Dos móns?

Publicado el por
8

Cada cop que passo per una llibreria o miro les llistes dels més venuts m’envaeix el mateix sentiment, no és una tristor “blandengue” en veure que els llibres són simples productes, va força més enllà.

L’immobilisme del sector amb el tema del llibre electrònic, que encara el veuen com una amenaça i que segueixen mantenint una política de preus dedicada a evitar vendes… I això és només una part, fa poc he llegit que Planeta ha comprat part de Tusquets, i la propietària Beatriz de Moura deia que en el fons no canviava res. Potser li convindria parlar amb la seva ex-cunyada Esther Tusquets i que li expliqui que va passar amb Lumen després de ser comprada per Bertelsmann (bé, ara es fan dir Random House Mondadori). Anem a un model editorial on els criteris són els de les grans empreses i aquestes no arrisquen gens. Si volem llibres diferents ens hem d’anar a les editorials independents que afortunadament sorgeixen i aguanten, i potser aquestes editorials podrien liderar una mena de Dia D digital. No és complicat, simplement es tracta de posar preus atractius i repartir els percentatges d’una manera que també resulti engrescadora a l’autor. El percentatge actual del 10%, si ententem com a preu raonable uns 3€, queden en uns 30 cèntims d’euro, no és un benefici gaire atractiu, però això ja ho he comentat altres vegades.

Sovint parlo dels altres límits on hi cap quasi de tot: autoedició, edició electrònica artesanal, amazon, lulu i altres amb impressió sota demanda, etc. Consumeixo llibres d’aquests altres límits, pocs però en consumeixo. Pocs sobretot perquè arribar a conèixer-ne l’existència és complicat i perquè frena l’abscència de filtre que representa una editorial. Però si un llibre llegit per un d’aquests sistemes m’agrada intentaré aconseguir-ne més del mateix autor, si l’autor fa unes vendes modestes amb els percentatges que es belluguen guanyaria com si en una gran editorial tingues unes vendes discretes (el % pot arribar al 70).

Es tracta de prescindir de tot el que rodeja el llibre, deixar el llibre, text, arxiu, pelat. Quan prescindeixes d’altres elements ets més lliure i també tens menys ajudes i més possibilitats d’estimbar-te. Però a poc a poc es pot crear tot un mercat en els altres límits, amb llibres diferents, amb coses que escapen a l’enesima recreació de la guerra civil / el grial / els maies i les seves profecies / o el tema de moda del mes. Allò està ple d’escriptors només que la meitat llegeixin i consumeixin en el mateix medi pot ser en no gaire temps un mercat molt llaminer, a més de tremendament outsider i cool i alternatiu, per la gent que flipa amb aquestes etiquetes.

Per què escric?

Publicado el por
2

És una pregunta que de vegades m’han fet. Quan ets un autor a qui es publica amb certa freqüència m’imagino que no es rebrà la pregunta gaire sovint. Al marge de lo molt, o molt poc, que li agradi a Quim Monzó (per posar un exemple) escriure està clar que en li reporta un benefici amb els seus articles i amb llibres que es venen més que bé. Però en el meu cas, completament diferent, per què?

No ho sé, no en tinc ni idea. Això és el que dic quan no sembla que pugui estendre’m en la resposta, i hi afegeixo que m’agrada. M’agrada i m’ho passo increïblement bé, però no sé exactament perquè. Llegir m’ha agradat sempre, amb alts i baixos he llegit quasi de tot des que vaig aprendre’n, i d’aquest afició em va semblar lògic passar a l’afició a escriure. De lògic no en té res, molts grans lectors no han sentit mai la temptació de passar-se a l’altra banda, però en el meu cas sí.

He escrit contes i després novel·les des de fa molts anys, i quan miro coses que vaig escriure en aquells inicis penso que vaig tenir molta sort en que allò no arribés a veure la llum, a excepció dels coneguts a qui torturava amb els meus escrits. I ho he fet perquè m’ho passava bé. Veure les meves idees, frases , paraules i diàlegs materialitzades sobre el paper (temps analògics) era una gran sensació, però el procés era tremendament divertit.

