21.09.2017. Sèries

Després d’un minipost polític torno una mica a la idea original d’això. En el llibre 4321 de Paul Auster (que espero ressenyar en breu a Els llibres del Senyor Dolent) he llegit una cosa que m’ha inspirat. El protagonista i la seva xicota eren a la universitat el 1966, els anys de les movilitzacions contra la guerra de Vietnam, a favor dels drets civils, amb l’assassinat poc abans de Kennedy, i faltava poc pel de Martin Luther King… Ells són dos joves compromesos i a part d’anar a manifestacions i col·laborar com poden en tot el que es fa decideixen veure només comèdies. Fan autèntiques maratons en cinemes només de comèdies, la realitat és tan fumuda que necessiten evasió. La meva evasió són aquestes collonades (com diria Josep Pla), i com que avui i de moment el dia sembla més tranquil aprofito.

Les meves activitat esportives es limiten a dos cops per setmana. Un dia vaig a nedar, faig 60 llargs en 5 sèries de 12, cada sèrie són 4 llargs de crol, 4 d’esquena i 4 de braça. La meva esquena ho agraeix cosa de no dir. I l’altra activitat és agafar la bici estàtica, posar-la al davant de la tele i cascar-me un episodi d’alguna sèrie per Netflix pedalant, poso el regulador als 6, 7 o 8, el màxim que dóna la bici. De moment fent bici només puc veure sitcoms, no aguanto sèries amb capítols de 30 minuts o més, almenys de moment.

Les sèries. En veig moltes, i em falten hores per tot el que voldria veure o tornar a veure, una mica el que em passa amb els llibres. La majoria de sèries no les descarto mai a la primera temporada, si de cas ho faig a la segona. A la primera puc perdonar coses, una sèrie és una gran obra col·lectiva, i pot costar a tots els responsables situar-se i saber què carai han de fer, a partir de la segona les coses ja són de debó, o sí o no. Vaig veure la primera d’Orphan Black i em fa una mica de cosa començar la segona, si es manté com la primera bé, però si baixa… Una mica igual és el que em passa amb BoJack, la primera temporada em va agradar però me n’havien parlat potser massa bé, ara he començat la segona però aquesta té moltes possibilitats de quedar-se, a més a més és la meva sèrie de pedalar… Abans ho va ser Santa Clarita Diet, no passarà a la història però tenia bons diàlegs, escenes realment còmiques i m’encanta Drew Barrymore (sortia a E.T., la primera peli que vaig veure al cine). Una altra sèrie amb una durada similar i que puc posar en qualsevol moment que em pugi a la bici és Tú, yo y ella (You Me Her), una comedia de triangle que si fos una sèrie europea ho haurien enllestit en dos capítols però els americans són tant americans amb el tema de la moral sexual que tenen per vàries temporades d’escandalitzar-se com senyores centenàries per coses que francament no són res de l’altre món (a més a més no es veu ni una teta, però ni per error).
He començat amb Ozark, i no tinc encara una opinió molt formada però a priori la combinació de narcos i família promet, és una part que a Breaking Bad va quedar injustament oblidada. I també vaig continuant, mig perquè en el seu moment em van agradar mig per veure si fan alguna cosa que me les faci deixar Orange is the new black (li falta poc per caure a la tercera temporada), Narcos (no sé si la tercera estarà a l’alçada de les altres dues) o Sons of Anarchy (ara mateix a la segona, tot i que bona, pot ser la darrera que vegi), i Rita, una sorprenent i recomanable sèrie danesa sobre una professora. I tinc els dvds de les nou temporades de Seinfeld, simplement genials.
De la televisió “normal” vaig alguns informatius de TV3 o 3/24, sèries a neox per posar alguna cosa i de vegades als matins programes xorres sobre viatges repetits mil vegades, cases d’empenyorament o similars, francament podria prescindir de la tele normal sense problemes, també de vegades faig servir la tele per escoltar la ràdio (al final dels 200 canals de tele de tdt hi ha les ràdios), però és que jo sóc una mica rarot.

20.09.2017. No volia parlar de política

No vull fer un blog polític, però l’actualitat d’aquests dies, o d’avui mateix, m’ho posa difícil. S’han creuat moltes línies, no sé com acabarà això però les coses ara ja no sembla que es puguin aturar, es mouen. La meva postura és clara i la il·lustraré amb una imatge que va servir per al 9N, però que encara és vigent. L’1 d’octubre tots a votar!

18.09.2017

Vaig tenir l’oportunitat de veure, escoltar i fins i tot donar-li la mà i dir-li un parell de frases a Paul Auster. Per mi la lectura d’El palau de la lluna va ser… tampoc vull sonar pretenciós, a vore si me¡n surto: vaig gaudir moltíssim amb aquell llibre, el recordo encara com si l’hagués llegit ahir mateix, deuria tenir uns 18-19 anys, sabia que volia ser escriptor, i llibres així em reafirmaven. Volia fer això, volia fer que algú necessités saber la història d’un personatge com jo necessitava saber la d’en MS. Llegir Paul Auster em fa venir ganes d’escriure, moltes, també em passa amb Roberto Bolaño, amb aquests dos autors és segur, de tant en tant em passa amb d’altres però no és tan freqüent.

Vaig amb l’exemplar signat (per cert, nom i signatura i ja, ha superat en austeritat la dedicatòria de James Ellroy que almenys abans del meu nom va gargotejar “To”) de 4321 a la motxilla, serà el meu company en el trajecte Barcelona-Terrassa una temporadeta (dues setmanes, com a molt tres, que són quasi 900 pàgines!). I sembla que aquest cop l’eterna faixa que diu “Torna el millor Auster” és certa, per fi, almenys les primeres 200 pàgines són sens dubte del millor Auster. La ressenya, quan l’hagi acabat la podreu llegir a la meva pàgina de ressenyes Els llibres del Senyor Dolent.

Podria comentar les notícies, però corren a tal velocitat que necessitaria més d’un post diari per no quedar obsolet. Un amic, en DW, fa la tira que s’ha apartat de les notícies i de la política. No en vol saber res. És una decisió radical, som en un moment que passen coses, moltes coses, però estic segur que la seva postura té avantatges, de tant en tant ho envejo, prescindir del món real i refugiar-me als llibres és una postura vital plena de limitacions però quan les limitacions són assumides i acceptades no són pas un problema. He nascut per ser rendista, cagontot! I d’altres vegades, tot i el meu natural escepticisme penso que potser sí que estem vivint moments històrics, moments en que passen coses.

7.09.2017

Una cosa que m’encanta fer quan sóc en casa aliena és mirar els llibres que tenen. Si en el terreny de la salut podem dir que som el que mengem, en el pla mental som el que llegim. Les biblioteques personals no donen un missatge clar, donen una sensació de saber com és la persona, una sensació vaga, inconcreta. És com aquella gent que instintivament ens cauen bé o malament, però en aquest cas no ens cal tenir la persona al davant.

Si parlem d’una dona prefereixo veure la seva biblioteca que la seva roba interior, almenys si la roba interior no va farcida de la propietària. En els meus anys de solter, quan entrava a casa d’alguna noia (o a la seva habitació) era el primer que buscava, el punt de referència, no sé si podria estar amb algú que no tingués llibres.

Tot i això, no sempre es pot obtenir informació fiable amb aquest sistema, la causa són dos conceptes que als bibliotecaris els sonaran: “silenci” i “soroll”. “Silenci” és quan una persona no llegeix i no té llibres a la vista, o els llibres que té són herències que han passat de generació en generació marcant amb pols el seu lloc a la lleixa, aquí no hi ha res a rascar. I després hi ha el “soroll”, que algú sigui un degenerat com jo i tingui vora mil llibres repartits en vàries habitacions del pis, no hi ha manera d’analitzar allò o d’esperar treure’n l’aigua clara de res, ni tan sols una vaga sensació que no sigui que ens trobem amb un boig dels llibres. Si veig els mateixos autors que m’agraden a mi la persona em cau millor, si veig autors que desprecio em malfio d’aquesta persona, de vegades la propia col·locació dels llibres és reveladora, agrupats per autors, o per gèneres o d’alguna manera o simplement per mides (la manera més pràctica). També hi ha qui té una “lleixa de pendents” o una “lleixa de dur al punt de reciclatge”… les dues categories són necessàries. L’angoixa de no saber quin llibre és el proper no se la mereix ningú, i amb l’espai minúscul dels pisos actuals aplicar allò de: llibre que entra = llibre que surt; és molt necessari.

A partir d’ara

Deia fa uns mesos que no sabia què fer d’aquesta pàgina, doncs en faré això. M’he de pensar si els apunts aniran o no datats, i segurament no publicaré tirades tant i tant llargues.

