19.11.2018. No tenir res a dir.

És una cosa que passa de vegades. No hi ha res a dir o a afegir, és com dir que la conversa no ens interessa prou com per intervenir-hi, o que no respectem a l’interlocutor i passem de posar-lo al nostre nivell i dignificar-lo parlant-hi.

És clar que també podria ser simple humilitat, però ningú atribuiria a l’humilitat el que pot atribui a la supèrbia, som cabrons fins i tot ens els prejudicis. Si algú diu alguna cosa és un putu cregut i si no diu res és un putu cregut. És un raonament amb moltes errades, però més simple que pixar contra la paret.

No tenir res a dir és una manera d’enfortir el silenci, una cosa que es troba molt a faltar, i el silenci ajuda a pensar i també a escoltar i aprendre, ajuda a qualsevol procés cognitiu que valgui la pena, potser és per això que sembla haver-hi una croada per erradicar-lo. Si em posés conspiranoic parlaria d’una conxorxa per impedir-nos pensar. Però crec que com a espècie ni arribem a això.

Passo moltes hores davant del televisor, però poques veien el que fan per la tele, veig dvds o series via plataforma, una de les coses que més hi ha a la televisió són tertúlies. No śe que serien en un origen però veure gent escridassant-se sense sentir repetint les mateixes pollades a mi em cansa des del minut 0. Ho entendria si la confrontació arribés a l’enfrontament físic i baralla a mort, però cridar per cridar és estúpid, quasi tant com mirar-ho per la televisió.

En vista de que a la televisió no entre idees noves ni que els matin i que tot el que fan és recuinar coses ja provades i fetes i vistes, això podria ser una idea. Al club de la lluita els combats duren el que calgui i s’acaben quan un dels components diu que es rendeix o queda inconscient; a hockey sobre gel si dos jugadors s’estomaquen se’ls ha de deixar i només els separen quan un d’ells (o els dos) cauen a la pista, mentre mantinguin la vertical hi ha barra lliure de mastegots. Aplicar això a les tertúlies no les faria intrínsecament millors, i les opinions que s’imposarien serien aquelles defensades pels més bestiotes. Però us imagineu un lloc on la gent hagi de pensar abans de parlar?

Això també implicaria una cosa, i és que la gent estaria disposada a estomacar o deixar-se estomacar per unes idees, una cosa que no passa mai i que fa que la gent canviï d’idea com qui canvia de jaqueta i total què més dóna? La gent que està disposada a deixar-se estomacar em mereixen un respecte, cal ser valent. La gent disposada a estomacar ja és un altre tema, moltes vegades el que hi ha són ionquis de l’adrenalina i no pas gent disposada a defensar alguna cosa, per això hi ha moltes més batusses al fútbol que a les biblioteques.

Cal ser valent per anar a per totes, a jugar-te-la. Hi ha una expressió en anglès “skin in the game”, que vol dir posar-hi la pell. Fer-ho al cap i a la fi és ser coherent amb un mateix, i aquesta és una cosa que cal respectar, que jo respecto. És una cosa cada cop més rara, també sóc conscient d’això.

M’estic fent vell, aquests articles cada cop recorden més als de Pérez Reverte…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *