18.06.2018. Coses bones d’aquesta mania sense sentit.

-Recordes aquells increïbles entrepans de verat que vam prendre a Istanbul? Quan ens van costar?

M’aixeco vaig a la llibreta corresponent, fullejo, acoto la part, vaig mirant i trobo el que buscava.

-Els entrepans anaven a 6 lires turques, uns 2 euros (o TL i € si preferiu els símbols).

M’agradi o no, per bé o per mal, tinc un registre, almenys la meva lletra és prou cabrona per poder fer com si estigués xifrat, però allà hi és, comencen a ser anys de la meva vida en llibretes i començo a creure que també hauré de buscar una prestatgeria per les meves llibretes. Piglia en va escriure unes 300, 300 llibretes de diaris, resumides en tres volums d’unes 300 pàgines, matemàticament ha aprofitat un 1% de tot l’escrit, potser menys. Ja vaig escriure fa temps una entrada sobre les llibretes.

Fa poc vaig haver de buscar una data, la ploma va deixar de funcionar, i potser ja feia anys que durava, vaig buscar la data, el moment què les llibretes van començar a estar escrites amb aquesta ploma, i és a la mateixa llibreta dels entrepans de verat. La ploma, aquesta ploma (mig amagada i desmuntada), ha durat uns 7 anys, ni més ni menys (sí segurament les Montblanc duren més, però ara mireu el que val una ploma Montblanc).

Hi ha una expressió castellana que m’encanta: a rey muerto rey puesto; n’hi ha un altra amb un sentit força semblant però no gaire elegant: el muerto al hoyo y el vivo al bollo. Així que sí una ploma ja havia durat el que havia de durar tocava una de nova, aquesta.

Escriure en ploma no és pràctic, gens, per escriure a mà el més pràctic és el bolígraf, i per escriure en general l’ordinador és el més pràctic. Però no sempre el més pràctic és el millor, o el que més ens agrada, i ja que escric en general perquè m’agrada i moltes de les coses que escric ni sé perquè doncs escriuré amb ploma, mentre vulgui, o no.

11.06.2018. La marca del principi de l’estiu.

Les coses tontes poden ser les millors, les coses fetes sense pensar-ho, sense matar-s’hi gaire. Posant un parell de paraules a google fa ja sis anys vam trobar uns apartaments a peu de mar ideals per celebrar el principi de l’estiu.

A molta gent la combinació de sol i platja li pot semblar terrorífica. Cal afegir-hi calma, no estem en cap nucli i la majoria de veïns són jubilats francesos, almenys quan hi anem nosaltres. O sigui que el lloc és tranquil excepte els caps de setmana que la platja està plena. I nosaltres venim amb el noble propòsit de no fer res, més enllà de descansar aprofitant la platja, dormir fins tard, de tant en tant menjar peix del bo i llegir.

Cada any confecciono amb una cura desmesurada la selecció de llibres que m’enduc, normalment llibres i còmics. Potser per reafirmar aquesta sensació de vacances no hauria de llegir llibres nous i només rellegir, seria una manera per rellegir (no aconsegueixo posar-se a rellegir ni a tiros) i m’asseguraria bona lectura més enllà de qualsevol dubte. Està malament que jo ho digui però crec que és una idea collonuda.

És una cosa que marca el principi de l’estiu, n’hi ha més, però aquesta té un valor especial. Alguns anys a més a més també és el primer bany al mar, hi ha primaveres i principis d’estiu que no respecten els caps de setmana. Un dels anys de camí cap allà ens va caure una tromba d’aigua d’aquestes de principi d’estiu, en arribar la temperatura havia baixat tant que vam haver d’engegar la calefacció, després ja va fer bo però quina manera de començar.

I per si algú està esperant que digui el lloc m’ho penso callar, que no vull que s’ompli més de gent (aclareixo que en té prou i de sobres, no és que els estigui fotent callant-me el nom, tampoc és com si això ho llegís tanta gent).

