Samizdat, un inici

Trobo que s’abusa massa del concepte auto-ficció, i que de vegades les coses no ens interessen per si són o no interessants sinó per si són reals. Hi ha bons llibres i mals llibres, hi ha llibres que quan veus comencen amb aquesta cosa d'”això que us explico és el que em va passar” ja tremoles, i d’altres que se’n surten més que bé. Per què expliquen coses reals? No, perquè expliquen coses interessants.

Que una editorial em digui que no li interessa el que els envio és una cosa que m’ha passat vegades, vàries. No m’agrada, però tampoc en faig un drama, hi ha un límit pel drama que puc suportar. Samizdat va sortir d’aquesta idea, d’agafar el rebuig com a motor, així que vaig agafar un correu de resposta i pràcticament sense tocar-lo el vaig posar al llibre, a les primeres pàgines. És allò de convertir un fracàs en el principi d’un nou èxit.

Bona tarda,

Disculpa la inexcusable tardança en fer arribar la nostra resposta. Finalment hem pogut llegir i valorar la proposta rebuda i, malgrat les virtuts del text hem considerat que no acaba d’encaixar del tot al nostre catàleg, motiu pel qual no optarem a la seva publicació. T’agraïm, però, la confiança dipositada i et desitgem la millor de les sorts.

A partir d’aquí, el cervell del protagonista comença a barrinar mentre ell fa altres coses com ara anar a la presentació d’un llibre:

Una presentació és la versió literària d’anar de putes. Tries algú perquè parli bé de tu, així l’audiència està desitjant que els il·luminis amb la teva sagrada PARAULA.

De fet les presentacions són llocs on també es venen els llibres que es presenten, de fet aquesta és una mica la seva gràcia:

Comprem llibres que no ens interessen d’autors que tampoc amb l’esperança que si un dia nosaltres publiquem alguna cosa ens tornin el favor.

Però poden estar bé si et trobes amb col·legues, amb gent que està allà veient a algú que li surten les coses (i esperant secretament que s’estimbi) i que també està tipa de rebre mails com el que hi ha una mica més amunt.

En els darrers mesos ni concursos bons, ni mitjans, ni penosos; ni editorials encantades de rebre els nostres originals; ni revistes o suplements disposats a pagar una misèria per unes línies, ni disposats a que treballem per a ells gratis. Escriure era el nostre somni, encara ho és, tot i que cada cop sembla més una afició que no ens reporta absolutament res. Ens veiem forts en grup, però individualment la cosa canvia. Al cervell de cadascú hi ha un funcionari gris redactant la rendició. Establint els termes exactes, les paraules del nostre futur.

Trobareu Samizdat, en paper o en versió per kindle, a 10 i 2€ respectivament a través d’Amazon.

Samizdat

Aquesta pàgina va sorgir per la necessitat de fer-me autobombo, acabava de treure un llibre, més endavant va venir la versió del llibre en castellà i després un altre llibre directament en edició doble català i castellà. Els resultats no han estat per llençar coets, i millor deixar-ho així.

Però he seguit escrivint i he intentat col·locar els meus escrits enviant-los a pràcticament qualsevol lloc, editorials, concursos, agents… i els resultats han estat d’una unanimitat admirable. Però jo crec en el que faig, i si el mercat tradicional no és el lloc pels meus llibres doncs buscaré una altra manera, i aquesta és la manera.

Via Amazon podeu aconseguir el meu llibre Samizdat, en paper o en versió per kindle, a 10 i 2€ respectivament.

De què va Samizdat? Doncs d’un grup d’amics aspirants a escriptors que estan tips que ningú els hi faci ni cas després d’enviar els seus escrits a editorials, a concursos, a més editorials a agències literàries i pràcticament qualsevol lloc que se’ls acut (no, això no és autoficció). I decideixen trolejar el sistema. Humor cínic i negre, crítica al “mundillo” literari i una història de perdedors que tenen l’esperança de deixar de ser-ho.

Això és el que diu la viquipèdia sobre la paraula que he triat com a títol del llibre:

Samizdat (rusсамизда́тucraïnèsсамви́дав, samvídav) va ser la còpia i distribució clandestina de literatura prohibida pel règim soviètic i, per extensió, també pels governs comunistes d’Europa Oriental (Bloc de l’Est) durant l’anomenada Guerra Freda. D’aquesta manera, moltes vegades els dissidents aconseguien esquivar la forta censura política.

Les còpies es feien en un nombre reduït cada cop i s’esperava que els que les rebien realitzessin algunes duplicacions addicionals. Això es feia normalment mitjançant el mecanografiat o l’escriptura a màquina dels textos en qüestió o, si no, mitjançant la simple còpia manuscrita. Aquesta pràctica d’eludir la censura oficial estava plena de perills, ja que s’imposaven fortes sancions a les persones capturades en possessió de còpies de material prohibit.

Aquesta literatura amagada, clandestina… és on soc ara mateix, tampoc és cap drama, el meu llibre és al vostre abast, espero que en gaudiu i estaré encantat de rebre comentaris i crítiques (i com que jo n’he fet estic disposat a entomar-les).