2020. Novembre. Volem excel·lència? Sí? Segur?

Potser la pregunta correcta seria si n’estem disposats a pagar el preu, i crec que la resposta en general seria que no.

Fa poc va sortir Elena Anaya comentant que Woody Allen la va tractar de ser una pèssima actriu, entre d’altres coses, però també deia que Allen era un geni i que tornaria a treballar per ell sense dubtar-ho. A molta gent això li va fer saltar els ploms. Però és la realitat, Allen és un geni i un mite, i els actors aguanten el que sigui per treballar amb els genis, no és cap descobriment. No valoraré l’actuació d’Elena Anaya, la peli de Woody Allen és un desastre i la culpa és únicament d’ell, que fa anys que no té ni una idea més o menys nova i la seva habilitat per fer una pel·lícula entretinguda va i ve.

Canvi de tema. Fa uns anys va sortir a la llum unes queixes de les nedadores de l’equip nacional de natació sincronitzada. Les queixes anaven dirigides a l’entrenadora Anna Tarrés, i explicaven el tracte que havien rebut algunes nedadores, insults i altres coses. No sé què hi ha de real i que no, Anna Tarrés va deixar d’estar al càrrec i és de suposar que aquests comportaments es van acabar i també es va acabar el guanyar medalles, potser hi ha alguna relació?

André Agassi va acabar odiant el tennis, aquesta frase és la que obre el seu molt recomanable llibre Open, va aprendre a jugar a tennis pràcticament abans que a caminar, son pare no li perdonava ni un entrenament en la pista que s’havien muntat al pati del darrere. La seva actual parella Steffi Graf va tenir una infància i joventut semblants, tot era el tennis. Per això, quan van començar a conviure, es van assegurar de fer-ho en una casa sense pista de tennis i sense espai per posar-ne una. Quan els conviden a un torneig d’exhibició van a practicar a les pistes públiques de Las Vegas, on viuen. Han aconseguit molts èxits, però han pagat un preu que tenen molt clar que no faran pagar als seus fills.

Paco de Lucía, quan li deien que tenia “duende” responía que d’acord, però que segurament les 4 hores diàries tocant la guitarra que son pare li imposava quan ell volia anar a la plaça a jugar amb els amics tenien alguna cosa a veure. 4 hores, tots els dies.

HI ha mes exemples, segur. En general la gent que arriba a uns nivells d’excel·lència paga un preu molt alt, molt bèstia, i potser no està clar si ho fan perquè volen, potser els pares tenen alguna cosa a veure. Si fos una decisió meditada d’una persona adulta podria tenir un passi, però no és així. Després tots admirem com de bé juguen a futbol els nanos del planter, aquest menys de l’1% que algun dia arriben a jugar amb el primer equip. I també ens escandalitzem quan es comporten com crios malcriats que gasten diners a carretades en collonades com si els diners caiguessin del cel. Bé, són crios, i han dedicat tota la seva vida a ser bons en una cosa, deixant de banda moltes altres coses. Aquest és el resultat.

La vida dura els anys que dura, i els dies tenen sempre 24 hores, i no donen per tot allò que volem fer, si fem una cosa més, la que sigui, deixarem de fer una altra. És un joc de suma 0. No hi ha més. Si volem l’excel·lència i optem per dedicar-hi totes les nostres hores disponibles… bé, deixarem de fer altres coses. La pregunta és si val la pena. Potser si pregunteu als triomfadors us diran que sí. Però seria interessant preguntar als que han entrenat igual de dur que Messi, els mateixos anys, i que no han arribat a res, que es troben amb vint-i-pocs anys sense futur al fúbtol (serveix qualsevol esport) i s’han de buscar la vida com tothom. Potser pensin que es van perdre una infància i una joventut normal a canvi de res.

No veiem pel·lícules perquè el director sigui una persona amable i considerada, ni veiem un partit de tennis perquè els jugadors siguin bones persones, ni… Veiem (o ho intentem) pel·lis bones independentment de si el que les ha dirigit és un cabró, als tennistes els exigim que siguin capaços de llençar míssils a cops de raqueta durant hores, als futbolistes que fiquin la pilota a la porteria… Fer tot això a nivells d’excel·lència té un preu, i tot aquest procés de pagar-ne el preu té moltíssims damnificats.

No tinc cap solució, no sé si m’agradaria un art o un esport que es medís per la qualitat personal de la persona que el realitza, segurament no m’agradaria. Tampoc crec que estigui disposat a sacrificar la vida per arribar a aquests objectius, sobretot perquè ja tinc una edat i a més a més perquè no és segur, és una aposta amb molt poques possibilitats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *