2021. Abril. Més llibres de grans.

El mes passat parlava dels primers llibres de grans, no hi eren tots, crec que la repassada estaria completa amb:

El señor de las moscas, de William Golding. Vaig llegir el llibre molt abans de veure la pel·lícula. Un premisa simple i nanos joves copiant el pitjor del món dels adults a la mínima que els en donen l’oportunitat, però d’una manera molt més acarnissada. Crec que vaig llegir una versió de Círculo que de manera incomprensible l’havien posat com a literatura juvenil (en aquella mateixa col·lecció van posar Últimas tardes con Teresa, en fi).

El señor de los anillos, de J.R.R. Tolkien, també una edició de Círculo amb els tres llibres en un sol volum de més de 1000 pàgines. Me’l vaig intentar llegir a vuitè d’EGB però va resultar ser un curs complicat i al final va caure aquell estiu. M’ho vaig agafar amb molt calma, tanta que vaig poder acabar-lo perquè l’institut on havia de començar BUP era nou, literalment l’estaven acabant de construir, i les classes van començar gairebé cap al 12 d’octubre, encara sense llum i amb aigua només als lavabos que algú va considerar que era un mínim irrenunciable. Al setembre i octubre em vaig fotre empatxos de llibre i vaig començar l’institut amb llibre just acabat, la primera de les 4 lectures que en porto (per ara).

Caballo de Troya, de J.J. Benítez. Em va agradar més la part de thriller sobre com troba els documents que no pas la recreació dels darrers dies de la vida de Jesús, i tot i això em vaig llegir el segon volum i vaig començar el tercer abans de deixar-ho avorrit i no tornar-hi mai més. Amb l’excusa de la ficció l’autor retrata la seva peculiar vida de Jesús, força allunyat de la imatge que l’esglèsia acabaria donant d’ell i a més a més extraterrestre, una altra obsessió de l’autor. La burrada d’exemplars que es van vendre d’aquest llibre fa feredat.

I per fer-ne quatre com a l’entrada anterior segurament tocaria això:

Diez negritos, d’Agatha Christie. La crítica sol ser cruel amb ella, i és cert que repetia uns esquemes un cop i un altre, no en aquest cas on s’atreveix a fer tota una novel·la amb uns personatges una mica més profunds i dibuixats que en els seus relats curts. Les adaptacions no han estat bones amb aquest llibre que és una petita joia dels llibres detectivescos (no, la Christie no feia novel·la negra).

Lectures potser poc habituals per un nano de 14 anys, però és el que hi havia. I totes en castellà, no en sé el motiu però tenia més facilitat per accedir a llibres en castellà que no en català, molts llibres eren heredats d’anys on no hi havia tanta llibertat i d’altres venien de Círculo, que va trigar bastant a tenir llibres en català.

No sé massa quines conclusions extreure de la llista que surt d’aquestes dues entrades, potser no hi ha conclusions mén enllà de ser un lector anàrquic i amb una certa tirada per la ironia, sobretot l’anglesa (la finesa de Roald Dahl em va conquerir, i això va fer que després autors com Pere Calders ho tinguessin fàcil amb mi, però això serà per un altre post).

2021. Març. Alguns llibres de grans.

El primer llibre que em vaig llegir sencer va ser El zoo d’en Pitus, crec que és el primer llibre per més d’una generació de lectors, i potser Sebastià Sorribas es mereixeria una estàtua en alguna plaça destacada d’alguna ciutat. Vaig llegir molts còmics i llibres infantils i algun dia vaig començar amb els llibres “de grans”. És una mica com quan deixes d’anar al pediatre i vas al metge de capçalera.

No tinc tant clar quin va ser el primer llibre de grans que em vaig llegir, però sí tinc clar alguns d’aquells llibres, i que a la gent se li feia estrany veure un nano de dotze anys llegint segons què. Aquí en teniu alguns.

¡Viven!, de Piers Paul Read, el llibre em va costar força, no per la cruesa del tema, era un llibre periodístic de més de 400 pàgines, molt dens, però sí crec que amb 11-12 anys sabia tot el que calia saber sobre l’avió que es va estavellar als Andes i on els supervivents van menjar-se els cadàvers dels seus companys per mantenir-se amb vida. Tampoc recordo que m’afectés especialment.

Misery, d’Stephen King. Aquest llibre és el meu primer Stephen King, aquí no hi ha res de sobrenatural, la història és terroríficament realista. Un escriptor té un accident de cotxe, el rescata la seva fan número 1 que el tanca a casa i l’obliga a escriure. Ella està molt boja i ningú sap on és ell, que ha quedat greument ferit i en mans d’una psicòpata. El llibre em va encantar.

Papillon, de Henri Charrière. Em va encantar, aquest me’l vaig llegir crec que als 12-13 anys, crec que va caure l’estiu entre 7è i 8è d’EGB. El llibre era molt llarg, però trepidant, les aventures de Papillon i la seva única obsessió, escapar, i la crueltat de les presons com la Guaiana… la pel·lícula no està gens malament (la de Steve McQueen i Dustin Hoffman, la de 2017 no l’he vista), però es deixa fora molta cosa. És un llibre que ara costa una mica de trobar, i encara costa més la continuació del llibre Banco, potser seria hora que alguna editorial tingués la pensada de publicar els dos llibres en català, una idea que llanço a l’aire.

La venganza es mía S.A. ; Génesis y catástrofe, de Roald Dahl, crec que aquest llibre (amb 11 o 12 anys, la mateixa época de Misery) va ser el primer que vaig llegir de Roald Dahl, enlloc de començar amb el seus llibres infantils vaig anar a trobar aquest llibre de contes escrits per a adults. Em va encantar la subtilesa de l’humor britànic, la seva irònia… sempre he pensat que fora de les fronteres anglòfones Dahl és un escriptor terriblement menystingut, tot i que de tant en tant hi ha tímids intents de recuperar-lo en la seva vessant d’escriptor per adults. I amb això no estic dient que ser un escriptor infantil-juvenil sigui una cosa menor.

N’hi ha alguns més, però en parlaré a la propera entrada.

2021. Febrer. De cop ens hem fet petits.

Fins no fa gaire dominàvem el món amb orgull. El personatge de Jules Verne presumia de poder donar la volta al globus en 80 dies, i ara en necessitaríem com a molt un parell (quasi sense baixar de l’avió, això sí). El món era nostre, s’havia fet petit i agafar un avió per creuar europa per anar a passar un cap de setmana no era estrany, tampoc era una cosa de fer-la cada mes però era més o menys freqüent i força general (entre la gent que s’ho podia permetre, que tampoc és tothom). Però ara de cop i volta això ja no hi és.

Fa prop d’un any que no es vola amb normalitat, els aeroports són massa grans, i hi ha més avions dels necessaris, sembla que la idea és fer més i millors interconnexions en tren i que els avions tornin a ser els reis de la llarga distància o quan calgui evitar oceans. I tot això comptant que ens poguem moure amb normalitat, que no és el cas i fa de mal dir quan podrà ser-ho.

Estem confinats, amb un nom o un altre, la discussió no és de fons és que quantitat, de si hem acceptat no sortir del municipi o de la comarca o del país, o si ens deixaran entrar si ens plantem a la frontera amb un altre país, o si ens deixaran tornar a nostre després… Tots aquests dubtes fan que els nostres plans siguin necessàriament de proximitat, i capaços de planificar-se en un parell de dies.

Si tot això fos només vacances doncs bé, seria un pèl frívol, però tindria un passi, però malauradament serà per tot. Sembla que el bellugar-se alegremenet per tot el món pot ser ràpidament cosa del passat. Necessitem que la pandèma comenci a acabar per poder veure quin tipus de món ens ha quedat per viure, perquè ens està passant tot mentre quasi no podem ni sortir de casa (excepte per anar a pencar i a votar, per això sí).

Aquesta excepcionalitat s’està allargant massa.

2021. Gener. Fugir de la ciutat.

És una tendència que va a més, i que s’aplica a moltes ciutats. Les ciutats són cares, de sempre, però en els darrers 15 anys la cosa s’ha disparat fins a nivells simplement absurds. Barcelona m’agrada, però ja fa uns 8 anys que vaig anar a viure a Terrassa. Conec a gent que en general van “marxant”, és un tema de preus sobretot.

Al llibre Blanco l’autor Bret Easton Ellis explica que ell va anar a viure a Manhattan tot just acabada la universitat als anys 80, s’ho podia permetre (tampoc era pobre de solemnitat i els seus primers llibres es venien bé). Fa anys que es va instal·lar a l’altra banda dels EUA, però va tornant a NY a veure amics i demés. Absolutament tots els seus amics han marxat de Manhattan a Brooklyn, tots. Estem parlant de gent que es guanya la vida raonablement bé (pels estàndards d’allà) i no es poden permetre un pis a Manhattan. Tècnicament Brooklyn és la mateixa ciutat, és un barri de Nova York com ho és Manhattan, però no és el mateix.

La cosa no es gaire millor a Londres, on s’escolten unes coses de preus que fan feredat, i als Estats Units la zona de San Francisco també ha assolit nivells gairebé irreals, a l’abast només dels treballadors de Silicon Valley, i no pas de tots (n’hi ha que viuen al cotxe als aparcament d’empreses com Google, tot i cobrar un sou més de bo no es poden permetre un pis en aquella zona).

La gent està fugint de les ciutats, se la fa fora. Quedarà tot per turistes i starbucks (tot i que el turisme ara mateix està en stand-by). Les grans ciutats deixaran de ser el que han sigut, seran emblemàtiques i tot el que es vulgui però la vida real i les persones reals seran a rodalies, a tot arreu.

Les ciutats antigament eren el pol de creació, el lloc on passaven coses, allà on calia ser i on es podia estar. Eren tot això per la gent, i si la gent marxa també marxaran aquestes coses, no sé si es perdran com llàgrimes a la pluja o les rodalies aprofitaran l’oportunitat, la gent ja la tenen.

M’ha quedat una entrada força estranya per inaugurar l’any, i a més a més no és res del que volia fer en un primer moment.

2020. Desembre. Qualsevol obre la boca.

A 30 dies d’acabar un dels anys més estranys que recordo no m’atreveixo a fer balanç com si la cosa s’hagués acabat o tranquilitzat una mica. Ni de conya, escric això i ja hi ha qui diu que la tercera onada de la pandèmia ja és aquí. Més que onades això és un tsunami que no s’acaba mai. I queden 30 dies encara, a la velocitat amb que passen coses aquest any qualsevol respira tranquil, poden passar encara mil coses.

Si voleu que us aixequin la moral aquesta no és la vostra pàgina, ni jo tinc clar que és aquesta pàgina, això és un altre tema. De fet crec que em dedicaré a parlar de coses completament noves, com sèries de televisió, o fútbol, o llibres (ja tinc un blog de ressenyes, seria una altra cosa) o qualsevol altra cosa que se m’acudeixi i no sigui parlar de l’actualitat. Altres vegades he dit que no volia parlar de política, i ho he fet (poc però ho he fet) però en realitat és tota l’actualitat la que no hi ha gaire per on agafar-la, així que vaig de pet cap a l’evasió. Qui sap, potser així aconsegueixo posar aquí una mica de contingut interessant.

Que els 30 dies que queden passin el millor possible i que la cosa no empitjori més, d’acord que portem un any ja de nota, tampoc cal acabar a dalt de tot.

Ens llegim l’any que ve.

2020. Novembre. Volem excel·lència? Sí? Segur?

Potser la pregunta correcta seria si n’estem disposats a pagar el preu, i crec que la resposta en general seria que no.

Fa poc va sortir Elena Anaya comentant que Woody Allen la va tractar de ser una pèssima actriu, entre d’altres coses, però també deia que Allen era un geni i que tornaria a treballar per ell sense dubtar-ho. A molta gent això li va fer saltar els ploms. Però és la realitat, Allen és un geni i un mite, i els actors aguanten el que sigui per treballar amb els genis, no és cap descobriment. No valoraré l’actuació d’Elena Anaya, la peli de Woody Allen és un desastre i la culpa és únicament d’ell, que fa anys que no té ni una idea més o menys nova i la seva habilitat per fer una pel·lícula entretinguda va i ve.

Canvi de tema. Fa uns anys va sortir a la llum unes queixes de les nedadores de l’equip nacional de natació sincronitzada. Les queixes anaven dirigides a l’entrenadora Anna Tarrés, i explicaven el tracte que havien rebut algunes nedadores, insults i altres coses. No sé què hi ha de real i que no, Anna Tarrés va deixar d’estar al càrrec i és de suposar que aquests comportaments es van acabar i també es va acabar el guanyar medalles, potser hi ha alguna relació?

André Agassi va acabar odiant el tennis, aquesta frase és la que obre el seu molt recomanable llibre Open, va aprendre a jugar a tennis pràcticament abans que a caminar, son pare no li perdonava ni un entrenament en la pista que s’havien muntat al pati del darrere. La seva actual parella Steffi Graf va tenir una infància i joventut semblants, tot era el tennis. Per això, quan van començar a conviure, es van assegurar de fer-ho en una casa sense pista de tennis i sense espai per posar-ne una. Quan els conviden a un torneig d’exhibició van a practicar a les pistes públiques de Las Vegas, on viuen. Han aconseguit molts èxits, però han pagat un preu que tenen molt clar que no faran pagar als seus fills.

Paco de Lucía, quan li deien que tenia “duende” responía que d’acord, però que segurament les 4 hores diàries tocant la guitarra que son pare li imposava quan ell volia anar a la plaça a jugar amb els amics tenien alguna cosa a veure. 4 hores, tots els dies.

HI ha mes exemples, segur. En general la gent que arriba a uns nivells d’excel·lència paga un preu molt alt, molt bèstia, i potser no està clar si ho fan perquè volen, potser els pares tenen alguna cosa a veure. Si fos una decisió meditada d’una persona adulta podria tenir un passi, però no és així. Després tots admirem com de bé juguen a futbol els nanos del planter, aquest menys de l’1% que algun dia arriben a jugar amb el primer equip. I també ens escandalitzem quan es comporten com crios malcriats que gasten diners a carretades en collonades com si els diners caiguessin del cel. Bé, són crios, i han dedicat tota la seva vida a ser bons en una cosa, deixant de banda moltes altres coses. Aquest és el resultat.

La vida dura els anys que dura, i els dies tenen sempre 24 hores, i no donen per tot allò que volem fer, si fem una cosa més, la que sigui, deixarem de fer una altra. És un joc de suma 0. No hi ha més. Si volem l’excel·lència i optem per dedicar-hi totes les nostres hores disponibles… bé, deixarem de fer altres coses. La pregunta és si val la pena. Potser si pregunteu als triomfadors us diran que sí. Però seria interessant preguntar als que han entrenat igual de dur que Messi, els mateixos anys, i que no han arribat a res, que es troben amb vint-i-pocs anys sense futur al fúbtol (serveix qualsevol esport) i s’han de buscar la vida com tothom. Potser pensin que es van perdre una infància i una joventut normal a canvi de res.

No veiem pel·lícules perquè el director sigui una persona amable i considerada, ni veiem un partit de tennis perquè els jugadors siguin bones persones, ni… Veiem (o ho intentem) pel·lis bones independentment de si el que les ha dirigit és un cabró, als tennistes els exigim que siguin capaços de llençar míssils a cops de raqueta durant hores, als futbolistes que fiquin la pilota a la porteria… Fer tot això a nivells d’excel·lència té un preu, i tot aquest procés de pagar-ne el preu té moltíssims damnificats.

No tinc cap solució, no sé si m’agradaria un art o un esport que es medís per la qualitat personal de la persona que el realitza, segurament no m’agradaria. Tampoc crec que estigui disposat a sacrificar la vida per arribar a aquests objectius, sobretot perquè ja tinc una edat i a més a més perquè no és segur, és una aposta amb molt poques possibilitats.

2020. Octubre. Mercats.

Un tema constant és que em trobo enfront aquesta columna mensual que m’he imposat a mi mateix i no sé gaire què escriure. No dir res seria un acte coherent i revolucionari en aquesta època de soroll constant, però em semblaria massa trist liquidar aquesta columna en aquestes miserables quatre línies.

Aquest setembre ha tornat una de les meves fires preferides, la Fira del llibre d’Ocasió (teniu fins demà dia 4 per fer-hi cap). Amb l’any que portem la veritat és que no les tenia totes amb que es fes, però sí s’ha fet i pels malalts com jo és una gran cita. Aquest any hi havia menys parades, dispensadors de gel i un sentit únic de circulació per anar mirant (ascendent) i una cosa que m’ha semblat positiva, només la banda Llobregat (o Montjuïc, o Sud) tenia parades, això em sembla bé, suposo que el tenir menys paradistes ajuda però em mostro molt a favor de concentrar-los en una sola vorera d’aquest carrer de tan mal creuar. El que m’agrada és que s’hi poden trobar des de llibres barats sense més fins a coses més triades, més interessants i que en molts casos han tingut una sort editorial diversa, jo aquest any tenia alguns autors dels que volia trobar coses, Pedrolo i Moravia. Tot i que fa poc va ser el centenari de Pedrolo gran part de la seva obra no ha estat reeditada i cal rescatar-la com a llibre d’ocasió. I a Moravia se’l va publicar en català fa temps i amb l’excepció d’Agostino no sé si es pensa seguir reeditant (seria una molt bona noticia), vaig complir amb els objectius.

Fa poc vaig llegir el llibre Abans de les cinc som a casa on l’argument gira al voltant d’uns diaris comprats a Sant Antoni, vaig fer una visita a Sant Antoni abans de deixar-me caure per la Setmana (ha estat un setembre amb força llibres) però em faltava un altre lloc que també es menciona, els Encants Vells. Són un lloc que m’encanta i hi era més o menys assidu quan estava a l’anterior ubicació (i jo hi vivia a tocar), el nou emplaçament m’agrada i em fa gràcia parlar-ne com els Nous Encants Vells tot i que aquest no sigui el seu nom oficial (perquè si dieu Encants Nous us enviaran a Aragó amb Dos de Maig). Hi vaig veure poc o molt el de sempre, un maremàgnum d’andròmines, si no el coneixeu no us el perdeu, tots els dilluns, dimecres, divendres i dissabte, matí i tarda.

I un detall amb que no hi comptava, tornen les barraques a Barcelona.

No és un tema de barraques, és pobresa i exclusió, però ens crida l’atenció per l’estètica, pel xoc entre els edificis nous i cridaners del 22@ i el TNC o els Encants i allà mateix això… en fi.

Al final sí que tenia coses per explicar.

2020. Setembre. El final del parèntesi.

Veient les notícies aquests dies sembla clar que el virus s’ha agafat uns dies de descans, tampoc gaires, perquè intentéssim salvar una mica la temporada turística, però els números tornen a ser dels que fan témer el pitjor. Es presenten dies incerts i molt complicats, per dir-ho de manera extremadament suau. Esperem que no.

Algunes coses bones de tot això ha estat que s’han pogut recuperar alguns espais, sobretot a Barcelona, que havien estat absolutament destruïts per turisme. Tot el centre de la ciutat, que no és pas poc. Evidentment a tots els que fot anys que s’han dedicat al monocultiu del turisme això no els ha fet cap gràcia, els barcelonins no ens asseiem a la Rambla a beure’ns una cervesa per 5€ o una sangría aigualida per 10€ (els preus me’ls invento, no tinc ni idea del que valen aquestes coses allà). Però la gent pot passejar per la rambla sense que se’ls emporti una marea humana, i qui diu rambla diu barri gòtic, plaça Catalunya, Sagrada Família… Molts negocis han hagut de baixar la persiana, i això és fumut, potser si fossin negocis pensats pels barcelonins igual s’haurien pogut salvar, és una idea que aporto. També són moments difícils pels que vivien del lloguer d’apartaments turístics, i la conclusió és la mateixa, lloguer per la gent normal, a 3-5 anys vista i uns preus raonables, guanyes en un mes el que en lloguer turístic per una setmana, però no tens un apartament buit per un turista que no ha de venir.

El turisme no és necessàriament dolent, la gestió que se’n fa normalment és nefasta, el repartiment dels beneficis és gairebé inexistent i les conseqüències pels residents són una merda. Una explicació rebuscada pel terme gentrificació. Ara sabem què passa quan no hi ha turisme, i des del nostre punt de vista egoista, no tot és dolent.

Mentrestant seguim, amb la mascareta diabòlica i esperant que trobin una vacuna que faci que poguem tancar el parèntesi del COVID-19, de moment el parèntesi que es tanca és el de l’estiu… a veure que ens porta el que queda d’aquests 2020 que sembla entestat a ser un any per recordar.

2020. Agost. Abans no ens tornin a tancar.

És la cantarella d’aquests dies, que ens havíem oblidat del COVID-19 i resulta que encara hi és, i els contagis estan disparats, i a poc que ens descuidem haurem de tornar a una situació com la de març i abril, els mesos durs del confinament. No faré apostes, crec que el cost de tornar a tancar seria excessiu i també crec que si es va produir un éxode a segones residències en ple mes de març ara la cosa seria directament ridícula.

Els goberns han fet números i sembla que han decidit que les persones són prescindibles però l’economia no. Als morts només cal enterrar-los, però una economia debastada els pot fer perdre eleccions, i això és la seva línia vermella.

Tampoc crec que la gent aquest cop fes gaire més cas. No només la gent que no ha fet cas mai, parlo de la gent que ho ha fet que s’ha comportat i que es va quedar tancada a casa quan tocava i ara ja comença a pensar que si els que manen no tenen ni puta idea del que fan (i sembla que és el cas) obeir és opcional. I coses com anar a la platja, o a una terrassa, o fer unes vacances encara que siguin curtes encara que siguin a tocar de casa… són coses que fan que la vida valgui la pena. Després de l’any que portem, i del que encara ens queda, ens mereixem ni que siguin petites dosis d’això. Amb mascaretes, amb hidrogel, amb distància de seguretat i rentant-nos les mans com uns maníacs, d’acord, però gaudim una mica del que podem.

De mentres segueixo escrivint, com els músics del Titànic, què hi farem, cadascú es consola com pot. Un altre dia potser m’estendre més sobre això, o potser no.

Gaudiu de l’estiu, respectant les mides de seguretat, es pot, potser no servirà de gaire però si ens hem de menjar una tardor com la primavera que hem deixat enrere… aixó sí que fa por (i encara que no passi, la castanya i la factura que haurem de pagar encara no en fem a la idea).

2020. Juliol. La gent segueix sense tenir ni idea.

Molta gent es pensa que allò realment difícil és escriure un llibre. I ja està. Un cop tens un llibre escrit, un bon llibre escrit, tota la resta és bufar i fer ampolles i a més a més et plouen els diners.

El mes passat ja vaig explicar que en els llibres, com en tantes altres coses genials, els diners pràcticament no hi són, només en casos comptats i excepcionals. El més normal és moure’s en una precarietat que sembla absoluta, tant sòlida que pràcticament l’hem acceptada tots. Cobrar per una feina que m’encanta? Seria fantàstic, però ni ens hi imaginem. Si coneixem el sector ni ens ho imaginem. Una dita popular resa “la feina és una cosa que no faries si no fos per diners”, la podríem completar afegint-hi: “si estàs disposat a fer-ho per gust, fes-te fotre!” Des del punt de vista capitalista té tota la lògica del món, per què pagar per una cosa que estàs disposat a fer de franc? Però estic desvariant.

Tornant als llibres, i deixant a banda el mite dels diners, el realment difícil no és escriure, és tota la resta. Ja aviso que em ve de gust ploriquejar, ho dic per si teniu coses més importants a fer, no cal que perdeu el temps llegint aquesta entrada.

Escriure un llibre és genial, però què fer amb el puto llibre és un malson.

Lo seu és dur-lo al registre, al marge dels avantatges pràctics és un descans dur el llibre a un lloc on l’han d’acceptar. I després? Un és un sommiador, i li agradaria que el llibre sortís del cercle dels 3-4 amics que se’l llegiran.

El més lògic seria anar a les editorials, a les poques que encara accepten que els hi facin arribar manuscrits. El temps de resposta pot anar dels dos o tres mesos a gairebé un any, molts ja et diuen (a la web, no gasten un mail per dir-t’ho) que si en X temps no t’han dit res és que no. Un any per llegir un llibre, segurament fer-lo llegir per algú altre, i decidir que no el volen, i cal confiar en que realment algú s’ho ha llegit, jo no les tinc totes.

Després hi ha els premis. N’hi ha molts, moltíssims, una barbaritat. I darrerament em sembla que hi ha una munió d’escriptors amb obra publicada presentant-s’hi, a tots, sense manies ni pietat. No els critico. Veient el panorama, un premi almenys són diners, a diferència del que paguen les editorials, i això si paguen alguna cosa. Queda el consol que moltes editorials tampoc guanyen gaire i tenen una economia de subsistència. Això sí, la funció dels premis per descobrir noves veus, queda una mica bastant tocada. Però bé, cada premi és com és i té la idea que té.

Aquestes dues opcions, editorials i premis, són les bones tot i el poc engrescador retrat que n’he fet. Us podeu imaginar el que queda després. El silenci, resignarse a seguir escrivint sense que ningú ho llegeixi (una mena de síndrome Bartleby imposat); o buscar alternatives. L’alternativa de l’autoedició implica assaltar a tots els coneguts perque et comprin el llibre, arraconar-los sense pietat, que ens donin la seva pasta. Potser funcioni una mica amb el primer llibre, però amb el segon ja estaran previnguts. I et quedaràs a casa, amb un parell de caixes de llibres encara per vendre, preguntant-te què has fet malament i alhora felicitant-te per no haver-te animat a fer una tirada molt més optimista.

Queda una altra opció, que és anar al gegant. I així qui vulgui que es descarregui el llibre en format electrònic per un preu ridícul, i qui prefereixi el paper doncs per un preu també relativament ajustat, per ell. I a prendre per sac. No és una opció que em torni boig, crec que és obvi. Ser una petita i insignificant gota en un oceà, i res més, tota una llicó d’humilitat.

Però la veritat és que cada cop es llegeix menys, es venen menys llibres, i s’escriu més. Molta queixa de que les editorials saturen el mercat, però els que escrivim també hi col·laborem amb entusiasme. No hi veig una solució fàcil i bona. Si ni sé què fer amb el que jo escric com per posar-me a arreglar tot el sector.

Estic massa avorrit de picar pedra, i a mi el que m’agrada és escriure.