2021. Octubre. Criptoliteratura

Pot la criptoliteratura salvar la literatura?

El llibre El manuscrit de Virgili proposa  la següent premissa: un escriptor que treballa a sou per una persona, un bon sou, temps per escriure, però una condició: només aquesta persona llegirà el que escriu, ningú més. El somni de tot escriptor o una maledicció? Cobra suficient per dedicar-se només a escriure i fins i tot a viatjar i a dur un tren de vida tirant a bo. Perfecte. L’autor s’entrega a la seva obra, però aquesta obra té sentit? No només es tracta d’assegurar-se un llibre, no el paguen només per un llibre. El tema és que ningú més podrà llegir-lo, es tracta d’assegurar-se’n l’exclussivitat.

Potser en un món on tot és gratis o gairebé gratis (perquè és dolent, la qualitat sempre es paga, sempre) l’única manera de donar valor a res sigui aquesta l’exlussivitat. És un criteri fàcil d’aplicar, n’hi ha poc i val molt, simple.

Imaginem que del còmic Action Comics 1 (1938, primera aparició de Superman) n’hi hagués 2 exemplars (en realitat són un centenar però em va bé que siguin dos) i que cadascún valgués 250.000€ (no, no és una xifra exagerada, s’han pagat 7 xifres per aquest còmic, i la primera no era un 1), i que agafem un d’aquests dos únics còmics i el posem a la trituradora de paper… el còmic que queda automàticament val el doble.

La següent història parteix d’elements reals i d’altres que em van explicar fa la tira i que segurament he deformat molt. Un any vaig estar en un stand d’un fanzine al Saló del Còmic de BCN (això sí és real, una llarga història) i em van explicar que havien tingut un client molt interessat en el número 1, era un coleccionista de números 1 de fanzines (molts fanzines amb prou feines arriben als 10 números, amb sort, casos excepcionals tenen vides llargues que els permeten professionalitzar-se, però aleshores deixen de ser fanzines). Aquest fan dels números 1 va conèixer una ànima bessona en això (ignoro si en altres coses també), i es van ajuntar per fer un fanzine amb un número 1 i una tirada de tres exemplars, un per cadascún i un més per, no sé, per vendre? Després d’això la cosa no va acabar bé, però ja havia donat tot el que podia donar, podrien haver fet un altre número 1, per mantenir la flama, però hauria estat fer trampa.

Amb la meva primera novel·la autoeditada (i traduida al castellà també, com un qatarí borratxo) em vaig passar un dia al FLIA del 2013 (en aquest video es veuen els llibres en el minut 3:36), en un solar de Vallcarca, batejat amb un nom de plaça i gestionat per una casa okupa sense cap mena de permís. Allà estava jo, rere un parell de taules de càmping plegables, amb els llibres a 15€, crec que en vaig vendre 2. Un dels possibles clients, després d’examinar i preguntar em diu que ell també fa coses, i jo em començo a tèmer el pitjor. Treu de la motxilla una llibreta, omplerta a mà de les seves paranoies-poesies-dibuixos etc… completament única, i la venia a 20€. Jo portava hores a l’stand, i la idea de donar-li el meu llibre i 5€ a canvi de lo seu no em va seduir el més mínim. Oferia una cosa única, potser aquest era el seu únic mèrit, a mi no m’interessava, però això era un altre tema.

D’això ja n’he parlat abans, però em ve de gust tornar-hi. L’editorial islandesa Tunglio només publica els dies de lluna plena, tirades de 69 llibres, els exemplars no venuts són cremats aquella mateixa nit. Ni posteritat, ni distribuidores, ni magatzems, ni hòsties! No és un negoci, és una acció poètica, però que fa saltar pels aires les idees que associem a la literatura seriosa.

Imaginem un autor molt popular que diu que només hi haurà X exemplars del seu llibre, per crowfunding, a una pasta gansa, una sola tirada de, posem, 100 exemplars. O un autor no tan popular, els llibres no valdran una pasta gansa però també una sola tirada, un nombre molt limitat d’exemplars. L’autor es podria comprometre legalment a deixar passar un temps, 3 anys o el que calgui fins a tornar a editar una altra tirada del llibre. Hi hauria el problema del pirateig o que es distribueixi en altres formats. Sobre la pirateria suposo que es podria fer el mateix que ara, pràcticament res, però això seria un altre tema. El llibre com a objecte pràcticament únic i el fet de llegir un llibre un privilegi, no una cosa que qualsevol pot fer. Tinc sentiments trobats plantejant-me això.

https://www.flickr.com/photos/contri/

Lamborghini Countach © contri. Creative Commons.

Cada cop es llegeix menys. El prestigi dels escriptors (fora dels frikis) és tirant a nul. Les époques en que un llibre podia fer correr rius de tinta o portar la gent a la revolució han passat a la història (si és que mai van existir). Són irrellevants i sense valor per qualsevol que no sigui un friki com ho soc jo. Potser la sol·lució seria fer llibres exclusius, personalitzats i que n’hi hagi pocs, molt pocs, i que cada cop que un es trenca o es mulla o el perd… doncs és un menys, potser es perden o cremen tots i només queda dels llibres el record en els que el van llegir, mentre conservin aquest record, amb sort mentre visquin… i després res, llàgrimes a la pluja que va dir aquell… Els Lamborghini, els Ferrari, els Rolls o els Porsche són bons i cars perquè n’hi ha pocs, si la Lambirghini es tornés boja i fabriques milions d’un dels seus models i per tant qualsevol en pogués tenir un… no crec que fes gaire gràcia als que ara tenen un Lamborghini (els Porsche i els Ferrari són més populars i alguns models una mica més barats). Una reunió dels 100 lectors d’un llibre, un llibre que és una passada i del que se’n fa còpies fotocopiades, ciclostilades, grafitejats a les parets dels passadissos del metro (anys enrere hi havia tot el meravellós Palabras para Julia al sostre del passadís del trasbordament metro de Passeig de Gràcia (L3-L4, abans de la L2). Una societat secreta, un llibre que no deixes per por a perdre’l per sempre i un autor que s’ha de preocupar de vendre el seu llibre fins al dia del llençament i mai més… començo a veure-hi més pros que contres…

Un afegitó a això, sobre que els llibres són irrellevants excepte pels autors i els qui en viuen i els penjats com jo. Aquest passat estiu van ser noticia uns audios del president del Real Madrid posant a parir pràcticament a tothom, i es va desfermar l’escàndol. Bé, aquestes converses van ser explicades en un llibre publicat fa cinc anys!  El llibre és Asalto al Real Madrid: Diario de 837 días y noches al límite per si el voleu buscar. Si voleu mantenir una cosa en secret publiqueu-la en un llibre.

2021. Setembre. Futbol.

Com que em resisteixo a parlar de política i del que cada mes bé a representar més o menys ja n’he parlat, toca l’altre tema, el futbol. Ja vaig parlar-ne en aquesta entrada, i no creia que calgués tornar-hi, però l’actualitat és tossuda i aquí estic. Com un fan dels Bulls lamentant-se el dia que Jordan plega (tot i que després torna en un altre equip, però és una llarga història). Jordan va ser el millor jugador de bàsquet de la història, hi ha consens en això, no és l’únic aspirant al tro però tant els jugadors posteriors com els inmediatament anteriors (com Magic Johnson o Larry Bird) hi estan d’acord, i crec que en saben força (sí, hi ha discrepàncies sobretot entre exjugadors dels Detroit Pistons, però això és un altre meló). I si encara no heu vist The Last Dance jo no me’l perdria.

Però aquesta entrada no és per parlar de Jordan, és per parlar del seu equivalent en futbol Leo Messi.

Leo Messi va debutar al primer equip del Barça l’any 2003 i ha marxat el 2021, 18 anys! Per més dades i més palmarés teniu a la vostra disposició l’enllaç a la viqui. Té gairebé tots els rècords possibles al món del fútbol, i ens ha regalat moments per enmarcar, moltíssims, cadascú té els seus. Bàsicament moments en que feia el que semblava impossible, trobava passadissos entre cames enemiges que el volien aturar com fos, treure’s de la màniga xuts sempre més enllà d’on el porter podia arribar, veure o rebre passades que només eren al seu cap, d’aquelles que quan les veus semblen evidents però cal veure-ho al cap i a la velocitat correcta.

La seva sortida ha estat un autèntic desgavell provocat per la ineptitud (potser delictiva) de la junta anterior del Barça que ha deixat el club amb una mà a davant i l’altra al darrera. No m’hi estendré. I tampoc entraré en si es podria haver quedat cobrant moltíssim menys, no treu cap a res. No hi ha jugadors que hagin jugat a aquest nivell de meravella tants anys seguits, i l’he pogut gaudir al meu equip. Igual que hi havia Barça abans de Messi i haurà Barça després de Messi, no en tinc cap dubte, tot i que serà dur, crec que l’únic que es pot dir és: Gràcies Leo!

https://www.marca.com/futbol/barcelona/2017/04/24/58fd8e06468aebb5178b456d.html

Foto treta d’aquesta pàgina.

2021. Juny. Posar noms.

M’agrada posar noms. No sé perquè però és una cosa que m’agrada, normalment les coses ja tenen nom, i les persones i els animals-mascotes, només quedarien els animals salvatges, i ni ells es salven. Posar noms té una mica de divinitat, allò de posar noms a les plantes i als animals, com amo i senyor de tot plegat; però en aquest cas simplement és per individualitzar-los, per tractar-los de tu a tu, com coneguts que ens trobem i dels que amb prou feines en coneixem el nom i para de comptar.

Tot i ser un urbanita de tant en tant apareixen al meu voltant animals salvatges, com ara dragons al balcó. I jo els hi poso nom, faltaria més! També apareixen ocells, si són dels que canten ho tinc fàcil, de tant en tant en tinc un parell que es posen en una antena propera a la meva terrassa, són en Mozart i en Hendrix. A les orenetes no els hi puc posar nom, tindria feina només a recomptar-les, però n’hi ha moltes i gràcies  elles els mosquits a casa no són una gran molèstia. Però des de fa un temps tenia ullat un altre ocell que volava prop de casa, més espectacular però també més esquiu.

Creia que era un però en realitat són dos vivint al mateix edifici abandonat, una antiga fàbrica, imagino que serán un parella i que potser algun dia veuré les cries. Són dos xoriguers, i em va costar força però al final en vaig fer fotos, tirant de mala manera del zoom de la càmera. No són unes grans fotos però són meves i n’estic orgullós, i no tinc ni idea de si és mascle o femella, ni si el que apareix al mur i el que vola són o no el mateix. I per no saber, tampoc sé com batejar-los, alguna idea?

2021. Maig. De qui és el futbol?

Un dels temes de que volia parlar una mica més aquest 2021, per donar una mena de lògica interna a totes aquestes entrades, era el futbol. La lògica interna del blog no sé si arribarà mai però puc aprofitar l’actualitat per parlar del tema.

L’anunci de crear una Superlliga ha fet saltar pels aires l’oasi de la UEFA, la FIFA i les federacions nacionals de fubtol. Ha durat poc, el projecte no ha acabat de quallar, per molts motius, un d’ells és s’ha fet amb el cul i s’ha explicat encara pìtjor. Tampoc estranya que els equips anglesos no veiessin clar ficar-se en una cosa dirigida pel president d’un dels equips en disputa, no sembla una cosa gaire imparcial.

Una cosa que s’ha repetit aquests dies és que el futbol és dels fans (aquella gent que antigament omplien estadis), i que són aquests afeccionats els que han de decidir. També s’ha dit que aquesta Superlliga acabaria amb el futbol tal com el coneixem. Anem a pams.

El futbol és dels fans en casos comptats, Barça i Madrid per exemple, però la majoria d’altres equips d’aquesta Superlliga pertanyen a fons d’inversió, milionaris, petrocàcies o el que sigui. Són joguines molt cares de gent amb molta pasta. Els socis fa molt que van perdre la propietat dels clubs, i potser aquesta justa ira actual hauria estat més ben aprofitada reclamant una gestió racional dels seus clubs per poder seguir sent dels seus socis. No es va fer i ara estem així i s’ha d’admetre un fet: el futbol no és dels fans.