04.06.2018. Records.

Erem a la taula, el moment del cafè, i ens hem posat en plan abuelo cebolleta. Cap arribava als cinquanta. Recordàvem les antigues targetes de metro i bus, allargades i de cartró i que no servien per metro i bus, només per a una de les coses. N’hi havia que encara recordaven el cobrador a la part de darrere del bus per on s’entrava, jo això ja no. Tots coincidim en no haver vist revisors al metro fins a molt més cap aquí quan col·lar-se va començar a ser religió en estacions properes a escoles i instituts alhora que les estacions s’anaven buidant de personal. Revisors al tren sí. I cintes de casset, que es veu que ara tornen, ni m’estranya, i hem parlat d’aquelles grabacions casolanes que feiem, fins i tot un ha parlat d’una cosa del tot marciana. Lloguer de cds, com un videoclub però de cds, abans que les biblioteques tinguessin cds i abans que les discogràfiques tanquessin el xiringuito, també va ser l’epoca dels videoclubs que semblava que seria eterna i el canvi d’habits va deixar a l’estacada un imperi com Blockbuster. Blockbuster va venir ja molt cap aquí, als 80 i bona part dels 90 els que ho petaven eren els videoclubs de barri, negocis quasi familiars, a mi que amb el carnet d’un blockbuster no pogués treure pelis d’un altre blockbuster em semblava directament estúpid, quin sentit tenia aleshores el concepte de cadena? Qui ens anava a dir que aquests locals ara ens semblarien exotics, el propi suport físic sembla haver quedat obsolet, tot és al núvol a cop de clic, pel·lícules viatjant pel wifi… la part bona és que ara els suports físics tant pel·lícules com cds de música com sèries són cada cop més barats, és igual, cada cop és venen menys. Acabarà un altre imperi com la fnac dedicat només a vendre tecnologia i llibres, serà el format d’emmagatzematge més antic de tots els que tenen el que resistirà tots aquests canvis?

28.05.2018. Era al tren, a la filera de seients oposada…

Era al tren, a la filera de seients oposada, en un grup de quatre més proper a la cua, estava sentada una noia. Anava embutida en un anorak verd, i em va cridar l’atenció un estrip als texans. A mida que anàvem passant estacions tenia la impressió que l’estrip creixia. Si primer era poc visible una franja de carn marró fosc ara ja era un tros de cuixa i tot el folre de la butxaca. Li hauria hagut de dir? Possiblement ja ho sabia i tampoc era una cosa que es pogués arreglar fàcilment, un estrip per la costura dels texans. També hi ha una altra possibilitat, i és que no se n’adonés, i que ho veiés en arribar on fos que anés, tampoc era una tema dramàtic,no ensenyava res d’excessivament sensible, només la carn que havia desbordat aquella costura en algun moment i que ara es retirava cap a dins del pantaló, amb la sensació de feina feta.
És com anar amb la bragueta oberta, anem tranquils i relaxats fins que ens n’adonem o algú ens ho diu. Aleshores sí.
Tenia un somni recurrent. En llevava i anava camí e l’institut, quan pujava les escales de l’entrada m’adonava que duia les sabatilles, que no m’havia posat les sabates. No podia entrar a classe així, havia de tornar però tothom em veuria amb sabatilles i això per algun motiu era una cosa a evitar. Ara ja fa temps que no tinc somnis recurrents com aquest.
Tornant a la noia del tren un estrip sempre evoca més coses, no és un oblit, és una cosa trencada, i de vegades les coses es trenquen quan han patit més del compte, si aquells pantalons han viscut molt suposo que la noia que els duia deuria ser-ne ben conscient. És possible que l’opció més cobarda de no dir res sigui també la més educada. Mala cosa quan l’educació consisteix en fer com qui no veu coses, no pot sortir res bo d’això.

21.05.2018. Gossos.

A casa no tenim gos, tampoc en vaig tenir a ca’ls pares. Tot i així la gent que em veu per les xarxes socials de vegades em pregunta que fan els meus gossos. No tenim gos, però de tant en tant n’hi ha un parell que es passen uns dies a casa.

Ara fa un any vam tenir un gos ni més ni menys que tres setmanes a casa. Els cunyats marxaven de viatge de noces a un altre continent, i nosaltres ens vam quedar aquests dies el Chou, un brac creuat amb alguna altra raça que el fa ser encara més gran, 40 quilos de gos ple de força i energia a qui no hi havia manera de treure del llit per dormir. Ens hi vam haver de resignar, quin remei! És aquest, assegut al meu lloc al sofà:

L’altre és el Tro, el gos dels sogres que de vegades ens el quedem un dia o així si els seus amos necessiten algun dia sense haver-se’n de preocupar. Per això no en tenim: l’has de treure cada dia un parell o tres de cops, i quan fot un dia cabró d’hivern desitjaries que el gos fes servir la tassa del vàter com alguns gats, i no pots ronsejar al llit fins a hores indignes perquè al matí han de sortir. Per no parlar de marxar de cap de setmana o de viatge. Al final la solució serà tenir amics amb animals i fer xarxa per aquestes coses, no descobreixo pas res, conec a gent que forma part de grups d’aquests d’amics que quan ets fora van a casa i a part de revisar que tot estigui bé i regar les plantes socialitzen una mica amb els gats i controlen que no els falti menjar. Amb els gossos és més complicat perquè no pot estar sol a casa dies i dies com un gat i hi ha d’haver algú. Aquest és el Tro:

Al principi de tenir el Chou a casa pensàvem que les tres setmanes es farien eternes, però no, el vam trobar molt a faltar quan va tornar a casa. Això sí, els primers dies i després de les mostres d’alegria desbordada quan va veure els seus “pares” va estar uns dies ignorant-los una mica ajaient-se al sofà d’esquena a ells, coi que el van deixar amb uns estranys tres setmanes! I per molt bé que el tractem, casa seva és casa seva.

Potser algun dia acabarem tenint gossos, no ho sé, de moment els tenim a estones i això també està bé. I tenim decidit que quan volguem un gos l’adoptarem, aquest punt no admet discussió. Hi ha alguna cosa commovedora en la lleialtat dels gossos, en aquesta fidelitat incondicional, com uns amics més, amics no humans però amics. Aquí els teniu els dos, sort que tenim un sofà gran.

14.05.2018. Nit

Baixàvem d’un restaurant al Tibidabo després d’una boda. La ciutat desfilava a l’altra banda del vidre de la finestreta del seient de darrera del cotxe. Com que el recorregut feia baixada el cotxe semblava lliscar. La ciutat era un aquari on lluminosos peixos-cotxes de colors llampants es movien al nostre voltant, ballant. Un ford fiesta vermell va entrar a una rampa de pàrquing, totes les llums del darrera enceses com un arbre de nadal, aquell cotxe entrava als llocs amb la decisió que només es té els dissabtes a la nit.

Vam creuar la ciutat, volíem veure una cosa que va ser molt sonada però ja no hi vam ser a temps. Per això, enlloc d’agafar les rondes, vam creuar la ciutat de muntanya a mar. Circular de nit per Barcelona ja aleshores m’encantava i m’encanta ara, i a poc que pugui ho torno a fer. Els carrers de nit, amb les llums. Vaig llegir una frase en un còmic d’Spiderman, sobre Nova York de nit deia que “la ciutat semblava una gran joguina esperant que li donés corda”, és exactament això. És la ciutat amb la calma líquida i fosca dels aquaris, de les profunditats abissals, de llocs desconeguts per la humanitat i d’on pot sortir qualsevol cosa.

Resguardats rere els vidres, com uns voyeurs de la ciutat, les llums, la gent i un cert tipus de vida que només es dóna en moments concrets. Moments en que la ciutat és un organisme viu, i descansa i dorm i el que hi ha en marxa és només somni.

07.05.2018. Prestageries

M’agradaria tenir els llibres ordenats per autor, els autors agrupats per idioma i dins de cada autor els llibres en l’ordre en que van ser escrits, però això no sempre és possible. Quan no es disposa d’espai il·limitat es descobreix que la manera més eficient d’organitzar els llibres és per mides. És frustrant, és poc elegant i fa poc de bibliotecari, però és pràctic, i quan una cosa és pràctica i no ens podem permetre l’alternativa no cal ni discutir-ho, s’imposa.

No tenir espai il·limitat no vol dir que no hi hagi molt espai de la casa amb prestatgeries. La meva senyora insisteix en que quan ens comprem una masia (quan siguem rics) podré fer-m’hi una biblioteca absolutament descomunal, de moment vaig amunt i avall amb els meus llibres i les meves estanteries. Hi ha una estanteria que ha estat ja a tres cases, i les que encara li queden perquè és bona.

Intento organitzar els llibres dins de la limitació de les mides per autors, i hi ha autors que s’han guanyat una estanteria per ells sols per tots els seus llibres. Per exemple Manuel de Pedrolo i Roberto Bolaño. De Pedrolo vaig aplegar els llibres que tenia per casa, uns quants més que vaig comprar en una tenda de llibres de segona mà i ara vaig comprant coses que reediten (gràcies!), tot i que amb un autor que va escriure 128 llibres està clar que una sola estanteria no serà suficient. De Roberto Bolaño en tenia poquets (però els dos principals Los detectives salvajes i 2666) i quan em vaig enterar de la moguda amb els drets dels seus llibres vaig arrambar amb tot el que em faltava que havia editat Anagrama, tinc material de lectura bolañiana per temps. La meva devoció per Bolaño va venir en llegir els seus dos grans llibres i després d’aquests li perdono el que sigui.

Mirar els llibres o la biblioteca d’algú ens diu molt sobre aquest algú, el detall de quins autors s’han guanyat el privilegi d’un lloc destacat en una biblioteca també. O potser és una cosa que només jo m’hi fixo perquè estic una mica malalt d’això meu. Un altre autor amb una prestatgeria és Paul Auster, tot i els altibaixos en alguns dels seus llibres, els primers que va escriure i el monumental darrer el fan mereixedor d’aquest privilegi. N’hi ha algun més amb tots els seus llibres curosament agrupats, però de moment ens quedem amb aquests tres.

30.04.2018. Diumenge a Sant Andreu.

Els diumenges mai eren tan bons com ens prometíem el dissabte, però vists des dels dilluns eren una altra cosa. Són dies per la nostalgia, perquè és impossible no veure que el diumenge s’escola de manera irremissible cap al dilluns i la tornada.

Fins arribar a la vida adulta i poder decidir què feia (més o menys) m’havia d’acoblar al pla que tinguessin mons pares. De vegades el pla era quedar-se a casa, llevar-me tard i veure la tele amb mons pares, una sola tele, tothom al davant, i seguint el que hi havia a la pantalla. Recordo coses de la tele del diumenge: Fraggle Rock, Dallas, A cor obert, Gol a gol i fins i tot em sembla recordar la sèrie Els joves, tot i que la feien ja tard i molts gags no els entenia. Podria haver-me passat els diumenges fent altres coses però la tele tirava molt, curiosament amb molts menys canals que ara, però amb un cert respecte pels horaris.

De vegades el pla era anar a la plaça que hi havia prop de casa, amb la bici; o al solar que es veia des del balcó, el camp, amb la pilota de futbol. La plaça fa anys que va ser remodelada fins deixar-la desconeguda, i el camp fa temps que va ser edificat.

També hi havia l’opció del mercat de Sant Antoni, ja en vaig escriure una entrada fa temps.

Ja de més grandot de vegades quedava amb els amics. El barri no bullia de locals on prendre alguna cosa un diumenge tarda, eren pocs i amagats, com si el barri no fos gaire amic d’això de vagarejar de bars. El diumenge era el dia que tenia temps per fer el que fos i el que no hi havia eren gaires opcions, és una cosa que sempre m’ha semblat paradoxal. Calia fer alguna cosa per evitar aquella sensació en anar al llit el diumenge de “cony de dia perdut”, i aquesta motivació era capaç de fer atractius els plans més descabellats, però la sensació de fracàs i de buit i de diumenge perdut no sempre s’evitava. Tot i que si el pla descabellat havia tingut cert èxit la sensació aquella quedava ofegada i podíem començar el dilluns amb una ressaca per inaugurar la setmana amb tots els honors.

23.04.2018. Sant Jordi.

Un any més la gran festa dels llibres i les roses. Als que ens agraden els llibres i les llibreries no és un dia que ens apassioni especialment, les llibreries estan plenes de gent, no es pot fer ni un pas pel centre, no és un dia per mirar i remirar i decidir el que comprem, o anem directament a per un llibre que ja portem triat de casa o ens haurem de deixar aconsellar pels llibreters (que és sempre una bona idea). No és un dia que ens apassioni, però no deixa de fer gràcia que una afició minoritària com llegir sigui la protagonista absoluta un dia l’any, un dia que a les editorials i a les llibreries els ajuda a equilibrar els comptes.

I cal no oblidar l’altre protagonista del dia, les roses. Les roses i que Sant Jordi sigui el nostre dia dels enamorats fa que poguem prescindir completament del Sant Valentí que els centres comercials ens han imposat amb calçador quan aquí no l’havíem celebrat a la vida. Llibres i roses i amor… és una festa sense competència possible, cal que la cuidem i la conservem… Sant Jordi serà sempre nostre!

 

16.04.2018. Post Saló.

Escric això abans que es publiqui, però no he pogut evitar veure que aquesta entrada sortirà just després del Saló del Còmic de Barcelona, una de les cites de l’any pels amants del novè art. N’he parlat en altres entrades, si teniu curiositat l’enllaç és aquest. I les imatges seran reaprofitades, què hi farem!

Els meus records del Saló es remunten a quan encara anava a l’institut i el Saló encara era a l’Estació de França. Sí, sóc un antic però hi ha gent que encara recorda l’anterior emplaçament al Mercat del Born (previ a tota la reforma que l’ha deixat com està ara). L’estació de França era un emplaçament horrorós, perquè a més a més també funcionava com a estació de trens i els anuncis de megafonia es superposaven. L’estació és arquitectònicament fantàstica, però té uns sostres molt i molt alts per quan els trens anaven a vapor, era un lloc fred de collons.

L’Estació de França, un dia sense Saló

Després d’anys d’assistir-hi com a fan vaig treballar-hi un parell d’anys, va ser divertit veure-ho una mica des de l’altra banda. Era un d’aquells que canviaven entrades per còmics, o podia estar vigilant una exposició, o indicant a la gent on estava informació per si havien de cridar per megafonia algun nen perdut o… El que calgués.

Saló del Còmic, edició 2013

Amb el temps i ja amb el Saló al que apunta a ser emplaçament definitiu he perfeccionat la meva rutina d’anar al Saló. Bàsicament agafar-me un dia de festa una maleta ben grossa i anar a passar-ho bé. També jo com a lector de còmics he canviat. Segueixo llegint-ne però ja no és allò d’anar-los a buscar mes a mes, estar atent al dia que sortien i aquestes coses. Tampoc llegeixo el mateix tipus de còmics, els superherois han deixat pas a molts altres gèneres. El Saló és quan em retrobo amb el meu jo de fa més de vint d’anys (hòstia puta! sabia que era mala idea comptar els anys), un cop a l’any no està gens malament. També quedo amb un col·lega per anar-hi i, si hi ha sort, dediquem el dia a regirar còmics i mirar material antic, consultant les nostres llibretes per assegurar-nos que aquell número no el tenim. Escric això just abans i no està clar si aquest any podré repetir amb el col·lega o anirem cadascú pel seu compte.

El Saló també ha canviat més enllà de l’emplaçament. Botigues que abans hi eren ara ja no hi són (on és Antifaz?), o editorials (i Aleta?), i stands que han canviat del tot el plantejament que feien abans pel Saló (penso en l’stand de La Cúpula que tants recordem, o el de El Jueves). No sé cap a on va el Saló, que fnac i corte inglés tinguin stands crec que és un molt mal senyal. Sembla que la idea és imitar les convencions americanes, és una opció que potser li garantiria millor el futur, però perdria part del seu encant. Un encant minvant i que comença a trobar-se millor al Graf.