15.10.2018. Vint anys ja.

Els anys passen a una velocitat que costa de creure. Fa la terrorífica xifra de 20 anys que vaig enllestir la carrera, comptava aleshores exactament amb 20 anys d’edat, porto els mateixos anys sent titulat universitat que sense ser-ho.

Vaig ser un estudiant de Notable a l’EGB, de Bé a BUP i COU i justet a la Universitat (amb una assignatura aprovada en la desesperada quarta convocatòria). També a la universitat vaig començar a fer campana, anar al bar, festes els dijous i exàmens al setembre. La meva carrera no era difícil, tot i així suspenia amb la mateixa alegria que després aprovava els exàmens en segona convocatòria a juny o setembre. Els meus companys van elaborar tot de teories esbojarrades (i molt poc dignes) que ho explicaven, eren una mica cabrons. El darrer any per això vaig combinar el pitjor primer quatrimestre (només un aprobat) amb el millor segon quatrimestre, aprobades totes i recuperades les del primer. Bé, no del tot així: una assignatura, Pràctiques II, se’m va atravessar.

Aquesta assignatura de consitia en fer pràctiques de treball en un lloc i després presentar algun projecte relacionat a la professora responsable. El primer treball me’l va suspendre, el vaig millorar i em va tornar a suspendre sense que pogués treure l’aigua clara de per què. Al setembre vaig canviar la tapa i quatre collonades de dins i em va aprovar.

Gràcies a aquesta professora ni tan sols em vaig plantejar de fer el segon grau en documentació. De fet enviar-me a setembre era descartar-me automàticament perquè les places eren limitadíssimes. Ara no faria el grau ni a punta de pistola, però en aquell moment em va fotre bastant no tenir l’oportunitat de decidir si el feia o no, i no sé que hauria fet, per una banda estava tip de fer vida d’estudiant i per l’altra ja que portava embranzida què eren dos anys més?

La primera reunió on ens van explicar el grau va ser per recordar-la. Tots en una de les sales d’actes, expectació, emoció… Les profes comencen a explicar el què, però quan diuen que només hi haurà torn de tarda no encaixen gens bé les protestes del públic. Molts dels estudiants ja treballaven a biblioteques, les biblioteques obren de tarda, fent el grau en torn de tarda deixen a fora a tots els que ja treballen. A partir d’aleshores la reunió va passar a un pim-pam-pum on els alumnes ja ens ho preníem tot a conya mentre les profes estaven cada cop més i més indignades. Quan van explicar que havien de reservar un tant per cent de places per gent que vingués d’altres carreres o d’FP ja la cosa es va caldejar francament molt, i la indignació de les professores, no semblaba possible, anava en augmennt.

Quan al setembre del 1998 vaig presentar el treball que em van aprovar ja estava treballant i la idea de tornar a estudiar no m’atreia gens. Vaig decidir que per fi només estudiaria coses que volgués estudiar, que en tingués ganes. Vaig acabar molt, però molt tip, d’estudiar. Tant tip vaig acabar que vaig estudiar pel First Certificate d’anglès, pel carnet de conduir i dos cursos d’alemany a l’EOI (de fet un, el segon amb prou feines el vaig començar), no sé si comptar els dos mesos a l’escola de croupier, la veritat és que em va tocar estudiar força més que no em pensava, potser això millor per una altra entrada.

 

08.10.2018. El que ha de venir.

Encara falta una mica però sembla que ho aconseguiré. Un any a una entrada setmanal. Sense motiu aparent, volia fer-ho, provar-me que podia, encara està  per veure si me’n sortiré però jo crec que sí. Ha estat divertit, tinc l’esperança d’haver ofert algun moment interessant però això no em pertoca a mi dir-ho.

Aquest sembla el típic post de final d’any amb el balanç i totes aquestes coses, què foto escrivint això en ple octubre? Tinc bastant clar el que vull fer l’any vinent, i com que ho sé ho explicaré.

Tinc moltes coses al cap i estic escrivint uns tres projectes alhora, a més a més les ressenyes en diferents blogs i la cosa comença a ser una mica massa. Per tant afluixaré en aquesta pàgina, la idea és publicar una entrada mensual, i esplaiar-me una mica aprofitant que passaré de 52 entrades a 12. Quin és el problema? Que no sé gaire de què parlar i les opcions de repetir-me són molt molt altes, per tant us demano ajuda… de què voleu que escrigui? Teniu els comentaris per dir-hi la vostra, a lo loco, vivint al límit, vosaltres dieu i jo vaig apuntant i quan tingui els 12 temes us ho faré saber.

Podria ara explicar què faré si tinc massa idees però aniré a un més realista que faré si no en tinc prous, de què parlaré? Doncs una mica del que vulgui, i a saber què sortirà, o sigui que vinga espero propostes i suggerències, sóc un temerari!

24.09.2018. Això ja comença a ser realitat.

Per un cop parlaré de mi. El procés de recerca de pis va ser esgotador i frustrant, i un cop trobes el pis en qüestió ve tot un altre procés que també és esgotador i que pot ser frustrant, perquè els inversors sí que compren molts pisos però la gent normal no. No m’hi vull estendre, tinc la sensació que en el procés de compra d’un pis molta gent ha de cobrar i que només hi ha un passerell que paga.

De totes maneres, en entrar en aquest pis vaig notar que era el pis, potser perquè en una paret vaig veure això:

Ara només calen dues coses. Una és pagar-lo, i a menys que em toqui la loteria necessitaré dècades. L’altra és fer la mudança, quines poques ganes de fer caixes…

Somric perquè no penso en el que està per venir…

17.09.2018. Premis deserts.

M’ha passat més d’un cop, no el tema de presentar-me a un premi literari i no guanyar-lo (que això m’ha passat molts cops), no, vull dir presentar-me a un premi, no guanyar-lo i a més a més que el premi fos declarat desert. M’ha passat ara fa poc. Sempre em consolo pensant que no hi ha hagut cap altre novel·la tan més bona que la meva com per merèixer el premi. Sí, es un consol força trist però que voleu, a aquestes alçades ja qualsevol consol em serveix. Escriure és una cursa de fons, però trobo que estic trigant més del compte a arrencar, també trobar el temps per escriure és un problema i potser per això li dono més valor a qualsevol cosa que escric perquè sé el que m’ha costat treure temps d’altres coses per dedicar-lo a escriure. Això ho sé jo, el lector no, ni té perquè, ni falta que fa, el llibre funciona o no sense més consideracions apart.

No és res de nou, i tot i la quantitat de premis que no he guanyat no desisteixo, no sé si això és algun cosa bona o simple tossuderia, almenys m’ha donat per una cosa que no fa mal a ningú, tret dels soferts i escassos lectors que tinc (uns pocs amics i vull pensar que jurats de premis i lectors d’editorials), espero.

De vegades em dóna per pensar que hi ha gent que compra llibres i no se’ls llegeix, llibres que algú ha decidit publicar sense llegir-los abans i que potser ni l’autor s’ha rellegit…

 

10.09.2018. El núvol.

El núvol ha passat de ser un terme de la metereologia a un concepte força més estrany. El núvol és el lloc on s’enmagatzema informació, la informació continguda en suports físics és cosa de segles passats, tot al núvol i el món interconnectat per poder accedir a tot en qualsevol lloc en qualsevol moment.

És una tendència contra la que no es pot lluitar, d’acord. És el futur, està bé. És el més pràctic, suposo. Tot són avantatges? No. Ens estem abocant a un sistema de manera suicida i la nostra dependència de les companyies de telecomunicacions és absoluta. I això no és bo.

Perquè les empreses volen guanyar diners, i ja està, i coses com la llibertat i l’accés lliure a la informació els sona a milongues de hippies, a xerrada de casa okupa per justificar que els porros han de circular.

L’11 de març de 2004 hi va haver un atemptat en uns trens prop de l’estació d’Atocha, a Madrid. Una massacre que va deixar prop de 200 morts. El govern del bord d’Aznar es va entestar a dir que la responsabilitat de l’atemptat era d’ETA, l’altre bord d’Acebes el mateix. I tot el govern en ple trucant als directors de diaris i cadenes de televisió repetint la cantinela que havia estat ETA, que no hi hagués cap dubte. I els medis van fer cas i van anar repetint el missatge.

Cap a la tarda la sospita que l’atemptat era obra d’Al-Qaida anava creixent. Vaig intentar anar a pàgines d’informació estrangera, BBC, France Press, RAI… i no hi havia manera, no es podia entrar. Telefónica va tallar l’accés a les pàgines que podien donar una informació no coincident amb la del govern, fonamentalment totes les pàgines de l’estranger. Una empresa, per una trucada d’un president, es va saltar la llei i les llibertats i totes aquestes coses per mantenir un públic captiu amb l’esperança de mantenir la ficció etarra els dos dies que faltaven per les eleccions.

Fotent-ho tot al núvol estem en mans d’aquesta classe de gent, convé no oblidar-ho.

https://www.flickr.com/photos/patchtok/

Cloud © patchtok, Creative Commons.

 

03.09.2018. Acumulació.

M’enfronto a la meva tercera mudança. La primera va ser quan em vaig traslladar al pis buit que havien deixat els meus avis en morir. Anys després la segona va ser per anar d’aquell pis a un pis de lloguer a Terrassa on ara visc. I la tercera serà per no moure’ns de Terrassa i passar a formar part de l’exèrcit dels hipotecats per una quantitat d’anys absolutament indecent.

Sentir estima per les coses és absurd i inevitable, no tenen sentiments ni són éssers vius, tot i així aquest vincle existeix. Potser ve d’una època on no teníem coses, o molt poques, i per tant era inevitable sentir alguna cosa per unes poques possessions, és un trauma de pobres, de pelagats. Uns objectes pels que sento un vincle més fort són els llibres i els còmics, la meva biblioteca personal.

Ja vaig explicar en aquesta entrada el que per mi volen dir les biblioteques de cadascú, però una mica és aplicable a mi. Els llibres que tinc són els llibres que anat adoptant, llegint. Són una estranya extensió de mi mateix, contradictòria i amorfa a estones, rigorosa i contundent segons com es miri. Són llibres i còmics però són molt més.

Venim d’un món amb pocs llibres. Fins l’arribada de la impremta els llibres eren objectes de luxe, de moltíssim luxe, no va ser fins a finals del s.XIX que les revistes, diaris i fulletons van començar a estendre’s. Aleshores hi havia el problema de la molta gent que no sabia llegir. La història del segle XX va ser prou convulsa però va arribar un punt en que els llibres van començar a ser assequibles, i la gent sabia llegir… la perfecció. O potser no. Teníem la consciència de que els llibres eren quelcom poc menys que sagrat i de cop i volta n’hi havia molts, s’havien convertit en producte de consum però encara tenien aura de producte de culte. Així va començar l’acumulació de llibres, en general, i fins ara.

Llençar llibres ens fa respecte, a molta gent la idea simplement li fa feredat, potser no saben perquè, és instintiu, atàvic. I la veritat és que sobren llibres. Hi ha llibreries que encara aguanten heroicament venent llibres, però hi ha tot un altre circuït, una segona divisió del mercat del llibre. Hi ha parades de llibres solidaris (muntats per entitats solidaries, s’entén) a preus d’1 a 3€, a ells els surten gratis via donacions. Hi ha les llibreries “low cost” amb llibres de segona mà a preus que poden arribar als 2€ depenent de quants en compris (ells els compren a uns 0.2€ i seleccionen, no accepten tot el que se’ls hi porta ni molt menys). I encara aguanten les llibreries de vell de tota la vida, llibreries de saldats, encants variats i Mercat de Sant Antoni i punts d’intercanvi de llibres on la gent deixa els llibres i d’altra gent els pot agafar lliurement. Els sistemes per desfer-se de llibres no donen abast, ni tan sols s’acosten. Fa molt de temps que es diu que es publica molt, però potser ara comencem a notar els efectes perniciosos, una allau de llibres que no hi ha on posar.

Recordo una feina en una sala de lectura. Per Sant Jordi se’ns va acudir fer una parada d’intercanvi de llibres, que la gent deixés un llibre i s’emportés un altre. Simple, oi? Vaig marxar cap a la plaça on vam muntar la parada amb una caixa de llibres, i vaig tornar amb tres (tres caixes, no pas tres llibres), alguna cosa no havia sortit bé.

Cal repetir una obvietat: els llibres ocupen espai, un espai terriblement car, i escàs en la majoria de casos, limitat sempre. I la decisió de desfer-se dels llibres costa molt, però s’imposa, cal dir-li a un llibre que de fet no era tan bo, que no és probable que el rellegim, que no és el moment, allò de: no ets tu, sóc jo. Anem camí de ser la primera generació que haurà llençat més llibres dels que ha acumulat, i haurà estat mèrit del demencial preu de la vivenda i no del llibre electrònic (un mercat encara terriblement mal aprofitat).

27.08.2018. Agost nòmada.

Ja fa anys que treballo a biblioteques, la biblioteca on estic més o menys assignat tanca tot el mes d’agost, però crec que només he fet vacances tot el mes seguit una o dues vegades, part de l’agost (fins i tot de vegades tot l’agost) el treballo, i quan treballo però la “meva” biblioteca tanca m’envien a una altra.

La llista de biblioteques on he treballat a l’agost és llarga, i tot i que tot plegat està pensat perquè sigui gual treballar en un lloc o en un altre sempre hi ha petites diferències.

https://www.flickr.com/photos/teknokool/

Pulp Fiction Lego Graffiti © Jeff, Creative Commons.

M’encanta Pulp Fiction i la conversa que tenen Travolta i Jackson sobre les petites diferències entre Amèrica i Europa és un dels molts moments grans de la pel·lícula. De fet quan ja portot un o dos dies a la destinació d’agost envio un mail amb aquest assumpte a alguns companys de feina explicant les petites diferències que hi ha entre les biblioteques. És una manera com una altra de lluitar contra el fet de sentir-me desubicat fora del meu hàbitat, que jo sóc molt de rutina i canviar-la em representa un trasbals.