I l’altre argument: la fi del futbol tal i com el coneixem. Comparteix amb l’altre argument la visió romàntica del futbol, i també és errònia. El futbol tal i com el coneixem (que estaria bé que algú explicites de manera concreta i exacta què vol dir això) ja fa temps que va deixar d’existir. Fa molt que es va convertir en negoci, la conversió dels clubs en SADs possiblement va ser un dels punts d’inflexió. A partir d’aleshores els clubs es podien comprar i vendre, va ser el darrer intent perquè els clubs tinguessin una economia presentable i que si no era així es poguessin embargar i tancar sense contemplacions. Aquesta almenys era la teoria, a la pràctica no va anar ben bé així.

Els fans no han guanyat res, no estan en disposició de discutir res, o potser han guanyat una batalla d’una guerra que acabaran perdent. Perquè aquesta Superlliga s’acabarà fent, no amb aquest nom, segurament no amb aquest format, potser no seran aquests 12 equips, potser seran més, potser es triaran d’una altra manera… però això a la llarga es farà, perquè serà un negoci collonut.

Una lliga tancada, a imatge de la NBA on els equips són franquicies que poden canviar de ciutat (i ho fan, només 6 equips no han canviat mai de seu), i sense descensos. Pots perdre tots i cadascun  dels partits d’una temporada tranquil·lament, no passa res, no hi ha segona divisió. És negoci i espectacle muntat amb voltant de l’esport, com una molèstia necessària, ni més ni menys.

La llista dels equips que havien de jugar aquesta lliga hauria donat molts partits que tindrien molt bona pinta. Fa venir salivera, molta més que la lliga, o la Champions amb la seva fase de grups més aviat avorridota i de tràmit. La Superlliga, o com se’n digui, s’acabarà fent i les lligues nacionals han de veure com poden ser-hi compatibles.

La por és que els equips de la superlliga deixin estar les lligues nacionals, i aleshores aquelles lligues valdran molt menys. Si volen sobreviure han de ser compatibles amb la Superlliga, i això vol dir molts menys partits, o sigui menys equips. Una Champions convertida en una lliga amb molts més partits necessitaria unes lligues nacionals més petites, 14 equips per exemple i això alliberaria temps per poder disputar-ho tot. Perquè els jugadors no són màquines i ja fa temps que no poden jugar més partits, possiblement ja estan per sobre del que seria recomanable. Unes lligues més petites i curtes podrien evitar quedar abandonades a la seva sort, i a uns ingressos molt minsos, sense els principals atractius de la competició.

Els arguments romàntics són mentida i la queixa no té res a veure amb els fans o el futbol tal i com el coneixem. És un tema de pasta, uns en volen més i uns altres no volen rebre’n menys. I això també és així per la UEFA, que veu com se li belluga la cadira, potser tot plegat obligarà a un funcionament més transparent i on els clubs rebin una retribució més justa. Perquè mantenen el negoci de la UEFA amb una plantilles increïblement cares, i volen controlar la UEFA i que cobri menys que el que s’emporta ara pels drets televisius de la cosa (crec que la UEFA s’endú el 40%, una burrada).

Què passarà? A la llarga ho tinc molt clar, és qüestió de temps i de fer les coses força més bé de com s’han fet ara. El darrer cop que els principals clubs es van revoltar la UEFA va accedir a totes les seves peticions, sobretot la de més diners, i va dissenyar una Champions a gust dels clubs grans, molt previsiblement ara acabarà passant el mateix. Hi ha un negoci i tothom hi voldrà sucar. Tan simple com això.

No, el futbol, en general, no pertany als fans, ja no, més atents a la propera vegada. Un futbol més “just” o més “romàntic” va començar a morir amb la professionalització dels jugadors i des d’aleshores tot ha fet baixada. Les lligues nacionals (amb l’excepció de la Premier) tenen cada cop menys interés i són vicis per rics (els preus de les entrades, els abonaments, televisió de pagament…), l’única manera de canviar-ho és deixant de seguir-ho, i tampoc farem això així sense anestesia que no estem bojos!

2021. Abril. Més llibres de grans.

El mes passat parlava dels primers llibres de grans, no hi eren tots, crec que la repassada estaria completa amb:

El señor de las moscas, de William Golding. Vaig llegir el llibre molt abans de veure la pel·lícula. Un premisa simple i nanos joves copiant el pitjor del món dels adults a la mínima que els en donen l’oportunitat, però d’una manera molt més acarnissada. Crec que vaig llegir una versió de Círculo que de manera incomprensible l’havien posat com a literatura juvenil (en aquella mateixa col·lecció van posar Últimas tardes con Teresa, en fi).

El señor de los anillos, de J.R.R. Tolkien, també una edició de Círculo amb els tres llibres en un sol volum de més de 1000 pàgines. Me’l vaig intentar llegir a vuitè d’EGB però va resultar ser un curs complicat i al final va caure aquell estiu. M’ho vaig agafar amb molt calma, tanta que vaig poder acabar-lo perquè l’institut on havia de començar BUP era nou, literalment l’estaven acabant de construir, i les classes van començar gairebé cap al 12 d’octubre, encara sense llum i amb aigua només als lavabos que algú va considerar que era un mínim irrenunciable. Al setembre i octubre em vaig fotre empatxos de llibre i vaig començar l’institut amb llibre just acabat, la primera de les 4 lectures que en porto (per ara).

Caballo de Troya, de J.J. Benítez. Em va agradar més la part de thriller sobre com troba els documents que no pas la recreació dels darrers dies de la vida de Jesús, i tot i això em vaig llegir el segon volum i vaig començar el tercer abans de deixar-ho avorrit i no tornar-hi mai més. Amb l’excusa de la ficció l’autor retrata la seva peculiar vida de Jesús, força allunyat de la imatge que l’esglèsia acabaria donant d’ell i a més a més extraterrestre, una altra obsessió de l’autor. La burrada d’exemplars que es van vendre d’aquest llibre fa feredat.

I per fer-ne quatre com a l’entrada anterior segurament tocaria això:

Diez negritos, d’Agatha Christie. La crítica sol ser cruel amb ella, i és cert que repetia uns esquemes un cop i un altre, no en aquest cas on s’atreveix a fer tota una novel·la amb uns personatges una mica més profunds i dibuixats que en els seus relats curts. Les adaptacions no han estat bones amb aquest llibre que és una petita joia dels llibres detectivescos (no, la Christie no feia novel·la negra).

Lectures potser poc habituals per un nano de 14 anys, però és el que hi havia. I totes en castellà, no en sé el motiu però tenia més facilitat per accedir a llibres en castellà que no en català, molts llibres eren heredats d’anys on no hi havia tanta llibertat i d’altres venien de Círculo, que va trigar bastant a tenir llibres en català.

No sé massa quines conclusions extreure de la llista que surt d’aquestes dues entrades, potser no hi ha conclusions mén enllà de ser un lector anàrquic i amb una certa tirada per la ironia, sobretot l’anglesa (la finesa de Roald Dahl em va conquerir, i això va fer que després autors com Pere Calders ho tinguessin fàcil amb mi, però això serà per un altre post).

2021. Març. Alguns llibres de grans.

El primer llibre que em vaig llegir sencer va ser El zoo d’en Pitus, crec que és el primer llibre per més d’una generació de lectors, i potser Sebastià Sorribas es mereixeria una estàtua en alguna plaça destacada d’alguna ciutat. Vaig llegir molts còmics i llibres infantils i algun dia vaig començar amb els llibres “de grans”. És una mica com quan deixes d’anar al pediatre i vas al metge de capçalera.

No tinc tant clar quin va ser el primer llibre de grans que em vaig llegir, però sí tinc clar alguns d’aquells llibres, i que a la gent se li feia estrany veure un nano de dotze anys llegint segons què. Aquí en teniu alguns.

¡Viven!, de Piers Paul Read, el llibre em va costar força, no per la cruesa del tema, era un llibre periodístic de més de 400 pàgines, molt dens, però sí crec que amb 11-12 anys sabia tot el que calia saber sobre l’avió que es va estavellar als Andes i on els supervivents van menjar-se els cadàvers dels seus companys per mantenir-se amb vida. Tampoc recordo que m’afectés especialment.

Misery, d’Stephen King. Aquest llibre és el meu primer Stephen King, aquí no hi ha res de sobrenatural, la història és terroríficament realista. Un escriptor té un accident de cotxe, el rescata la seva fan número 1 que el tanca a casa i l’obliga a escriure. Ella està molt boja i ningú sap on és ell, que ha quedat greument ferit i en mans d’una psicòpata. El llibre em va encantar.

Papillon, de Henri Charrière. Em va encantar, aquest me’l vaig llegir crec que als 12-13 anys, crec que va caure l’estiu entre 7è i 8è d’EGB. El llibre era molt llarg, però trepidant, les aventures de Papillon i la seva única obsessió, escapar, i la crueltat de les presons com la Guaiana… la pel·lícula no està gens malament (la de Steve McQueen i Dustin Hoffman, la de 2017 no l’he vista), però es deixa fora molta cosa. És un llibre que ara costa una mica de trobar, i encara costa més la continuació del llibre Banco, potser seria hora que alguna editorial tingués la pensada de publicar els dos llibres en català, una idea que llanço a l’aire.

La venganza es mía S.A. ; Génesis y catástrofe, de Roald Dahl, crec que aquest llibre (amb 11 o 12 anys, la mateixa época de Misery) va ser el primer que vaig llegir de Roald Dahl, enlloc de començar amb el seus llibres infantils vaig anar a trobar aquest llibre de contes escrits per a adults. Em va encantar la subtilesa de l’humor britànic, la seva irònia… sempre he pensat que fora de les fronteres anglòfones Dahl és un escriptor terriblement menystingut, tot i que de tant en tant hi ha tímids intents de recuperar-lo en la seva vessant d’escriptor per adults. I amb això no estic dient que ser un escriptor infantil-juvenil sigui una cosa menor.

N’hi ha alguns més, però en parlaré a la propera entrada.

2021. Febrer. De cop ens hem fet petits.

Fins no fa gaire dominàvem el món amb orgull. El personatge de Jules Verne presumia de poder donar la volta al globus en 80 dies, i ara en necessitaríem com a molt un parell (quasi sense baixar de l’avió, això sí). El món era nostre, s’havia fet petit i agafar un avió per creuar europa per anar a passar un cap de setmana no era estrany, tampoc era una cosa de fer-la cada mes però era més o menys freqüent i força general (entre la gent que s’ho podia permetre, que tampoc és tothom). Però ara de cop i volta això ja no hi és.

Fa prop d’un any que no es vola amb normalitat, els aeroports són massa grans, i hi ha més avions dels necessaris, sembla que la idea és fer més i millors interconnexions en tren i que els avions tornin a ser els reis de la llarga distància o quan calgui evitar oceans. I tot això comptant que ens poguem moure amb normalitat, que no és el cas i fa de mal dir quan podrà ser-ho.

Estem confinats, amb un nom o un altre, la discussió no és de fons és que quantitat, de si hem acceptat no sortir del municipi o de la comarca o del país, o si ens deixaran entrar si ens plantem a la frontera amb un altre país, o si ens deixaran tornar a nostre després… Tots aquests dubtes fan que els nostres plans siguin necessàriament de proximitat, i capaços de planificar-se en un parell de dies.

Si tot això fos només vacances doncs bé, seria un pèl frívol, però tindria un passi, però malauradament serà per tot. Sembla que el bellugar-se alegremenet per tot el món pot ser ràpidament cosa del passat. Necessitem que la pandèma comenci a acabar per poder veure quin tipus de món ens ha quedat per viure, perquè ens està passant tot mentre quasi no podem ni sortir de casa (excepte per anar a pencar i a votar, per això sí).

Aquesta excepcionalitat s’està allargant massa.

2021. Gener. Fugir de la ciutat.

És una tendència que va a més, i que s’aplica a moltes ciutats. Les ciutats són cares, de sempre, però en els darrers 15 anys la cosa s’ha disparat fins a nivells simplement absurds. Barcelona m’agrada, però ja fa uns 8 anys que vaig anar a viure a Terrassa. Conec a gent que en general van “marxant”, és un tema de preus sobretot.

Al llibre Blanco l’autor Bret Easton Ellis explica que ell va anar a viure a Manhattan tot just acabada la universitat als anys 80, s’ho podia permetre (tampoc era pobre de solemnitat i els seus primers llibres es venien bé). Fa anys que es va instal·lar a l’altra banda dels EUA, però va tornant a NY a veure amics i demés. Absolutament tots els seus amics han marxat de Manhattan a Brooklyn, tots. Estem parlant de gent que es guanya la vida raonablement bé (pels estàndards d’allà) i no es poden permetre un pis a Manhattan. Tècnicament Brooklyn és la mateixa ciutat, és un barri de Nova York com ho és Manhattan, però no és el mateix.

La cosa no es gaire millor a Londres, on s’escolten unes coses de preus que fan feredat, i als Estats Units la zona de San Francisco també ha assolit nivells gairebé irreals, a l’abast només dels treballadors de Silicon Valley, i no pas de tots (n’hi ha que viuen al cotxe als aparcament d’empreses com Google, tot i cobrar un sou més de bo no es poden permetre un pis en aquella zona).

La gent està fugint de les ciutats, se la fa fora. Quedarà tot per turistes i starbucks (tot i que el turisme ara mateix està en stand-by). Les grans ciutats deixaran de ser el que han sigut, seran emblemàtiques i tot el que es vulgui però la vida real i les persones reals seran a rodalies, a tot arreu.

Les ciutats antigament eren el pol de creació, el lloc on passaven coses, allà on calia ser i on es podia estar. Eren tot això per la gent, i si la gent marxa també marxaran aquestes coses, no sé si es perdran com llàgrimes a la pluja o les rodalies aprofitaran l’oportunitat, la gent ja la tenen.

M’ha quedat una entrada força estranya per inaugurar l’any, i a més a més no és res del que volia fer en un primer moment.

2020. Desembre. Qualsevol obre la boca.

A 30 dies d’acabar un dels anys més estranys que recordo no m’atreveixo a fer balanç com si la cosa s’hagués acabat o tranquilitzat una mica. Ni de conya, escric això i ja hi ha qui diu que la tercera onada de la pandèmia ja és aquí. Més que onades això és un tsunami que no s’acaba mai. I queden 30 dies encara, a la velocitat amb que passen coses aquest any qualsevol respira tranquil, poden passar encara mil coses.

Si voleu que us aixequin la moral aquesta no és la vostra pàgina, ni jo tinc clar que és aquesta pàgina, això és un altre tema. De fet crec que em dedicaré a parlar de coses completament noves, com sèries de televisió, o fútbol, o llibres (ja tinc un blog de ressenyes, seria una altra cosa) o qualsevol altra cosa que se m’acudeixi i no sigui parlar de l’actualitat. Altres vegades he dit que no volia parlar de política, i ho he fet (poc però ho he fet) però en realitat és tota l’actualitat la que no hi ha gaire per on agafar-la, així que vaig de pet cap a l’evasió. Qui sap, potser així aconsegueixo posar aquí una mica de contingut interessant.

Que els 30 dies que queden passin el millor possible i que la cosa no empitjori més, d’acord que portem un any ja de nota, tampoc cal acabar a dalt de tot.

Ens llegim l’any que ve.

2020. Novembre. Volem excel·lència? Sí? Segur?

Potser la pregunta correcta seria si n’estem disposats a pagar el preu, i crec que la resposta en general seria que no.

Fa poc va sortir Elena Anaya comentant que Woody Allen la va tractar de ser una pèssima actriu, entre d’altres coses, però també deia que Allen era un geni i que tornaria a treballar per ell sense dubtar-ho. A molta gent això li va fer saltar els ploms. Però és la realitat, Allen és un geni i un mite, i els actors aguanten el que sigui per treballar amb els genis, no és cap descobriment. No valoraré l’actuació d’Elena Anaya, la peli de Woody Allen és un desastre i la culpa és únicament d’ell, que fa anys que no té ni una idea més o menys nova i la seva habilitat per fer una pel·lícula entretinguda va i ve.

Canvi de tema. Fa uns anys va sortir a la llum unes queixes de les nedadores de l’equip nacional de natació sincronitzada. Les queixes anaven dirigides a l’entrenadora Anna Tarrés, i explicaven el tracte que havien rebut algunes nedadores, insults i altres coses. No sé què hi ha de real i que no, Anna Tarrés va deixar d’estar al càrrec i és de suposar que aquests comportaments es van acabar i també es va acabar el guanyar medalles, potser hi ha alguna relació?

André Agassi va acabar odiant el tennis, aquesta frase és la que obre el seu molt recomanable llibre Open, va aprendre a jugar a tennis pràcticament abans que a caminar, son pare no li perdonava ni un entrenament en la pista que s’havien muntat al pati del darrere. La seva actual parella Steffi Graf va tenir una infància i joventut semblants, tot era el tennis. Per això, quan van començar a conviure, es van assegurar de fer-ho en una casa sense pista de tennis i sense espai per posar-ne una. Quan els conviden a un torneig d’exhibició van a practicar a les pistes públiques de Las Vegas, on viuen. Han aconseguit molts èxits, però han pagat un preu que tenen molt clar que no faran pagar als seus fills.

Paco de Lucía, quan li deien que tenia “duende” responía que d’acord, però que segurament les 4 hores diàries tocant la guitarra que son pare li imposava quan ell volia anar a la plaça a jugar amb els amics tenien alguna cosa a veure. 4 hores, tots els dies.

HI ha mes exemples, segur. En general la gent que arriba a uns nivells d’excel·lència paga un preu molt alt, molt bèstia, i potser no està clar si ho fan perquè volen, potser els pares tenen alguna cosa a veure. Si fos una decisió meditada d’una persona adulta podria tenir un passi, però no és així. Després tots admirem com de bé juguen a futbol els nanos del planter, aquest menys de l’1% que algun dia arriben a jugar amb el primer equip. I també ens escandalitzem quan es comporten com crios malcriats que gasten diners a carretades en collonades com si els diners caiguessin del cel. Bé, són crios, i han dedicat tota la seva vida a ser bons en una cosa, deixant de banda moltes altres coses. Aquest és el resultat.

La vida dura els anys que dura, i els dies tenen sempre 24 hores, i no donen per tot allò que volem fer, si fem una cosa més, la que sigui, deixarem de fer una altra. És un joc de suma 0. No hi ha més. Si volem l’excel·lència i optem per dedicar-hi totes les nostres hores disponibles… bé, deixarem de fer altres coses. La pregunta és si val la pena. Potser si pregunteu als triomfadors us diran que sí. Però seria interessant preguntar als que han entrenat igual de dur que Messi, els mateixos anys, i que no han arribat a res, que es troben amb vint-i-pocs anys sense futur al fúbtol (serveix qualsevol esport) i s’han de buscar la vida com tothom. Potser pensin que es van perdre una infància i una joventut normal a canvi de res.

No veiem pel·lícules perquè el director sigui una persona amable i considerada, ni veiem un partit de tennis perquè els jugadors siguin bones persones, ni… Veiem (o ho intentem) pel·lis bones independentment de si el que les ha dirigit és un cabró, als tennistes els exigim que siguin capaços de llençar míssils a cops de raqueta durant hores, als futbolistes que fiquin la pilota a la porteria… Fer tot això a nivells d’excel·lència té un preu, i tot aquest procés de pagar-ne el preu té moltíssims damnificats.

No tinc cap solució, no sé si m’agradaria un art o un esport que es medís per la qualitat personal de la persona que el realitza, segurament no m’agradaria. Tampoc crec que estigui disposat a sacrificar la vida per arribar a aquests objectius, sobretot perquè ja tinc una edat i a més a més perquè no és segur, és una aposta amb molt poques possibilitats.