Feina feta, aneu avançant amb les compres nadalenques

Des de fa uns anys tenim plenament integrada la tonteria aquesta del Black Friday, el divendres després d’acció de gràcies com una suposada data d’inici de la campanya de vendes que ha d’arribar fins a Nadal. Els primers anys semblava que sí, que realment hi havia descomptes importants, segurament més amb la idea de liquidar restes d’estoc que no pas de fer el gran negoci, però darrerament no és gaire espectacular. És una data per començar a comprar i toca comprar, preocupar-se pels descomptes és de pobre i de ser el típic torracollons.

Doncs bé, no espereu més i compreu els meus llibres i regaleu-los a qui volgueu o a vosaltres mateixos! No espereu, feu-ho ja! Samizdat és un llibre “gamberro” sobre com un grup d’aspirants decideixen lluitar contra les editorials que no els publiquen i en molts casos ni es llegeixen les seves obres. Keshet és una història que va començar de manera simple però que es va anar complicant i creixent i va anar guanyant intensitat i capes i històries… potser el meu millor llibre fins al moment. Samizdat és més curtet i amb lletra còmode, Keshet és força més llarg i amb un cos de lletra còmode però una mica més apretat, els podeu trobar en aquest enllaç i em consta que us arriben bé i en pocs dies, o si teniu kindle els podeu pillar ja mateix per un preu molt baix o inexistent si teniu kindle unlimited. Vinga, els compreu i ja teniu una cosa menys a fer per Nadal que després s’acumula tot pels darrers dies i no podem amb l’estrés ni nosaltres ni els pobres repartidors.

2022. Octubre. Balanç?

La tardor és una època estranya, en general. Ens trobem amb una calor sorprenent, amb dies freds i desitjant que el temps es decideixi i així no tinguem dubtes sobre si agafar o no la jaqueta o decidim jugar-nos-la a rostir-nos de calor o pelar-nos de fred.

També passa una cosa curiosa. El setembre és el mes de tornar a començar, d’arrencar amb força, però ja amb l’octubre ben entrat comença la sensació de final, allò de “potser ja deixe-m’ho per l’any vinent”. El gener també és un començament, una arrencada, un tornar a posar-nos-hi. Suposo que hi ha algun motiu ancestral en tot plegat que explica perquè ho veiem així, o potser no. Això fa que l’octubre sigui un mes de baixada respecte a un setembre ple de projectes que, en molts casos, no es compliran, com tampoc molts dels projectes del gener, no cal enganyar-nos.

Una cosa molt de final és fer balanços, seria més de desembre? Sí, però faig coses així de tant en tant. Aquest 2022 he posat dues novel·les a Amazon (Samizdat i Keshet), n’estic treient molt poc, però la meva idea és una mica més a llarg termini, a més a més no hi estic posant diners que tal i com estan les coses és per estar content. Estic treballant en una altra novel·la ja de cara a l’any vinent i tinc un parell de projectes en marxa que no avacen perquè amb prou feines hi dedico temps, i l’altre blog Els llbres del Senyor Dolent que va consolidant unes visites prou respectables. Aquest és el balanç no-vital perquè tot i que això és un blog tampoc es tracta de fer safareig aquí.

Com va començar Keshet, i com acaba.

Va començar de la manera més simple, tenia una imatge al cap, una escena només. Una noia es desperta en un llit que no és el seu acompanyada, l’altra persona dorm, ràpidament es vesteix sense despertar a l’altra persona i surt d’allà camí a casa seva.

Era molt poc. Vaig anar pensant-hi, en detalls, volia que la protagonista fos una noia, encara que només fos per canviar de tant protagonistes masculins als meus llibres. Volia que visqués al barri del Carmel. I amb això ja vaig tenir una mica més dibuixat l’argument, almenys el del principi, com arriba a casa seva, com passa el dia, com al vespre va al Boca Nord, a la platja, l’endemà… Anava afegint coses i coses i al final vaig tenir un capítol. Havia anat afegint detalls a la història, un rerefons que després voldria ampliar i un entorn amb uns secundaris que em començaven a agradar. Tot això va passar el 2014, vaig tenir una novel·la enllestida el 2019, perquè anava fent altres coses i perquè en general escric quan puc i no sempre que m’agradaria.

