2022. Maig. Derrotisme triomfant!

Les vendes de Samizdat són de per riure (si sou dels que l’heu comprat teniu el meu agraïment infinit), però això no és cap sorpresa, de fet m’ho esperava. M’ho esperava una mica menys, no us enganyaré, però molts amics o coneguts ja van comprar un llibre meu, ja van complir, qui em mana a mi seguir escrivint llibres i més llibres?

La xifra que de moment em pertoca de drets d’autor és ridícula. De totes maneres, abans m’autoeditava i havia de posar calés (les impremtes no treballen gratis), que ara el saldo econòmic sigui positiu, encara que ridícul, ja és una millora.

Bé, després de Samizdat penso penjar al mateix lloc amb el mateix sistema una altra novel·la, i després probablement les altres dues prèviament autopublicades: DPK Dies de porno i kleenex i No va més, de les que encara tinc exemplars per vendre a casa.

En un parell d’anys puc posar 4 llibres i 2 més que s’estan fent ara mateix; i potser la cosa, de pagament ridícul en pagament ridícul, arriba a algun lloc.

 

Samizdat, un inici

Trobo que s’abusa massa del concepte auto-ficció, i que de vegades les coses no ens interessen per si són o no interessants sinó per si són reals. Hi ha bons llibres i mals llibres, hi ha llibres que quan veus comencen amb aquesta cosa d'”això que us explico és el que em va passar” ja tremoles, i d’altres que se’n surten més que bé. Per què expliquen coses reals? No, perquè expliquen coses interessants.

Que una editorial em digui que no li interessa el que els envio és una cosa que m’ha passat vegades, vàries. No m’agrada, però tampoc en faig un drama, hi ha un límit pel drama que puc suportar. Samizdat va sortir d’aquesta idea, d’agafar el rebuig com a motor, així que vaig agafar un correu de resposta i pràcticament sense tocar-lo el vaig posar al llibre, a les primeres pàgines. És allò de convertir un fracàs en el principi d’un nou èxit.

Bona tarda,

Disculpa la inexcusable tardança en fer arribar la nostra resposta. Finalment hem pogut llegir i valorar la proposta rebuda i, malgrat les virtuts del text hem considerat que no acaba d’encaixar del tot al nostre catàleg, motiu pel qual no optarem a la seva publicació. T’agraïm, però, la confiança dipositada i et desitgem la millor de les sorts.

A partir d’aquí, el cervell del protagonista comença a barrinar mentre ell fa altres coses com ara anar a la presentació d’un llibre:

Una presentació és la versió literària d’anar de putes. Tries algú perquè parli bé de tu, així l’audiència està desitjant que els il·luminis amb la teva sagrada PARAULA.

De fet les presentacions són llocs on també es venen els llibres que es presenten, de fet aquesta és una mica la seva gràcia:

Comprem llibres que no ens interessen d’autors que tampoc amb l’esperança que si un dia nosaltres publiquem alguna cosa ens tornin el favor.

Però poden estar bé si et trobes amb col·legues, amb gent que està allà veient a algú que li surten les coses (i esperant secretament que s’estimbi) i que també està tipa de rebre mails com el que hi ha una mica més amunt.

En els darrers mesos ni concursos bons, ni mitjans, ni penosos; ni editorials encantades de rebre els nostres originals; ni revistes o suplements disposats a pagar una misèria per unes línies, ni disposats a que treballem per a ells gratis. Escriure era el nostre somni, encara ho és, tot i que cada cop sembla més una afició que no ens reporta absolutament res. Ens veiem forts en grup, però individualment la cosa canvia. Al cervell de cadascú hi ha un funcionari gris redactant la rendició. Establint els termes exactes, les paraules del nostre futur.

Trobareu Samizdat, en paper o en versió per kindle, a 10 i 2€ respectivament a través d’Amazon.

Samizdat

Aquesta pàgina va sorgir per la necessitat de fer-me autobombo, acabava de treure un llibre, més endavant va venir la versió del llibre en castellà i després un altre llibre directament en edició doble català i castellà. Els resultats no han estat per llençar coets, i millor deixar-ho així.

Però he seguit escrivint i he intentat col·locar els meus escrits enviant-los a pràcticament qualsevol lloc, editorials, concursos, agents… i els resultats han estat d’una unanimitat admirable. Però jo crec en el que faig, i si el mercat tradicional no és el lloc pels meus llibres doncs buscaré una altra manera, i aquesta és la manera.

Via Amazon podeu aconseguir el meu llibre Samizdat, en paper o en versió per kindle, a 10 i 2€ respectivament.

De què va Samizdat? Doncs d’un grup d’amics aspirants a escriptors que estan tips que ningú els hi faci ni cas després d’enviar els seus escrits a editorials, a concursos, a més editorials a agències literàries i pràcticament qualsevol lloc que se’ls acut (no, això no és autoficció). I decideixen trolejar el sistema. Humor cínic i negre, crítica al “mundillo” literari i una història de perdedors que tenen l’esperança de deixar de ser-ho.

Això és el que diu la viquipèdia sobre la paraula que he triat com a títol del llibre:

Samizdat (rusсамизда́тucraïnèsсамви́дав, samvídav) va ser la còpia i distribució clandestina de literatura prohibida pel règim soviètic i, per extensió, també pels governs comunistes d’Europa Oriental (Bloc de l’Est) durant l’anomenada Guerra Freda. D’aquesta manera, moltes vegades els dissidents aconseguien esquivar la forta censura política.

Les còpies es feien en un nombre reduït cada cop i s’esperava que els que les rebien realitzessin algunes duplicacions addicionals. Això es feia normalment mitjançant el mecanografiat o l’escriptura a màquina dels textos en qüestió o, si no, mitjançant la simple còpia manuscrita. Aquesta pràctica d’eludir la censura oficial estava plena de perills, ja que s’imposaven fortes sancions a les persones capturades en possessió de còpies de material prohibit.

Aquesta literatura amagada, clandestina… és on soc ara mateix, tampoc és cap drama, el meu llibre és al vostre abast, espero que en gaudiu i estaré encantat de rebre comentaris i crítiques (i com que jo n’he fet estic disposat a entomar-les).

2022. Febrer.

Mentre decideixo que fer amb aquest blog un recomanaré algunes entrades de l’altre, que aquell sí té un propòsit clar, o més clar que aquest en tot cas. En acabar l’any es posen de moda les llistes, i aquell blog que tracta sobre llibres no n’és cap excepció.

La llista dels llibres ressenyats el 2021 escrits per dones.

La llista dels millors llibres del 2021.

La llista dels pitjors llibres del 2021.

I un llistat de les entrades més vistes del blog.

I una entrada més sobre el que podria ser el meu pla de lectura aquest 2022.

Apa, hi ha lectura per una estona, i de mentres…

 

2021. Novembre. Literatura popular.

Aquesta entrada neix una mica per donar per sac i per discutir-me amb mi mateix sobre el que vaig posar el passat octubre i que podeu recuperar aquí. Perquè potser el que necessita la literatura no és secretisme i exclussivitat sinó tot el contrari. Potser sí, no és descabellat.

Llibres a preus tirats i que tothom en llegeixi, tirades fabuloses de centenars de milers d’exemplars… el problema és que tot això ja va passar, i ara estem com estem o sigui que no va acabar de sortir bé. El fenòmen de les novel·les de quiosc va viure el seu gran moment als anys 50-70, moltíssima gent llegia aquelles novel·les a preus irrissoris fetes a preu fet per uns escriptors que signaven amb pseudòmics americanitzants i que entregaven unes 40-60 novel·les a l’any (sí, pràcticament una per setmana). Era una feina dura, i se’ls pagava relativament poc, però si complien els terminis d’entrega podien viure (modestament) de la literatura, no és pas poca cosa, és més que la majoria dels lletraferits d’avui dia. Podem mirar aquestes novel·letes amb tota la superioritat moral que volguem, però aquells autors vivien del que escrivien. Respecte.

Què se n’ha fet de tot plegat? Res. Les novel·letes segueixen tenint el seu públic i es venen pràcticament a pes, la majòria dels seus lectors originals han mort o estan en el procés, els autors també. La consideració d’aquestes novel·les segueix sent absurdament negativa, con si fossin subliteratura, com si uns llibres fets per distreure i per evadir-se fossin per això menys vàlids. Poden agradar o no, però prometien evasió, donaven evasió i permetien fer-ne un negoci del que podia viure gent. La literatura “seriosa” en comparació no surt gaire ben parada.

Si la situació no hagués estat la que era, aquesta explosió de “pulp” es podria haver produït en català? Jo crec que sí, n’estic segur, però imaginar una situació diferent és complicat, va ser el que va ser i hauria estat complicat plantejar novel·les populars de quiosc en català, idioma que moltíssima gent no va aprendre i llegia amb més voluntat que coneixement, si és que llegia. Crec que no es va arribar a intentar ni quan les coses ja eren una mica més permissives amb el tema.

Als anys 60 els llibres catalans començaven a ser menys clandestins, havien de passar una fèrria censura, però llibrets com els de l’oest l’haurien poguda passar sense cap problema, de fet els bolsilibros bé que hi passaven. Crec que aquí, als catalans, els va poder l’estètica, el sentir-se per sobre de la literatura popular, el no voler ni plantejar-s’ho ni haver-se de barrejar amb aquests dels “bolsilibros” (molts d’ells autors catalans, amb una mica d’ajuda i de traductors hauria estat perfectament possible). Després ens lamentem del retrocés del català però quan ha calgut baixar al fang no hi hem anat.

No hi ha una versió en català de T5, els de 8tv sembla que ho volen provar però sense gaire encert. Series en català fora del que fa o programa TV3, o de tant en tant TVE, tampoc. Costa déu i ajuda trobar cinema en català i ara que ja no hi ha bolsilibros si parlem de còmics el panorama és per plorar. Si no volem perdre l’idioma el necessitem a tot arreu, sense excuses, reaggeton en catalá, programes del cor en català, porno en català… Si no ens arremanguem i enfanguem la cosa no farà més que anar de baixa (més, vull dir) i acabarem amb un idioma que només dominaran els escriptors que alhora seran els únics lectors, tancant el cercle de l’absurditat de camí cap a l’extinció.

2021. Octubre. Criptoliteratura

Pot la criptoliteratura salvar la literatura?

El llibre El manuscrit de Virgili proposa  la següent premissa: un escriptor que treballa a sou per una persona, un bon sou, temps per escriure, però una condició: només aquesta persona llegirà el que escriu, ningú més. El somni de tot escriptor o una maledicció? Cobra suficient per dedicar-se només a escriure i fins i tot a viatjar i a dur un tren de vida tirant a bo. Perfecte. L’autor s’entrega a la seva obra, però aquesta obra té sentit? No només es tracta d’assegurar-se un llibre, no el paguen només per un llibre. El tema és que ningú més podrà llegir-lo, es tracta d’assegurar-se’n l’exclussivitat.

Potser en un món on tot és gratis o gairebé gratis (perquè és dolent, la qualitat sempre es paga, sempre) l’única manera de donar valor a res sigui aquesta l’exlussivitat. És un criteri fàcil d’aplicar, n’hi ha poc i val molt, simple.

Imaginem que del còmic Action Comics 1 (1938, primera aparició de Superman) n’hi hagués 2 exemplars (en realitat són un centenar però em va bé que siguin dos) i que cadascún valgués 250.000€ (no, no és una xifra exagerada, s’han pagat 7 xifres per aquest còmic, i la primera no era un 1), i que agafem un d’aquests dos únics còmics i el posem a la trituradora de paper… el còmic que queda automàticament val el doble.

La següent història parteix d’elements reals i d’altres que em van explicar fa la tira i que segurament he deformat molt. Un any vaig estar en un stand d’un fanzine al Saló del Còmic de BCN (això sí és real, una llarga història) i em van explicar que havien tingut un client molt interessat en el número 1, era un coleccionista de números 1 de fanzines (molts fanzines amb prou feines arriben als 10 números, amb sort, casos excepcionals tenen vides llargues que els permeten professionalitzar-se, però aleshores deixen de ser fanzines). Aquest fan dels números 1 va conèixer una ànima bessona en això (ignoro si en altres coses també), i es van ajuntar per fer un fanzine amb un número 1 i una tirada de tres exemplars, un per cadascún i un més per, no sé, per vendre? Després d’això la cosa no va acabar bé, però ja havia donat tot el que podia donar, podrien haver fet un altre número 1, per mantenir la flama, però hauria estat fer trampa.

Amb la meva primera novel·la autoeditada (i traduida al castellà també, com un qatarí borratxo) em vaig passar un dia al FLIA del 2013 (en aquest video es veuen els llibres en el minut 3:36), en un solar de Vallcarca, batejat amb un nom de plaça i gestionat per una casa okupa sense cap mena de permís. Allà estava jo, rere un parell de taules de càmping plegables, amb els llibres a 15€, crec que en vaig vendre 2. Un dels possibles clients, després d’examinar i preguntar em diu que ell també fa coses, i jo em començo a tèmer el pitjor. Treu de la motxilla una llibreta, omplerta a mà de les seves paranoies-poesies-dibuixos etc… completament única, i la venia a 20€. Jo portava hores a l’stand, i la idea de donar-li el meu llibre i 5€ a canvi de lo seu no em va seduir el més mínim. Oferia una cosa única, potser aquest era el seu únic mèrit, a mi no m’interessava, però això era un altre tema.

D’això ja n’he parlat abans, però em ve de gust tornar-hi. L’editorial islandesa Tunglio només publica els dies de lluna plena, tirades de 69 llibres, els exemplars no venuts són cremats aquella mateixa nit. Ni posteritat, ni distribuidores, ni magatzems, ni hòsties! No és un negoci, és una acció poètica, però que fa saltar pels aires les idees que associem a la literatura seriosa.

Imaginem un autor molt popular que diu que només hi haurà X exemplars del seu llibre, per crowfunding, a una pasta gansa, una sola tirada de, posem, 100 exemplars. O un autor no tan popular, els llibres no valdran una pasta gansa però també una sola tirada, un nombre molt limitat d’exemplars. L’autor es podria comprometre legalment a deixar passar un temps, 3 anys o el que calgui fins a tornar a editar una altra tirada del llibre. Hi hauria el problema del pirateig o que es distribueixi en altres formats. Sobre la pirateria suposo que es podria fer el mateix que ara, pràcticament res, però això seria un altre tema. El llibre com a objecte pràcticament únic i el fet de llegir un llibre un privilegi, no una cosa que qualsevol pot fer. Tinc sentiments trobats plantejant-me això.

https://www.flickr.com/photos/contri/

Lamborghini Countach © contri. Creative Commons.

Cada cop es llegeix menys. El prestigi dels escriptors (fora dels frikis) és tirant a nul. Les époques en que un llibre podia fer correr rius de tinta o portar la gent a la revolució han passat a la història (si és que mai van existir). Són irrellevants i sense valor per qualsevol que no sigui un friki com ho soc jo. Potser la sol·lució seria fer llibres exclusius, personalitzats i que n’hi hagi pocs, molt pocs, i que cada cop que un es trenca o es mulla o el perd… doncs és un menys, potser es perden o cremen tots i només queda dels llibres el record en els que el van llegir, mentre conservin aquest record, amb sort mentre visquin… i després res, llàgrimes a la pluja que va dir aquell… Els Lamborghini, els Ferrari, els Rolls o els Porsche són bons i cars perquè n’hi ha pocs, si la Lambirghini es tornés boja i fabriques milions d’un dels seus models i per tant qualsevol en pogués tenir un… no crec que fes gaire gràcia als que ara tenen un Lamborghini (els Porsche i els Ferrari són més populars i alguns models una mica més barats). Una reunió dels 100 lectors d’un llibre, un llibre que és una passada i del que se’n fa còpies fotocopiades, ciclostilades, grafitejats a les parets dels passadissos del metro (anys enrere hi havia tot el meravellós Palabras para Julia al sostre del passadís del trasbordament metro de Passeig de Gràcia (L3-L4, abans de la L2). Una societat secreta, un llibre que no deixes per por a perdre’l per sempre i un autor que s’ha de preocupar de vendre el seu llibre fins al dia del llençament i mai més… començo a veure-hi més pros que contres…

Un afegitó a això, sobre que els llibres són irrellevants excepte pels autors i els qui en viuen i els penjats com jo. Aquest passat estiu van ser noticia uns audios del president del Real Madrid posant a parir pràcticament a tothom, i es va desfermar l’escàndol. Bé, aquestes converses van ser explicades en un llibre publicat fa cinc anys!  El llibre és Asalto al Real Madrid: Diario de 837 días y noches al límite per si el voleu buscar. Si voleu mantenir una cosa en secret publiqueu-la en un llibre.

