Ressenya de: Prostituto de extraterrestres, de Rafael Fernández

Darrer llibre de Rafael Fernández, també conegut com Ezcritor. Aquest no és un llibre que et sedueixi, t’agafa pels collons i t’arrossega. A mida que anava llegint les opcions es reduien a dues: o el Rafa és un escriptor collonut o està molt malalt i molt fatal de lo seu… tampoc són opcions excloents.

La història de Mierda, Pedo, Merchi, Paca Rosa (sí, heu llegit bé), David… no hi ha bons, tots són exemples d’éssers humans despreciables, ni com a menjar per gossos servirien (en cas de que sentissim apreci pels animals). Però no són simplement dolents, o no del tot. Hi ha les seves circumstàncies.

Mierda està en un matrimoni que sent com una presó, Pedo també, Merchi està fatal des que un dofí la va violar (a mi no em pregunteu), Paca Rosa ha aconseguit ser presentadora de televisió com ens podem imaginar, i David era un policia normal fins que va decidir montar un petit imperi de prostitutes i… per què seguir?

No és un llibre per tothom. Els personatges són odiosos i tota la narració és en primera persona, o sigui que tindreu homofòbia, masclisme, misoginia, clasisme, racisme i pràcticament qualsevol cosa que us pogueu imaginar per retorçada que sigui, per ofensiva que resulti. No es pot dir allò de que els personatges eren bons i el món els va convertir en el que són, no del tot, ells ja eren dolents abans, però no tant, les circumstàcies són les que han disparat això, tots som dolents, però hi ha qui decideix deixar anar a la bèstia…

Com que ja m’he llegit tots els seus llibres (excepte un d’infantil perquè vaig fatal de temps) puc posar-me en plan erudit i situar aquest llibre dins la seva obra. No és un dels llibres protagonitzats pel seu alter ego Sigmundo (les seves aventures de moment van acabar a El comedor de coños), és un llibre de ficció del tot, no basat en la seva vida. Per tant seria una mica com Un bebé o Los alucinantes viajes en el tiempo de los EEUU, escriure partint de la propia experiència és una cosa, posar-se a inventar sense aquesta base (o sense aquesta base tan clara) té mèrit, i aconseguir una novel·la que no es caigui és una tasca difícil, i se’n surt, se’n surt molt bé.

Fa anys que Rafa s’autoedita, cansat de rebre negatives de les editorials o que li demanessin treure les fotos i afluixar una mica en tot el tema de coses ofensives, s’ha llençat a la piscina i ha aconseguit sortir-se’n i vendre els seus llibres, llibres 100% lliures i salvatges, a un preu ajustat i te’ls envia i te’ls dedica, i per cert, el trobareu aquest Sant Jordi a la parada d’Alibri a Rambla de Catalunya 20 (BCN), de 8 a 9 del vespre (o de 20:00 a 21:00h, com preferiu).

Atenes, ens llevem ben d’hora ben d’hora per visitar l’Acròpoli

Ens llevem a les 6, estem esmorzant a l’hotel a les 7 (sí, de vacances portem un ritme relaxat) i som a la cua de les taquilles per pujar a l’Acròpoli a les 8, tenim per davant a molt poqueta gent. És el monument més visitat d’Atenes (amb moltíssima raó) i som en temporada alta, o sigui que la recomanació que fem és de matinar, a més a més de poca cua hi haurà poca gent (això és relatiu) allà dalt.

Ja ens comencem a conèixer el passeig que va per la falta del turó on està situada l’Acròpoli, amb el seu impressionant Odèon d’Herodes Àtic.

L’entrada val 12€ i ens servirà per més atraccions arqueològiques. Entrem per la porta dels Propileus. Era tant d’hora que ens vam trobar amb un petit grup de soldats grecs que baixaven de la muntanya (marcant el pas), suposo que els responsables d’hissar l’enorme bandera grega que oneja al capdamunt de tot.

Fem fotos al temple de Nike Àptera, jònic, i només creuar l’entrada allà ho tenim.

A l’esquerra l’Erectèon, amb les seves cariàtides, i a la dreta l’obra mestra del dòric, el Partenó. Quasi 2500 anys de marbre, el bressol de la civilització. No puc deixar de repetir que venir d’hora ha estat un encert.

Això era l’estrella del viatge, i el motiu per triar Atenes, i s’ho cal, a partir d’aquí ja tot faria baixada. En sortir d’allà dalt fem cap a l’estadi Panathinaikó, que el dia abans ens el vam trobar ja pràcticament tancat.

L’entrada inclou poder visitar un petit museu muntat a l’interior amb una mostra de tots els cartells olímpics i les diferents torxes que s’han fet servir. És prou interessant, però l’impressionant és l’estadi, d’unes dimensions molt més que respectables per estar fet a finals del segle XIX i imitant els estadis clàssics (els estadis tal i com els coneixem i els camps de fútbol, amb alguna excepció, són pura arquitectura del segle XX en endavant).

Vam remuntar pel parc que hi ha des d’allà fins a la plaça Síndagma, i allà vam agafar el metro. Volíem veure el Pireu i per això necessitàvem metro i trasbordament, ho vam aconseguir sense perdre’ns. La part on ens deixa el metro és poc agraïda, és des d’on surten els ferris cap a les illes, a l’estiu deu ser un no parar. Després de dinar en un lloc petit prop del mercat (ens vam posar fins a dalt de peix per 25€) arribem a la part de port esportiu, i aquí el passeig és una mica més agrait.

Tornem al centre i a l’hotel a descansar una mica fins l’hora de sortir a sopar. Volíem sopar a Monastiraki, però acabem en un racó xulíssim de Plaka, un restaurant amb música en viu on sopem prou bé per 39€. Ja sé que repeteixo molt els preus, és que em costava de creure que menjessim dues persones per aquest preu.

Un parell de fotos nocturnes de Plaka fetes amb el mòbil per tancar aquesta entrada.

Atenes, primer dia (complet)

Ens vam llevar, vam esmorzar a l’hotel i ens vam disposar a passejar. Era el 25 de març, festa nacional, ens semblava que l’Acròpoli era tancada però no el museu que hi ha al peu de la muntanya amb totes les peces d’art que els anglesos no es van endur al British Museum. Però a Grècia la festa nacional vol dir exèrcit, i la desfilada la teníem pràcticament al nostre hotel.

Grècia té un exèrcit gran, sobretot si el comparem amb altres exèrcits de països amb una població similar. També tenen un conflicte amb Turquia, sobretot per l’illa de Xipre, i Turquia és molt gran així que no sembla que Grècia, tot i les retallades, redueixi efectius militars.

El museu de l’Acròpoli estava obert, és una visita obligada. Al mateix nivell que l’Acròpoli en sí i el Partenó.

Les vistes del Partenó són constants i s’aniran repetint molt, no em penso disculpar, això és un viatge a Atenes!

Sortint d’allà estàvem una mica sense saber cap on anar, i vam decidir tirar cap a l’hotel i passejar pel parc que veiem des del menjador. Les columnes corínties del temple a Zeus Olímpic deixen intuir un temple d’unes dimensions colossals.

Arribàvem a un lloc conegut gràcies a la televisió com a escenari de manifestacions. Tot i que la situació a Grècia no havia millorat tampoc vam trobar un ambient dolent. Suposo que la gent s’acostuma a tot, o es resigna, en fi, a la plaça Síndagma vam aprofitar per refugiar-nos de la pluja en un bar.

La guàrdia nacional, després hi tornarem.

Vam tirar cap a Monastiraki, i ens vam trobar amb aquesta esglèsia bizantina (amb un aspecte que recorda al nostre romànic) del segle XI, l’esglèsia Kapnikarea.

I ja de seguida el centre-centre de la zona de Monastiraki.

Un cop aquí vam enfilar-nos una mica, el carrer que pujava tenia unes bones vistes i ja era hora de provar una mussaca! És el plat nacional, i pràcticament a tots els restaurants en preparen, el preu i la qualitat poden variar però no és un plat lleuger, això sí és ideal si heu de caminar.

El dia abans ho havíem començat a veure però avui confirmàvem que es podia menjar bé i barat a Atenes. No és una bogeria i cal mirar una mica els preus abans d’entrar.

I el dinar, amb les vistes, va ser fantàstic.

 

Volíem visitar el Mont Licabet, això volia dir que havíem de tornar enrere, vam tornar per un carrer menys turístic i vam donar una ullada a una Atenes més real.

De nou a la plaça Síndagma vam poder veure l’espectacular canvi de guàrdia. L’uniforme sembla ridícul, però no us fieu dels soldats amb uniformes ridículs, la Guàrdia Suïssa del Vaticà tenen un uniforme absurdament ridícul però són un cos militar d’elit. I juraria que és el mateix cas.

Al Mont Licabet s’hi arriba amb un telefèric. Vol dir això que ens estalviarem una pujada? A mitges. És un telefèric d’aquells que van per sota terra, i no s’agafa precisament al peu, més aviat a mitja muntanya. Una muntanya completament urbanitzada, o sigui que a pujar i fer escales i esbufegar… Després per 7€ el telefèric ens deixarà a dalt d’aquesta muntanya (on deu fer segles que no es veuen els llops que li donen nom).

Les vistes són espectaculars, es veu tot Atenes, sorprenen les dimensions de la ciutat, és realment molt i molt gran.

A més a més, la llum i els núvols donaven un aspecte fantàstic, sobretot cap a la part del port.

Tirant de zoom no era difícil agafar els monuments més destacats.

En algun moment ens havíem de fer la típica foto.

De baixada es va posar a ploure amb ganes i ens vam refugiar en un bar, en sortir vam anar de camí cap a l’hotel passant per l’estadi Panathinaikó, on ja no vam poder entrar per l’hora que era.

Es va construir al segle XIX, no és un monument de la Grècia Clàssica, però va ser on es van celebrar els primers jocs olímpics de l’era moderna el 1896.

A l’hotel vam aprofitar per descansar una mica abans d’anar cap a Plaka a sopar. Però ens vam anar fixant en els noms dels carrers per no perdre’ns en tornar. Vam menjar en una terrassa d’un bar, en una part de carrer en pujada plena d’escales i terrasses de bar. Vam menjar moltíssim i no ens vam poder acabar el menjar, entre els dos no va arribar als 40€ en plena zona turística. Aquest seria un viatge on gaudiríem del menjar.

Gràcies a haver-nos-hi fixat vam poder tornar a l’hotel de seguida. I ens convenia dormir, l’endemà ens tocava matinar de valent, però valdria la pena!

 

Atenes, arribada

Visitar Grècia i poder veure en persona el Partenó és una cosa que sempre m’havia atret, amb aquesta idea i poc més vam decidir el nostre viatge de Setmana Santa. També tenia interés en saber si podria llegir els cartells amb el grec clàssic que vaig aprendre a 3er de BUP (vaig fer lletres pures).

La primera impressió del país no va ser la millor. L’aeroport està connectat amb la ciutat via metro, tren i bus, però tant el metro con el tren estaven de vaga, vaga absoluta i a totes les pantalles només es llegia STRIKE, ni rastre de serveis mínims, potser ni existien. Jo estic a favor de les vagues en general i només em vaig recordar de la mare dels treballadors en una vaga (la vaga o el que fos de controladors aeris el desembre de 2010). Tocaria arribar a Atenes en bus.

 

El bus X95, per 6€ ens va dur a la ciutat. Un bus pràcticament col·lapsat de gent, que feia el que bonament podia, vam fer una bona estona de cua i després més de dues hores de viatge, anxovats i a peu dret, fins arribar a la plaça Syntagma. I d’allà caminant fins a l’hotel. Quan preparàvem el viatge i miràvem on allotjar-nos vam trobar una oferta en un hotel de 4 estrelles i ni ens ho vam pensar, era aquest.

Vam registrar-nos, vam deixar les maletes i vam sortir, eren quasi les cinc i no havíem dinat, vam caminar direcció a l’Acròpoli i vam menjar alguna cosa semblant a un kebab, i ja amb la panxa relaxada vam caminar pel passeig que hi ha rodejant l’Acròpoli. És la foto d’Atenes, és el lloc, i a aquella hora, amb el canvi de llum del capvespre, era espectacular.

Va ser una presa de contacte molt ràpida amb la ciutat. I les primeres sensacions no eren del tot bones. La ciutat sembla caòtica i el trànsit és infernal, i les voreres estan molt fetes pols, gran part de la ciutat està així com deixada (no faré l’acudit aquell de “ja podrien repintar el Partenó”), potser és un efecte de la brutal crisi que pateixen o potser aquest és l’aspecte normal de la ciutat.

Ens havien recomanat per passejar i per menjar les zones de Plaka i Monastiraki, i és el que vam fer, i ens vam perdre a l’hora de tornar a l’hotel. Una cosa bona d’Atenes són els preus, mirant una mica és possible sopar a preus d’allò més raonables, però cal mirar que allà (com aquí) també els encanta fotre la gran clavada als turistes.

 

This is Anfield

Això va ser una escapada de cap de setmana per celebrar el meu aniversari. Sóc futbolero, moderadament almenys, i una cosa que volia viure era l’ambient en un camp de fútbol anglès, i un camp que tenia una mítica especial i que en feia il·lusió era el camp del Liverpool F.C., Anfield.

liverpool_2015_12De Liverpool es diu que és una ciutat que té dues coses, els Beatles i l’equip de fútbol (i l’equip és el Liverpool F.C., encara que els de l’Everton es queixin). És força cert, la ciutat vivia gràcies al port i és la típica ciutat anglesa industrial, res a veure amb Londres.

livjlVam aterrar a l’aeroport John Lennon, i allà vam agafar un bus (el 82A) que ens va deixar a tocar de l’Ibis on ens allotjaríem al davant del Albert Dock. Aquest hotel també és molt aprop del complex (amb estació d’autobusos) Liverpool One, molt útil per tornar o moure’s per la ciutat en bus.

Dues coses de l’arribada a Liverpool: primer el temps, típicament britànic amb pluja i vent i fred… i després els semàfors. Els semàfors a Liverpool semblen estar rematadament mal posats. Arribes a un pas de peatons i comences a buscar el semàfor a l’altra banda i no hi ha manera, fins que girant el cap el trobes i no t’expliques a qui se li ha acudit posar el semàfor allà. Per poder veure el semàfor i saber si has de passar has de girar el cap de manera que veus de cara els cotxes que venen, i això en un país on els cotxes circulen al revés és un detall. Tenim tant interioritzat que els cotxes van per la dreta que no seríem els primers continentals atropellats per un cotxe que ni hem vist venir.

liverpool_2015_01Vam anar primer al Dock, perquè el teníem al davant i perquè menjar alguna cosa començava a ser urgent.

liverpool_2015_02liverpool_2015_03liverpool_2015_04Era una escapada de dos nits fora, vam aprofitar aquesta primera tarda per passejar i intentar anar-nos refugiant d’una climatologia molt poc amable. Vam passejar, ens vam acostar al centre, i vam passar per Chinatown on vam sopar. La veritat és que després d’haver visitat Chinatowns com els de Londres, New York i sobretot San Francisco, el de Liverpool ens va sembla molt molt petit, molt poca cosa, de totes maneres vam poder sopar prou bé a un preu raonable (i amb el temps que feia les sopes entraven de conya).

liverpool_2015_05liverpool_2015_07També vam passar per davant de The Cavern, i hi vam entrar una mica, hi ha una certa confusió amb el lloc on van tocar els Beatles als seus inicis realment, i com que tots els bars de la zona volen fer negoci costa una mica treure’n l’entrellat.

liverpool_2015_06liverpool_2015_10_1liverpool_2015_10_2Vam anar a dormir que el plat fort era l’endemà.

Tocava visita a Anfield. La meva senyora va intentar comprar entrades però va ser impossible, es van vendre en 5 minuts. El nostre pla era anar a Anfield que tindria una pinta maca en dia de partit, fer el tour pel camp i mirar si per un casual podíem comprar dues entrades, si era que no doncs veuríem el partit en algun pub proper.

liverpool_2015_08liverpool_2015_09liverpool_2015_10Vam buscar un lloc on fer un esmorzar anglès normalet (ous, cansalada, mongetes, tomàquets…), i després a esperar sota el fred el bus que ens portava i on vaig poder preguntar a un altre passatger “Is this Anfield?” en acostar-nos al camp.

liverpool_2015_13Com que encara faltava pel nostre tour vam preguntar si seria possible comprar entrades i vam anar cap a les taquilles. I sí! No estaven juntes (tot i que molt aprop), i no eren barates, però vam fer la gràcia i vam comprar-les, veuríem el partit Liverpool contra West Bromwich Albion.

liverpool_2015_11Vam visitar el camp, el museu, vam veure la gespa i l’única banqueta on seuen els dos equips, ens van comentar que el vestidor visitant no està insonoritzat per acollonir els jugadors amb el públic bramant, i no vam poder veure els vestidors en ser match day, però sí el passadís. Els jugadors han de saltar al camp per un passadís molt estret i amb un cartell mític.

liverpool_2015_14I el camp!

liverpool_2015_15El partit era a les 4 de la tarda, així que vam buscar on menjar alguna cosa, vam fer unes hamburgueses en un pub proper i erem al camp una bona estona abans del partit. Les grades eren cobertes i el plugim no es notava, i l’ambient era inigualable amb el camp completament ple.

liverpool_2015_16Un detall, abans del partit el públic, tot el públic, canta You’ll never walk alone, posa la pell de gallina:

El partit va acabar amb un 2-2, però com que l’equip de casa va poder empatar en temps de descompte va colar com una victòria dels nanos d’en Klopp.

liverpool_2015_17La sortida va ser complicada perquè tots els carrers dels voltants estaven tallats al trànsit i ens vam haver d’allunyar força per poder agafar un bus. Al final en vam agafar un cap a Liverpool One que ho teníem prop de l’hotel.

liverpool_2015_18Entre una cosa i l’altra havíem fet el dia, vam sopar al Albert Dock (concretament aquí) i en sortir vam fer algunes fotos nocturnes.

liverpool_2015_19liverpool_2015_20liverpool_2015_21L’endemà va tocar desfer el camí cap a l’aeroport i tornar cap a casa. Vaig celebrar el meu aniversari fent de les coses que més m’agraden, viatjar i veure un partit a Anfield que era una cosa amb la que sommiava de feia temps.

liverpool_2015_22

Despedida a Venice

El darrer día va tenir molt poca història, vam sortir del hotel i vam anar cap a Los Angeles, concretament a un Motel 6 a Inglewood, a tocar del LAX. Els Motel 6 són una cadena molt present a Califòrnia, són hotels senzills, barats i fiables.

Després dels poc menys de 400 kilómetres de viatge no volíem entaforar-nos a les autopistes, així que vam anar a lo segur, vam anar a dinar, passejar i passar la tarda a Venice, que ens havia agradat uns dies abans. Vam menjar al Sidewalk Cafe, jo concretament una pizza Cormac McCarthy, que ja són ganes de posar un nom d’escriptor a una pizza.

pizzaI ja amb la panxa plena a passejar pel passeig marítim de Venice.

venice_01venice_02venice_03venice_04Aquest skater em va venir a demanar calés per haver-li fet fotos, no vaig pagar, crec que em va insultar.

venice_05Ja vaig parlar de Venice en aquesta altra entrada, és un bon lloc per passar-hi una estona, sobretot si no tens ganes de jugar a la loteria que suposen les autopistes, tant t’hi pots estar vint minuts com dues hores per mateix trajecte.

venice_06venice_07venice_08venice_09El cartell demostra que són gent previsora. En aquell passeig marítim també és possible comprar records, i peces de roba, elegants i de bon gust com podeu veure a la foto.

spankI res més, això ja està.

venice_10venice_11venice_12Posta de sol i final de viatge, un grandíssim viatge, el millor que hem fet… de moment!

sunset

Pacific Coast Highway

pch_01Això s’acabava, teníem dos dies per fer la tornada a Los Angeles i agafar al LAX el vol que ens tornaria a casa (passant per Estocolm). Havíem de recórrer la distància que separava San Francisco de Los Angeles, amb una parada a San Simeon per fer nit i si teníem temps visitar el Hearst Castle (o el castell de Ciutadà Kane, com preferiu).

pch_02pch_03pch_04La ruta més ràpida és per autopistes, però vam trastejar al GPS i vam anar seguint les indicacions cap a PCH o Pacific Coast Highway, una de les primeres autopistes dels Estats Units i una passejada per un balcó sobre el mar. L’Oceà Pacífic per una banda i el Big Sur per l’altra.

pch_05pch_06pch_07I res més, duiem alguna cosa de menjar i beguda, li estàvem treient partit a la nevera comprada a Las Vegas. Cotxe i paisatges espectaculars, i una bona kilometrada.

pch_08Abans d’arribar a San Simeon vam veure un aparcament pràcticament a peu de platja amb tot de gent, però ningú baixava a la platja. Hi havia una colònia de lleons marins, i de fet estava prohibit acostar-s’hi (i deu ser perillòs).

pch_09pch_10pch_11pch_12pch_13En arribar a San Simeon vam fer cap al Hearst Castle, però acabava de marxar el darrer grup i ja no hi havia visites fins l’endemà. Però l’endemà havíem d’arribar a Los Angeles, així que vam sacrificar aquesta visita (de fet el sacrifici va ser de la meva senyora, jo el castell el vaig visitar en un viatge anterior el 2007).

pch_14pch_15pch_16pch_17pch_18A l’hotel vam reservar un hotel pel dia següent a Los Angeles i prop del LAX, sabíem el que era el trànsit en aquella ciutat i no volíem riscos. I vam acostar-nos des de l’hotel al mar, a la platja a gaudir de les postes de sol al Pacífic i afartar-nos de fer-ne fotos.

pch_20pch_21pch_22pch_23pch_24pch_25pch_26Vam sopar en un restaurant mexicà (juraria que aquest però no n’estic del tot segur), i a fer nones, el viatge s’anava acabant.

pch_19

Llibretes

No he estat mai de diaris, per mi escriure és una manera de comunicar, dir alguna cosa a algú, i dir-me alguna cosa a mi mateix i fer-ho per escrit… no li veia el sentit.

llibretes_04_cobertaprimera

Però un bon dia, en el llunyà 2005, em vaig comprar una llibreta, per res en concret, però podia fer-la servir per escriure-hi coses. No és un diari, són anotacions sobre qualsevol cosa, de vegades apunts o fragments de novel·les. No era un diari, però potser una mica sí.

Primera anotació a la primera llibreta i el punt de lectura que vaig fer servir
Primera anotació a la primera llibreta i el punt de lectura que vaig fer servir

Quan aquella llibreta es va acabar ja en tenia una altra de llesta per seguir, i fins ara no he parat. De tard en tard rellegia coses, però al final he optat per guardar-les, tancades en una caixa.

llibretes_01_caixallibretes_02_caixaobertaSón les llibretes que van de 2005 a 2011. Vaig aturar-me aquí? No. He seguit, per tant ara ja hi ha 11 anys de notes i apunts i diaris i vés a saber què.

llibretes_03_llibretesLes llibretes de la caixa són una MiquelRius, una Moleskine, una d’aquestes de pell (comprada a Papirvm), una Semikolon comprada a Berlín i una altra de pell comprada al mercat nadalenc de Santa Llúcia enfront de la catedral de Barcelona. Les que no tinc a la caixa són les més recents, dues Moleskines (una de les quals faig servir ara).

Al marge de llegenda (inventada) les Moleskine tenen una mida bona, fulls blancs (odio els fulls amb ratlles), una tapa rígida, cantonades arrodonides. Són bastant el que necessito, tot i que per quan s’acabi la llibreta actual estic pensant en una Leuchtturm1917. Per provar, i a més a més les llibretes d’aquesta marca duen les pàgines numerades i els hi pots posar nom o títol i personalitzar-ho del tot.

La darrera data en una llibreta de la caixa
La darrera data en una llibreta de la caixa

Per cert, Moleskine i Leuchtturm1917 podrien tenir el detall de tenir opció de pàgina web en català, no? Bé la tenen en castellà tot i ser marques italiana la primera i alemanya la segona.

Ara això de les llibretes sembla una cosa en expansió, pròpia de hipsters. Res de llibretes barates per anar a escola, no, llibretes cares, hi ha una mica de pose en tot això. La veritat és que no és pràctic. S’escriu amb ordinador, fer servir una llibreta implica doble feina en el cas que vulguis aprofitar alguna cosa que has escrit. Cal desxifrar el que hi ha escrit (no és tan fàcil com pot semblar) i picar-ho… Així que la pregunta seria, per què? La resposta, com en les coses que molen en aquesta vida: Ni idea.

San Francisco 3 de 3. Alcatraz, Japanese Garden, Golden Gate Bridge

Era el nostre darrer dia a San Francisco, i tocava una de les visites que ja portàvem reservada des de casa. No era temporada alta, però déu n’hi do la quantitat de turistes, a més a més era el dia 12 d’octubre que a Estats Units també és festiu , o sigui que vam fer bé de portar-ho ja lligat.

sf_03_01Arribem fins al port, baixem a Fisherman’s Wharf  i ens acostem al Pier 33 des d’on surten els Alcatraz Cruises i ens posem pacientment a la cua per embarcar. Hi havia molta gent però organitzada, així que va ser prou ràpid.

sf_03_02sf_03_03La travessa dura poc, quinze minuts, vint a tot estirar, i arribem a la sinistra Alcatraz. A l’arribada veurem una pintada, record de l’ocupació de l’illa per part d’indis americans, o americans nadius, o membres de les primeres nacions, entre 1969 i 1971.

sf_03_04sf_03_05sf_03_06Alcatraz és coneguda per ser una presó, una de les més dures, allà on anaven aquells per als que no hi havia gaires esperances, el final de l’escapada. Va funcionar com a presó federal entre 1933 i 1963, l’illa havia tingut altres usos anteriorment.

sf_03_07sf_03_08sf_03_09sf_03_10Llegendes al marge la visita val molt la pena, tot i que l’estat de les instal·lacions no és ben bé òptim. L’aire del mar i el relatiu aïllament i la dependència del transport en vaixell per abastiment (o per dur els fills dels funcionaris, que vivien a l’illa, a l’escola) feien aquesta presó massa cara. A més a més, la fama de presó inviolable va patir un fort cop amb la fuga de 1962.

A l’entrada passem per on passaven els nous, tot el tema de l’ingrés a la presó, roba i dutxes.

sf_03_11sf_03_12sf_03_13La visita inclou audioguia en tots els idiomes, us la recomano, així podeu anar-vos informant mentre passegeu per les dependències de la presó.

sf_03_14sf_03_15sf_03_16Es poden veure les cel·les, i les cel·les de càstig i el lloc per on se suposa que van escapar els fugats de 1962. L’edifici no deixa de ser una presó, no és la visita més festiva que es pot fer però vaja, tampoc és com visitar un camp de concentració (sé el que dic, n’he visitat tres: Mauthausen, Dachau i Terezin).

sf_03_17sf_03_18Des dels patis i la part exterior de la presó es tenen unes molt bones vistes de San Francisco i el Golden Gate Bridge.

sf_03_19sf_03_20sf_03_21sf_03_22sf_03_23sf_03_24També es visiten les dependències dels funcionaris, treballar en un lloc així veient San Francisco allà a tocar ha de ser encara més dur, la part bona de la feina és que incloïa casa, la part dolenta és que era allà, amb ells, i en cas de motí la cosa es podia posar molt lletja, com el 1946.

sf_03_30sf_03_31I les cel·les dels que es van escapar, se’n va fer una pel·lícula i tot amb Clint Eastwood, amb el ninot que van posar perquè no es veiés que ja no hi eren.

sf_03_32Vistes de San Francisco, tirant de zoom de la càmera:

sf_03_28sf_03_29Més fotos de les dependències i una foto que com a bibliotecari i friki del tema no podia deixar de fer:

sf_03_33

sf_03_26Amb això i la preceptiva passada per la tenda (on em vaig comprar un llibre sobre l’ocupació de l’illa per part dels indis americans) vam tornar a terra ferma (a San Francisco això és una manera de parlar).

sf_03_34sf_03_27Vam menjar en un dels molts garitos del Fisherman’s Wharf (res de l’altre món però un preu que tampoc era un robatori). Vam fer una passada per l’hotel amb la idea de fer una mica de migdiada però just vam arribar quan volien entrar a fer les habitacions, així que ens vam posar en marxa i vam agafar el cotxe, no l’havíem tret des que havíem arribat.

sf_03_45sf_03_46Ens vam dirigir cap al Golden Gate Park, un parc molt i molt gran, hi ha una cosa allà dins que val la pena visitar: el Japanese Tea Garden. Vam aparcar pel parc (als Estats Units els parcs són tan grans que s’hi pot aparcar en els molts carrers que els creuen) i vam afluixar els 8$ per persona per entrar, el lloc és sensacional.

sf_03_35

sf_03_36sf_03_37sf_03_39sf_03_40sf_03_41sf_03_42sf_03_43És recomanable prendre un te allà per empapar-se de l’atmosfera, és el que vam fer abans de tornar-nos a moure, encara ens quedava una cosa.

sf_03_38sf_03_44Portava tots aquests dies prometent a la meva senyora que coneixia el millor lloc per fer fotos del pont, del Golden Gate. La vegada anterior que vaig ser a San Francisco m’hi van dur a aquest punt, les possibilitats de trobar-lo no eren excessives. M’hi van gent local, a les tantes de la nit i després d’un dia esgotador, tot i així el vaig trobar.

sf_03_47Es tracta de dirigir-se al Golden Gate Bridge Welcome Center, cal dirigir-se al Golden Gate i està senyalat abans d’arribar-hi. Hi ha un aparcament (de pagament) i unes bones vistes del pont. Aquest no és el lloc. Cal sortir de l’aparcament, deixar enrere el pont i baixar cap al mar, en no gaire estona hi ha un trencant a l’esquerra, molt tancat, Fort Point, agafeu-lo i seguiu-lo fins al final, per fer les millor fotos possibles del pont.

sf_03_48sf_03_49sf_03_50Si a més a més és l’horabaixa podeu aprofitar per fer fotos amb el canvi de llum o ja de nit. És un lloc solitari que coneixen els locals i els surfistes.

sf_03_51sf_03_52sf_03_53sf_03_54sf_03_55sf_03_56sf_03_58sf_03_59sf_03_60sf_03_61sf_03_57Ja de nit vam tornar a l’hotel a deixar el cotxe i vam anar a sopar, aquest cop vam anar a un vietnamita el Saiwalks, i la cambrera, també en aquest restaurant, era hispana. La proporció d’hispans a l’hosteleria és demencialment alta, molt útil si l’anglès us costa.

12112012_10207880294590293_8853198984704475519_nI amb això s’acabava San Francisco i gairebé les vacances, havíem de tornar a encarar-nos a Los Angeles per la tornada.