I aleshores va començar l’odissea: presentar-la, esperar, decebre’m, tornar-la a presentar… tant i fa si era un premi o una editorial, en els premis si no et diuen res és que no has guanyat, i les editorials de vegades et diuen que si en X temps no et diuen res és que no estan interessats, o ni això, o et contesten i et diuen que s’ho han pensat però que no. I així un, i un altre i un altre… en vaig parlar en aquesta entrada.

Potser que la meva novel·la sigui dolenta? Sí, i seria l’opció més fàcil i raonable, però després veus coses que s’estan publicant i aleshores és quan ja no entens res. I per això, avorrit de fer voltar la novel·la sense èxit vaig decidir tirar pel dret, i aquí estic ara.

La novel·la va començar amb una imatge i ara acaba al gegant tecnològic perquè la compreu fàcilment i el llibre s’imprimeixi i us arribi a casa en dos o tres dies com a molt,  o perquè us la descarregueu en kindle si sou més de llibre electrònic.

Jo també faig reentrada: Keshet

Tot va començar amb una imatge, una escena, tenia l’escena, m’agradava i vaig començar per aquí, sense saber on em duria, i a estones perdudes i anava tornant, i em vaig trobar amb un capítol. Ho vaig deixar dormir, ho vaig ensenyar una mica, les opinions eren bones però allò era només un primer capítol, faltava molt.

A estones perdudes, a ràfegues quan podia, a empentes i rodolons entre el 2014 i el 2019 vaig enllestir la història que vaig batejar amb el nom de la protagonista: Keshet.

A partir d’aquí res va sortir bé. Concurs gran, editorial mitjana, concurs petit, editorial petita, editorial gran (total, ja que més dóna!), microeditorial o fins i tot editorial amb un sol home orquestra al càrrec de tot. Objectius variats però els resultats sempre els mateixos, una negativa o un silencia que volia dir el mateix i que a més afegia el dubte de si realment algú a l’altra banda s’havia llegit allò.

D’aquest cabreig meu en va sortir Samizdat, i trobo que ara és just fer servir el mateix métode per treure a correr Keshet i que els lectors en facin justicia. Espero que us agradi!

Nude Art Snapshot (c) Eric Le Sourd, Creative Commons

 

Els de la poltrona

Amb això de la cultura o la cultureta hi ha una cosa que em reventa, i és una determinada posada en escena. Bàsicament: gent que va d’allò que ni és ni ha estat mai; més concretament: escriptors en castellà que diuen que ells sí que han lluitat i que ells sí que valen i que lo seu sí té mèrit.

Es queixen d’haver estat silenciats. Com molts “silenciats” no desaprofiten entrevista, micrófon, article, blog, columna d’opinió, podcast, pregó, novel·la pròpia o de col·lega per deixar clar que els han fet callar. Ho diuen seriosament, no veuen la contradicció, o estem clarament davant d’una puta merda de silenciament, perquè ja m’explicareu…

I després la lluita i la rebel·lia de triar el castellà per sobre del català. Com si la llengua literària que es fa servir fos una tria, però això és un altre meló. El castellà té un públic d’uns 500 milions i el català a tot estirar entre 10 i 12 (posant-me optimista), literàriament els millors avançaments, les majors tirades, les editorials més potents i els premis més ben dotats… tot això és en castellà, en català tot és més fluix. Però la rebel·lia és anar on hi ha més pasta, fote’t!

Podrien fer-ho bé, o fer-ho honestament almenys i dir que és per la pasta, o dir que simplement fan servir el castellà perquè els hi dóna la gana, o perquè no saben escriure en català (un argument punyetero però per gent de segons quines generacions era ben real), però no, ells han fet una tria, una tria fins i tot heroica. Han triat enfrontar-se a un poder, al  poder petitet que tenim aquí, recolzats pel poder grandote que hi ha allà a Madrit (sí amb t), és una manera de ser rebel força sui generis això de triar el bàndol del més fort.

I com si l’ensabonada pròpia no fos suficient també toca anar a pels enemics. Els que fem servir el català som uns adotzenats i a més a més burguesos i rics, mentre que ells són els proletaris de la Catalunya mestissa. No hi ha catalans pobres ni que escriguin des de l’extrarradi en pisos com capses de sabates, no. Ells sí, ells el que tenen s’ho han guanyat, merescudament (no com nosaltres, s’entén), i lluitant contra els elements (no com nosaltres), i sent silenciats, sobretot i sempre.

Cadascú ha de poder escriure en l’idioma que li doni la gana, només faltaria, però que uns senyors que freguen la setantena i que s’han posicionat més que bé, amb sous més que bons, i que ens molts casos no es pot dir que partissin de zero ens diguin, des de la poltrona d’una autoatorgada superioritat moral que ells sí que han lluitat contra tot… doncs no.

2022. Juliol. No ens interesses…

És cada cop més freqüent que les editorials no vulguin saber res de nous autors. És tan freqüent que amenaça a tancar les portes a nous autors en totes les editorials.

KEEP OUT

Aquests són missatges reals de les webs d’algunes editorials, no en poso els noms però això és el que diuen, normalment a la secció de Contacte tenen un apartat pels originals:

Hem tancat temporalment la recepció de manuscrits fins l’any 2023 per atendre les vostres propostes amb tot el rigor i serietat: ara mateix no els podríem tractar com us mereixeu. Moltes gràcies.

 

Queda temporalment tancada la recepció d’originals, quan tornem a obrir-la ho notificarem aquí mateix.

 

Lamentem informar que degut a l’acumulació d’originals pendents de resposta hem hagut de tancar provisionalment la recepció de noves propostes. Gràcies per la vostra comprensió.

 

Queda temporalment tancada la recepció d’originals, quan tornem a obrir-la ho notificarem aquí mateix.

 

La recepció de nous manusrits romandrà tancada fins l’any vinent.

 

Lamentablement, tenint en compte la quantitat d’originals que rebem cada setmana, i veient que no donem l’abast per respondre tal com voldríem a totes les propostes que ens arriben, hem decidit interrompre la recepció d’originals durant una temporada.
Moltíssimes gràcies per la vostra comprensió.

Sí, n’hi ha dos exactament idèntics en dues editorials diferents.

Afortunadament també hi ha editorials, cada cop menys, que sí accepten originals, una altra cosa és com els reben i com responen i què en fan o fins i tot si se’ls llegeixen, tot un meló i un misteri.

A veure, jo assumeixo que potser el que escric no és prou bo, o potser és difícil de vendre, o les dues coses. De totes maneres m’interessaria que parlessin les editorials, quin problema tenen amb els originals? És realment falta de medis degut a una allau de gent que escriu? Han trobat el seu nínxol i no volen estirar més el braç que la màniga? Hi ha un nombre limitat d’autors amb els que poden treballar i si entra un ha de sortir un altre? Encara treballen amb els autors a aquest nivell? El que els arriba és dolent o impublicable o impossible de vendre i els hi demanaria una feina extra inassumible per deixar-ho a punt? Quina proporció de coses impublicables i d’altres que potser sí reben? 50 a 1? 100 a 1? 200 a 1? Si alguna editorial vol dir-hi la seva estaré encantat de publicar-ho, a més de més hi ha la secció de comentaris.

Tornem al tema, aquesta situació de “tancament” ens deixa als que escrivim amb menys opcions. Hi ha menys editorials a que enviar els llibres i després ja tenim l’autopublicació o les “editorials” de coedició (un meló que obriré un altre dia amb calma, o amb mala llet, no ho tinc clar), i l’autopublicació que pot ser difícil i la fàcil i barata que ara mateix ofereix Amazon.

No sé si som tants els que escrivim. Però en tot cas ens estan empenyent als braços d’Amazon, i com a algú li vagi bé serà molt difícil recuperar-lo pel mercat tradicional de tota la vida. Perquè és un mercat i un sistema que esgota i que fa venir ganes d’engegar-lo a fer punyetes encara que la culpa sigui del que escrivim (que no ho descarto), o el mercat que és un cabró sense ànima i ningú en té la culpa (això també seria discutible).  És un avís, estem anant cap aquí i potser després no ens interessara fer el camí de tornada.

I si encara no ho heu fet un recomano que pilleu la meva novel·la, pel que us costen dues gerres de cervesa en paper, o un cigaló en electrònic.

 

2022. I aquest estiu, què?

Com que he decidit no donar gaire la tavarra amb el tema del llibre ara m’he quedat una mica sense objectiu per aquesta pàgina. Ja se’m passarà, tampoc em preocupa.

Autobombo o tornar a posar aquí articles mig-diaris mig reflexions, una mica el que eren els blogs abans, o no fer res una bona temporada. Vaja, que igual fins a setembre no torno a dir res per aquí, potser per anunciar una nova novel·la penjada a Amazon per fer companyia a Samizdat. Una mica és el que faré, posar Keshet a fer companyia a Samizdat, tot un altre estil de llibre però que trobo em va sortir prou bé i Amazon ho posa fàcil, no trec gaire res però de les altres maneres tampoc així que no és una decisió difícil.

Aprofiteu que fa bo, que sembla que el bitxo ens dona una mica de treva, gaudiu de la vida i dels llibres. I si voleu mostrar el vostre suport a un artista feu-ho de la millor manera possible: passant per caixa.

2022. Maig. Derrotisme triomfant!

Les vendes de Samizdat són de per riure (si sou dels que l’heu comprat teniu el meu agraïment infinit), però això no és cap sorpresa, de fet m’ho esperava. M’ho esperava una mica menys, no us enganyaré, però molts amics o coneguts ja van comprar un llibre meu, ja van complir, qui em mana a mi seguir escrivint llibres i més llibres?

La xifra que de moment em pertoca de drets d’autor és ridícula. De totes maneres, abans m’autoeditava i havia de posar calés (les impremtes no treballen gratis), que ara el saldo econòmic sigui positiu, encara que ridícul, ja és una millora.

Bé, després de Samizdat penso penjar al mateix lloc amb el mateix sistema una altra novel·la, i després probablement les altres dues prèviament autopublicades: DPK Dies de porno i kleenex i No va més, de les que encara tinc exemplars per vendre a casa.

En un parell d’anys puc posar 4 llibres i 2 més que s’estan fent ara mateix; i potser la cosa, de pagament ridícul en pagament ridícul, arriba a algun lloc.

 

Samizdat, un inici

Trobo que s’abusa massa del concepte auto-ficció, i que de vegades les coses no ens interessen per si són o no interessants sinó per si són reals. Hi ha bons llibres i mals llibres, hi ha llibres que quan veus comencen amb aquesta cosa d'”això que us explico és el que em va passar” ja tremoles, i d’altres que se’n surten més que bé. Per què expliquen coses reals? No, perquè expliquen coses interessants.

Que una editorial em digui que no li interessa el que els envio és una cosa que m’ha passat vegades, vàries. No m’agrada, però tampoc en faig un drama, hi ha un límit pel drama que puc suportar. Samizdat va sortir d’aquesta idea, d’agafar el rebuig com a motor, així que vaig agafar un correu de resposta i pràcticament sense tocar-lo el vaig posar al llibre, a les primeres pàgines. És allò de convertir un fracàs en el principi d’un nou èxit.

Bona tarda,

Disculpa la inexcusable tardança en fer arribar la nostra resposta. Finalment hem pogut llegir i valorar la proposta rebuda i, malgrat les virtuts del text hem considerat que no acaba d’encaixar del tot al nostre catàleg, motiu pel qual no optarem a la seva publicació. T’agraïm, però, la confiança dipositada i et desitgem la millor de les sorts.

A partir d’aquí, el cervell del protagonista comença a barrinar mentre ell fa altres coses com ara anar a la presentació d’un llibre:

Una presentació és la versió literària d’anar de putes. Tries algú perquè parli bé de tu, així l’audiència està desitjant que els il·luminis amb la teva sagrada PARAULA.

De fet les presentacions són llocs on també es venen els llibres que es presenten, de fet aquesta és una mica la seva gràcia:

Comprem llibres que no ens interessen d’autors que tampoc amb l’esperança que si un dia nosaltres publiquem alguna cosa ens tornin el favor.

Però poden estar bé si et trobes amb col·legues, amb gent que està allà veient a algú que li surten les coses (i esperant secretament que s’estimbi) i que també està tipa de rebre mails com el que hi ha una mica més amunt.

En els darrers mesos ni concursos bons, ni mitjans, ni penosos; ni editorials encantades de rebre els nostres originals; ni revistes o suplements disposats a pagar una misèria per unes línies, ni disposats a que treballem per a ells gratis. Escriure era el nostre somni, encara ho és, tot i que cada cop sembla més una afició que no ens reporta absolutament res. Ens veiem forts en grup, però individualment la cosa canvia. Al cervell de cadascú hi ha un funcionari gris redactant la rendició. Establint els termes exactes, les paraules del nostre futur.

Trobareu Samizdat, en paper o en versió per kindle, a 10 i 2€ respectivament a través d’Amazon.

Samizdat

Aquesta pàgina va sorgir per la necessitat de fer-me autobombo, acabava de treure un llibre, més endavant va venir la versió del llibre en castellà i després un altre llibre directament en edició doble català i castellà. Els resultats no han estat per llençar coets, i millor deixar-ho així.

Però he seguit escrivint i he intentat col·locar els meus escrits enviant-los a pràcticament qualsevol lloc, editorials, concursos, agents… i els resultats han estat d’una unanimitat admirable. Però jo crec en el que faig, i si el mercat tradicional no és el lloc pels meus llibres doncs buscaré una altra manera, i aquesta és la manera.

Via Amazon podeu aconseguir el meu llibre Samizdat, en paper o en versió per kindle, a 10 i 2€ respectivament.

De què va Samizdat? Doncs d’un grup d’amics aspirants a escriptors que estan tips que ningú els hi faci ni cas després d’enviar els seus escrits a editorials, a concursos, a més editorials a agències literàries i pràcticament qualsevol lloc que se’ls acut (no, això no és autoficció). I decideixen trolejar el sistema. Humor cínic i negre, crítica al “mundillo” literari i una història de perdedors que tenen l’esperança de deixar de ser-ho.

Això és el que diu la viquipèdia sobre la paraula que he triat com a títol del llibre:

Samizdat (rusсамизда́тucraïnèsсамви́дав, samvídav) va ser la còpia i distribució clandestina de literatura prohibida pel règim soviètic i, per extensió, també pels governs comunistes d’Europa Oriental (Bloc de l’Est) durant l’anomenada Guerra Freda. D’aquesta manera, moltes vegades els dissidents aconseguien esquivar la forta censura política.

Les còpies es feien en un nombre reduït cada cop i s’esperava que els que les rebien realitzessin algunes duplicacions addicionals. Això es feia normalment mitjançant el mecanografiat o l’escriptura a màquina dels textos en qüestió o, si no, mitjançant la simple còpia manuscrita. Aquesta pràctica d’eludir la censura oficial estava plena de perills, ja que s’imposaven fortes sancions a les persones capturades en possessió de còpies de material prohibit.

Aquesta literatura amagada, clandestina… és on soc ara mateix, tampoc és cap drama, el meu llibre és al vostre abast, espero que en gaudiu i estaré encantat de rebre comentaris i crítiques (i com que jo n’he fet estic disposat a entomar-les).