera, estan ofesos perquè ho va fer amb la seva. Haurien aplaudit sense dubtar només que la bandera fos una altra, qualsevol altra, el respecte els la porta fluixa en general, volen el respecte per ells per poder no exercir aquest respecte amb les coses que els molesten. No és coherent, és doble raser, és hipocresia, no va amb mi.

El tema dels símbols no deixa de ser curiós, sociològicament, com alguna cosa marca la pertinença a un grup i un atac a aquesta cosa posa en perill el nostre grup mateix. Fa uns anys en una manifestació crec que a Girona es van cremar fotos dels reis d’Espanya (bé, ho eren aleshores) i també es va muntar una de bona. Una de les acusacions més delirants deia que allò s’havia de perseguir perquè van cremar una foto però si haguessin pogut haurien cremats els reis en persona. Una deducció com a mínim molt arriscada, i tampoc és que les personalitats en general facilitessin que algú els pugui calar foc a lo bonzo. Opino el mateix, s’han de poder cremar, i si estàs disposat a cremar-les has d’estar disposat a que algú en cremi unes altres que potser no et fan gràcia; si consideres que hi ha coses que no toleren aquest tipus de tracte has d’assumir que algú pot pretendre incloure en aquesta llista coses que a tu directament et desagraden.

En general la gent no és capaç d’encaixar igual que reparteix. Hi ha manifestacions on es cremen banderes espanyoles i n’hi ha on es cremen banderes catalanes i estelades, però ull amb cremar la bandera que no toca a cada manifestació o no venerar la bandera correcta!

Doncs això és el que penso dels símbols, almenys avui, potser demà em poso a cremar banderes però intentaré de demanar alhora que la meva bandera tingui una especial protecció.

2019. Gener. El procès, el de Kafka no, l’altre.

He fet pocs posts polítics perquè la idea del blog no era pas aquesta, però potser puc aprofitar aquest espai per dir el que penso del tema, si és que no és evident (que crec que sí). I abans de començar un avís: no es tracta ni de sentar càtedra ni fer propaganda, això no serà ni una veritat revelada inqüestionable ni una cosa dedicada a convencer a ningú de res. Vull explicar algunes coses sobre el tema, algunes seran fets i d’altres apreciacions fetes des del meu prisma. Jo accepto que tinc un biaix, i accepto que tothom el té, tothom.

Hi ha un fet. En un parell de dècades els independentistes han passat de ser amb prou feines 200.000 a més de 2.000.000. Pràcticament 2 milions i mig de persones, els independentistes s’han multiplicat per 12 o 13 i la seva xifra fins al moment no ha deixat de créixer (darrerament amb menys embranzida però encara creix). No hi ha respostes fàcils que expliquin això, ni còmodes (segons per a qui) i el perquè és cabdal per comprendre tot el tema. No ha estat TV3, ni l’escola catalana, ni un procés d’enginyeria social ideat per Jordi Pujol…tampoc és que els catalans no arribem més enllà perquè el cervell ens dóna justet per dominar esfínters i ens ho creiem absolutament tot. Si creieu això endavant, podeu deixar de llegir ara mateix. No hi ha respostes fàcils a qüestions difícils.

L’origen

El nou estatut va ser una mica el punt d’inici del procés, o el final de l’autonomisme, depén de com ho volgueu mirar. Fer l’estatut fa ser complicadíssim, 4 dels 5 partits al Parlament volien un nou estatut i amb aquesta demanda es van presentar a eleccions, la gent sabia què votava. Va sortir un estatut, i aleshores va anar al congrès on Alfonso Guerra deia amb orgull que se l’havien “cepillado”. Aquesta repassada va ser tan animal que un dels partits “pares de la criatura” (ERC) en va renegar i va demanar el vot contrari a l’estatut en el referèndum. Però tot i així, amb una participació que no era per llençar coets (superior a la participació pel referèndum per la Constitució Europea que a tothom li va semblar justet però suficient) l’estatut va ser aprovat.

Mentre tot això passava el PP i la caverna mediàtica van fer una campanya de catalanofòbia absolutament delirant, però efectiva. Es promovien boicots al cava, la gent deia de canviar el lloc de vacances per no beneficiar a Catalunya… el que va passar amb Gas Natural i Endesa va ser el súmmum dels despropòsits (tot i que una bona jugada pels accionistes). El PP va recollir firmes per tot el país (i juraria que a gran part del PSOE ja li anava bé) per portar el text al Tribunal Constitucional que al final va retallar encara uns articles del ja retallat estatut. És a dir, que al final fer-ho tot bé i seguint tots els procediments i tot no va servir de res. Va quedar clar qui manava i quina interpretació feien de la constitució. Molta gent va veure que la via de fer les coses dins d’Espanya era una via morta.

 

Les coses canvien molt de pressa

Molta gent se sentia sense massa complexos catalans i espanyols. I semblava que es podia ser català sense problemes dins d’Espanya, anar fent lleis, pactes, estatuts, pas a pas, i trobar una manera còmoda de ser català dins d’Espanya. I no. Això requereix que l’altra part es vulgui adaptar una mica per aquesta comoditat i el govern d’Espanya va deixar clar que no volia canviar. I molta gent va pensar que si amb aquest govern no hi havia res a fer potser ens aniria millor sols.

Però no era només una actitud hostil per part del govern espanyol. Hi ha els temes com que no arriba la pasta per res, els pressupostos són sistemàticament incomplerts, autopistes i autovies, aeroports sense avions, kilòmetres i kilòmetres d’AVE a Espanya però a Catalunya una xarxa de rodalies que fa pena, accessos col·lapsats, peatges i infraestructures considerades bàsiques que no arriben mai (el corredor mediterrani ferroviari és possiblement el cas més absurd)… I altres coses que entre en l’àmbit simbòlic i sentimental. No es pot parlar en català ni al congrès, ni al senat, ni al parlament europeu, ni els jutges que treballen a Catalunya han de saber català. Les matricules no poden ser com les de França o Italia o Alemanya, res de posar CAT en un racó o una bandera, res de res, uniformització i ja. A tot això no ajuda que la Fundación Francisco Franco sigui legal a Espanya, intenteu muntar una Fundació Adolf Hitler a Alemanya i m’ho expliqueu. O que hi hagi ministres en homenatges a la División Azul. O que no hi hagi manera d’anular el judici a Lluís Companys (seria un gest simbòlic, però no hi ha manera). O…

Cap d’aquestes coses per si sola seria un casus belli, però cal reconèixer que posades una al costat de l’altra i l’altra… La gent s’estava carregant de raons, i amb la sentència de l’estatut va dir prou.

Allò de catalans i espanyols a molta gent li va deixar de funcionar, per un cop els catalans vam dir “Prou!”.

 

“Enviem a fer punyetes el famós seny ancestral”

La sentència del TC va ser el 2010, i el 2012 més d’un milió de persones van sortir als carres de Barcelona demanant la independència. Una mica d’aquella manera, perquè els catalans som així, el lema era: Catalunya nou estat de la UE. Més d’un milió de persones. La primera plasmació real que hi havia molta gent tipa de l’estat de les coses. Potser hauria estat el moment de proposar alguna cosa, alguna millora, algun canvi en el sistema autonòmic de que gaudia Catalunya, no sé, alguna cosa. Però l’estat espanyol va tenir un atac de demofòbia sobre referèndums i va decidir no proposar res i que ja ens cansaríem. L’opció que no ens cansaríem i la cosa aniria pujant es veu que ni tan sols se la van plantejar, i per això ja fa temps que no saben per on naveguen.

 

Coses que han passat

Eleccions (en parlo just després) i una consulta el 9 de novembre de 2014. Una consulta que no es va dir referèndum i que no tenia ni cens ni una pregunta amb resposta binària perquè som catalans i ens agrada fer les coses complicades amb ganes. Una consulta prohibida que tot i això ES VA FER. I l’1 d’octubre.

Un referèndum que es va dir referèndum, una pregunta clara i de resposta binària, un cens universal (que per cert és una idea força pràctica i sense atacs informàtics aniria la mar de bé), i urnes de debó i paperetes. El govern espanyol va dir que no hi hauria referèndum i la societat catalana els hi va fotre botifarra en un empoderament brutal que els va acollonir (també va acollonir al govern català), es va passar la mà per la cara a tota la policia i serveis d’intel·ligència espanyols que van ser incapaços d’interceptar ni una dels milers d’urnes. Ni una puta urna, no les van olorar. I es va votar, més de dos milions i mig de catalans vam anar a posar la nostra papereta amb un sí o un no o no res o un vot en blanc.