Està a punt de sortir publicada d’alguna manera (ni jo acabo de tenir clar com) DPK, i ja estic treballant en la següent, i cada cop m’ho passo millor escrivint, amb diferència, és com una feina en la que es té una llibertat TOTAL.

Després surt el que surt, i com surt, i funciona o no funciona. Puc estar un temps sense escriure, però em costa, cada cop més, i escriure em diverteix, cada cop més. Escric perquè sóc un egocèntric que vull que la gent em llegeixi, i sobretot sóc algú a qui li encanta passar-s’ho bé, i escriure és una de les coses més divertides que sé fer.

I no crec que pari.

 

Tinc això abandonat…

Publicado el por
Responder

… i em disculpo. La culpa és només meva, però tinc excusa. M’he passat uns dies corregint la primera versió de DPK, no sé si en entorn digital parlar de galerades és molt adient, però més o menys seria això. He corregit, revisat i reescrit tantes vegades el text que pràcticament me’l sé de memòria. Enfrontar-se així a un text és esgotador, sobretot quan en aquesta tasca de buscar errades tens èxit i en trobes, i no són un tema de maquetació, no, són errades que han escapat d’incomptables revisions.

Entenc perfectament que les editorials comptin amb correctors, i que els escriptors ho sàpiguen i en prefereixin a un o altre en funció de l’estil, la rigor o altres variables. En aquest món de l’autoedició o semi-autoedició no només desapareix la figura de l’editor vist com un jutge amb poder sobre allò que es publica o es deixa de publicar, també es prescindeix d’un munt de gent que fa una feina poc agraïda i que es nota quan no es fa.

Aquesta tasca de revisió m’ha aportat dos moments que justifiquen les hores que em passo escrivint. En una frase no he pogut evitar fixar-me en un punt i coma (segurament l’únic de tota la novel·la) i pensar “que ben posat!”. I en un altre fragment, m’he trencat de riure, amb una cosa que jo havia escrit i que recordava paraula per paraula. Satisfacció per la feina feta, creació de móns i personatges que ja són com de la família i que qualsevol dia es presentaran a casa meva o m’enviaran un SMS per convidar-me a fer unes cerveses.

Realment no sé perquè escric, no sé fins quan ho seguiré fent, però no m’imagino fent cap altre cosa que em faci sentir millor (a més d’allò en que tots estem pensant).

A veure si a la següent entrada puc donar informació sobre quan sortirà la novel·la, o alguna cosa, que a mi aquest procés se m’està fent més llarg que la Sagrada Família.

El destí final de tots els llibres?

Platja

Publicado el por
Responder

De vegades feia fotos i després veia que es podia explicar, què em recordaven, però sempre era alguna cosa que ja hi era abans, amb les fotografies intentava donar-hi forma gràfica. No ho aconseguia, és normal, quan poso negre sobre blanc una idea el resultat mai és tan engrescador com la idea previa, que a base d’inconcreció oferia totes les possibilitats.

Però de vegades una foto feta a l’atzar, m’ofereix també aquest món de possibilitats, com aquesta. No descriuré la foto, jo no sóc fotògraf, tècnicament no és res de l’altre món i està prou clara i a la vista de tothom. Però n’escriure una història que podria ser aquesta:

La conversa ha posat el punt final, no podia ser de cap altra manera, una frontera, una línia, tot això és una platja, no hi ha lloc més lògic per fer una ratlla metafòrica i posar fi a una relació real. Trencar a l’aire lliure té evidents avantatges: no queden per pagar les consumicions al bar, no es munta una escena amb públic i tot, ja que s’ha de passar el tràngol fem-ho en un bon entorn, i obert, que sembli que fent quatre passes deixes el que sigui enrere i només tens per davant paisatge i horitzó i futur i onades.

El paisatge és aquest, obert i lluminós, però amb un “hem de parlar” de cop el paisatge es posa en blanc i negre, com si en dir la frase un filtre s’imposés a la realitat, caient com una làpida. I el ritme de les onades, com un metrònom del fracàs que anés dient “i ara què? i ara què?…” I ara res, allò de la cançó “dicen los toreros, buena suerte compañero”, tu per aquí i jo per allà.

I això és el que passa. Ell se’n va, amb pressa després de deixar-la o dolgut després que l’hagin deixat. Ella se’l mira esperançada perquè es giri i interpretar aquesta darrera mirada, o desitjant que no es giri i faci via, o preguntant-se quin coi de merda de sentit dramàtic el fa desfilar cap a l’espigó enlloc de cap al passeig com seria normal, o mar endins, per morir d’amor de manera épica i estúpida.

Ella plantada enfront del mar mirant-lo com s’allunya, lleument capcot.

Per la propera entrada prometo un canvi de registre, més que res perquè la relació entre això i DPK es limita a que ambdues coses estan escrites pel mateix subjecte. I corro el risc d’enganyar aquells a qui agrada això o desanimar aquells que no. Tot és molt complicat.

Diumenge

Publicado el por
8

Els diumenges són dies estranys, sobretot quan ets un nen, perquè a sobre de la incertesa pròpia del dia s’hi suma la nul·la capacitat de decisió efectiva de l’edat. És a dir, és un dia que es fa o es va on els pares decideixen o volen. No és res dolent, però per tots aquells que parlen de la infantesa com una època de llibertat potser haurien de recordar que no era ben bé així. Si no fos així no tindríem pas infants prematurament madurs sinó nanos assilvestrats, o sigui que està bé que sigui així i que l’única opció de diumenge sigui acoblar-se al pla familiar.

Una imatge fàcilment identificable

Les opcions de passar el diumenge són variades per una família modesta que disposa de cotxe. Normalment era sortir a muntanya o platja en funció de l’època i dinar a base d’entrepà o barbacoa (fer barbacoa al camp encara no era considerat crims contra la humanitat). Era una època en que tothom tenia cotxe, pemetia certa llibertat de moviments i aparcar a Barcelona no era missió impossible. Una cosa bona d’anar creixent és que es pot passar el diumenge al marge de la família, o almenys quedant-se a casa enlloc de sortir, i per casa vull dir Barcelona.

El mercat de Sant Antoni

La ciutat, fins i tot en diumenge, és un bullidor d’activitat, hi ha terrasses, els metros circulen i obren les xurreries i les botigues de pollastres a l’ast i, a Barcelona, també hi havia el mercat de Sant Antoni. De fet encara hi és, en una nova ubicació temporal que estic evitant, abans de tornar-se a traslladar al lloc que li pertoca quan acabin les obres de modernització i adaptació al segle de l’antic mercat, el de l’interior, el del menjar, l’avorrit.

Parades des de la rereguarda

El mercat de Sant Antoni, amb els seus llibres i còmics d’ocasió, era quasi un paradís per un “comiquero” adolescent, que si no pels còmics aniria allà pels llibres. De fet hi ha qualsevol cosa coleccionable o quasi, bitllets estrangers, pòsters de cinema, minerals, pel·lícules, videojocs, cartes de Magic… però sobretot el paper imprès, relligat o amb grapa, amb dibuixos o només amb lletra, depenent.

L’objecte del desig

El record de Sant Antoni era arribar-hi amb el metro de la línia 1 a la parada d’Urgell (encara no existia la línia 2), i baixar per Urgell cap al mercat, tant a prop i què llarg que es feia! I un cop allà una o dues voltes, mirant, remirant, preguntant, regatejant, tornant a mirar, a remirar… Potser sóc estrany però era una de les millors maneres que tenia de passar un diumenge al matí, dues o tres voltes i tornar cap a casa, a llegir el que havia comprat, de vegades joies comiqueres per quatre duros, res d’euros. Durant el viatge, si havia anat amb algun company d’”adicció”, el que fèiem era revisar àvidament els tresors de l’altre mentre el metro ens anava acostant a Sant Andreu.

Van passar els anys, es va inaugurar la línia 2 i jo vaig canviar Sant Andreu pel Clot, i l’opció de tornar del mercat a casa caminant no era descabellada, de vegades ho feia, més amb llibres que no amb còmics. Una vegada vaig veure una cosa que vaig aprofitar per posar-ho en una de les meves novel·les, i ara em disposo a reescriure-ho, és completament real. Jo anava per la Ronda de Sant Antoni, banda muntanya direcció Plaça Universitat, i el que vaig veure passava a la vorera de la banda mar, tinc bona vista.

Camí de casa, deixant el mercat enrere 1 de 2

Hi havia dues noies, dues putes, dit amb ànim descriptiu, no pejoratiu, una d’elles era una noia rossa i gran en alçada i volum, l’altra no tan alta, també prou gran i negra. Estaven parlant animadament amb un grup de tres jubilats, de fet només amb un d’ells, els altres dos s’esperaven un metre enrere. M’ho vaig quedar mirant, estranyat i preguntant-me de què coi deurien estar parlant. I de cop va quedar clar, tots cinc feien gestos d’assentiment i tots plegats van començar a anar cap a algun lloc, i quedava clar a què anaven. El més surrealista va ser quan una de les noies va acariciar un dels jubilats, gratant-li el cap com un gos, i provocant-li un somriure d’orella a orella. No els vaig seguir, no feia falta.

Camí de casa, deixant el mercat enrere 2 de 2

Sensacions enfrontades. Per una banda era trist i també esperançador, no importa l’edat ni la situació hi ha alguna cosa que uneix a tots els humans, la necessitat de contacte o una mica d’afecte, fins i tot afecte a tant l’hora. No puc parlar per les noies, però els jubilats no semblaven estar allà obligats. Potser no és tan digne com jugar a la petanca però tampoc em va semblar excessivament vergonyós. No sabia què pensar-ne llavors i ara tampoc, però en aquell moment vaig tenir clar que allò ho havia de fer servir en alguna novel·la, i sí, la realitat ens ofereix coses que com a ficció costaria fer-les creïbles.

M’està costant

Publicado el por
Responder

Creia que no, però coses com l’entrada dels Encants Vells m’estan costant, m’estan costant tant que de moment no n’hi ha cap més. Amb els personatges de DPK porto des del 2006 quan vaig fer la primeríssima i primitiva versió de la novel·la, i amb els mateixos personatges tinc un parell de novel·les més en marxa (o això crec), i ara sortir-me’n em costa, molt.

Podria ser que hagués caigut en allò del que parlava a la darrera entrada, en una saga? Espero que la primera novel·la funcioni una mica perquè sino no sé que en faré de la resta. Els he agafat força carinyo als personatges, i les històries van fluint amb certa facilitat.

També hi ha el tema que no és plan posar aquí una nova novel·la, sobretot en la fase que no és novel·la ni res, si poso relats dels meus viatges el canvi serà massa radical, i coses com la dels Encants Vells, potser me’n surten més però no sé si allò sense fotos en blanc i negre té la mateixa gràcia. Tampoc dedicar-me a escriure esqueles de la Barcelona que no existeix és el que més m’agradaria fer amb aquest blog.

Un dels escenaris de DPK és el Carmel i concretament el bar Delicias, i com que per avui anuncien neu doncs he recuperat aquestes fotos de la gran nevada de 2010, que allà es va notar i molt, això és el bar Delicias, llàstima que estigués tancat perquè unes braves haurien entrat d’allò més bé.

Bar Delicias, març de 2010

I això la carretera del Carmel, de baixada i deserta de cotxes, els autobusos no s’atrevien a pujar i els cotxes només ho feien amb cadenes, es repetirà avui això? En una estona ho sabrem.

Carretera del Carmel, març 2010

Contes, novel·les, sagues…?

Publicado el por
Responder

Ho confesso, he estat revisant arxius vells per veure si trobava alguna cosa per penjar aquí, més o menys com lo dels Encants però molt en un altre estil, un estil més similar al de DPK i al que normalment escric. No he trobat res que em convencés prou i alguna cosa que sí resulta que té una extensió desmesurada.

Però, quina és l’extensió justa de la literatura? Som en l’era digital, i qualsevol cosa que necessiti donar-li més de dos cops a la roda del ratolí per baixar és excessiu, unes 300-500 paraules, la mida ideal per una entrada de blog, o això diuen. Una mida força còmoda és la del conte, des dels curts de 3 o 4 pàgines, fins als mitjanets de 15-20, més de 50 pàgines ja ens trobem amb una novel·la curta, o allò que fisnament s’anomena nouvelle (sí, he escrit “fisnament”, no és una errada), a partir de 100 ja ens trobem amb tota una novel·la. Tot i que intento llegir de tot m’adono que fa temps que defujo els contes i quasi tot el que no siguin novel·les, tot i que alguns editors juguin amb marges i cossos de lletra per estirar contes, o que s’intenti que tots els contes tinguin algun lligam i així es pugui vendre com un mosaic, com una novel·la defragmentada o vés a saber què.

El gran moment del conte ha passat, queden Monzó, Pàmies, Moliner però cada cop menys escriptors nous agafen el relleu, potser tips de negatives editorials es dediquen a la novel·la que és més fàcil (algú ho havia de dir) i a sobre es ven més. I si enlloc d’una novel·la parlem d’una saga les expectatives de venta són encara més grans, em remeto als casos Larsson, Harry Potter o George R.R. Martin. És possible que la saga sigui el futur. Al cap i a la fi les sèries de televisió han passat de ser poc menys que subcultura a ser en molts casos molt millor que el cinema, amb l’avantatge que no s’ha de concloure res en 2-3 hores, ni tan sols en tres pel·lícules de 2-3 hores, una serie de 13 capítols per temporada a 45 minuts cadascun ofereix 585 minuts, quasi 10 hores per presentar personatges desenvolupar subtrames i entretenir-se tot el que faci falta. Les series estan visquen el seu segle XIX, la gran novel·la per entregues.

Amb les indústries culturals del nostre país intentant dificultar tot el possible la difusió del llibre electrònic, amb un públic que tira de pirateria davant la impossibilitat de trobar qualitat a un preu raonable (fonamentalment el que la indústria entén per raonable només és vist així per ells) potser vendre suscripcions a capítols de novel·les en format electrònic podria servir per crear una base per un mercat gens despreciable.

Imaginem la darrera novel·la de l’escriptor supervendes del nostre país, dividida en 20 capítols a 0.5€ cadascún si volem ser els primers a llegir-lo. El preu total s’acostaria (sense arribar) al que les editorials demanen pels seus ebooks però també seria assumible per gent amb ganes de provar. No em cansaré de repetir que iTunes funciona en gran part gràcies al fet de tenir les cançons barates i vendre-les per unitats. Potser si un escriptor aconseguís suficients subscriptors podria dedicar-se només a escriure, és una utopia, serà molt difícil, però ara mateix viure només d’escriure ja és tremendament difícil, no veig la diferència.

Els Encants Vells, els meus Encants Vells

Publicado el por
10

Quan penso en els Encants Vells els records d’infància em bombardegen, és automàtic. Els dissabtes el meu avi ens duia a ma germana i a mi al parc de les Glòries, i primer creuavem els Encants, després pujàvem un d’aquells ponts que salvaven la Meridiana i arribàvem al parc.

Sóc incapaç de recordar el traçat de la plaça de les Glòries en aquells dies, però diria que més enllà d’un mega-enllaç viari, encara no existia el tambor, allà no hi havia cap plaça. El pont sí el recordo, n’hi havia força a Barcelona, la ciutat era dels cotxes i amb els ponts els peatons no moltestàvem el totpoderós automòbil. Creuàvem fins a un parc, no sé si amb un sol pont o amb dos, és una pena que no hi hagi un google earth de l’època. Per un nen baixar d’un pont era creuar una frontera de manera nítida, abans de pont Encants Vells, després el parc.

La plaça tal com era no existeix, ni els ponts, ni sobretot el parc. S’estenia pel terreny que ara ocupa la part baixa de la Meridiana, el TNC, l’auditori i els jardins adjacents. Per qualsevol que tingui un record de l’antic parc, encara que sigui un record llunyà i lleugerament difús, l’actual jardí de dins del tambor és una broma de molt mal gust, un insult. Clar que, de petit tot semblava més gran, jo recordo un parc gran i amb molt de Sol.

Potser era la zona, o l’hora, però era un lloc completament segur i molt tranquil, el que sí hi havia era venedors amb un carret on amagar la mercaderia si apareixia la Urbana. Recordo Sol, terra de sorra i atraccions metàl·liques de les que ara són un perill intolerable i infanticida, i verd i flors i uns confins que arribaven a edificis industrials del Poble Nou, o això em sembla vagament recordar. Procuro no pensar gaire en el parc perquè ara només el tinc jo a la memòria i es va desdibuixant dia a dia, potser és millor així, la decepció és impossible.

Coloms als Encants Vells

El trajecte cap al parc anàvem pels Encants, cap a les dues anàvem desfilant cap a casa i tornàvem a passar-hi. Els dissabtes al matí eren i són el gran dia dels Encants, bullien de gent i de qualsevol tipus d’andròmina. Moltes parades consistien en un llençol a terra o ni tan sols això i posaven un totum revolutum directament al terra, que potser era de sorra o de ciment o fins i tot asfalt, no ho recordo.

Andròmines

Realment als Encants s’hi podia trobar de tot, ara també, hi ha moltes parades que venen roba, estris de cuina… tot nou, la segona mà es concentra sobretot en llibres, quadres, fotos de primera comunió o de casament, o natures mortes que semblen doblement mortes, bales i carcasses de granades de la guerra civil (o de la darrera carlinada), electrodomèstics en diferents estats vitals o de descomposició, tot el que seria material de drapaire, i VHS i DVD i també pornografia.

Electrodomèstics sense garantia però barats

I mil i una eines de mecànica o peces de maquinària que a mi em semblaven totes iguals però que el meu avi observava amb interés genuí, la mirada del que sap el nom de la peça i per a què serveix. Això i els llibres eren les dues coses que es mirava, no s’hi entretenia, no recordo que ni jo ni ma germana ens desesperessim esperant. Probablement aprofitava els dies de cada dia per repassar-ho tot amb més calma i amb menys gent. Els dissabtes eren per nosaltres, els néts.

No tinc clars els límits del parc i tampoc gaire els dels Encants, que imagino força variables com la propia plaça que els para cap a la banda de mar. A la banda muntanya la frontera la marca Consell de Cent, amb els xamfrans presos per furgonetes i carregadors, ara tots magribins, abans la veritat és que no m’hi vaig fixar. entràvem pel carrer Dos de Maig i per nosaltres els Encants eren aquest carrer i després girar a la dreta.

Entrada per Dos de Maig, a dia d’avui (o quasi)

Diria que mai vam girar a l’esquerra. Els Encants d’aquella banda són com barraques adosades dedicades a les antiguitats i tot tipus de mobles. No hi havia mecànica ni llibres, no tenia interés, la part bona és que ara quan passejo per aquella mena de bigarrat zoco de l’esquerra és com si l’estigués descobrint. Per mi els Encants de l’esquerra són els avorrits, els bons i els de debó eren els altres, molt més excèntrics. Les cobertes i aquells petits magatzems amb persiana on recollir la parada, no sé si són nous o si m’ho semblen a mi perquè per aquella zona no hi passàvem. Això sí les tendes d’alliberament de mòbils són més recents, d’això no en tinc dubtes.

Dels voltants el més curiós són algunes de les naus que el rodegen, una carcassa d’edifici al carrer Independència i els jubilats que s’agrupen a la confluència d’Aragó-Enamorats-Dos de Maig a intercanviar o mercadejar vés a saber amb què, tot i que aquests per proximitat ja pertanyen als Encants Nous.

La imatge de la desolació

Els Encants Vells tenen els dies comptats en l’actual emplaçament, fa més de 40 anys que se’ls hi diu i ara sembla que va de debó i no podran escapar de la propera remodelació integral de la plaça de les Glòries.

Seran uns Encants millors, més preparats per càrrega i muntatge i més protegits d’inclemències climàtiques, està per veure si també evocara en els seus visitants records de llum, color, i vida, i aquella sensació que allà hi pots trobar de tot.

Hi ha de tot o no?

Amb aquest canvi perdre un altre trosset de record i només per això, quan recorri els Nous Encants Vells per primer cop no m’agradarà. Els llocs són com les persones, triguen a tenir personalitat, tenen ànima però triga a mostrar-se. Els actuals Encants Vells intentaré fixar-los a la memòria millor que l’antic parc de les Glòries, però no puc competir amb la màquina de recordar que era de nen.

Però sobretot a aquests futurs Nous Encants Vells no em recordaran al meu avi cada cop que hi passi, el seu record no estarà en l’ànima dels Nous Encants Vells i s’esvairà una mica més.

Això segueix

Publicado el por
1

Sé que el pitjor que es pot fer amb un blog és tenir-lo abandonat, m’agradaria posar una entrada cada setmana o setmana i mitja aproximadament, no ho estic complint. Durant el frenesí nadalenc encara passava, però ara és possible que ja canti més.

He dit i repetit que la finalitat d’aquest blog és l’autobombo d’una novel·la que per una sèrie de circumstàncies encara pot trigar una mica a aparèixer, així que que puc fer? Oferir alguna altra cosa, de moment m’he presentat he parlat del meu llibre, n’he penjat fragments a les diferents pestanyes de la pàgina, he fet vàries “columnes d’opinió” normalment sobre el món del llibre i les indústries culturals. Seguiré fent tot això però també ho penso alternar amb una cosa que encara no tinc massa clar ni que serà ni com sortirà, per això demano una mica de temps, si veieu que el blog triga una mica a actualitzar-se és per això. Si l’actualitat es posa al meu favor i m’ofereix un cas com el de Lucía Etxebarría possiblement faci una entrada comentant-ho, sino la propera entrada serà la cosa aquesta de la que tant poc sé, encara.

Una mica més de llibre electrònic

Publicado el por
2

Quan vaig escriure la darrera entrada no podia imaginar que hi hauria aquesta mena d’Etxebarriagate. Per si no us heu enterat Lucía Etxebarria, basant-se en unes dades una mica etèries, s’ha enfadat perquè s’han descarregat més còpies pirates (això es pot saber de forma fidel o són tot estimacions interessades?) del seu darrer llibre que còpies venudes legalment. S’ha enfadat tant que diu que amb això no li dóna per viure i que deixarà de publicar en una llarga temporada, i ho ha dit al facebook, i no s’esperava que la gent li contestés, en fi…

Com que han passat els dies això ja s’ha comentat a quasi tot arreu, com que un blog ho ha ressenyat molt bé i hi estic de tot d’acord us enllaço l’entrada de Lecturalia on en parlen. I em sumo a demanar a l’autora que es passi als altres límits, de seguidors en té segur (per pura simetria amb tots els detractors que té li toquen una bona pila de seguidors) i seria interessant veure què passa si un autor conegut es passa a l’autoedició. Podria posar el preu que ella considerés als seus llibres electrònics i els analògics imprimir-los sota demanda (es pot fer a pàgines com lulu o bubok, i d’altres), hauria de posar preus baixos perquè funcionés, sí, però s’enduria el 70-80%.