2019. Gener. El procès, el de Kafka no, l’altre.

He fet pocs posts polítics perquè la idea del blog no era pas aquesta, però potser puc aprofitar aquest espai per dir el que penso del tema, si és que no és evident (que crec que sí). I abans de començar un avís: no es tracta ni de sentar càtedra ni fer propaganda, això no serà ni una veritat revelada inqüestionable ni una cosa dedicada a convencer a ningú de res. Vull explicar algunes coses sobre el tema, algunes seran fets i d’altres apreciacions fetes des del meu prisma. Jo accepto que tinc un biaix, i accepto que tothom el té, tothom.

Hi ha un fet. En un parell de dècades els independentistes han passat de ser amb prou feines 200.000 a més de 2.000.000. Pràcticament 2 milions i mig de persones, els independentistes s’han multiplicat per 12 o 13 i la seva xifra fins al moment no ha deixat de créixer (darrerament amb menys embranzida però encara creix). No hi ha respostes fàcils que expliquin això, ni còmodes (segons per a qui) i el perquè és cabdal per comprendre tot el tema. No ha estat TV3, ni l’escola catalana, ni un procés d’enginyeria social ideat per Jordi Pujol…tampoc és que els catalans no arribem més enllà perquè el cervell ens dóna justet per dominar esfínters i ens ho creiem absolutament tot. Si creieu això endavant, podeu deixar de llegir ara mateix. No hi ha respostes fàcils a qüestions difícils.

L’origen

El nou estatut va ser una mica el punt d’inici del procés, o el final de l’autonomisme, depén de com ho volgueu mirar. Fer l’estatut fa ser complicadíssim, 4 dels 5 partits al Parlament volien un nou estatut i amb aquesta demanda es van presentar a eleccions, la gent sabia què votava. Va sortir un estatut, i aleshores va anar al congrès on Alfonso Guerra deia amb orgull que se l’havien “cepillado”. Aquesta repassada va ser tan animal que un dels partits “pares de la criatura” (ERC) en va renegar i va demanar el vot contrari a l’estatut en el referèndum. Però tot i així, amb una participació que no era per llençar coets (superior a la participació pel referèndum per la Constitució Europea que a tothom li va semblar justet però suficient) l’estatut va ser aprovat.

Mentre tot això passava el PP i la caverna mediàtica van fer una campanya de catalanofòbia absolutament delirant, però efectiva. Es promovien boicots al cava, la gent deia de canviar el lloc de vacances per no beneficiar a Catalunya… el que va passar amb Gas Natural i Endesa va ser el súmmum dels despropòsits (tot i que una bona jugada pels accionistes). El PP va recollir firmes per tot el país (i juraria que a gran part del PSOE ja li anava bé) per portar el text al Tribunal Constitucional que al final va retallar encara uns articles del ja retallat estatut. És a dir, que al final fer-ho tot bé i seguint tots els procediments i tot no va servir de res. Va quedar clar qui manava i quina interpretació feien de la constitució. Molta gent va veure que la via de fer les coses dins d’Espanya era una via morta.

 

Les coses canvien molt de pressa

Molta gent se sentia sense massa complexos catalans i espanyols. I semblava que es podia ser català sense problemes dins d’Espanya, anar fent lleis, pactes, estatuts, pas a pas, i trobar una manera còmoda de ser català dins d’Espanya. I no. Això requereix que l’altra part es vulgui adaptar una mica per aquesta comoditat i el govern d’Espanya va deixar clar que no volia canviar. I molta gent va pensar que si amb aquest govern no hi havia res a fer potser ens aniria millor sols.

Però no era només una actitud hostil per part del govern espanyol. Hi ha els temes com que no arriba la pasta per res, els pressupostos són sistemàticament incomplerts, autopistes i autovies, aeroports sense avions, kilòmetres i kilòmetres d’AVE a Espanya però a Catalunya una xarxa de rodalies que fa pena, accessos col·lapsats, peatges i infraestructures considerades bàsiques que no arriben mai (el corredor mediterrani ferroviari és possiblement el cas més absurd)… I altres coses que entre en l’àmbit simbòlic i sentimental. No es pot parlar en català ni al congrès, ni al senat, ni al parlament europeu, ni els jutges que treballen a Catalunya han de saber català. Les matricules no poden ser com les de França o Italia o Alemanya, res de posar CAT en un racó o una bandera, res de res, uniformització i ja. A tot això no ajuda que la Fundación Francisco Franco sigui legal a Espanya, intenteu muntar una Fundació Adolf Hitler a Alemanya i m’ho expliqueu. O que hi hagi ministres en homenatges a la División Azul. O que no hi hagi manera d’anular el judici a Lluís Companys (seria un gest simbòlic, però no hi ha manera). O…

Cap d’aquestes coses per si sola seria un casus belli, però cal reconèixer que posades una al costat de l’altra i l’altra… La gent s’estava carregant de raons, i amb la sentència de l’estatut va dir prou.

Allò de catalans i espanyols a molta gent li va deixar de funcionar, per un cop els catalans vam dir “Prou!”.

 

“Enviem a fer punyetes el famós seny ancestral”

La sentència del TC va ser el 2010, i el 2012 més d’un milió de persones van sortir als carres de Barcelona demanant la independència. Una mica d’aquella manera, perquè els catalans som així, el lema era: Catalunya nou estat de la UE. Més d’un milió de persones. La primera plasmació real que hi havia molta gent tipa de l’estat de les coses. Potser hauria estat el moment de proposar alguna cosa, alguna millora, algun canvi en el sistema autonòmic de que gaudia Catalunya, no sé, alguna cosa. Però l’estat espanyol va tenir un atac de demofòbia sobre referèndums i va decidir no proposar res i que ja ens cansaríem. L’opció que no ens cansaríem i la cosa aniria pujant es veu que ni tan sols se la van plantejar, i per això ja fa temps que no saben per on naveguen.

 

Coses que han passat

Eleccions (en parlo just després) i una consulta el 9 de novembre de 2014. Una consulta que no es va dir referèndum i que no tenia ni cens ni una pregunta amb resposta binària perquè som catalans i ens agrada fer les coses complicades amb ganes. Una consulta prohibida que tot i això ES VA FER. I l’1 d’octubre.

Un referèndum que es va dir referèndum, una pregunta clara i de resposta binària, un cens universal (que per cert és una idea força pràctica i sense atacs informàtics aniria la mar de bé), i urnes de debó i paperetes. El govern espanyol va dir que no hi hauria referèndum i la societat catalana els hi va fotre botifarra en un empoderament brutal que els va acollonir (també va acollonir al govern català), es va passar la mà per la cara a tota la policia i serveis d’intel·ligència espanyols que van ser incapaços d’interceptar ni una dels milers d’urnes. Ni una puta urna, no les van olorar. I es va votar, més de dos milions i mig de catalans vam anar a posar la nostra papereta amb un sí o un no o no res o un vot en blanc.

La resposta de l’estat va ser enviar la policia a repartir estopa perquè no es votés. No és defensable, ni pràctic. Has deixat que la cosa arribi a un punt per la teva ineptitud i inacció, enviar polis a repartir hòsties NO ARREGLARÀ RES. Una acció policial que té molt d’orgull ferit (els va fotre lo de les urnes, i lo del cens) i d’intentar acollonir el personal perquè si tothom anava a votar la poli no ho podia parar. L’acció dels piolins va fer que molta gent que no ho tenia clar anés a votar i es va aconseguir l’efecte contrari del que es pretenia. Bra-vo.

A partir d’aquí confusió màxima. Una declaració d’independència immediatament suspesa, un aixecament de la suspensió que ningú es pren seriosament (una suggerència:el proper cop arrieu la bandera espanyola del màstil que feia molt estrany deixar-la allà dalt com si res). Suspensió de l’autonomia, article 155, gent a la presó o a l’exili, unes eleccions convocades per coronar a Arrimadas com  a presidenta però no sumava,  van tornar a guanyar els independentistes. Això faria recapacitar al govern espanyol i intentar negociar alguna cosa? Doncs no.

 

I els partits?

El 2010 quan va sortir la sentència a Catalunya teníem el tripartit 2 i a la Moncloa en Zapatero (PSOE) sense majoria absoluta però en general no li costava aconseguir suports de nacionalistes bascos i catalans. Després de la sentència va haver-hi eleccions i va guanyar Artur Mas (CiU) sense assolir la majoria absoluta. Amb la crisi va haver d’aplicar retallades absolutament draconianes i que encara duren (no crec que li sabés gaire greu) i li costava gobernar i la gent el xiulava…

Van venir eleccions generals el 2011 quan la crisi ja era tan animal que no hi havia manera de mantenir en el càrrec a qui la va negar sempre. En una alternança perfecta va sortir el PSOE i va entrar el PP, amb majoria absoluta. La proposta de Mas d’un pacte fiscal per Catalunya (un eufemisme per demanar un concert com que el té Euskadi) no va arribar a res. I el 2012 Mas va veure la llum.

Va convocar eleccions anticipades al parlament i es va presentar amb la promesa de celebrar una consulta sobre la independència de Catalunya pensant que així aprofitaria el clima del moment i assoliria la majòria absoluta. Va passar de 62 diputats a 50 (la majòria absoluta són 68). Ell personalment es va fotre la gran hòstia però ERC es va recuperar del cataclisme per haver fet president a Montilla en el tripartit 2, i van entrar 4 diputats de les CUP… el sobiranisme-independentisme tenia majòria al parlament.

En àmbit espanyol també va passar una altra cosa. A les generals a Catalunya sempre guanyava el PSC, però va quedar com a tercera força, ERC i CiU el van avançar en un fet sense precedents. El PSC havia aconseguit en eleccions successives records oposats, els millors resultats el 2008 i els pitjors el 2011 (fins al moment) i a nivell català no els anava gens millor amb una fuga massiva de vots. El PSC tenia dues vies d’aigua, els que el consideraven poc nacionalista català anaven a ERC, els que el consideraven massa nacionalista català marxaven cap a Cs. El futur del PSC és molt incert i depen de que el PSOE faci una oferta o una política favorable a Catalunya, i això en la situació actual és molt complicat, sense això el PSC desapareixerà i es refunadarà no pas com un partit federat amb el PSOE com ara sinó com una delegació territorial del PSOE.

CiU ha desaparescut com a tal. Primer se’n va separar Unió (la U de CiU) i va caure a les primeres eleccions que va anar pel seu compte. Després es van anar refundant per intentar deixar enrere el tsunami de corrupció que tornava des del seu passat i que amaneçava amb endur-se per davant gent com en Jordi Pujol (no sé si se li ha de dir honorable o no). Es van presentar al congrès com a Democràcia i Llibertat, no recordo quin nom van fer servir a les europees o a les municipals. Finalment sembla que es diuen PDCAT, un partit fundacionalment independentista que integra pràcticament tota la Convergència de sempre, això sí a les eleccions de 2015 al parlament van fer una coalició amb ERC i alguns independents com a Junts pel Sí, i a les eleccions de 2017 es van dir Junts per Catalunya.

A més a més va aparèixer un moviment convertit en un partit que veia bé la celebració d’un referèndum, Podemos, únic partit d’àmbit estatal que ha pres aquesta posició, amb altibaixos de tant en tant. També Ciutadans (o ara és Ciudadanos?) ha fet el salt a la política estatal per fer de crossa del PP. ERC ha aconseguit grup propi al congrès (crec). I falta per veure quin impacte tindran els franquistes de Vox quan es presentin. La cosa estarà igualada i possiblement faran falta pactes a moltes bandes per formar majories. El dia 3 d’octubre Felip VI va decidir que no volia ser rey dels catalans i si del “a por ellos”, l’independentisme va contra el règim del 78 encarnat en la monarquia com a successora de Franco i nosaltres proposem una república, normal que estigui nerviós però que ja ens doni per perduts és molt revelador.

El mapa polític ha patit una sotragada sense precedents i que deixa un panorama molt imprevisible.

 

Presos polítics

El lideratge català ha passat per Artur Mas (condemnat a una multa milionària pel 9N), per Puigdemont (actualment exiliat a Bèlgica, tot i que es pot bellugar sense problemes per tota la UE excepte Espanya que n’ha retirat l’ordre d’extradició) i ara Quim Torra. L’expresidenta del Parlament, l’exvicepresindent i més gent són a la presó. Presó preventiva que en alguns casos dura més d’un any a l’espera d’un judici que té tota la pinta de ser una farsa judicial, són a la presó: Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull i Carme Forcadell, i dos més que ni tan sols eren càrrecs polítics com Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Han pres el camí de l’exili Carles Puigdemont, Antoni Comin, Lluis Puig, Meritxell Serret, Clara Ponsatí, Anna Gabriel i Marta Rovira.

Sí, presos polítics i exiliats a l’Europa del segle XXI. Una puta vergonya que es fa major cada dia que passa.

 

Tot plegat té “arreglo”?

Sí. S’arreglarà? No ho sé. No sembla que ho vulgui arreglar.

Entre un govern que posa la unitat d’España per damunt de tot i que vol escarmentar i fer passar per l’adreçador als catalans (i considera que aquest fi justifica tots els mitjans), i un altre govern que vol un referèndum d’independència… És complicat trobar punts de contacte. Però potser poden aparcar uns el referèndum i uns altres el seu instint de conquesta i intentar trobar-nos a mig camí. Caldrà fer concessions, als dos bàndols, i no sembla que vulguin. La Generalitat no pot cedir gaire perquè no té poder, els altres sí però no volen ser els que cedeixen perquè s’han posat en “vencedors o vençuts” i parlamentar els col·loca com a vençuts i amb això poden perdre les eleccions espanyoles. Si la Gene baixa el llistó li pot costar el càrrec a les properes eleccions. El tema és que els partits que governen Espanya estan tan preocupats per no perdre les eleccions que poden perdre Catalunya abans. Si algun dia els polítics es recorden que en principi han de fer altres coses a més de guanyar eleccions i mantenir la trona, aleshores potser això tindrà “arreglo”.

Mentrestant recordo que el nombre d’independentistes no ha deixat d’augmentar a cada elecció. Potser no som prous per declarar la independència però és evident que cal canviar coses si es vol que el nombre d’independentistes no augmenti. Vaja, jo compro lo de que no som prous, però que a l’altra banda és compri que no es pot tenir a mig pais volent marxar i fer com si res. Però de moment tot el que ha fet l’estat ha aconseguit el contrari, cada dia més partidaris de la independència, i prohibir els partits independentistes o l’independentisme no servirà de res i és una idea de merda i inútil, com la gent que la proposa.

 

Podria refer tota aquesta entrada i seria completament diferent, no n’estic massa content però no penso anar reescrivint això de manera contínua, tampoc penso posar el centenar d’enllaços que farien falta, entenc que si us llegiu això (felicitats si heu arribat fins aquí) sabeu l’essencial del tema i de les sigles i aquestes coses.

Prometo triar un tema més senzill pel mes vinent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *