Parada i fonda

És una amenaça més o menys recurrent però necessito decidir que faig amb aquesta pàgina, i per fer-ho necessito parar. La primera entrada és del 10 d’octubre del 2011, quasi 6 anys, en temps d’internet una barbaritat.

Això havia de servir per fer autobombo del meu llibre. Les xifres de vendes em diuen que, sense entrar en la meva capacitat com a escriptor, no estic especialment dotat per vendre. Tampoc escric tants llibres (2 des que tinc això en marxa) i darrerament quasi només he escrit articles dels viatges que faig.

Simultàniament a aquest “no sé què fer amb cescllaverias.cat”, el meu altre blog Els llibres del Senyor Dolent funciona millor, potser vol dir alguna cosa i hauria de tirar cap allà?

I  què en faig d’aquest xiringuito?

Un blog d’opinió com n’hi ha milers? Com si la meva opinió interessés algú? Un lloc on penjar avenços dels meus llibres? O peces més o menys literàries que no sé si conduiran a res en concret?

Nude Art Snapshot (c) Eric Le Sourd, Creative Commons

Tinc els meus dubtes sobre l’idoneïtat d’un blog per segons quines coses, i a part les meves limitacions, que seria un altre tema.

Ja hi ha blogs de viatges, i de llibres, i de tots, no té massa sentit afegir-ne, i tampoc sé si vull, si m’ho passaré bé fent-ho o les hores que hi dedico faria millor dedicar-les a escriure novel·les que és el que m’agrada.

Sí tinc clar que en el futur no hi haurà versió en castellà. Semblava una bona idea, com l’autoedició i traduir els llibres al castellà per tenir més públic. Quina visió de negoci la meva! Si això sobreviu ho farà només en català.

Que ningú es pensi que aquest és un post pessimista d’algú deprimit, no és això. Però cada cert temps em mola replantejar-me coses, un rellançament, un reboot si es vol, i trobo que ara toca.

Ja ho he dit, però hi torno: la primera entrada és del 10 d’octubre del 2011, quasi 6 anys! Potser això ha estat l’escalfament i ara he de començar de debó, vulgui dir això el que sigui.

Resumint: no sé què faré, tinc idees però necessito sospesar-les i destriar-les i jugar amb elles per decidir-me, necessito parar, pensar-ho amb calma.

Així que li dono vacances a aquesta pàgina per una temporada.

Atenes, fins a la propera

Un dia amb poca història i poques fotos. Un darrer dia molt típic, recollir l’habitació, gaudir de l’esmorzar de l’hotel (molt bo) i deixar les maletes allà, i passejar sense rumb. Les coses principals ja les havíem vist així que ens quedava passejar fent temps i comprar souvenirs. A més a més en teoria no hi havia vaga però volíem anar a l’aeroport amb temps suficient.

Al fons el nostre hotel.

Visitem amb una mica de calma les columnes del temple de Zeus Olímpic, d’una mida colossal. I ens serveix la mateixa entrada de l’Acròpoli, hem tret molt rendiment a aquests 12 euros.

Anem a Plaka a pels souvenirs, fem una cervesa en una terrassa al sol i dinem. Un altre cop un dinar magnífic a molt bon preu, amb aquest tros de dinar ens despedíem de Grècia.

A l’hotel a recollir les maletes i metro cap a l’aeroport, aquesta és la seva pàgina web en castellà. Arribem molt bé a l’aeroport (una hora de trajecte en total) i allà ens toca esperar el nostre vol que va amb retard i així posem fi a aquesta escapada grega i li diem a reveure a Atenes.

Atenes sota la pluja

La veritat és que fins al quart dia a la ciutat el temps ens havia respectat força. Temperatures suaus que baixaven una mica si s’ennuvolava el cel o cap a l’horabaixa, força normal. Però la treva s’acabava. Havíem vist el més important, així que ens prendríem amb calma el que quedava.

Fem cap a Monastiraki, que hi ha mercat i a més a més algunes coses que volem veure: l’Àgora romana, la Biblioteca d’Adrià i l’Àgora antiga.

L’Àgora romana només la vam veure per fora, i per cert l’entrada de l’Acròpoli ens va donar accés a la Biblioteca d’Adrià, l’Àgora antiga i l’endemà ens en donaria al temple de Zeus Olímpic que vèiem des de l’hotel. Això és l’Àgora romana:

El recinte de la Biblioteca és força gran, amb poca cosa encara en peu.

I l’Àgora antiga és un espai simplement immens però on només queda en peu un temple dòric, i moltes restes, no en vam fer una visita completa perquè la pluja ja ens estava començant a cansar. Compta amb unes vistes molt interessants.

Com que en tot el matí no va parar d’anar plovent, després de dinar en un restaurant de Monastiraki petat de gent (turistes i grecs) però senzill i típicament grec (de debó, no de postal), vam fer cap a l’hotel a fer una migdiada fins a l’hora de sopar, almenys estaríem secs i gaudiríem d’una habitació d’un 4 estrelles. Demà tocava tornar.

 

Ressenya de: Prostituto de extraterrestres, de Rafael Fernández

Darrer llibre de Rafael Fernández, també conegut com Ezcritor. Aquest no és un llibre que et sedueixi, t’agafa pels collons i t’arrossega. A mida que anava llegint les opcions es reduien a dues: o el Rafa és un escriptor collonut o està molt malalt i molt fatal de lo seu… tampoc són opcions excloents.

La història de Mierda, Pedo, Merchi, Paca Rosa (sí, heu llegit bé), David… no hi ha bons, tots són exemples d’éssers humans despreciables, ni com a menjar per gossos servirien (en cas de que sentissim apreci pels animals). Però no són simplement dolents, o no del tot. Hi ha les seves circumstàncies.

Mierda està en un matrimoni que sent com una presó, Pedo també, Merchi està fatal des que un dofí la va violar (a mi no em pregunteu), Paca Rosa ha aconseguit ser presentadora de televisió com ens podem imaginar, i David era un policia normal fins que va decidir montar un petit imperi de prostitutes i… per què seguir?

No és un llibre per tothom. Els personatges són odiosos i tota la narració és en primera persona, o sigui que tindreu homofòbia, masclisme, misoginia, clasisme, racisme i pràcticament qualsevol cosa que us pogueu imaginar per retorçada que sigui, per ofensiva que resulti. No es pot dir allò de que els personatges eren bons i el món els va convertir en el que són, no del tot, ells ja eren dolents abans, però no tant, les circumstàcies són les que han disparat això, tots som dolents, però hi ha qui decideix deixar anar a la bèstia…

Com que ja m’he llegit tots els seus llibres (excepte un d’infantil perquè vaig fatal de temps) puc posar-me en plan erudit i situar aquest llibre dins la seva obra. No és un dels llibres protagonitzats pel seu alter ego Sigmundo (les seves aventures de moment van acabar a El comedor de coños), és un llibre de ficció del tot, no basat en la seva vida. Per tant seria una mica com Un bebé o Los alucinantes viajes en el tiempo de los EEUU, escriure partint de la propia experiència és una cosa, posar-se a inventar sense aquesta base (o sense aquesta base tan clara) té mèrit, i aconseguir una novel·la que no es caigui és una tasca difícil, i se’n surt, se’n surt molt bé.

Fa anys que Rafa s’autoedita, cansat de rebre negatives de les editorials o que li demanessin treure les fotos i afluixar una mica en tot el tema de coses ofensives, s’ha llençat a la piscina i ha aconseguit sortir-se’n i vendre els seus llibres, llibres 100% lliures i salvatges, a un preu ajustat i te’ls envia i te’ls dedica, i per cert, el trobareu aquest Sant Jordi a la parada d’Alibri a Rambla de Catalunya 20 (BCN), de 8 a 9 del vespre (o de 20:00 a 21:00h, com preferiu).

Atenes, ens llevem ben d’hora ben d’hora per visitar l’Acròpoli

Ens llevem a les 6, estem esmorzant a l’hotel a les 7 (sí, de vacances portem un ritme relaxat) i som a la cua de les taquilles per pujar a l’Acròpoli a les 8, tenim per davant a molt poqueta gent. És el monument més visitat d’Atenes (amb moltíssima raó) i som en temporada alta, o sigui que la recomanació que fem és de matinar, a més a més de poca cua hi haurà poca gent (això és relatiu) allà dalt.

Ja ens comencem a conèixer el passeig que va per la falta del turó on està situada l’Acròpoli, amb el seu impressionant Odèon d’Herodes Àtic.

L’entrada val 12€ i ens servirà per més atraccions arqueològiques. Entrem per la porta dels Propileus. Era tant d’hora que ens vam trobar amb un petit grup de soldats grecs que baixaven de la muntanya (marcant el pas), suposo que els responsables d’hissar l’enorme bandera grega que oneja al capdamunt de tot.

Fem fotos al temple de Nike Àptera, jònic, i només creuar l’entrada allà ho tenim.

A l’esquerra l’Erectèon, amb les seves cariàtides, i a la dreta l’obra mestra del dòric, el Partenó. Quasi 2500 anys de marbre, el bressol de la civilització. No puc deixar de repetir que venir d’hora ha estat un encert.

Això era l’estrella del viatge, i el motiu per triar Atenes, i s’ho cal, a partir d’aquí ja tot faria baixada. En sortir d’allà dalt fem cap a l’estadi Panathinaikó, que el dia abans ens el vam trobar ja pràcticament tancat.

L’entrada inclou poder visitar un petit museu muntat a l’interior amb una mostra de tots els cartells olímpics i les diferents torxes que s’han fet servir. És prou interessant, però l’impressionant és l’estadi, d’unes dimensions molt més que respectables per estar fet a finals del segle XIX i imitant els estadis clàssics (els estadis tal i com els coneixem i els camps de fútbol, amb alguna excepció, són pura arquitectura del segle XX en endavant).

Vam remuntar pel parc que hi ha des d’allà fins a la plaça Síndagma, i allà vam agafar el metro. Volíem veure el Pireu i per això necessitàvem metro i trasbordament, ho vam aconseguir sense perdre’ns. La part on ens deixa el metro és poc agraïda, és des d’on surten els ferris cap a les illes, a l’estiu deu ser un no parar. Després de dinar en un lloc petit prop del mercat (ens vam posar fins a dalt de peix per 25€) arribem a la part de port esportiu, i aquí el passeig és una mica més agrait.

Tornem al centre i a l’hotel a descansar una mica fins l’hora de sortir a sopar. Volíem sopar a Monastiraki, però acabem en un racó xulíssim de Plaka, un restaurant amb música en viu on sopem prou bé per 39€. Ja sé que repeteixo molt els preus, és que em costava de creure que menjessim dues persones per aquest preu.

Un parell de fotos nocturnes de Plaka fetes amb el mòbil per tancar aquesta entrada.

Atenes, primer dia (complet)

Ens vam llevar, vam esmorzar a l’hotel i ens vam disposar a passejar. Era el 25 de març, festa nacional, ens semblava que l’Acròpoli era tancada però no el museu que hi ha al peu de la muntanya amb totes les peces d’art que els anglesos no es van endur al British Museum. Però a Grècia la festa nacional vol dir exèrcit, i la desfilada la teníem pràcticament al nostre hotel.

Grècia té un exèrcit gran, sobretot si el comparem amb altres exèrcits de països amb una població similar. També tenen un conflicte amb Turquia, sobretot per l’illa de Xipre, i Turquia és molt gran així que no sembla que Grècia, tot i les retallades, redueixi efectius militars.

El museu de l’Acròpoli estava obert, és una visita obligada. Al mateix nivell que l’Acròpoli en sí i el Partenó.

Les vistes del Partenó són constants i s’aniran repetint molt, no em penso disculpar, això és un viatge a Atenes!

Sortint d’allà estàvem una mica sense saber cap on anar, i vam decidir tirar cap a l’hotel i passejar pel parc que veiem des del menjador. Les columnes corínties del temple a Zeus Olímpic deixen intuir un temple d’unes dimensions colossals.

Arribàvem a un lloc conegut gràcies a la televisió com a escenari de manifestacions. Tot i que la situació a Grècia no havia millorat tampoc vam trobar un ambient dolent. Suposo que la gent s’acostuma a tot, o es resigna, en fi, a la plaça Síndagma vam aprofitar per refugiar-nos de la pluja en un bar.

La guàrdia nacional, després hi tornarem.

Vam tirar cap a Monastiraki, i ens vam trobar amb aquesta esglèsia bizantina (amb un aspecte que recorda al nostre romànic) del segle XI, l’esglèsia Kapnikarea.

I ja de seguida el centre-centre de la zona de Monastiraki.

Un cop aquí vam enfilar-nos una mica, el carrer que pujava tenia unes bones vistes i ja era hora de provar una mussaca! És el plat nacional, i pràcticament a tots els restaurants en preparen, el preu i la qualitat poden variar però no és un plat lleuger, això sí és ideal si heu de caminar.

El dia abans ho havíem començat a veure però avui confirmàvem que es podia menjar bé i barat a Atenes. No és una bogeria i cal mirar una mica els preus abans d’entrar.

I el dinar, amb les vistes, va ser fantàstic.

 

Volíem visitar el Mont Licabet, això volia dir que havíem de tornar enrere, vam tornar per un carrer menys turístic i vam donar una ullada a una Atenes més real.

De nou a la plaça Síndagma vam poder veure l’espectacular canvi de guàrdia. L’uniforme sembla ridícul, però no us fieu dels soldats amb uniformes ridículs, la Guàrdia Suïssa del Vaticà tenen un uniforme absurdament ridícul però són un cos militar d’elit. I juraria que és el mateix cas.

Al Mont Licabet s’hi arriba amb un telefèric. Vol dir això que ens estalviarem una pujada? A mitges. És un telefèric d’aquells que van per sota terra, i no s’agafa precisament al peu, més aviat a mitja muntanya. Una muntanya completament urbanitzada, o sigui que a pujar i fer escales i esbufegar… Després per 7€ el telefèric ens deixarà a dalt d’aquesta muntanya (on deu fer segles que no es veuen els llops que li donen nom).

Les vistes són espectaculars, es veu tot Atenes, sorprenen les dimensions de la ciutat, és realment molt i molt gran.

A més a més, la llum i els núvols donaven un aspecte fantàstic, sobretot cap a la part del port.

Tirant de zoom no era difícil agafar els monuments més destacats.

En algun moment ens havíem de fer la típica foto.

De baixada es va posar a ploure amb ganes i ens vam refugiar en un bar, en sortir vam anar de camí cap a l’hotel passant per l’estadi Panathinaikó, on ja no vam poder entrar per l’hora que era.

Es va construir al segle XIX, no és un monument de la Grècia Clàssica, però va ser on es van celebrar els primers jocs olímpics de l’era moderna el 1896.

A l’hotel vam aprofitar per descansar una mica abans d’anar cap a Plaka a sopar. Però ens vam anar fixant en els noms dels carrers per no perdre’ns en tornar. Vam menjar en una terrassa d’un bar, en una part de carrer en pujada plena d’escales i terrasses de bar. Vam menjar moltíssim i no ens vam poder acabar el menjar, entre els dos no va arribar als 40€ en plena zona turística. Aquest seria un viatge on gaudiríem del menjar.

Gràcies a haver-nos-hi fixat vam poder tornar a l’hotel de seguida. I ens convenia dormir, l’endemà ens tocava matinar de valent, però valdria la pena!

 

Atenes, arribada

Visitar Grècia i poder veure en persona el Partenó és una cosa que sempre m’havia atret, amb aquesta idea i poc més vam decidir el nostre viatge de Setmana Santa. També tenia interés en saber si podria llegir els cartells amb el grec clàssic que vaig aprendre a 3er de BUP (vaig fer lletres pures).

La primera impressió del país no va ser la millor. L’aeroport està connectat amb la ciutat via metro, tren i bus, però tant el metro con el tren estaven de vaga, vaga absoluta i a totes les pantalles només es llegia STRIKE, ni rastre de serveis mínims, potser ni existien. Jo estic a favor de les vagues en general i només em vaig recordar de la mare dels treballadors en una vaga (la vaga o el que fos de controladors aeris el desembre de 2010). Tocaria arribar a Atenes en bus.

 

El bus X95, per 6€ ens va dur a la ciutat. Un bus pràcticament col·lapsat de gent, que feia el que bonament podia, vam fer una bona estona de cua i després més de dues hores de viatge, anxovats i a peu dret, fins arribar a la plaça Syntagma. I d’allà caminant fins a l’hotel. Quan preparàvem el viatge i miràvem on allotjar-nos vam trobar una oferta en un hotel de 4 estrelles i ni ens ho vam pensar, era aquest.

Vam registrar-nos, vam deixar les maletes i vam sortir, eren quasi les cinc i no havíem dinat, vam caminar direcció a l’Acròpoli i vam menjar alguna cosa semblant a un kebab, i ja amb la panxa relaxada vam caminar pel passeig que hi ha rodejant l’Acròpoli. És la foto d’Atenes, és el lloc, i a aquella hora, amb el canvi de llum del capvespre, era espectacular.

Va ser una presa de contacte molt ràpida amb la ciutat. I les primeres sensacions no eren del tot bones. La ciutat sembla caòtica i el trànsit és infernal, i les voreres estan molt fetes pols, gran part de la ciutat està així com deixada (no faré l’acudit aquell de “ja podrien repintar el Partenó”), potser és un efecte de la brutal crisi que pateixen o potser aquest és l’aspecte normal de la ciutat.

Ens havien recomanat per passejar i per menjar les zones de Plaka i Monastiraki, i és el que vam fer, i ens vam perdre a l’hora de tornar a l’hotel. Una cosa bona d’Atenes són els preus, mirant una mica és possible sopar a preus d’allò més raonables, però cal mirar que allà (com aquí) també els encanta fotre la gran clavada als turistes.

 

This is Anfield

Això va ser una escapada de cap de setmana per celebrar el meu aniversari. Sóc futbolero, moderadament almenys, i una cosa que volia viure era l’ambient en un camp de fútbol anglès, i un camp que tenia una mítica especial i que en feia il·lusió era el camp del Liverpool F.C., Anfield.

liverpool_2015_12De Liverpool es diu que és una ciutat que té dues coses, els Beatles i l’equip de fútbol (i l’equip és el Liverpool F.C., encara que els de l’Everton es queixin). És força cert, la ciutat vivia gràcies al port i és la típica ciutat anglesa industrial, res a veure amb Londres.

livjlVam aterrar a l’aeroport John Lennon, i allà vam agafar un bus (el 82A) que ens va deixar a tocar de l’Ibis on ens allotjaríem al davant del Albert Dock. Aquest hotel també és molt aprop del complex (amb estació d’autobusos) Liverpool One, molt útil per tornar o moure’s per la ciutat en bus.

Dues coses de l’arribada a Liverpool: primer el temps, típicament britànic amb pluja i vent i fred… i després els semàfors. Els semàfors a Liverpool semblen estar rematadament mal posats. Arribes a un pas de peatons i comences a buscar el semàfor a l’altra banda i no hi ha manera, fins que girant el cap el trobes i no t’expliques a qui se li ha acudit posar el semàfor allà. Per poder veure el semàfor i saber si has de passar has de girar el cap de manera que veus de cara els cotxes que venen, i això en un país on els cotxes circulen al revés és un detall. Tenim tant interioritzat que els cotxes van per la dreta que no seríem els primers continentals atropellats per un cotxe que ni hem vist venir.

liverpool_2015_01Vam anar primer al Dock, perquè el teníem al davant i perquè menjar alguna cosa començava a ser urgent.

liverpool_2015_02liverpool_2015_03liverpool_2015_04Era una escapada de dos nits fora, vam aprofitar aquesta primera tarda per passejar i intentar anar-nos refugiant d’una climatologia molt poc amable. Vam passejar, ens vam acostar al centre, i vam passar per Chinatown on vam sopar. La veritat és que després d’haver visitat Chinatowns com els de Londres, New York i sobretot San Francisco, el de Liverpool ens va sembla molt molt petit, molt poca cosa, de totes maneres vam poder sopar prou bé a un preu raonable (i amb el temps que feia les sopes entraven de conya).

liverpool_2015_05liverpool_2015_07També vam passar per davant de The Cavern, i hi vam entrar una mica, hi ha una certa confusió amb el lloc on van tocar els Beatles als seus inicis realment, i com que tots els bars de la zona volen fer negoci costa una mica treure’n l’entrellat.

liverpool_2015_06liverpool_2015_10_1liverpool_2015_10_2Vam anar a dormir que el plat fort era l’endemà.

Tocava visita a Anfield. La meva senyora va intentar comprar entrades però va ser impossible, es van vendre en 5 minuts. El nostre pla era anar a Anfield que tindria una pinta maca en dia de partit, fer el tour pel camp i mirar si per un casual podíem comprar dues entrades, si era que no doncs veuríem el partit en algun pub proper.

liverpool_2015_08liverpool_2015_09liverpool_2015_10Vam buscar un lloc on fer un esmorzar anglès normalet (ous, cansalada, mongetes, tomàquets…), i després a esperar sota el fred el bus que ens portava i on vaig poder preguntar a un altre passatger “Is this Anfield?” en acostar-nos al camp.

liverpool_2015_13Com que encara faltava pel nostre tour vam preguntar si seria possible comprar entrades i vam anar cap a les taquilles. I sí! No estaven juntes (tot i que molt aprop), i no eren barates, però vam fer la gràcia i vam comprar-les, veuríem el partit Liverpool contra West Bromwich Albion.

liverpool_2015_11Vam visitar el camp, el museu, vam veure la gespa i l’única banqueta on seuen els dos equips, ens van comentar que el vestidor visitant no està insonoritzat per acollonir els jugadors amb el públic bramant, i no vam poder veure els vestidors en ser match day, però sí el passadís. Els jugadors han de saltar al camp per un passadís molt estret i amb un cartell mític.

liverpool_2015_14I el camp!

liverpool_2015_15El partit era a les 4 de la tarda, així que vam buscar on menjar alguna cosa, vam fer unes hamburgueses en un pub proper i erem al camp una bona estona abans del partit. Les grades eren cobertes i el plugim no es notava, i l’ambient era inigualable amb el camp completament ple.

liverpool_2015_16Un detall, abans del partit el públic, tot el públic, canta You’ll never walk alone, posa la pell de gallina:

El partit va acabar amb un 2-2, però com que l’equip de casa va poder empatar en temps de descompte va colar com una victòria dels nanos d’en Klopp.

liverpool_2015_17La sortida va ser complicada perquè tots els carrers dels voltants estaven tallats al trànsit i ens vam haver d’allunyar força per poder agafar un bus. Al final en vam agafar un cap a Liverpool One que ho teníem prop de l’hotel.

liverpool_2015_18Entre una cosa i l’altra havíem fet el dia, vam sopar al Albert Dock (concretament aquí) i en sortir vam fer algunes fotos nocturnes.

liverpool_2015_19liverpool_2015_20liverpool_2015_21L’endemà va tocar desfer el camí cap a l’aeroport i tornar cap a casa. Vaig celebrar el meu aniversari fent de les coses que més m’agraden, viatjar i veure un partit a Anfield que era una cosa amb la que sommiava de feia temps.

liverpool_2015_22

Despedida a Venice

El darrer día va tenir molt poca història, vam sortir del hotel i vam anar cap a Los Angeles, concretament a un Motel 6 a Inglewood, a tocar del LAX. Els Motel 6 són una cadena molt present a Califòrnia, són hotels senzills, barats i fiables.

Després dels poc menys de 400 kilómetres de viatge no volíem entaforar-nos a les autopistes, així que vam anar a lo segur, vam anar a dinar, passejar i passar la tarda a Venice, que ens havia agradat uns dies abans. Vam menjar al Sidewalk Cafe, jo concretament una pizza Cormac McCarthy, que ja són ganes de posar un nom d’escriptor a una pizza.

pizzaI ja amb la panxa plena a passejar pel passeig marítim de Venice.

venice_01venice_02venice_03venice_04Aquest skater em va venir a demanar calés per haver-li fet fotos, no vaig pagar, crec que em va insultar.

venice_05Ja vaig parlar de Venice en aquesta altra entrada, és un bon lloc per passar-hi una estona, sobretot si no tens ganes de jugar a la loteria que suposen les autopistes, tant t’hi pots estar vint minuts com dues hores per mateix trajecte.

venice_06venice_07venice_08venice_09El cartell demostra que són gent previsora. En aquell passeig marítim també és possible comprar records, i peces de roba, elegants i de bon gust com podeu veure a la foto.

spankI res més, això ja està.

venice_10venice_11venice_12Posta de sol i final de viatge, un grandíssim viatge, el millor que hem fet… de moment!

sunset

Pacific Coast Highway

pch_01Això s’acabava, teníem dos dies per fer la tornada a Los Angeles i agafar al LAX el vol que ens tornaria a casa (passant per Estocolm). Havíem de recórrer la distància que separava San Francisco de Los Angeles, amb una parada a San Simeon per fer nit i si teníem temps visitar el Hearst Castle (o el castell de Ciutadà Kane, com preferiu).

pch_02pch_03pch_04La ruta més ràpida és per autopistes, però vam trastejar al GPS i vam anar seguint les indicacions cap a PCH o Pacific Coast Highway, una de les primeres autopistes dels Estats Units i una passejada per un balcó sobre el mar. L’Oceà Pacífic per una banda i el Big Sur per l’altra.

pch_05pch_06pch_07I res més, duiem alguna cosa de menjar i beguda, li estàvem treient partit a la nevera comprada a Las Vegas. Cotxe i paisatges espectaculars, i una bona kilometrada.

pch_08Abans d’arribar a San Simeon vam veure un aparcament pràcticament a peu de platja amb tot de gent, però ningú baixava a la platja. Hi havia una colònia de lleons marins, i de fet estava prohibit acostar-s’hi (i deu ser perillòs).

pch_09pch_10pch_11pch_12pch_13En arribar a San Simeon vam fer cap al Hearst Castle, però acabava de marxar el darrer grup i ja no hi havia visites fins l’endemà. Però l’endemà havíem d’arribar a Los Angeles, així que vam sacrificar aquesta visita (de fet el sacrifici va ser de la meva senyora, jo el castell el vaig visitar en un viatge anterior el 2007).

pch_14pch_15pch_16pch_17pch_18A l’hotel vam reservar un hotel pel dia següent a Los Angeles i prop del LAX, sabíem el que era el trànsit en aquella ciutat i no volíem riscos. I vam acostar-nos des de l’hotel al mar, a la platja a gaudir de les postes de sol al Pacífic i afartar-nos de fer-ne fotos.

pch_20pch_21pch_22pch_23pch_24pch_25pch_26Vam sopar en un restaurant mexicà (juraria que aquest però no n’estic del tot segur), i a fer nones, el viatge s’anava acabant.

pch_19