Hi ha coses que encara he de millorar de la pàgina en general, però de moment el contingut i la direcció que vull que prengui (com a mínim una bona temporada) els tinc clars.

Aquests apunts van ser escrits a finals de juliol i primers d’agost.

 

28.07.2017

Paco Candel comença a escriure els seus diaris quan mor sa mare (ara s’han publicat, un llibre de 900 pàgines amb els seus diaris del 1944 al 1975); Knausgård comença La meva lluita arran de la mort de son pare, i amb aquest ressort ha omplert 6 llibres gruixuts; potser Proust escrivia perquè veia que la mort se li acostava molt de pressa, tant que es va autoeditar el primer volum d’A la recerca del temps perdut i va morir poc després de la publicació del segon, el seu monument va ser pòstum; a El quadern gris de Josep Pla la primera anotació és del 8 de març de 1918, el dia que cumplia 21 anys. No sé si podria sortir alguna cosa de tot això o només són dades absurdes d’aquestes que tant m’agrada emmagatzemar al cap.

 

31.07.2017

A El quadern gris hi ha dies que Josep Pla parla de les seves coses, del dia a dia, històries de Palafrugell, i després, en l'”entrada” del mateix dia, del llibre que està llegint. Vida i lectura. Sent Pla escriptor segur que menciona molts menys llibres dels que llegeix, però no deixa de ser una manera d’omplir pàgina. Som el que vivim, i també som el que llegim, quan rellegeixo un llibre recordo que feia les altres vegades que el vaig llegir, si agafo una llista dels llibres dels darrers anys segurament els situaré bé al llarg de la meva vida, o més o menys bé no ens passem. No sé de qui és la frase “llegeixo perquè una sola vida em sembla poc”, la suscric, el que no sé és si suscriure la frase de Dovlàtov: “Viure és impossible. O vius o escrius. O la paraula o la feina.” La vida seria més fàcil si ens poguéssim limitar a una frase que ens guiés, però també menys divertida.

01.08.2017

Avui planta 4, vaig baixant con un Dante bibliotecari de pa sucat amb oli. Aquí hi ha cds, dvds, còmic, novel·les, part del 7, el 8 i els 0, 1 i 2, i també revistes. És una planta relaxada, on la gent s’asseu tranquil·lament a llegir en unes butaques ultramodernes, semblen peons d’un joc d’escacs gegantí, o immensos dildos de disseny, amb els seus colors llampants i formes arrodonides.

Abans d’entrar he pres un cigaló en un bar de xinesos. No cal buscar-los, s’estan quedant tots els bars. Com deia Zanón bars on els clients són homes, vells, lletjos i del Barça, bars com han de ser. Igual que en els restaurants xinos hi ha un xinès que sap una mica l’idioma, la resta trampejen amb el vocabulari mínim elemental, café, cortado, caña, cerveza, cocacola… o els seus equivalents catalans però com sempre molt de compte en demanar un cafè amb gel, les possibilitats de que ens plantin als morros una tassa de cafè amb llet es tripliquen respecte un bar normal.

Llegint Recorda que moriràs de Ferran García, estic gaudint enganxat al llibre. Però el pròleg em va deixar a punt de tirar el llibre per la finestra, o deixar-lo a la lleixa de pendents sense obrir i tornar-lo a la biblio al setembre. Quin sentit té un pròleg absoluta i totalment laudatori? Ja he agafat el llibre, me’l llegiré, no cal que me’l venguis, fes-ho a la contracoberta com tothom, collonsja!

Avui doblo, serà un dia llarg, si cal tornaré a informar.

 

03.08.2017

Repeteixo bar per fer el cigaló (1.5€). Els xinesos no són de parlar a menys que et coneguin i en els pocs dies que hi aniré no hi ha aquest risc. Però avui els tres xinesos que porten el bar sí han xerrat amb una clienta que venia amb el gos i des de la porta els ha demanat un tallat per prendre’s fora.

-Y la mujer?

-En China.

-Y allí que tiempo hace?

-Como aquí.

Un parroquià diu: -Esto no es nada! Si vas a los Monegros eso sí es calor, no lo de China.

Un dels xinesos: -China es bastante grande…

El dia 11 torna la dona, així que suposo que l’acabaré veient.

La calor al carrer és demencial, sortir de la biblioteca (o de qualsevol lloc climatitzat) és com rebre una pluja de pixats.

Si volem acabar amb el turisme a Barcelona més que atacar els busos o fer pintades la manera seria prohibir els aires condicionats amb l’excusa (real 100%) que gasten moltísima energia. No quedaria ni un turista…

 

07.08.2017

És el paisatge després de la batalla. L’explosió termonuclear a gran alçada coneguda com sol ha desplegat una energia calorífica que no impedeix la vida, però la dificulta de nassos. Des del tren, un tren sense aire, m’està caient als peus FGC, per la finestra veig un paisatge arrasat pel sol, no hi ha quasi persones tret de les que baixen del tren o l’esperen per pujar, obedients, asseguts a l’ombra com si la seva supervivència en depengués. Desert i cotxes, bellugant-se lents, amb tota la seva energia destinada a mantenir en conserva i fresc el component humà de la màquina.

El tren entra sota la ciutat, tres parades i baixo, seré un d’aquests inconscients que es belluguen pel carrer, abans d’entrar a la biblio em proveeixo al xino del davant d’una ampolla d’aigua de litre i mig freda. A la biblio hi ha gent vestida normal, estudiants molt poc vestides i gent que ve amb la rebequeta perquè l’aire condicionat refresca. Sóc al mostrador de la quarta, per la finestra veig una esglèsia, a vore si tinc una tarda tranquil·la, de moment ja he fet el carnet a la xinesa del dia (cada dia faig un carnet a una estudiant xinesa).

 

08.08.2017

La fina línia que separa les calces del microshorts feliçment de moda… fina com el fil natjal d’un tanga… ouh yeah!

Vaig començar a treballar a biblioteques fa l’esgarrifant xifra de 12 anys. Crec que només hi ha hagut un any que hagi fet vacances tot el mes d’agost. La “meva” biblioteca tanca a l’agost, fer vacances tot l’agost implica que no em cal anar destinat a altres biblios per aquests dies que no puc anar al Carmel.

Però és agost, i encara que no faci vacances li vull donar un aire diferent a aquest turisme laboral. Si puc canvio el medi de transport, vivint a Barcelona això era més fàcil, si m’enviaven a Vila Olímpica anava caminant, i a Mercè Rodoreda de vagades també, o agafava el bus per anar a Nou Barris, i per Can Fabra o metro o caminar. Des que visc a Terrassa les opcions són canviar Renfe per FGC, i no sempre.

Les biblioteques on he treballat en períodes estiuencs són: Xavier Benguerel (Vila Olímpica), Can Fabra, Mercè Rodoreda, Sagrada Família, Zona Nord, Nou Barris, Vapor Vell, Vila de Gràcia i Agustí Centelles, estic a 7 d’haver estat a totes les que obren a l’agost, i si comptem els caps de setmana d’estiu només me’n faltarien 5 perquè he fet caps de setmana tant a Jaume Fuster com a Francesca Bonnemaison.

Una altra tradició que tinc és no dur motxilla, la duc sempre a la meva biblio, però si no hi vaig no duc motxilla, el llibre a la butxaca, les butxaques també han de dur a més de cartera i claus el mòbil, l’ipod per escoltar música i l’identificador per si vaig a una biblio on són escrites amb el tema i me l’he de posar. La meva senyora no entén perquè necessito pantalons amb tantes butxaques a l’estiu, bé sí que ho entén però li sembla que podria dur motxilla i llestos, ni em planteja que viatgi sense llibre, em coneix prou bé.

I després els mails amb les petites diferències. Com Travolta a Pulp Fiction explicant-li a Samuel L. Jackson les petites diferències entre USA i Europa, que a la quart de lliura amb formatge li diuen royale amb formatge perquè aquí ningú sap que coi és un quart de lliura, les patates amb maionesa, poder-te demanar una gerra de cervesa de vidre i tot en un cinema, que els polis a Amsterdam no et poden registrar, els coffeshops… Les petites diferències són mails que envio als companys explicant les coses que es fan diferent a com les fem nosaltres, com deixar les reserves en una prestatgeries i que els propis usuaris se les agafin, o fer el PI en un lloc o altre, o tenir els carnets centralitzats a infantil, i els usuaris frikis, que de vegades són els del Carmel si estic en una biblio propera, d’altres vegades són frikis residents de la biblio on estic, en poques frases els identifico, trigo una mica més en saber com deixar-los fora de joc o ignorar-los de manera prou evident com perquè passin de mi.

Bastardejant a Pere Quart he de dir que “com el Carmel no hi ha res”, hi vaig anar als 3-4 mesos d’entrar al CBB i no me n’he mogut, ni tinc intenció de fer-ho, almenys de moment, tot i que les hores de desplaçaments comencen a pesar-me.

 

09.08.2017

L’altre dia van preguntar-me si un llibre de Vázquez Montalbán no hi era en català, ni ho vaig haver de mirar al catàleg, ahir em van preguntar el mateix amb un llibre de Delibes. A mi ni se m’acudiria, però en un país normal potser que existissin aquestes traduccions seria normal. Si la versió original d’un llibre és en un idioma que conec tiro, i sino doncs em llegeixo la traducció en l’idioma que em resulta més còmode. Però jo no sóc el lector tipus, potser aquí hi ha un nínxol de mercat.

Per compensar (o no) molt pocs autors que escriuen en català estan publicats en castellà. A les seves memòries Narcís Oller comenta que cada poc temps havia d’explicar perquè aquesta mania d’escriure en català, des de la resta d’Espanya li retreien això perquè no el podien llegir, que per què no escrivia en castellà? I ell a explicar un i mil cops que el seu idioma era el català i que escriure en castellà no li sortia (ni tenia perquè collons sortir-li, afegeixo). Les coses ara han canviat molt, abans hi havia un interès que es trobava amb el català com un obstacle, ara l’interès ha desaparegut completament i a les espanyes el que escriuen els catalans en català no existeix. Un català que escriu en castellà sí, és un heroi, un màrtir, un dels seus… després que si escriure en català és una cosa política… com si fer-ho en castellà no ho fos!

 

11.08.2017

Les hores s’escolen amb lentitud desesperant. La calor bèl·lica dóna una treva, fa només la calor que toca, sense mala llet. Els dies s’escurcen, i a més a més d’aquesta biblio surto a les nou, arribo a l’estació amb la darrera llum i per quan el tren surt a superfície ja és negra nit. No és que el paisatge sigui un paradís però prefereixo veure-ho.

Josep Pla va escriure un dietari, uns anys només, almenys el que va publicar a El quadern gris. Amb els dietaris passa com amb els còmics valuosos, han de ser històricament importants o antics però sobretot han de ser escassos. No sé quants dietaris s’han publicat de 1918, probablement més que de 1700, moltíssims més que de 1500. No tothom sabia escriure, ni ho podia fer, i moltes coses s’han perdut per sempre, el 99.99% santament, hi ha 00.01% que potser estava bé i s’ha perdut. Pedrolo també va publicar diaris, del 1986 i 1987 concretament, no sé si aleshores ja estava malalt o ho sabia, tot i l’adaptació del Mecanoscrit de TV3 apareixia poc, era incòmode. Diaris dels 80, quants n’hi ha? Publicats, potser a desenes.

I després van començar els blogs, a finals dels 90 i primers 2000 els blogs ho petaven, tot déu en tenia un, tot déu ho publicava a internet, a lo bruto, tothom, de cop i volta els diaris publicats arribaven a xifres milionàries, segur que algú en deuria fer un recompte a nivell mundial potser es va arribar als centenars de milions? Potser reflecteixen un moment històric, potser algun dia seran antics, però escassos… em temo que no.

Una conseqüència més de la superpoblació, som massa, massa gent amb tot el que això comporta, estem produint una quantitat de material inassumible per una civilització que no tingui una mida superior a la nostra, tot i així les possibilitats de que tota cosa escrita sigui llegida almenys per una persona diferent del seu autor va baixant. Volem que ens llegeixin però excepte alguns pervertits no volem llegir el que algú ens pot donar, difícilment estarà en el 00.01% que val la pena, el que cadascú escriu sí, o això ens agrada creure, no ens quedem ara sense això. Els grups d’escriptors són perillosos, es llancen novel·les com si fossin punyals, però un punyal només et mata o et perfora els pulmons o les artèries, res comparat amb el mal que pot fer una novel·la. Els escriptors som mala gent, volem que se’ns llegeixi, costi el que costi, de grat o per força ens la sua completament, som terminators amb una missió. Però com que fracassem tant som entranyables i tot, o donem fàsticpena, depèn del dia i el moment.

La tarda no s’acaba, quines ganes de plegar!

 

14.08.2017

Avui és el darrer dia de feina, començo vacances en hores, quan em reincorpori serà al Carmel el 4 de setembre. En aquesta biblio he estat bastant autista, la veritat és que m’ha agradat. Només 2 dies he fet el descans acompanyat.

El banquet celestial m’està encantant, joder descobrir Donald Ray Pollock va ser un èxit, i el que ha millorat el tio desde Knockemstiff, cada cop és més i més Faulkner.

Passat demà a aquestes hores ens estarem fotent un fart de carretera per arribar a Burgos a dinar (no sé jo) o almenys a la catedral que tenim la visita a les 1730. I ja l’endemà a Galiza, i a veure romànic i platja i posar-nos fins a productes típics.

Els estors s’acaben de baixar sols, hi ha usuaris que em miren i jo poso cara de “sí, ho he fet jo, passa algo?”.

Parada i fonda

És una amenaça més o menys recurrent però necessito decidir que faig amb aquesta pàgina, i per fer-ho necessito parar. La primera entrada és del 10 d’octubre del 2011, quasi 6 anys, en temps d’internet una barbaritat.

Això havia de servir per fer autobombo del meu llibre. Les xifres de vendes em diuen que, sense entrar en la meva capacitat com a escriptor, no estic especialment dotat per vendre. Tampoc escric tants llibres (2 des que tinc això en marxa) i darrerament quasi només he escrit articles dels viatges que faig.

Simultàniament a aquest “no sé què fer amb cescllaverias.cat”, el meu altre blog Els llibres del Senyor Dolent funciona millor, potser vol dir alguna cosa i hauria de tirar cap allà?

I  què en faig d’aquest xiringuito?

Un blog d’opinió com n’hi ha milers? Com si la meva opinió interessés algú? Un lloc on penjar avenços dels meus llibres? O peces més o menys literàries que no sé si conduiran a res en concret?

Nude Art Snapshot (c) Eric Le Sourd, Creative Commons

Tinc els meus dubtes sobre l’idoneïtat d’un blog per segons quines coses, i a part les meves limitacions, que seria un altre tema.

Ja hi ha blogs de viatges, i de llibres, i de tots, no té massa sentit afegir-ne, i tampoc sé si vull, si m’ho passaré bé fent-ho o les hores que hi dedico faria millor dedicar-les a escriure novel·les que és el que m’agrada.

Sí tinc clar que en el futur no hi haurà versió en castellà. Semblava una bona idea, com l’autoedició i traduir els llibres al castellà per tenir més públic. Quina visió de negoci la meva! Si això sobreviu ho farà només en català.

Que ningú es pensi que aquest és un post pessimista d’algú deprimit, no és això. Però cada cert temps em mola replantejar-me coses, un rellançament, un reboot si es vol, i trobo que ara toca.

Ja ho he dit, però hi torno: la primera entrada és del 10 d’octubre del 2011, quasi 6 anys! Potser això ha estat l’escalfament i ara he de començar de debó, vulgui dir això el que sigui.

Resumint: no sé què faré, tinc idees però necessito sospesar-les i destriar-les i jugar amb elles per decidir-me, necessito parar, pensar-ho amb calma.

Així que li dono vacances a aquesta pàgina per una temporada.

Atenes, fins a la propera

Un dia amb poca història i poques fotos. Un darrer dia molt típic, recollir l’habitació, gaudir de l’esmorzar de l’hotel (molt bo) i deixar les maletes allà, i passejar sense rumb. Les coses principals ja les havíem vist així que ens quedava passejar fent temps i comprar souvenirs. A més a més en teoria no hi havia vaga però volíem anar a l’aeroport amb temps suficient.

Al fons el nostre hotel.

Visitem amb una mica de calma les columnes del temple de Zeus Olímpic, d’una mida colossal. I ens serveix la mateixa entrada de l’Acròpoli, hem tret molt rendiment a aquests 12 euros.

Anem a Plaka a pels souvenirs, fem una cervesa en una terrassa al sol i dinem. Un altre cop un dinar magnífic a molt bon preu, amb aquest tros de dinar ens despedíem de Grècia.

A l’hotel a recollir les maletes i metro cap a l’aeroport, aquesta és la seva pàgina web en castellà. Arribem molt bé a l’aeroport (una hora de trajecte en total) i allà ens toca esperar el nostre vol que va amb retard i així posem fi a aquesta escapada grega i li diem a reveure a Atenes.

Atenes sota la pluja

La veritat és que fins al quart dia a la ciutat el temps ens havia respectat força. Temperatures suaus que baixaven una mica si s’ennuvolava el cel o cap a l’horabaixa, força normal. Però la treva s’acabava. Havíem vist el més important, així que ens prendríem amb calma el que quedava.

Fem cap a Monastiraki, que hi ha mercat i a més a més algunes coses que volem veure: l’Àgora romana, la Biblioteca d’Adrià i l’Àgora antiga.

L’Àgora romana només la vam veure per fora, i per cert l’entrada de l’Acròpoli ens va donar accés a la Biblioteca d’Adrià, l’Àgora antiga i l’endemà ens en donaria al temple de Zeus Olímpic que vèiem des de l’hotel. Això és l’Àgora romana:

El recinte de la Biblioteca és força gran, amb poca cosa encara en peu.

I l’Àgora antiga és un espai simplement immens però on només queda en peu un temple dòric, i moltes restes, no en vam fer una visita completa perquè la pluja ja ens estava començant a cansar. Compta amb unes vistes molt interessants.

Com que en tot el matí no va parar d’anar plovent, després de dinar en un restaurant de Monastiraki petat de gent (turistes i grecs) però senzill i típicament grec (de debó, no de postal), vam fer cap a l’hotel a fer una migdiada fins a l’hora de sopar, almenys estaríem secs i gaudiríem d’una habitació d’un 4 estrelles. Demà tocava tornar.

 

Ressenya de: Prostituto de extraterrestres, de Rafael Fernández

Darrer llibre de Rafael Fernández, també conegut com Ezcritor. Aquest no és un llibre que et sedueixi, t’agafa pels collons i t’arrossega. A mida que anava llegint les opcions es reduien a dues: o el Rafa és un escriptor collonut o està molt malalt i molt fatal de lo seu… tampoc són opcions excloents.

La història de Mierda, Pedo, Merchi, Paca Rosa (sí, heu llegit bé), David… no hi ha bons, tots són exemples d’éssers humans despreciables, ni com a menjar per gossos servirien (en cas de que sentissim apreci pels animals). Però no són simplement dolents, o no del tot. Hi ha les seves circumstàncies.

Mierda està en un matrimoni que sent com una presó, Pedo també, Merchi està fatal des que un dofí la va violar (a mi no em pregunteu), Paca Rosa ha aconseguit ser presentadora de televisió com ens podem imaginar, i David era un policia normal fins que va decidir montar un petit imperi de prostitutes i… per què seguir?

No és un llibre per tothom. Els personatges són odiosos i tota la narració és en primera persona, o sigui que tindreu homofòbia, masclisme, misoginia, clasisme, racisme i pràcticament qualsevol cosa que us pogueu imaginar per retorçada que sigui, per ofensiva que resulti. No es pot dir allò de que els personatges eren bons i el món els va convertir en el que són, no del tot, ells ja eren dolents abans, però no tant, les circumstàcies són les que han disparat això, tots som dolents, però hi ha qui decideix deixar anar a la bèstia…

Com que ja m’he llegit tots els seus llibres (excepte un d’infantil perquè vaig fatal de temps) puc posar-me en plan erudit i situar aquest llibre dins la seva obra. No és un dels llibres protagonitzats pel seu alter ego Sigmundo (les seves aventures de moment van acabar a El comedor de coños), és un llibre de ficció del tot, no basat en la seva vida. Per tant seria una mica com Un bebé o Los alucinantes viajes en el tiempo de los EEUU, escriure partint de la propia experiència és una cosa, posar-se a inventar sense aquesta base (o sense aquesta base tan clara) té mèrit, i aconseguir una novel·la que no es caigui és una tasca difícil, i se’n surt, se’n surt molt bé.

Fa anys que Rafa s’autoedita, cansat de rebre negatives de les editorials o que li demanessin treure les fotos i afluixar una mica en tot el tema de coses ofensives, s’ha llençat a la piscina i ha aconseguit sortir-se’n i vendre els seus llibres, llibres 100% lliures i salvatges, a un preu ajustat i te’ls envia i te’ls dedica, i per cert, el trobareu aquest Sant Jordi a la parada d’Alibri a Rambla de Catalunya 20 (BCN), de 8 a 9 del vespre (o de 20:00 a 21:00h, com preferiu).