2021. Setembre. Futbol.

Com que em resisteixo a parlar de política i del que cada mes bé a representar més o menys ja n’he parlat, toca l’altre tema, el futbol. Ja vaig parlar-ne en aquesta entrada, i no creia que calgués tornar-hi, però l’actualitat és tossuda i aquí estic. Com un fan dels Bulls lamentant-se el dia que Jordan plega (tot i que després torna en un altre equip, però és una llarga història). Jordan va ser el millor jugador de bàsquet de la història, hi ha consens en això, no és l’únic aspirant al tro però tant els jugadors posteriors com els inmediatament anteriors (com Magic Johnson o Larry Bird) hi estan d’acord, i crec que en saben força (sí, hi ha discrepàncies sobretot entre exjugadors dels Detroit Pistons, però això és un altre meló). I si encara no heu vist The Last Dance jo no me’l perdria.

Però aquesta entrada no és per parlar de Jordan, és per parlar del seu equivalent en futbol Leo Messi.

Leo Messi va debutar al primer equip del Barça l’any 2003 i ha marxat el 2021, 18 anys! Per més dades i més palmarés teniu a la vostra disposició l’enllaç a la viqui. Té gairebé tots els rècords possibles al món del fútbol, i ens ha regalat moments per enmarcar, moltíssims, cadascú té els seus. Bàsicament moments en que feia el que semblava impossible, trobava passadissos entre cames enemiges que el volien aturar com fos, treure’s de la màniga xuts sempre més enllà d’on el porter podia arribar, veure o rebre passades que només eren al seu cap, d’aquelles que quan les veus semblen evidents però cal veure-ho al cap i a la velocitat correcta.

La seva sortida ha estat un autèntic desgavell provocat per la ineptitud (potser delictiva) de la junta anterior del Barça que ha deixat el club amb una mà a davant i l’altra al darrera. No m’hi estendré. I tampoc entraré en si es podria haver quedat cobrant moltíssim menys, no treu cap a res. No hi ha jugadors que hagin jugat a aquest nivell de meravella tants anys seguits, i l’he pogut gaudir al meu equip. Igual que hi havia Barça abans de Messi i haurà Barça després de Messi, no en tinc cap dubte, tot i que serà dur, crec que l’únic que es pot dir és: Gràcies Leo!

https://www.marca.com/futbol/barcelona/2017/04/24/58fd8e06468aebb5178b456d.html

Foto treta d’aquesta pàgina.

2021. Juny. Posar noms.

M’agrada posar noms. No sé perquè però és una cosa que m’agrada, normalment les coses ja tenen nom, i les persones i els animals-mascotes, només quedarien els animals salvatges, i ni ells es salven. Posar noms té una mica de divinitat, allò de posar noms a les plantes i als animals, com amo i senyor de tot plegat; però en aquest cas simplement és per individualitzar-los, per tractar-los de tu a tu, com coneguts que ens trobem i dels que amb prou feines en coneixem el nom i para de comptar.

Tot i ser un urbanita de tant en tant apareixen al meu voltant animals salvatges, com ara dragons al balcó. I jo els hi poso nom, faltaria més! També apareixen ocells, si són dels que canten ho tinc fàcil, de tant en tant en tinc un parell que es posen en una antena propera a la meva terrassa, són en Mozart i en Hendrix. A les orenetes no els hi puc posar nom, tindria feina només a recomptar-les, però n’hi ha moltes i gràcies  elles els mosquits a casa no són una gran molèstia. Però des de fa un temps tenia ullat un altre ocell que volava prop de casa, més espectacular però també més esquiu.

Creia que era un però en realitat són dos vivint al mateix edifici abandonat, una antiga fàbrica, imagino que serán un parella i que potser algun dia veuré les cries. Són dos xoriguers, i em va costar força però al final en vaig fer fotos, tirant de mala manera del zoom de la càmera. No són unes grans fotos però són meves i n’estic orgullós, i no tinc ni idea de si és mascle o femella, ni si el que apareix al mur i el que vola són o no el mateix. I per no saber, tampoc sé com batejar-los, alguna idea?