2020. Juliol. La gent segueix sense tenir ni idea.

Molta gent es pensa que allò realment difícil és escriure un llibre. I ja està. Un cop tens un llibre escrit, un bon llibre escrit, tota la resta és bufar i fer ampolles i a més a més et plouen els diners.

El mes passat ja vaig explicar que en els llibres, com en tantes altres coses genials, els diners pràcticament no hi són, només en casos comptats i excepcionals. El més normal és moure’s en una precarietat que sembla absoluta, tant sòlida que pràcticament l’hem acceptada tots. Cobrar per una feina que m’encanta? Seria fantàstic, però ni ens hi imaginem. Si coneixem el sector ni ens ho imaginem. Una dita popular resa “la feina és una cosa que no faries si no fos per diners”, la podríem completar afegint-hi: “si estàs disposat a fer-ho per gust, fes-te fotre!” Des del punt de vista capitalista té tota la lògica del món, per què pagar per una cosa que estàs disposat a fer de franc? Però estic desvariant.

Tornant als llibres, i deixant a banda el mite dels diners, el realment difícil no és escriure, és tota la resta. Ja aviso que em ve de gust ploriquejar, ho dic per si teniu coses més importants a fer, no cal que perdeu el temps llegint aquesta entrada.

Escriure un llibre és genial, però què fer amb el puto llibre és un malson.

Lo seu és dur-lo al registre, al marge dels avantatges pràctics és un descans dur el llibre a un lloc on l’han d’acceptar. I després? Un és un sommiador, i li agradaria que el llibre sortís del cercle dels 3-4 amics que se’l llegiran.

El més lògic seria anar a les editorials, a les poques que encara accepten que els hi facin arribar manuscrits. El temps de resposta pot anar dels dos o tres mesos a gairebé un any, molts ja et diuen (a la web, no gasten un mail per dir-t’ho) que si en X temps no t’han dit res és que no. Un any per llegir un llibre, segurament fer-lo llegir per algú altre, i decidir que no el volen, i cal confiar en que realment algú s’ho ha llegit, jo no les tinc totes.

Després hi ha els premis. N’hi ha molts, moltíssims, una barbaritat. I darrerament em sembla que hi ha una munió d’escriptors amb obra publicada presentant-s’hi, a tots, sense manies ni pietat. No els critico. Veient el panorama, un premi almenys són diners, a diferència del que paguen les editorials, i això si paguen alguna cosa. Queda el consol que moltes editorials tampoc guanyen gaire i tenen una economia de subsistència. Això sí, la funció dels premis per descobrir noves veus, queda una mica bastant tocada. Però bé, cada premi és com és i té la idea que té.

Aquestes dues opcions, editorials i premis, són les bones tot i el poc engrescador retrat que n’he fet. Us podeu imaginar el que queda després. El silenci, resignarse a seguir escrivint sense que ningú ho llegeixi (una mena de síndrome Bartleby imposat); o buscar alternatives. L’alternativa de l’autoedició implica assaltar a tots els coneguts perque et comprin el llibre, arraconar-los sense pietat, que ens donin la seva pasta. Potser funcioni una mica amb el primer llibre, però amb el segon ja estaran previnguts. I et quedaràs a casa, amb un parell de caixes de llibres encara per vendre, preguntant-te què has fet malament i alhora felicitant-te per no haver-te animat a fer una tirada molt més optimista.

Queda una altra opció, que és anar al gegant. I així qui vulgui que es descarregui el llibre en format electrònic per un preu ridícul, i qui prefereixi el paper doncs per un preu també relativament ajustat, per ell. I a prendre per sac. No és una opció que em torni boig, crec que és obvi. Ser una petita i insignificant gota en un oceà, i res més, tota una llicó d’humilitat.

Però la veritat és que cada cop es llegeix menys, es venen menys llibres, i s’escriu més. Molta queixa de que les editorials saturen el mercat, però els que escrivim també hi col·laborem amb entusiasme. No hi veig una solució fàcil i bona. Si ni sé què fer amb el que jo escric com per posar-me a arreglar tot el sector.

Estic massa avorrit de picar pedra, i a mi el que m’agrada és escriure.

2020. Juny. La gent no en té ni idea.

Aquest confinament, que encara no s’acaba del tot però sembla que ja sí, ha deixat moltes coses al descobert.

Una d’aquestes coses és una precarietat de la que es parla poc, però que resulta preocupant. Parlo de la que afecta al sector artístic, gairebé en la seva totalitat. Com que els artistes són uns privilegiats que fan allò que els agrada sembla que el tema de cobrar no és necessari. Però els artistes també han de pagar factures i aquestes coses.

En general no es té ni idea, ni la més remota idea, de la quantitat de coses del món cultural que tiren per un voluntarisme ratllant en el martirologi, una determinació suicida, fins que els artistes,òbviament, se’n cansen i ho deixen estar. Sí, els artistes son humans i molts no tenen voluntat de màrtirs.

No estic dient que tothom pel fet de ser artista hagi de cobrar un sou de sis xifres que li permeti viure a tot tren. Però estaria bé que es pogués arribar bé a un sou de subsitència, potser no de bon principi però sí quan algú ja porta un temps en això, però no. No hi ha estructura per fer això, i tampoc interessa crear-la perquè al cap i a la fi no és realment necessari. Si hi ha artistes disponibles amb aquestes condicions horribles no hi ha incentius per millorar les condicions. Trist però cert.

La majoria d’escriptors tenen una altra feina, amb sort com a periodistes se’n surten una mica i fan una cosa vagament relacionada, poden tenir les ocupacions més diverses que treuen temps d’escriure però paguen les factures i les hipoteques i aquestes coses tan mundanes. El que es treu per un llibre és ridícul, hi ha uns pocs autors superventes que sí, guanyen suficient per dedicar-s’hi, però són els menys, la majoria cobren poquíssim o directament ni cobren. Opcions com l’autoedició o l’imperi del mal d’Amazon i els llibres electrònics semblen atractives, que aquestes opcions lametables i precàries i amb tendència al monopoli (això només Amazon) semblin atractives és un problema! Si ens volem fixar en escriptors poetes la cosa assoleix cotes de peli de terror.

La precarietat dels actors és també impressionant. Els hi va bé si tenen la sort de fer una pel·lícula, o una sèrie de televisió o una obra que funcioni una mica, fora d’això precarietat total i absoluta. Aquests dies vaig sentir que de mitjana els actors no arriben als 300€ al mes. Penseu-hi, un terç del salari mínim interprofesional, i això amb actors que poden treballar d’actors, que segurament no deuen ser la majoria.

Els artistes de còmic bons que tenim a casa (i en tenim) treballen sobretot per fora, els mercats francés i també l’americà o el japonés, a nivell de casa nostra hi ha molt poques opcions. Un autors d’aquí, fent històries d’aquí, que per viure han de publicar a l’estranger, i després hi ha els que ni aquesta escapatòria tenen. Un dibuixant bastant mític dels 80 fa anys que ho va deixar i ara és tatuador, i amb això es pot guanyar millor la vida.

Els músics no ho tenen gaire millor, amb sort alguns guanyen suficient per financar-se el proper disc, amb més sort potser si tenen una temporada d’estiu bona amb festivals i demés fan alguns calers, no gaires, i quan acaben festivals i festes majors doncs ja fins l’any vinent. Músics bons, no quatre nanos d’institut tocant d’oide, no, músics que saben tocar i toquen bé, amb tècnica i experiència més que de sobres.

Sabeu el mite de l’artista genial mort de gana? Sembla que ens hem entestat en convertir aquest mite en realitat, cagontot! No cal, de debó.

Si tota la gent que es dedica a coses que no li donen per viure deixés de fer-les l’aturada cultural del país seria de no creure-la, i potser és això el que fa falta. Perquè en general ningú li demana a un lampista, a un paleta, a un taxista… A cap professional se li demana que treballi a pèrdues. Potser el sector cultural en bloc podria fer com tants altres i renunciar a treballar si no en pot treure per viure, potser amb una aturada així de bèstia així se’l valoraria, però possiblement no serviria de res. Un país sense artistes acaba sent un país sense art, pensem en si és això el que volem, perquè és cap a on anem, el voluntarisme desinteressat té un límit.

Aquest escrit no s’ha d’entendre com una queixa personal d’aquelles de “què hi ha de lo meu?”, és una reflexió que va més enllà. Volgudament no dono noms, podria fer-ho però no vull individualitzar, no és un problema de persones concretes sinó del col·lectiu.

2020. Maig. El llum al fons.

Es comença a veure un possible final a tot això. Un final per etapes, a poc a poc, en contrast amb com va començar, a lo bèstia i de cop. En fi, la normalitat cada cop està més a prop. Sí, ara està de moda parlar de nova normalitat, si la nova normalitat és que el govern ens controli de manera absoluta i ens fiscalitzi absolutament tot amb ajuda de militars i policies… si això és la nova normalitat se la poden fotre pel cul. Si per nova normalitat estem dient una societat on el capitalisme sigui l’únic i absolut déu, un món més solidari i més ecològicament responsable… si és així que comptin amb mi. Em temo que els que manen tenen en ment el primer model dels dos que he dit, espero equivocar-me.

Però ara ja es pot sortir, a petites estones sense que sigui per anar a comprar o a treballar (en el cas dels treballadors essencials, curiosament els pitjor pagats). Poder tornar a sortir encara que sigui només una estona pot resultar mitja vida. Sí, també pot significar un augment de contagis, però potser algú haurà de dir que viure confinats no és viable. No és un tema econòmic, que també, és que tant de temps tancats ens pot tornar tarumbes. El tema econòmic… bé, la factura que pagarem (i la pagarem els de sempre) serà d’impressió, però ja tindrem temps de pensar-hi més endavant, ara es tracta de sortir d’això, i els números comencen a mostrar que la cosa va baixant.

Hi ha coses que estaria bé adoptar o intentar-ho, o almenys reflexionar-hi. Amb aquest confinament la contaminació ha baixat a nivells mai vistos. Òbviament això serà impossible de mantenir, però potser hauríem d’intentar anar cap allà. Una pintada que corria (bé, corria una foto de la pintada per les xarxes) deia “no podem tornar a la normalitat perquè la normalitat era el problema”. I tot i que no ho compro al 100% sí en bona part, moltes coses de la suposada normalitat no eren viables, el nostre ritme de consum de recursos naturals ha la tira que ha deixat de ser sostenible i difícilment això es podrà revertir. Potser fins i tot és pot afirmar que serà impossible, i tot i així s’ha d’intentar. Però tinc reserves a una nova normalitat, ho he explicat una mica més amunt, així que si no me l’expliquen molt bé i no en convencen doncs prefereixo la normalitat que era el problema, convertir-nos en una mena de xina-black mirror-gran germà-estat policial no m’entusiasma el més mínim.

Sortir, passejar, mirar aparadors, prendre alguna cosa en una terrassa… Coses que serien la definició de vida de rendista de primers de segle XX, només per unes hores. És un petit luxe que potser trigarem a recuperar, i veurem com i en quines condicions i qui, perquè molts negocis potser no podran suportar tot això, dos mesos aturats en petits negocis (que es belluguen entre la subsistència i els petits beneficis)… n’hi haurà que no podran aguantar.

De totes maneres sembla que la fi d’això és cada cop més a prop, espero veure-us a tots a l’altra banda.

2020. Abril. Segueix el confinament.

Va començar un dissabte 14 de març, i encara no sabem quan acabarà. Està morint gent, molta gent, i tampoc sabem quan acabarà. Al costat de les morts parlar de la resta de coses sembla frívol.

Un pensament inquietant és que això no sigui un parèntesi, que això sigui el que hi ha a partir d’ara i que cada 4 o 5 anys toqui tancar-se a casa resant per no encomanar-nos d’una enfermetat potencialment mortal. El dia que els antibiòtics deixin de ser efectius també serà tot un festival.

En el millor dels casos això serà només una anècdota que explicarem als dinars de nadal quan comencin a córrer els licors, i amb molta sort generarà una barreja d’avorrimet i incredulitat, com si ja repapiegèssim.

En el pitjor haurem aprés coses que ens seran molt útils perquè ens haurem d’acostumar a coses d’aquestes amb certa freqüència. Encara està passant tot plegat, costa treure conclusions de res quan escoltem les xifres de morts cada dia.

Tenia mig preparada una entrada, parlant de Sant Jordi, perquè abril és el mes de Sant Jordi, però no aquest any. S’està parlant de fer-ho a l’estiu, però no es concreta gaire, no és molt segur que a l’estiu haguem recuperat una normalitat plena.

Ahir em vaig enterar de la mort d’un amic pel coronavirus. No sé mai que dir en aquests casos, en fi, fins sempre Pepo!

2020. Març. Confinament.

L’actualitat és prou estranya com per sentir-me obligat a dir-ne la meva. La veritat és que no m’ho esperava. Pensava que tot seria si fa no fa com amb la SARS, que molta por però al final res de res. Però no, aquest cop la cosa sí ens ha arribat de ple i d’una manera que no ens esperàvem. Almenys fins que van començar els confinaments a Itàlia, perquè en general tampoc creiem que els xinesos siguin gaire model de res, sobretot si és un tema de control de masses, movilitat o llibertat en general.

Estem confinats, i mentalitzats que això durarà, i patint per la gent i per les morts. Un panorama que sembla tret d’una pel·lícula de sèrie B ara s’ha fet dolorosament real. Hi ha molta gent que està treballant el que no està escrit per fer que tot passi el millor possible, des d’aquí les gràcies a tot el personal sanitari i a tots els treballadors d’altres sectors que fan possible que gran part de la gent es pugui quedar a casa. Som contradictoris i ens encanta passar-nos hores i dies sense sortir fins que ens diuen que no podem sortir i aleshores això ens està matant. És dur però necessari, gràcies als que fan que ens poguem quedar (sí, jo teletreballo aquests dies) i gràcies als que seguim el confinament tant com ens és possible i només sortim per comprar menjar o medecines.

Polítics… Les gràcies no van per vosaltres, des de la incompetència més absurda fins a un encegament suicida… que tot passi bé i ràpid, però després amb calma haurem de passar comptes amb vosaltres, i no us agradarà.

Res més. Intentem agafar-ho amb tota la calma del món, això pot anar per llarg, i a part de les víctimes deixarà una factura de les que ens faran molt mal a tots. No hi ha gaire més a dir, quedeu-vos a casa, sortiu només si és imprescindible, fem que aquests quinze dies durin només quinze dies. Ànims i sort!

2020. Març. No volem la teva merda.

Això, però amb altres paraules, és el que cada cop més editorials tenen posat a les seves pàgines web, sota l’epígraf “contacte” o “enviament de manuscrits”… no en volen. És una situació que jo l’entenc, però em fot.

Com hem arribat aquí? Segurament per una altra de les grans frases “es publica massa”. La frase “es publica massa” la porto escoltant-llegint des d’abans d’intentar publicar res. És una frase que porta dient-se ben bé tres dècades, i no descarto que encara més i tot. Aquesta frase la solen dir editors que es queixen de que els seus llibres no arriben al públic, i també escriptors a qui els llibres dels altres tapen els propis i els priven del seu merescut èxit. Ni al editor ni a l’escriptor se li acut resoldre el problema publicant menys o escrivint menys, no, que ho facin els altres. Com en tantes altres coses, només és dolent si ho fan els altres, sense comentaris. Hi ha un altre grup que diu que es publica massa, els petits llibreters que tenen que exposar un volum demencial de novetats en llibreries que no tenen ni de lluny els metres quadrats que té la fnac, a tots aquests llibreters se’ls hi ha de fer un monument, o encara millor que un monument: anar-hi a comprar llibres.

Es veu que cada cop més editors han retallat per una altra banda, no publiquen menys, però ja passen de publicar autors nous. Adéu a tot un procés en que els arribava un manuscrit i passava a la pila i d’allà a un lector professional que deia “això pot estar bé”, i aleshores ho agafava l’editor o potser un segon nivell de lector fins que arribava a algú que prenia una decisió. Res. No volen saber res de res. Ja ho tenen tot cobert, per anys. Jo entenc la situació, em fot però l’entenc. Llibres i llibres que no deixen d’arribar en un mercat que es mou en un optimisme precari (i bastant suicida). Però aquesta situació com a escriptor em deixa molt poques sortides: els premis, l’autopublicació o intentar-ho amb les editorials que encara no han tancat la recepció d’originals. L’opció de buscar un ciclostil i editar així les meves obres l’he contemplat seriosament també.

He enviat llibres a editorials que m’han dit, passat un temps, que no estaven interessades. No m’enganyo, el principal problema és que el que vaig enviar no era prou bo, ho assumeixo, però he millorat, i més i més portes es van tancant, també per una certa moda per escriptors joves i experts en xarxes socials amb milers de seguidors. Una cosa que no té res a veure amb escriure però sí amb vendre llibres, les editorials fan negoci venent llibres, no construint un catàleg excels que ningú compra, en fi això és el que hi ha.

No és un panorama engrescador i fa que recordi l’autoedició amb certa estima, potser hi hauré de tornar o resignar-me a anar acumulant llibres acabats a casa que tindran amb prou feines un parell de lectors descomptant-me a mi. Quin horror.

2020. Febrer. Espai virtual.

Si tingués una columna en un diari es podria titular “Tot remenant el cigaló” per evocar un moment de comunió amb el cosmos concentrat en la tasca de repartir i disoldre el sucre a la barreja. Un moment de mirada llarga i reposada que inevitablement acabaria tractant de qualsevol cosa, com aquesta pàgina que no deixa de ser la meva columna.

M’ha arribat un missatge de google, que se m’està acabat l’espai gratuït i m’explica en què estic gastant aquest espai virtual, gairebé tot és el correu. Quan escric això gmail em posa els missatges i em diu quen em mostra de l’1 al 50 de més de 67.000, he anat a mirar els primers missatges en aquella adreça… coses de 2004, octubre de 2004, més de 15 anys enrere, després de la curiositat malaltissa per veure qui era i què deia he procedit a esborrar… per milers… potser només amb 40 o 50 mil correus ja faig. Converses funcionals que no tenen el més mínim sentit a hores d’ara, xorrades com les que ens diem per whatssapp… Milers de mails a prendre per sac i no és que no sigui una gran pèrdua, és que el món potser és fins i tot millor sense aquest fotimer de bits i uns i zeros acumulant-se en algun ignot servidor, suposo que sempre quedarà el backup de la CIA. No puc evitar mirar almenys els destinataris i començar a salvar-ne alguns tot i l’absurditat que representa i que m’allunya de l’objectiu d’aconseguir alliberar espai i fer neteja.

I clar, primer en salves alguns i després els rellegeixes, saps que no és bona idea i ho fas igualment. Jo sóc aquell? Allò ho he escrit jo? Costa de creure, fa una mica de coseta fins i tot, i em deixa amb una sensació estranyíssima. Com si el jo d’ara es trobés amb el jo de fa més de deu anys i li volgués dir tot de coses, informació molt útil, vital fins i tot, i saber que no serviria absolutament per res. Els errors ens fan qui són i en moltes coses de la vida aprenem a hòsties, de vegades aprens a tornar-les però sobretot a tornar-te a aixecar i a tirar endavant fent cada cop menys drama de tot. No sé si això és necessàriament bo, però és, passa, i contra això no s’hi pot lluitar.

Potser algú es pregunta què coi hi havia en aquells mails? Res de l’altre món, converses, en alguns casos llargues, en alguns casos importants en aquell moment, i tot això es perdrà tard o d’hora, perquè ara encara tenen algun sentit per mi, però cada cop menys. Finalment, he aconseguit una petita prorroga deixant-ho en 56.000.

Fins i tot l’espai virtual necessita que de tant en tant hi fem dissabte.

2020. Gener. Diferències entre “explicar” i “justificar” i perquè són importants.

No és el mateix una cosa que l’altra, i és molt difícil fer una cosa i que no t’acusin de fer l’altra. És una línia fina, però existeix, i de vegades m’agrada ser algú que corre per aquesta línia com si fos una autopista de sis carrils, suposo que perquè jo sí tinc clares aquestes diferències.

Tot això per una “conversa” a facebook sobre com Éric Cantona va respondre a un hooligan en un partit que a part d’un crit nazi li va espetar que se n’anés al seu país. Éric Cantona ni s’hi va pensar va entrar a la zona del públic on estava aquell element i li va fotre una patada. La seva carrera en va quedar molt ressentidda, el hooligan crec que se’n va sortir amb una multa però els tacs de la bota li quedarien marcats una temporada. Per cert en aquest enllaç teniu l’incident a partir del segon 54.

El que va fer Éric Cantona está malament, explicar que va respondre a un insult no és justificar-ho, és explicar-ho, segueix estant malament. Agredir està malament, però hem de vigilar perquè hi ha molta gent que considera que no està gens malament, ja sabeu qui vull dir.

Però al que anava: sembla que és necessari explicar que si li dius segons què a algú, aquest algú es pot enfadar i pot respondre a hosties, i està malament però… De debó cal explicar que dir-li a algú “fill de puta” o “em cago en tots els teus morts” pot provocar que aquesta persona ens vulgui trencar la cara? Sembla que vivim en un món tant desconcertant que sí cal explicar que això pot passar, i està malament, però pot passar. En general ens hem acostumat a que les coses ens surtin gratis, internet i l’anonimat que permet anima a molta gent a dir burrades. La majoria de “haters” s’escuden en l’anonimal (volia escriure “anonimat” però em sembla que la paraula “anonimal” és tota una troballa per definir aquells que es converteixen en més animals que persones gràcies a l’anonimat) per dir coses que no gosarien dir a la cara de la persona en qüestió, i sabeu per què? Perquè no es voldrien arriscar a rebre una hòstia. De fet, fins i tot els fa por una denúncia i per això necessiten l’anonimat. Respecto més les persones que firmen el que diuen, un “aquest sóc jo i això és que dic”, almenys com a punt de partida, després ja les idees concretes de cadascú doncs ja és un altre tema. I no, no totes les idees són respectables, el que cal respectar és el dret a la gent a creure en el que vulgui, això és sagrat, enfotrens’en d’idees? Cap problema.

La gent ha de poder dir el que vulgui sense ser agredits, però també altra gent hauria de pensar-se bé les coses que diu i assumir que segons què digui és possible que rebi una hòstia, i serà injustificat però tindrà una explicació. I aquesta és la diferència, i per això Cantona recorda la patada que li va donar a aquell nazi com un dels millors moments de la seva carrera, tot i reconéixer que va ser un error.

 

2019. Desembre. Contra la mania de fer balanç.

Un altre any que passa, no té res d’extraordinari, la terra ha donat molts milions de voltes al sol i encara li queden molts milions més abans que el sol exploti i s’emporti per davant el nostre minúscul planeta. Segurament aconseguirem rebentar-ho tot abans, almenys pel que fa als humans.

La mania de fer balanç en casos de vides normals no dóna per gaires alegries, que voleu que us digui. O sí, però sense cap gran espectacularitat, seguir amb vida un any més és prou destacable, definitivament és el més important que es pot fer cada any. En les altres coses aquest any he enllestit una novel·la, i després de que fracasés la primera opció ara he de veure què coi en faig. La part que ve després d’escriure és terrorífica, jo crec que és de llarg la que fa que més gent deixi l’escriptura. Estic força content de com ha quedat la novel·la això sí, lentament i a base d’anys sembla que vaig aprenent. O almenys m’ho sembla a mi i als meus aproximadament dos-tres lectors.

L’obligació d’escriure aquí un cop al mes té la seva gràcia. Com que crec que cada cop tinc menys lectors (tampoc faig res especial per guanyar-ne) tot plegat té menys sentit a cada moment, però a aquestes alçades de la pel·lícula passo de renunciar a aquesta pàgina web. Per mi almenys té la seva gràcia i la seva història al darrera, així que seguiré. Al final aquesta pàgina serà un màster de constància, com gairebé tot allò que val la pena a la vida.

Un any més, la tasca més gran i visible la faig al blog de ressenyes Els llibres del Senyor Dolent, una manera de compartir el moltíssim que llegeixo i creure’m una mica que potser en sé. Si no coneixeu el blog feu-hi una ullada, l’actualitzo molt més que no pas aquest.

I res més, ens tornem a veure aquest 2020!

2019. Novembre. Recalculant…

Un altre any que va cap a la seva fi, un més, com sempre, que cada any, no es pot dir que sigui cap novetat o descobriment. Però de vegades escriure també és això, insistir en allò que és evident, ser redundant per definició, no es que sigui un problema de l’escriptura, és que en general la vida és el que és i en molts casos dóna pel que dóna.

El pas dels anys no em fa més savi, ja és hora d’anar contra aquest mite. El que sí que tenen els anys es que cada cop hi ha més coses que se me’n foten, és una llista massa llarga però no para de crèixer, i cada cop es fa més petita la llista de coses que m’importen. Potser amb els anys si comences a valorar més els esforços, descobreixes que no ets omnipotent que no pots amb tot i que has de seleccionar i ho has de fer bé.

Ho puc explicar amb una frase que sona derrotista, però com sonin les meves frases també se me’n fot bastant o sigui que no em penso preocupar: “Si no puc viure en el meu somni almenys he de lluitar per no viure en un malson.” I potser fer anys i madurar i totes aquestes collonades serveixen per això, per assumir això i intentar sortir-se’n.

Homer J Simpson deia que “la vida és una derrota rere una altra fins que acabes desitjant que es mori en Flanders”. El que sí està clar és que la vida consisteix en un constant reajustament d’expectatives. Potser no, hi ha gent que aconsegueix tot allò que es proposa, que triomfa en gran, potser són un 1% de la humanitat? Què hem de fer si som de l’altre 99%? Doncs tenim dues opcions: reajustar les expectatives o oblidar-nos de tenir-ne, però a mi no tenir absolutament cap expectativa em sembla trist, no tenir ni un somni modest de per fer riure és d’una buidor que fa molta por.

Més enllà de la xerrameca de coachs escurabutxaques, les coses que estan al nostre abast són les que són, i podem sommiar amb millorar i és bo fer-ho, però mantenint un peu a la realitat, no és derrotisme, són matemàtiques. En el meu cas el meu continu reajustament ha anat en paral·lel a un creixent semenfotisme de cada cop més coses. I crec que me’n surto prou bé, almenys no em queixo gaire.

En aquesta constant reformulació ja fa temps que em dedico a fer ressenyes de llibres, que és més fàcil que escriure llibres que no ho he deixat pas de fer. Fa uns dies vaig publicar una ressenya al meu altre blog de la que estic especialment orgullós: és aquesta. El darrer cop que ho vaig mirar era la informació més gran sobre els Apòcrifs de Pedrolo disponible a internet, plena de fotos NSFW a més a més, per si us ve de gust veure’m parlar d’altres llibres enlloc de donar-vos la llauna com cada mes parlant de tot i més concretament de res.