2019. Febrer. Els símbols.

Al mes de novembre es va liar una de bona quan en un programa de televisió un actor va tenir l’ocurrència de mocar-se fent servir una bandera espanyola. La gent es dividia entre els que ens semblava una ocurrència sense més i els que demanàvem boicot per l’actor a més a més de la corresponent denúncia. Una bogeria.

Sempre que passa una cosa d’aquestes, si dic que a mi no m’importa hi ha qui em pregunta “però i si ho fa amb la catalana, o amb l’estelada?” Que ve a ser la versió banderil del recurrent “¡Pero con Mahoma no hay huevos!”, el que no recordo qui va batejar brillantment com “enveja de fatwa”. Em semblaria bé que algú es sonés fent servir una bandera catalana? Em semblaria igual que fer-ho amb una espanyola, i ja.

Em sembla que aquest dret ha d’existir, com als Estats Units on és legal cremar la seva bandera (està mal vist, fins i tot molt mal vist, però és legal). Però que aquest dret existeixi no vol dir que jo el vulgui exercir. Els símbols no necessiten especial protecció legal, però són símbols, representen coses, moltes i variades i segurament diferents per cada persona. I com que sé això no em vull posar a mocar-me amb banderes, amb cap, així en general, almenys a dia d’avui. Considero que s’ha de poder fer, però és una cosa que no m’acaba d’agradar i no m’agrada fer-ho a mi, no m’imagino sonant-me amb una bandera, ja no per un tema legal (que vergonyosament existeix) sinó perquè no li trobo sentit i perquè no puc demanar un mínim respecte pels símbols que per mi volen dir alguna cosa si sóc incapaç de respectar símbols que per altres volen dir coses també. Però entenc que aquest respecte ha de sortir de cadascú, del seny de cadascú, però en general no anem sobrats de seny. No ha de ser un respecte imposat legalment, perquè ni les idees ni les creences ni els símbols (aquí van tots) són respectables, el respecte és una cosa que mereixen les persones. Podem dir que [posi aquí la religió de vulgui] és una merda, però no podem dir que un seguidor d’aquella religió és una merda de persona. I qui diu religió diu partit polític, equip de futbol o qualsevol altra cosa.

Molts dels ofesos no estan ofesos perquè l’humorista es sonés amb una bandera, estan ofesos perquè ho va fer amb la seva. Haurien aplaudit sense dubtar només que la bandera fos una altra, qualsevol altra, el respecte els la porta fluixa en general, volen el respecte per ells per poder no exercir aquest respecte amb les coses que els molesten. No és coherent, és doble raser, és hipocresia, no va amb mi.

El tema dels símbols no deixa de ser curiós, sociològicament, com alguna cosa marca la pertinença a un grup i un atac a aquesta cosa posa en perill el nostre grup mateix. Fa uns anys en una manifestació crec que a Girona es van cremar fotos dels reis d’Espanya (bé, ho eren aleshores) i també es va muntar una de bona. Una de les acusacions més delirants deia que allò s’havia de perseguir perquè van cremar una foto però si haguessin pogut haurien cremats els reis en persona. Una deducció com a mínim molt arriscada, i tampoc és que les personalitats en general facilitessin que algú els pugui calar foc a lo bonzo. Opino el mateix, s’han de poder cremar, i si estàs disposat a cremar-les has d’estar disposat a que algú en cremi unes altres que potser no et fan gràcia; si consideres que hi ha coses que no toleren aquest tipus de tracte has d’assumir que algú pot pretendre incloure en aquesta llista coses que a tu directament et desagraden.

En general la gent no és capaç d’encaixar igual que reparteix. Hi ha manifestacions on es cremen banderes espanyoles i n’hi ha on es cremen banderes catalanes i estelades, però ull amb cremar la bandera que no toca a cada manifestació o no venerar la bandera correcta!

Doncs això és el que penso dels símbols, almenys avui, potser demà em poso a cremar banderes però intentaré de demanar alhora que la meva bandera tingui una especial protecció.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *