15.01.2018. Turismefòbia.

No és fàcil. La meva postura sobre el turisme no és del tot clara, i la puc canviar, però de moment és aquesta: el turisme a Barcelona és excessiu, de fet fa uns anys, potser deu, que va començar a ser excessiu, i no ha parat de créixer.

No se m’escapa el fet que jo mateix sóc turista quan marxo de vacances, per això la meva postura en tot aquest tema és més problemàtica, a falta de problemes reals ens preocupem amb això al primer món.

No estic a favor de rebentar les rodes als busos turístics, ni d’enviar als turistes en direcció contrària, ni res de tot això. Tampoc m’empasso que el turisme sigui aquest mannà que ens salvarà de tot i que pràcticament són diners caient del cel. Els diners del turisme tenen dues característiques per mi força indiscutibles: són menys dels que ens diuen, i van a molt poqueta gent.

Hi havia un temps en que Barcelona no tenia més turistes que els que baixaven de la Costa Brava quan el dia estava núvol. En aquella època Barcelona tenia escoles i sanitat col·lapsades, unes infraestructures completament sobrepassades, un transport públic que no donava abast, una certa inseguretat i desigualtat. Ara que tenim un munt de turistes tenim escoles i sanitat col·lapsades, unes infraestructures completament sobrepassades, un transport públic que no dóna abast, una certa inseguretat i desigualtat.

Potser només és la meva percepció, però d’això va el tema. Si els beneficis del turisme no es perceben els efectes perniciosos sí, i curiosament afecten com sempre als que menys culpa en tenen. La gentrificació no afecta als màxims beneficiats pel turisme, als que criden quan a un sindicat se li acut fer coincidir una vaga amb un congrés, no, afecta als de sempre. I si a mi em fotessin fora de casa per posar un apartament turístic començaria a veure el tema de punxar rodes o fer pintades amb uns altres ulls.

I només a tall d’exemple hi ha ciutats amb més turisme que Barcelona i que ho han gestionat molt millor, també hi ha exemples a l’altre extrem com per exemple Venècia.

08.01.2018. Què és morir-se?

Una de les grans preguntes de la humanitat i que, de retruc, ens porta a coses com el sentit de la vida, a si hi ha un més enllà.

El que sabem del cert és que quan deixes de viure et mors (tots sabem el que biològicament vol dir morir-se), i mort et quedes. No ressuscites ni al tercer dia. ni al tercer any, ni res de res, s’ha acabat, i la matèria que ens forma s’anirà convertint a velocitat variable en el que toqui: pols, cendra, terra… els àtoms romandran però potser formant molècules diferents. Això és el que sabem, res d’una altra vida, res d’un més enllà, res de cel o infern… res de res.

Però la idea de quan ens morim trobar-nos amb gent estimada i que ja no hi són doncs mola, fins i tot diria que conforta. Aquesta idea tornar a veure i estar amb algú que s’ha mort ajuda a recordar a qui ja no hi és i a afrontar el tràngol amb una mica d’esperança. Podria ser que al moment de la mort el cervell creés aquesta al·lucinació, un moment final d’una certa alegria, l’emoció del retrobament, la felicitat ho omple tot. No hi ha res més, però el cervell pot enganyar-te i fer-te més passador el trànsit, una manera de creure en el darrer moment que potser no està tan malament això… i després res, apagada, fos a negre.

Sóc ateu, així que el tema de cel i infern doncs no, però la idea d’aquesta al·lucinació final ja em va bé i encaixa amb els meus ideals. Potser la vida és la tria d’uns ideals que no facin trontollar tota la resta de la nostra personalitat, o potser és que jo sóc així d’estrambòtic.

29.12.2017. Rituals de finals d’any.

Hi ha algunes rutines que acompanyen els finals d’any. Tenir el meu aniversari el 14 de desembre i el de la meva senyora el mes vinent fa que de vegades aprofitem els dies per fer escapades, fa uns anys va ser Nuremberg i el seu mercat nadalenc, i aquest any Nova York, serà inevitable que en parli una mica.

Repasso i compto els llibres llegits, sempre menys dels que m’agradaria, com a Senyor Dolent faig la selecció dels millors, i a l’ordinador creo una nova carpeta. No m’hi mato, creo una carpeta amb el número de l’any que comença i hi trasllado totes les coses que tinc a mitjes per tenir-hi fàcil accès.

Cada cop són més les coses que passo i copio d’una carpeta a la de l’any següent. Una novel·la que no aconsegueixo donar per acabada, una altra que va fent molt lentament, i un parell de coses que he començat i encara no sé en què acabaran.

I després hi ha aquest blog a més a més.

Sé que s’està acabant l’any quan penso que he de fer la selecció dels millors llibres i que seria hora de crear una nova carpeta, també veig molt a la família i inevitablement acabo atrapat en espirals de compres. La meva venjança a tot això? El dia 31 em quedo a casa, menjar de conya per dos, raïm i tele fins que ens entra la son.

I una cosa sobre la tele. Acabem enganxats al programa Cachitos de TVE, però amb els anys que fa que funciona i l’arxiu que tenen no seria hora que TV3 fes alguna cosa semblant ni que sigui per col·locar-la en algun dels seus canals? És una idea que llenço.

Programo aquesta entrada perquè no aparegui el dia dels innocents, i fins l’any que ve!

20.12.2017. I si segueixo així?

Aquestes darreres entrades duen l’etiqueta Projecte 2017. I ara potser ja tocaria canviar-ho a 2018, o ho puc deixar com a recordatori de l’any que aquesta pàgina va prendre un altre rumb. Després de dedicar-me a l’autobombo per vendre els meus llibres, o a explicar els meus viatges, o les visites al saló del còmic o qualsevol cosa. Una versió al segle XXI i salvant les enormes distàncies del Quadern gris de Pla? [Sóc conscient que el menciono cada dos per tres, intentaré deixar de fer-ho]

Tinc la meva llibreta, el meu altre diari, o sigui que si donem això per bo com a diari en tinc dos. Dos diaris paral·lels es justifiquen igual que un: no necessiten justificació. Quan en una novel·la començo a explicar la meva vida desvariejo i m’he de corregir, quan la meva llibreta-diari començo a novel·lar tinc la sensació contrària, com si hi hagués un hipotètic lector (joder espero que no!) que em pogués dir que si això és un diari que foto explicant-li una trola. Les fronteres no sempre só clares.

Hi ha gent que em diu que aquestes entradetes li agraden. I he de reconèixer que són pràctiques i en ser més curtes i quasi no tenir imatges porto una regularitat francament bona (aquelles entrades de viatges amb 50 fotos portaven una feinada de mil dimonis). Potser després dels anys aquesta pàgina s’ha trobat a sí mateixa, ara només cal que la trobi la gent. És un tema en el que no m’hi penso capficar ni poc ni gens. Tots els experts en màrqueting digital diuen que el principal per aconseguir visites és el contingut, com que jo no tinc ni puta idea de vendre (i tinc caixes amb llibres a casa que ho demostren) aniré carregant contingut, per compensar, o intentar-ho si més no.

I per cert, demà toca votar, serà un descans no haver d’anar a fer guàrdia a les putes sis del matí i no preocupar-nos perquè la poli vingui a repartir hòsties.

14.12.2017. 40, sí quaranta.

Sí, només és un número, però aquest fa mal. Em va fer mal passar de l’1 al 2 quan en vaig fer vint, o del 2 al 3 quan vaig arribar als trenta, però el 4 i els quaranta ja són paraules majors, per més que diguin que “els quaranta són els nous trenta”.

Són anys. Una mica menys de mitja vida amb l’esperança actual, potser s’anirà allargant i els 100 no seran una cosa gaire estranya d’assolir (comença a no ser-ho gaire ja ara). Inevitable fer balanç: hi ha coses que m’han sortit bé i altres que no tant. A la part negativa no he aconseguit publicar llibres sense recórrer a l’autoedició, però més enllà d’això -que encara tinc temps per canviar- no em queixo.

Tinc una salut raonable, i estic amb la persona que estimo, i això es mereix una celebració no només avui, TOTS ELS DIES.

O sigui que, entre d’altres coses, dedicaré el dia d’avui a celebrar els anys que faig, perquè sí, perquè vull, i també perquè l’alternativa a fer anys és molt pitjor.

11.12.2017. Mascotes.

Aquest és, era de fet, en Wolfgang Lazius IV, el vam descobrir al terra de casa un dia, el vam treure al balcó i l’endemà encara hi era, mort. Era molt petit, amb cua i tot no arribava als 4 centímetres.

Recordo que a un altre pis vaig tenir un dragó a la terrassa, després van ser dos, vaig suposar que serien parella, després un altre, i temps després un altre, 3 Wolfgang Lazius i una Domitila. Sí, els hi vaig posar aquests noms.

No són unes mascotes habituals. Els animals em cauen bé, i potser per això no en tinc, només temporalment acollim els gossos dels sogres o cunyats. Aquestes mascotes salvatges, que no necessiten res i mantenen la zona neta de mosquits i insectes tenen la seva gràcia. No deixen de ser animals lliures i salvatges que fan el que volen. Això sí, el seu lloc és fora de casa, balcons, galeries… quan entren dins de casa els trec, sense fer-los mal.

Una característica dels dragons és la seva impassibilitat. Sempre m’ha estranyat això, se’ls pot agafar fàcilment, els costa decidir-se a escapar, sembla que no els importa ser vists. No sembla que sigui una bona característica a nivell evolutiu, però fa més fàcil caçar-los amb un got i treure’ls al balcó, que és el que jo faig.

Es veu que eren animals amb certa llegenda negra, sobretot la de que es menjaven la roba, és fals, es mengen els insectes que es mengen la roba, per això se’ls troba al mateix lloc i són habituals dels armaris, o ho eren antigament. No sé si realment es va patir per la seva extinció, ara mateix no ho sembla pas i me n’alegro. Per mi són animals urbans, com els coloms, o les rates de claveguera, però molt més entranyables i també molt més sans, si un dia em trobo una rata de claveguera a casa em compraré una escopeta.

04.12.2017. Llegir a les cintes.

Anava llegint al metro, i com que volia acabar el capítol en sortir del vagó he seguit llegint. Com que l’estació Coll-Teixonera està gairebé a l’infern he aprofitat les cintes que duen als ascensors per seguir llegint, aturat, deixant que la cinta em dugués. Dues cintes ben llargues, uns metres davant meu tenia també aturat un repartidor crec que d’unipost. Normalment aquestes cintes es fan caminant, però jo volia acabar el capítol així que m’he quedat quiet, fins que l’he acabat. Aleshores he posat el llibre a la motxilla i he caminat i he avançat al repartidor, i he vist que ell també estava aprofitant la cinta per llegir. Aquests detalls em donen esperança, el món no està perdut… després arribo a la feina i l’esperança (aquesta esperança almenys) s’esvaeix.

En aquesta època que tothom està amorrat al mòbil, té el seu dallonses que coincideixin dues persones deixant-se desplaçar lentament per guanyar temps per llegir més. Per cert, a tren i metro la gent llegint va baixar en picat quan es van popularitzar els smartphones, només ho apunto.

No deixa de tenir la seva gràcia sentir-se part d’una minoria que no s’evadeix gràcies a pantalletes. Una minoria que va camí de convertir-se en una autèntica resistència. Els blogs tenien un passi, els estats de facebook són una altra cosa, i ja si anem a twitter… Com es podria publicar via twitter El senyor dels anells? Sí, es publiquen històries com va fer el passat estiu Manuel Bartual, una història per entregues però que si les sumes no arriba a les 10 pàgines, i va estar bé però jugava a explicar que allò era veritat. El quadern gris va ser reconvertit en blog, potser aquesta és la manera, potser tota la literatura va cap a gent explicant les seves coses al tothom-ningú del ciberespai.

Mentre aquests dubtes s’esvaeixen jo em submergiré en el meu llibre de paper, en un minoritari acte de resistència.

 

27.11.2017. Fugacitat.

La fugacitat és general, un signe dels temps potser, segurament inevitable, però no és bo, o potser això és massa categòric, millor així: no és innocu.

Aquesta pàgina té més de 7 anys. En temps d’internet això és una animalada, no sé quina és la vida mitja dels blogs, pàgines personals i demés, però crec que supero la mitja de llarg, potser també en nombre de entrades.

Hi va haver un moment en que tot déu tenia un blog, jo no. Quan m’hi vaig posar el fenomen anava clarament de baixada, i no sé si encara li queda terreny per caure. No hem d’oblidar que un blog necessita el bé més preuat de tots: temps. I també és bo pensar una altra cosa, molts blogs es fan per amor a l’art, sense cap o quasi cap contrapartida. És una pena que blogs bons es morin en una lenta agonia de no publicar entrades mesos i mesos primer, i anys i anys després, en un final anunciat que preferim ni veure. Però tampoc tenim massa arguments per demanar a algú que ens segueixi dedicant un temps a canvi de res, perquè ens pot respondre a la manera de Bartleby: Preferiria no fer-ho.

Internet i les xarxes han portat una cultura del gratis total que no és sostenible, ni a llarg ni a mig termini, i ho és molt poc, i només en aparença, en el curt termini. I tot i això, jo fa anys que foto hores en els meus blogs, a canvi de res o de quasi res. Potser que m’ho faci mirar.

Com que vaig entrar quan això ja davallava no tinc la típica barra lateral amb els blogs de tots els meus coneguts, de fet tinc un disseny potser excessivament senzill (i amb lo poc amant dels canvis que sóc n’hi ha per estona). De totes maneres hi havia blogs contemporanis, gent que escrivia quan vaig començar, o blogs que feien el mateix que jo poc més o menys… tot això en passat. La majoria han deixat d’existir, suposo que se n’hauran creat de nous però un blog és molt de principi segle XXI i ara el que es porta és ser youtuber… jo passo. Tot i que podria ser un dels escassíssims youtubers en català, potser aquí tinc un nínxol.

https://www.flickr.com/photos/78139009@N03/

Speed of Light © allen, Creative Commons.

20.11.2017. Menjar.

Josep Pla va escriure un llibre específicament sobre menjar (El que hem menjat), però deixant aquest llibre de banda les referències al menjar es poden trobar a tota la seva obra. Era del morro fi, o un gourmet, o un panxacontent, i de classe moderadament benestant. Mai va haver de fer un mos ràpid entre esgotadores feines, per ell el menjar era per recrear-s’hi.

Els ritmes actuals i la classe treballadora ha portat alguns canvis en això del menjar. Menjem molt de pressa, i el tema de recrear-nos amb el menjar ho deixem pels dies que tenim festa. I de tant en tant ens toca menjar fora de casa, amb una economia sanejada el que toca és anar a restaurant, però amb les economies que quasi tots tenim el menjar de tàper és una opció cada dia més i més estesa.

No puc evitar preguntar-me que pensaria Pla si veiés el meu dinar. N’hi ha de molt pitjors, això està prou bé i és un plat cuinat amb carinyo. No vaig agafar les quatre coses que corrien per la nevera i les vaig juntar a vore què passava (tot i que és un bon sistema d’inventar plats). Hi ha una idea, i un bon menjar, però no deixa de ser un menjar de tàper.

La fiambrera com a símbol, la tartera, el tàper, la carmanyola… Un símbol d’una época en que es menja per viure, i com si no hi hagués més remei. Jo sempre he sigut més de viure per menjar, però dec ser rarot. I la fiambrera, tartera, tàper em recorda la meva época d’excursionista quan duia el menjar en una tartera metàl·lica: pit de pollastre i llom arrebossat, per tots els dies, per dinar i per sopar, fred… cuinar alguna cosa per menjar calent a la muntanya era tot un luxe. Però una cosa és l’excursionisme, on es va una mica a l’aventura, i una altra cosa és la feina, que prou fumuda és com per afegir-hi qüestions de supervivència. La fiambrera és el triomf del capitalisme, de viure a prendre pel sac d’on es treballa, de menjar a la feina, de considerar un luxe disposar d’una taula i un microones per escalfar el menjar.

És un panorama de puta pena, però té escapatòria: cuinar igual, dinar amb els col·legues de feina, fer menjar per torns… Poques coses creen tanta companyonia com el menjar, els cafés amb pressa abans d’entrar a treballar potser, i altres coses que ja poden posar en perill matrimonis i demés, quedem-nos amb: menjar i cafès. La revolució serà aquesta: sí dinaré a la feina, sí dinaré de microones, però menjaré de puta mare!

Perquè si volen que mengem qualsevol merda sense ni gaudir-ne l’acte realment revolucionari és menjar bé. Si volen que no treiem la vista de la caixa tonta la revolució és obrir un llibre. Anar a contracorrent és més necessari que mai, i no farem cap revolució amb l’estòmac buit.

 

 

13.11.2017. Edició.

Sí, jo també m’he autoeditat, què passa?

El món de l’autoedició és dur, fonamentalment perquè a més d’escriure cal promocionar el llibre i aconseguir que la gent afluixi la pasta i se’l compri. No és gens fàcil. En aquest món a més a més tots fem el mateix, i de vegades per diferenciar-se hi ha qui fa coses d’allò més sorprenents.

Aquest post a lecturalia en parla, per si us fa mandra clicar a l’enllaç us explico que: Tunglið, una petita editorial islandesa, només fa tirades de 69 exemplars aprofitant les nits de lluna plena i tots els llibres que no es venguin aquella mateixa nit van a la foguera.

Com us heu quedat? El nom de l’empresa vol dir “lluna” i aquesta manera de publicar llibres té avantatges, la fabricació i venta es fa en una sola nit, la promoció com no la facis abans no té gaire sentit. I quan surt el Sol el llibre és reduït a cendres, i fins al mes que ve amb un altre llibre.

Hi ha un no sé què poètic en tot això, és trist i bonic, i sobretot agafa el que passa amb els llibres i en fa una cosa màgica. Més proper a un happening que a l’edició de llibres convencional, i convertint el llibre en un objecte rar i escàs i que cal comprar al moment, i si no desapareix, convertint el llibre és una oportunitat fugissera.

Tot això va contra l’essència del llibre. El llibre està fet per durar, per romandre, per democratitzar el coneixement. I a més a més és un objecte increiblement pràctic i que des de l’edat mitjana només ha canviat els materials i les mides i les tècniques de fabricació, però res més, un disseny guanyador amb més de mil anys, i els que li queden encara.

També és una reducció a l’absurd d’una tendència dels temps que vivim, la novetat, la fugacitat, només ens interessa el que és nou mentre és nou i quan ja hi ha una altra cosa més nova la primera deixa d’interessar-nos del tot, ja no existeix. És igual si entre una novetat i l’altra han passat 5 anys o 5 minuts. Al cap i a la fi cremar els llibres a la sortida del sol no és tan diferent d’enviar-los a la trituradora quan tornen de les llibreries els exemplars no venuts, repudiats, deshonrats, vençuts i condemnats.

Matar un llibre d’aquesta manera vol dir que estava viu, perquè només es pot matar allò que viu. Una vida curta i enlluernadora, com una flama, com la flama on acabarà el llibre si ningú el compra en qüestió d’hores. A mi la idea m’encanta.

https://www.flickr.com/photos/erinkate/

fire © Erin Buonocore, Creative Commons.