San Francisco 2 de 3. Mission, Painted Ladies, Lombard Street

12119122_10207873158531896_5512045124654073125_nEns vam llevar sense pressa, duiem la visita a Alcatraz reservada pel dia següent i el dia anterior ja havíem vist algunes coses. Vam sortir, vam caminar una mica i vam trobar un lloc on asseure’ns a veure passar la vida. Vam trobar unes cadires al carrer, en un lloc on no paraven de passar els genials tramvies de la ciutat, i ens vam dedicar a veure passar els tramvies, gaudir del sol i un refresc. Vam passar una bona estona així mentre decidien que faríem a continuació.

12108117_10207873139091410_5263193254949805486_nSF_02_14SF_02_15SF_02_16SF_02_17SF_02_18SF_02_19San Francisco en diumenge és una festa. A la gent li encanta fer esport i l’uniforme del diumenge és roba per fer running o caminar o el que sigui que facin. I els que no caminen fan el brunch, o van de bars, o passegen al sol com nosaltres  a tocar de Castro i de la plaça Harvey Milk.

SF_02_11SF_02_12Una de les coses típiques de visitar a San Francisco és la Mission Dolores (sí, sense accent i amb dues esses), la primera esglèsia construida pels espanyols quan van colonitzar aquestes terres. Com a Europa les esglèsies eren molt més que llocs per resar, esdevenien el centre neuràlgic d’una població que sobrevivia en un ambient relativament hostil, amb gent que ja hi vivia abans (tot i que els “indis” d’aquesta zona eren prou pacífics i no hi va haver excessius conflictes) i molt molt lluny de casa. Mission Dolores és l’origen de l’actual ciutat de San Francisco i l’edifici més vell en peu, que data del segle XVIII (això als Estats Units és història antiga). Un cop sabem on volem anar tramvia o bus i cap allà!

SF_02_04S’ha de pagar entrada, veus les esglèsies, l’actual i una reconstrucció de l’original, i el cementiri, en diumenge és una zona prou animada.

SF_02_02SF_02_03SF_02_05SF_02_06SF_02_07SF_02_08SF_02_09Després vam voler veure una altra cosa típica, les painted ladies (senyores pintades), unes cases típiques de San Francisco, les més conegudes són les d’Alamo Square. I aquí vam poder veure l’amabilitat de la gent d’aquest ciutat. A la parada del bus una noia estava indicant a uns turistes com anar a un lloc concret i quan va acabar ens va mirar a nosaltres i ens va explicar com anar a les painted ladies, no calia perquè ho havíem mirat però s’agraeix. Al baixar del bus el mateix, vam treure el mapa a mig trajecte entre la parada i Alamo Square i una persona que passava pel carrer ens va preguntar on anàvem i ens va confirmar que anàvem bé.

SF_02_10SF_02_21SF_02_22SF_02_2012111993_10207873388417643_4008550267475238664_nCastro, Mission, Painted Ladies… què ens quedava? Dinar. Vam comprar uns burritos superecològics en un super (si us agrada el menjar sa aquí us posareu les botes) i vam tornar al punt on ens havíem parat al matí. I vam agafar un tram cap a baix a la zona del port. Vam passejar una mica i vam fer unes cerveses, el problema va ser per tornar.

SF_02_24SF_02_25Hi havia hagut un accident a Union Square i tot el tràfic que hi passava havia quedat afectat, en vint minuts a la nostra parada van passar quatre busos 39 en l’altra direcció però cap en la nostra, vam haver de prendre la decisió de tornar a peu. La part bona és que vam poder gaudir de les vistes, sobretot d’Alcatraz (que visitaríem l’endemà) i la Coit Tower.

SF_02_23SF_02_30SF_02_27SF_02_31També vam passar pel carrer Lombard, famós pels revolts que té per salvar el desnivell. En tota aquella zona es fàcil veure una senyal que recomana aparcar el cotxe a 90º de la vorera, per si els frens fallen no haver-lo d’anar a treure del fons de la badia. Es pot passar pel carrer en cotxe, només de baixada (un dels pocs carrers d’un sol sentit), i com podeu veure per les fotos és un dels punts calents de turistes (imagino que els veïns ens deuen estar tips).

SF_02_28SF_02_26SF_02_2912144908_10207874863934530_3708031208173186294_nSF_02_3210947281_10207874867574621_6610102479605278794_n12111975_10207874859174411_7591135225890283705_nSF_02_33SF_02_34Estàvem força cansats però després de passar per l’hotel vam tornar al carrer dels restaurants molons, vam sopar mexicà!

mex1mex2I després de fer baixar el sopar amb un parell de cerveses cap a l’hotel a fer nones.