 

20.08.2018. Ràpida i mortal.

Aquest és el títol d’una pel·lícula infame que té un munt de bons actors. És força habitual trobar-se amb casos així, bons actors que també han de pagar factures i els acabes veient fent cada cosa que… Aquesta pel·lícula la vaig veure al cinema, l’any 1995.

Era el dia abans de la selectivitat. Hi havia un profe a COU que era el que ens portava a la prova, el coordinador dels COUs o com se’n digués, també era el meu profe de literatura espanyola al mateix COU. Pocs dies abans de l’examen ens va donar dos consells: el primer dormir, llevar-nos el dia abans a una hora que ens permetés dormir bé a la nit (en altres paraules intentar no llevar-nos a la una del migdia) i el mateix dia abans de l’examen anar al cinema. El dia abans ja no podríem aprendre pràcticament res i tancar-nos a estudiar com bojos no ens aprofitaria ni ens salvaria, més valia que deixéssim descansar el cap i ens relaxéssim.

Amb un company de l’institut vam decidir seguir el consell, i veient que feien aquesta pel·li i que sortia Sharon Stone ho vam tenir clar. La pel·li és dolenta però entretinguda, i ens va servir per no pensar en l’examen que ja teníem a sobre.

https://www.flickr.com/photos/72006245@N05/

M2DTORE EC001 © Raoul Luoar, Creative Commons.

Amb el temps he fet altres examens, entre ells algunes oposicions, però la selectivitat segueix tenint una aura sobradament justificada. COU era amb diferència el curs més bèstia de la secundària, i tot el temari que entrava s’havia d’explicar perquè podia entrar a la sele, no hi havia excuses (els altres anys sempre es podia fer de més o de menys), totes les assignatures en un parell de dies (amb un dia enmig per recuperar-nos) i amb la pressió de que ens hi jugàvem molt, gran part del nostre futur o del camí que seguiríem els primers anys almenys. A mi estudiar mai em va agradar, aprendre sí però això passava de tard en tard, i el curs de COU se’m va fer coll amunt. La meva motivació principal per estudiar era acabar amb aquell any de merda, repetir curs era més del que estava disposat a admetre.

Vaig seguir el consell, tant jo com el meu amic vam entrar a la primera opció. I jo vaig entrar-hi amb un marge de 0.04… em van sobrar 4 centèssimes per la nota de tall final que afortunadament va baixar 0.08 des de l’any anterior i gràcies a això no vaig estudiar dret.

13.08.2018. Primera feina.

Vaig entrar a treballar en el que anava a ser una llibreria per internet que desbancaria amazon. Vist ara fot riure però us juro que s’ho creien. La idea no era dolenta, volien classificar els llibres de manera molt professional i per això van contractar bibliotecaris. Crec que una de les coses que els va convéncer per contractar-me va ser que els vaig dir que escrivia, ni jo ho entenc però crec que aquest detall va ser decisiu.

No havia fet gaires entrevistes, i sempre havia estat per feines d’estudiant o beques o convenis, amb un èxit escàs. En un petit despatx m’estaven entrevistant dues persones, un cap i una noia que era la que sabia del tema en concret. L’entrevista anava passant de manera més o menys rutinària, fins i tot crec que el cap amb evident desgana, possiblement havia entrevistat ja a molta gent. Fins que vam arribar a aquella part de les entrevistes on et pregunten per les aficions. L’entrevista era en una editorial i es tractava de muntar una llibreria i suposo que tothom, fos veritat o no, contestava “llegir” però jo hi vaig afegir “escriure” i el jefe va aixecar la mirada i em va demanar detalls, amb evident i creixent interès. Allà estava, amb 20 anyets explicant que escrivia contes, fins i tot m’havia atrevit amb alguna novel·la, sobre quins temes, per què si les enviava a llocs o m’havien publicat… no entenia res. Em va demanar que li enviés un conte i tot, per correu electrònic o fax (vaig triar fax, no tenia ni ordinador ni els contes en format electrònic), i en una setmana o així vaig començar. 20 anys en fa justament ara.

Ens vam instal·lar als soterranis de la Catalònia, que acabava de ser comprada per Bertelsmann, l’empresa grandota que faria bol.com, una animalada d’empresa, propietaris d’un edifici que era una passada a la travessera de Gràcia. Però a nosaltres, i als picatecles que introduien tots i cadascun dels llibres al catàleg, ens tenien en un soterrani a la Catalònia. En aquesta empresa vaig aprendre moltes coses, algunes les vaig aprofitar en alguna novel·la, també vaig aprendre sobre “xanxullos” , però tampoc és un camí que ara vulgui recórrer.