La resposta de l’estat va ser enviar la policia a repartir estopa perquè no es votés. No és defensable, ni pràctic. Has deixat que la cosa arribi a un punt per la teva ineptitud i inacció, enviar polis a repartir hòsties NO ARREGLARÀ RES. Una acció policial que té molt d’orgull ferit (els va fotre lo de les urnes, i lo del cens) i d’intentar acollonir el personal perquè si tothom anava a votar la poli no ho podia parar. L’acció dels piolins va fer que molta gent que no ho tenia clar anés a votar i es va aconseguir l’efecte contrari del que es pretenia. Bra-vo.

A partir d’aquí confusió màxima. Una declaració d’independència immediatament suspesa, un aixecament de la suspensió que ningú es pren seriosament (una suggerència:el proper cop arrieu la bandera espanyola del màstil que feia molt estrany deixar-la allà dalt com si res). Suspensió de l’autonomia, article 155, gent a la presó o a l’exili, unes eleccions convocades per coronar a Arrimadas com  a presidenta però no sumava,  van tornar a guanyar els independentistes. Això faria recapacitar al govern espanyol i intentar negociar alguna cosa? Doncs no.

 

I els partits?

El 2010 quan va sortir la sentència a Catalunya teníem el tripartit 2 i a la Moncloa en Zapatero (PSOE) sense majoria absoluta però en general no li costava aconseguir suports de nacionalistes bascos i catalans. Després de la sentència va haver-hi eleccions i va guanyar Artur Mas (CiU) sense assolir la majoria absoluta. Amb la crisi va haver d’aplicar retallades absolutament draconianes i que encara duren (no crec que li sabés gaire greu) i li costava gobernar i la gent el xiulava…

Van venir eleccions generals el 2011 quan la crisi ja era tan animal que no hi havia manera de mantenir en el càrrec a qui la va negar sempre. En una alternança perfecta va sortir el PSOE i va entrar el PP, amb majoria absoluta. La proposta de Mas d’un pacte fiscal per Catalunya (un eufemisme per demanar un concert com que el té Euskadi) no va arribar a res. I el 2012 Mas va veure la llum.

Va convocar eleccions anticipades al parlament i es va presentar amb la promesa de celebrar una consulta sobre la independència de Catalunya pensant que així aprofitaria el clima del moment i assoliria la majòria absoluta. Va passar de 62 diputats a 50 (la majòria absoluta són 68). Ell personalment es va fotre la gran hòstia però ERC es va recuperar del cataclisme per haver fet president a Montilla en el tripartit 2, i van entrar 4 diputats de les CUP… el sobiranisme-independentisme tenia majòria al parlament.

En àmbit espanyol també va passar una altra cosa. A les generals a Catalunya sempre guanyava el PSC, però va quedar com a tercera força, ERC i CiU el van avançar en un fet sense precedents. El PSC havia aconseguit en eleccions successives records oposats, els millors resultats el 2008 i els pitjors el 2011 (fins al moment) i a nivell català no els anava gens millor amb una fuga massiva de vots. El PSC tenia dues vies d’aigua, els que el consideraven poc nacionalista català anaven a ERC, els que el consideraven massa nacionalista català marxaven cap a Cs. El futur del PSC és molt incert i depen de que el PSOE faci una oferta o una política favorable a Catalunya, i això en la situació actual és molt complicat, sense això el PSC desapareixerà i es refunadarà no pas com un partit federat amb el PSOE com ara sinó com una delegació territorial del PSOE.

CiU ha desaparescut com a tal. Primer se’n va separar Unió (la U de CiU) i va caure a les primeres eleccions que va anar pel seu compte. Després es van anar refundant per intentar deixar enrere el tsunami de corrupció que tornava des del seu passat i que amaneçava amb endur-se per davant gent com en Jordi Pujol (no sé si se li ha de dir honorable o no). Es van presentar al congrès com a Democràcia i Llibertat, no recordo quin nom van fer servir a les europees o a les municipals. Finalment sembla que es diuen PDCAT, un partit fundacionalment independentista que integra pràcticament tota la Convergència de sempre, això sí a les eleccions de 2015 al parlament van fer una coalició amb ERC i alguns independents com a Junts pel Sí, i a les eleccions de 2017 es van dir Junts per Catalunya.

A més a més va aparèixer un moviment convertit en un partit que veia bé la celebració d’un referèndum, Podemos, únic partit d’àmbit estatal que ha pres aquesta posició, amb altibaixos de tant en tant. També Ciutadans (o ara és Ciudadanos?) ha fet el salt a la política estatal per fer de crossa del PP. ERC ha aconseguit grup propi al congrès (crec). I falta per veure quin impacte tindran els franquistes de Vox quan es presentin. La cosa estarà igualada i possiblement faran falta pactes a moltes bandes per formar majories. El dia 3 d’octubre Felip VI va decidir que no volia ser rey dels catalans i si del “a por ellos”, l’independentisme va contra el règim del 78 encarnat en la monarquia com a successora de Franco i nosaltres proposem una república, normal que estigui nerviós però que ja ens doni per perduts és molt revelador.

El mapa polític ha patit una sotragada sense precedents i que deixa un panorama molt imprevisible.

 

Presos polítics

El lideratge català ha passat per Artur Mas (condemnat a una multa milionària pel 9N), per Puigdemont (actualment exiliat a Bèlgica, tot i que es pot bellugar sense problemes per tota la UE excepte Espanya que n’ha retirat l’ordre d’extradició) i ara Quim Torra. L’expresidenta del Parlament, l’exvicepresindent i més gent són a la presó. Presó preventiva que en alguns casos dura més d’un any a l’espera d’un judici que té tota la pinta de ser una farsa judicial, són a la presó: Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull i Carme Forcadell, i dos més que ni tan sols eren càrrecs polítics com Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Han pres el camí de l’exili Carles Puigdemont, Antoni Comin, Lluis Puig, Meritxell Serret, Clara Ponsatí, Anna Gabriel i Marta Rovira.

Sí, presos polítics i exiliats a l’Europa del segle XXI. Una puta vergonya que es fa major cada dia que passa.

 

Tot plegat té “arreglo”?

Sí. S’arreglarà? No ho sé. No sembla que ho vulgui arreglar.

Entre un govern que posa la unitat d’España per damunt de tot i que vol escarmentar i fer passar per l’adreçador als catalans (i considera que aquest fi justifica tots els mitjans), i un altre govern que vol un referèndum d’independència… És complicat trobar punts de contacte. Però potser poden aparcar uns el referèndum i uns altres el seu instint de conquesta i intentar trobar-nos a mig camí. Caldrà fer concessions, als dos bàndols, i no sembla que vulguin. La Generalitat no pot cedir gaire perquè no té poder, els altres sí però no volen ser els que cedeixen perquè s’han posat en “vencedors o vençuts” i parlamentar els col·loca com a vençuts i amb això poden perdre les eleccions espanyoles. Si la Gene baixa el llistó li pot costar el càrrec a les properes eleccions. El tema és que els partits que governen Espanya estan tan preocupats per no perdre les eleccions que poden perdre Catalunya abans. Si algun dia els polítics es recorden que en principi han de fer altres coses a més de guanyar eleccions i mantenir la trona, aleshores potser això tindrà “arreglo”.

Mentrestant recordo que el nombre d’independentistes no ha deixat d’augmentar a cada elecció. Potser no som prous per declarar la independència però és evident que cal canviar coses si es vol que el nombre d’independentistes no augmenti. Vaja, jo compro lo de que no som prous, però que a l’altra banda és compri que no es pot tenir a mig pais volent marxar i fer com si res. Però de moment tot el que ha fet l’estat ha aconseguit el contrari, cada dia més partidaris de la independència, i prohibir els partits independentistes o l’independentisme no servirà de res i és una idea de merda i inútil, com la gent que la proposa.

 

Podria refer tota aquesta entrada i seria completament diferent, no n’estic massa content però no penso anar reescrivint això de manera contínua, tampoc penso posar el centenar d’enllaços que farien falta, entenc que si us llegiu això (felicitats si heu arribat fins aquí) sabeu l’essencial del tema i de les sigles i aquestes coses.

Prometo triar un tema més senzill pel mes vinent.

31.12.2018. Més records nadalencs i… fet!

No puc parlar de records nadalencs sense mencionar una cosa. Vaig treballar tres nadals consecutius en una de les parades del mercat nadalenc de Santa Llúcia al davant de la catedral, fent bossetes de vesc. Necessitaven algú que fos jove, que pogués treballar els caps de setmana i festius i que fos honest perquè hauria de cobrar i no era pla tenir algú que distregués els calés que cobrava de les vendes. Ja aleshores tenia fama de passerell.

Recordo les nadales a tot drap tot el dia i un fred de mil dimonis. No és que fes fred, o que en fes més del compte, és que si sumem fred, i estar a l’ombra i assegut fent bossetes la veritat és que la sensació de fred era molt bèstia, però ho anàvem passant amb cafès o cigalons del bar Estruch, i els dinars amb entrepans de Can Conesa també eren un gran què. Cobrava poc, però en aquell moment era un dineral, és el que té la microeconomia adolescent, va ser un dels primers cops que em passava treballant pràcticament tot el dia, amb això els caps de setmana i festius i la universitat els altres dies anava quasi a tope de feina, però encara quedava un forat per treballar repartint la propaganda de nadal, cosa que també feia, correu comercial per dues ferreteries del passeig Maragall i una de Sant Andreu,

Del 95 al 98 vaig estar al mercat de Santa Llúcia cada nadal, i quan ho vaig deixar la feina va passar crec que a la novia d’un amic primer i després a ma germana. La parada on anava ja no hi és, bé sí que hi és però la porta una altra gent, ja no és la meva parada, el mercat per mi ha perdut una mica.

Ara que ja visc pel meu compte estic construint uns nous records de nadal, que és el que toca.

I ara ja només unes línies per celebrar que ho he aconseguit, he completat tot un any a una entrada setmanal. Ja està, ara ja podem acomiadar l’any i preparar-nos per encarar el proper i esperar que els bons propòsits durin ni que sigui una mica més que la ressaca la festa de cap d’any.

24.12.2018. Records nadalencs.

Els records de Nadal de la infància tenen un no sé què que me’ls fa especialment entranyables. No té a veure amb el tema de creure en la màgia dels reis, no. És més com si en aquells anys ho veiés tot amb uns prismàtics o un microscopi, veia molt detall però em perdia la perspectiva, em podia concentrar en algunes coses i deixar que la resta passés sense molestar o interferir.

El nadal eren un munt de dies de no anar a escola, i això sol ja era per celebrar. La gent es sorprén quan ho dic però a mi l’escola no em va agradar mai, potser una mica a l’institut i a la universitat, però ja, si per mi fos no hauria trepitjat l’escola després del primer dia.

Els nadals van anar canviant, primer disminuien els parents, després tornaven a augmentar amb noves incorporacions, i els adorables nens que deiem el vers ens feiem cada cop més ganàpies però seguiem dient el mateix vers per aconseguir una propina. Un vers de nadal que ja és una mena de tradició familiar bastant friqui, com el nadal en sí.

El nadal tenia com a colofó el dia de reis, ja al final i ja pensant en que les vacances s’acabaven i calia tornar a escola, era una festa amb un regust trist, en canvi el nadal amb tants dies per davant era una altra cosa, la vida era bella erem inmortals quedava una eternitat per tornar a classe (12 dies després de Sant Esteve, gairebé dues setmanes!). Aquest va ser el motiu que molta gent passés els regals de reis al pare Noël com qui canvia d’operadora de mòbil, res de colonialisme americà, era un motiu eminentment pràctic, tot i que al final ara ja poc o molt tothom fa totes les festes i això és un no parar de comprar i comprar.

En els meus nadals de nano els regals eren per reis, el dia de nadal ens ajuntàvem i jalàvem, fonamentalment, els petits després del menjar ens passàvem als jocs de taula mentre els grans es summergien en unes sobretaules eternes. Si canviem els jocs de taula per mòbils i tauletes la cosa realment no ha canviat tant.

17.12.2018. La resposta és 42.

Com sap tothom que hagi llegit La guía del autoestopista galáctico (pot ser que el llibre no estigui traduït al català?) la resposta a absolutament tot és 42, però per quan es dóna aquesta resposta ja ningú recorda la pregunta.

Fa pocs dies he complert 41 anys, per tant he entrat en el meu 42è any de vida. És un truc per allargar dos anys l’ús del número 42, aquest any estarè en el meu 42è any de vida i l’any vinent tindré 42 anys, cal aprofitar això perquè no em torna a tocar un any amb una certa gràcia fins als 69 i encara falta la tira.

Fer anys no mola, el que passa és que l’alternativa encara és pitjor i això és l’únic que ho salva, però ja està. No sóc més savi, ni més moderat, sí que noto que hi ha més coses que me la porten absolutament fluixa i que cada cop crec que hi ha més gent que no serviria ni per fer-ne compost. Les coses típiques de l’edat doncs estan amagades esperant el seu moment per saltar-me a sobre, de moment em respecten però no sé el que durarà això, segueixo tenint una dentadura sense ni una sola càries, una vista perfecta que no necessita ulleres i cada cop estic més sord, això sí, no té res a veure amb l’edat però no ajuda.

Una cosa que deu anar fatal per l’oïda són els auriculars per escoltar música, no els poso gaire forts però quan vaig en tren les alternatives són escoltar vulgui no vulgui les converses del meu voltant i anar pensant en més gent que no val ni per fer compost o anar perdent audició i refugiar-me en una bombolla feta de llibre i música. Salut auditiva o salut mental? He escollit la segona opció per no acabar pujant al tren amb una motoserra com si allò fos una pel·li gore de baix pressupost.

10.12.2018. Viatges.

M’agrada viatjar, també m’agrada tornar però viatjar m’agrada tant o més que tornar. Si em sortissin els calés per les orelles em fotria viatges de mesos, però com la cosa no és així em conformo amb fer el que puc. A la meva senyora també li agrada viatjar, amb la qual cosa tenim una llista de viatges ja fets que creix lentament mentre una de viatges per fer que ja fa la tira que s’ha disparat més enllà de qualsevol previsió raonable.

De tots els viatges que he fet n’hi ha 4 que són els millors, els 4 a Estats Units. Una ruta per la costa oest amb dos amics (feia poc que estava amb la que ara és la meva senyora i vaig anar-hi amb els amics), Nova York de viatge de noces, un altre cop ruta per la costa oest però aquest cop ampliada i ara sí amb la senyora i ara fa un any just Nova York per celebrar que complia els 40 anys.

És una ciutat a la que sempre s’hi ha de tornar, a la que hi tornarem de ben segur. Sí, ens deixarem món per veure i repetirem una ciutat, i què? Comptat i debatut, realment repetiríem quasi tots els viatges que hem fet, o som fàcils o triem molt bé, o potser ambdues coses.

Nova York té coses com aquesta, pot costar de creure però aquesta foto està feta a l’illa de Manhattan, i el que es veu és el que sembla, no és una imitació, és un original, traslladat pedra a pedra, això sí.

Potser hauria de tornar a explicar els viatges en aquest blog?

03.12.2018. Recta final.

Poc a poc aquest any 2018 s’acosta a la seva fi. Fer balanç és un d’aquells costums absolutament inútils i sense sentit, és per això que no m’hi resisteixo.

Està a punt de concloure un any d’entrades setmanals, això només pot semblar fàcil des de dues postures, com una cosa que s’ha de fer en el futur (“això serà fàcil”) o com una cosa que s’observa retrospectivament (“aixó ha sigut fàcil”), la realitat és que no ho és pas de fàcil. Però bé, ja quasi estic a la postura d’observar-ho retrospectivament o sigui que deixe-m’ho estar, encara tindré temps de fotre la pallissa amb això.

Ha estat un any de mudança. De fet vam començar a moure’ns i a mirar pisos la tardor del 2017. Ha estat un període esgotador on tampoc ens atrevíem a fer cap gran cosa o cap gran viatge (excepte Nova York ara fa un any perquè ja ho teníem quasi tot pagat), per si sortia o no sortia el tema del pis. El mercat immobiliari és un abocador radiactiu que necessita ser ruixat amb napalm de manera consistent i continuada en el temps, i crec que és una descripció optimista. La capacitat de decisió de la persona que busca una casa per viure és quasi nul·la més enllà de dir “aquesta casa sí” o “aquesta casa no”. Un cop es diu que sí comença un putu viacrucis on es paga per absolutament tot a gent que tenen feines més aviat poc clares (però factures altes) i taxes i conceptes i merdes ineludibles… és un putu atracament a mà armada. Com que això és un calvari no deixa de ser un descans que la gent no es canviï de casa com es canvien de cotxe, si els dos mercats funcionessin a la mateixa velocitat potser moltes de les merdes de comprar pisos s’evitarien, però ara la gent hi cau de quatre potes i un cop ha pagat se n’oblida i el que vingui després que mengi la mateixa merda. Una actitut d’allò més humana. Però en fi, el caos de caixes és cosa del passat i ens estem fent a la nova casa, hem perdut en algunes coses però en d’altres hem sortit guanyant, i amb això lligat podem preparar amb ganes un nou viatge per l’any vinent.

Feina? Bé, i millorant, tampoc és una feina amb la que m’arribi a fer ric però hi vaig prou de gust, és més del que pot dir molta gent, així que no em queixaré per tenir sort.

Matrimoni? Bé, fins i tot molt bé veient alguns casos del meu voltant, prefereixo no estendre’m sobre el tema. No em queixaré per tenir sort.

Llibres? Doncs depén. Pel que fa a llegir-ne no arribaré a 100, i només una o dues relectures i crec que cap llibre en anglès, una estadística lamentable, com cada any. I sobre escriure’n doncs vaig fent, tinc un llibre acabat que resulta que no té ni la mida per entrar a concursos de llibres curts, l’hauré d’allargar o oblidar, i si l’allargo després bé el conyàs d’intentar vendre’l a les editorials, no tinc gens clar què faré, la mandra que em fan els dos processos és similar. Al marge d’aquesta novel·la tinc una altra en marxa, i encara una altra (que potser acaben sent una sola), i un altre projecte de tornar a fer contes. El bo de tenir una carrera literària inexistent és que puc triar fotre-me-la de la manera que més ràbia em faci.

I ja està, prou bé per, en definitiva, no tenir res a dir.

26.11.2018. El que costa.

Com que això de fer una entrada setmanal m’està costant més que no em pensava és possible que caiguin unes quantes entredes parlant d’aquest tema. Però l’any ja gairebé s’acaba o sigui que aquesta murga setmanal té un final a la vista.

Escriure sense tenir absolutament res a dir o explicar és curiós, però a poc que vulguis escriure ho acabes fent. La part mecànica, aquella part que fa que els nostres pensaments es codifiquin en lletres, és un part que necessita exercitar-se. Vaig tenir una época en que escrivia mini-diaris del dia abans de posar-me a escriure, i ho facilitava molt. Explicar un dia en que no has fet res destacable té el seu mèrit. És molt fàcil recordar el dia que vas seduir a aquella noia, o que vas guanyar una pasta al casino, o que vas fer qualsevol cosa gran, important, inusual, extraordinaria… no té cap mèrit. Però posar negre sobre blanc un dia gris té mèrit, primer perquè t’obliga a treballar amb un material que preferiríem oblidar, i segon perquè fer això implica el reconeixement que això és el que hi ha, que has arribat aquí i les perspectives d’arribar més lluny s’aguanten amb unes dosis d’optimisme que no tens, que de fet aspires a aquesta grisor amb ocasionals i espaiades jornades glorioses. Que tampoc saps massa com gestionar una vida massa interessant, ni amb els anys que tens et posaràs a aprendre-ho, sobretot perquè no treu cap a res més que a frustració, saber jugar al bacarrà a Mònaco, demanar xampany a Saint-Tropez o fer un cruer en solitari pel Pacífic sud són coses útils si les pots arribar a fer, sino no són res de res.

Però són evasió, placebo, i la bona literatura és el placebo pels que notem que la vida ens decep amb trames previsibles i personatges plans i mil i una collonades repetitives fins a la mort. Perquè tinguem clar que és o el placebo o fotre’s un tret o canviar de vida, però per canviar de vida fan falta, medis i sobretot ganes, i ens hem fet a la grisor per ara posar-nos com a ionquis del llampant, com a molt arribarem a bisuteria de basar dels xinos, res més. Les idees clares, encara que siguin una merda.