03.12.2018. Recta final.

Poc a poc aquest any 2018 s’acosta a la seva fi. Fer balanç és un d’aquells costums absolutament inútils i sense sentit, és per això que no m’hi resisteixo.

Està a punt de concloure un any d’entrades setmanals, això només pot semblar fàcil des de dues postures, com una cosa que s’ha de fer en el futur (“això serà fàcil”) o com una cosa que s’observa retrospectivament (“aixó ha sigut fàcil”), la realitat és que no ho és pas de fàcil. Però bé, ja quasi estic a la postura d’observar-ho retrospectivament o sigui que deixe-m’ho estar, encara tindré temps de fotre la pallissa amb això.

Ha estat un any de mudança. De fet vam començar a moure’ns i a mirar pisos la tardor del 2017. Ha estat un període esgotador on tampoc ens atrevíem a fer cap gran cosa o cap gran viatge (excepte Nova York ara fa un any perquè ja ho teníem quasi tot pagat), per si sortia o no sortia el tema del pis. El mercat immobiliari és un abocador radiactiu que necessita ser ruixat amb napalm de manera consistent i continuada en el temps, i crec que és una descripció optimista. La capacitat de decisió de la persona que busca una casa per viure és quasi nul·la més enllà de dir “aquesta casa sí” o “aquesta casa no”. Un cop es diu que sí comença un putu viacrucis on es paga per absolutament tot a gent que tenen feines més aviat poc clares (però factures altes) i taxes i conceptes i merdes ineludibles… és un putu atracament a mà armada. Com que això és un calvari no deixa de ser un descans que la gent no es canviï de casa com es canvien de cotxe, si els dos mercats funcionessin a la mateixa velocitat potser moltes de les merdes de comprar pisos s’evitarien, però ara la gent hi cau de quatre potes i un cop ha pagat se n’oblida i el que vingui després que mengi la mateixa merda. Una actitut d’allò més humana. Però en fi, el caos de caixes és cosa del passat i ens estem fent a la nova casa, hem perdut en algunes coses però en d’altres hem sortit guanyant, i amb això lligat podem preparar amb ganes un nou viatge per l’any vinent.

Feina? Bé, i millorant, tampoc és una feina amb la que m’arribi a fer ric però hi vaig prou de gust, és més del que pot dir molta gent, així que no em queixaré per tenir sort.

Matrimoni? Bé, fins i tot molt bé veient alguns casos del meu voltant, prefereixo no estendre’m sobre el tema. No em queixaré per tenir sort.

Llibres? Doncs depén. Pel que fa a llegir-ne no arribaré a 100, i només una o dues relectures i crec que cap llibre en anglès, una estadística lamentable, com cada any. I sobre escriure’n doncs vaig fent, tinc un llibre acabat que resulta que no té ni la mida per entrar a concursos de llibres curts, l’hauré d’allargar o oblidar, i si l’allargo després bé el conyàs d’intentar vendre’l a les editorials, no tinc gens clar què faré, la mandra que em fan els dos processos és similar. Al marge d’aquesta novel·la tinc una altra en marxa, i encara una altra (que potser acaben sent una sola), i un altre projecte de tornar a fer contes. El bo de tenir una carrera literària inexistent és que puc triar fotre-me-la de la manera que més ràbia em faci.

I ja està, prou bé per, en definitiva, no tenir res a dir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *